M'ha fet gràcia

Campaners

Una seixantena campaners vinguts de Catalunya i València han estat aquest matí els protagonistes de la "XXI Trobada de Campaners d'Os de Balaguer", que ha convertit aquesta petita població lleidatana a la capital i el punt de trobada anual dels campaners del país. Aquesta singular i insòlita trobada, convocada per la Confraria de Campaners de Catalunya i l'Ajuntament d'Os de Balaguer, ha rebut 4.000 visitants.
Aquest diumenge, i al llarg de gairebé tres hores, s'ha desenvolupat la XXI Mostra de Tocs dalt del campanar de l'església parroquial de Sant Miquel, on han repicat prop de 200 tocs diferents de campanes, els més típics i antics de cada població participant en aquest esdeveniment. Entre d'altres, s'han pogut escoltar els coneguts com a tocs del "Temps", "Angelus", "Festa", Aubada", "Foc", "Difunts" (en les seves quinze varietats), "Oració", "Somatent", "Tandes de Batuda", "Missa Major", "Bateig", "Neixament", "Vilandó", " Lladres" i "Toc de l'Alba", alguns d'ells amb més dels deu segles d'antiguitat.Entre aquests professionals del món de les campanes, es trobaven els més vells de l'ofici de campaner, com Modest Terrés Amorós, de 87 anys, de La Sentiu de Sió, a la Noguera. També el campaner de menor edat, Estanis Miret Roig, de 12 anys, de Les Borges Blanques, a les Garrigues, així com la campanera més jove, Silvia Clop Fauste, de 13 anys, de Tàrrega, a l'Urgell.

copyright: http://www.lamalla.net

Anhels

Voldria escriure un llibre
amb una agradable història
i poder-lo ornamentar
amb una meravellosa dedicatòria

No sé què dir
ni com començar
ni on ni quan
ni què explicar

Desitjo que per sempre
tinguem tots dintre del cor
un drac indomable
que ens faci ben sans i forts

Voldria obrir un llibre
amb tots els seus fulls en blanc
i omplir aquestes pàgines
de bons pensaments i desitjos

Espero que en tot temps
tinguem a la nostra ment
la raó del cavaller
que ens faci actuar serenament

Voldria escriure paraules
per foragitar les penes
canviant llàgrimes per rialles
i baralles per avinences

Anhelo que la princesa
s’instal·li en el nostre record
i ens faci creure en la bona fe
de qui ens estima amb tot el cor

Voldria regalar aquest llibre
a les persones estimades
i poder gaudir-ne plegats
en reviure estones passades

Tant de bo trobés els mots
per poder escriure la història
de com ens hem fet grans i forts
i que llegir-la ens omplís de joia

Voldria escriure un llibre
amb una agradable història
i poder-lo ornamentar
amb una meravellosa dedicatòria

Escorniflaire

Sant Jordi 2008

(inspirat en un poema llegit a http://www.relatsencatala.com/)

(Auto)Caricatura

Quan tenia sis o set anys, les meves companyes em deien cap-de-Caserio. I us preguntareu per què? Doncs, la forma plana de la part del darrere del cap n’és l’explicació. De petitona jo ja preguntava a casa per què tenia el cap pla. La mare sempre em responia que era perquè a la cabassa no volia estar-me de costat i em girava de panxa enlaire. Es veu que aquest costum va produir l’aplanament de la meva testa. De manera que el meu sobrenom va ser, durant força temps, cap-de-Caserio. Original, sí senyors! M’hi vaig ben acostumar. Encara diria més, crec que m’hi vaig encarinyar. Al capdavall, tothom té un sobrenom.

Més endavant, em van caure les primeres dents, i havent passat mil anys desdentegada, em van créixer les que tinc actualment: les dents de per vida. En despuntar les dues pales centrals, les seves dimensions ja auguraven el que seria la meva boca, un desordre descomunal, com un piano incapaç de sonar bé: tecles curtes i tecles llargues, unes més endavant i les altres més endarrera, unes amunt i les altres avall, res a veure amb el somriure dels anuncis de dentífrics. Quin desgavell, valga’m Déu! Tant és així, que al moment de plantejar-nos una ortodòncia, el dentista em va proposar que jo mateixa, amb el pal de fusta dels gelats, anés empenyent cap enfora algunes de les dents mal posades. Qui sap si era una tècnica avantguardista publicada en algun tractat d’ortodòncia. Sincerament, jo crec que no s’hi va veure amb cor. Quin seria l’afinador de pianos capaç de fer sonar aquell teclat que jo portava? Miracles... a Lourdes!

I jo que sempre m’havia preguntat per què carall a moltes de les fotografies de família hi surten els meus cinc germans i jo no? D’acord que sóc la més petita, però estic parlant d’instantànies, que si bé són en blanc i negre perquè el pare no va fer fotografies de color, jo havia nascut, i de sobres. A vegades he pensat si el que he explicat fins ara en pot ser la raó. Vull creure que no.

Ja us podeu imaginar que amb aquest físic no he estat mai el punt de mira dels caçabelleses, però una ha estat jove i ha tingut les seves il·lusions. Tenia clar que no volia convertir-me en una cuidamalalts, com havia vist fer a les tietes solteres de casa. No, no. Jo em plantejava alguns objectius perquè volia tenir una joventut com Déu mana. Què carall, de jove només se n’és una vegada! Tampoc no tenia pressa per caure en mans d’algun braguetafluixa. De manera que, una mica per aquest motiu i una mica perquè m’agradava, em vaig apuntar a una colla excursionista i vaig esdevenir una saltamunyanyes. M’agradava caminar i escalar. Als meus quinze anys sortia a muntanya cada cap de setmana i, si podia, dues vegades millor que no pas una. Vaig estalvair-me de fer el que feien la majoria de joves del poble: beureballar. A mi la discoteca, amb aquell soroll i aquell ambient tan carregat no m’agradava.

Els anys han passat i no pas en va. Ara em veig asseguda davant l’ordinador preparant uns textos que se m’acuden i que, gairebé mai, no tenen solta ni volta. Els començo i no els acabo, escric línies i les esborro i pico al teclat paraules sense cap sentit... No sé si em falta solfa o si tinc el piano desafinat, però per més tecles que toqui, no aconsegueixo un bon so.

Aquell formatget que temps ha era cobert d’una cabellera de color castany, ara està abrigat de pèl d’un to grisós. Aquelles pales descomunals que em van créixer als set anys s’han integrat a la meva cara com els viaductes de nova construcció s’integren en el nostre paisatge. Amb el temps he aconseguit un somriure discret, sense obrir gaire la boca. Crec que els meus interlocutors ho agraeixen i la veritat és que també m’estalvio de donar moltes explicacions. Deu ser que he sabut fer servir la capacitat que tenim els sers vius d’adaptar-nos al medi.

Ep! I quan fem trobades familiars em tenen en compte i surto a totes les fotografies, recordant de bon humor que de petitona “no m’hi volien”.

En tots aquests anys no he hagut d’esquivar cap caçabelleses i amb els braguetafluixos me n’he sortit prou bé. De la joventut no em puc pas queixar. De cuidamalalts ho he estat poques vegades, només quan ha fet falta i en seré de molt bon grat quan calgui. Ja no sóc saltamuntanyes, ara em conformo amb mirar-les en format digital a la pantalla de l’ordinador i aprofito per recordar els moments viscuts que tinc al meu guardavivències. El beureballar continua sense ser el meu fort, de manera que aprofito les estones de lleure per passejar i prendre l’aire fresc. Ara bé, el cap-de-Caserio el continuo tenint. Què faria jo sense ell?

Escorniflare