La cosidora

A casa, érem sis de colla i no estàvem per estrenar roba cada temporada. De manera que, de petita, sempre aprofitava la de les meves germanes grans. La roba era feta d’una modista, perquè la moda pret a porter encara no havia arribat, i menys als pobles petits. Anar a ca la modista era tot un ritual: primer es triava l’estil, la forma i la roba que es volia per confeccionar aquella peça; després venien dues o tres sessions d’emprovar per veure com avançava la confecció de la prenda, i, finalment, es feia l’emprovada final i la mare hi donava el vistiplau. La mare era qui acompanyava les nenes a ca la modista. I jo, de petita, me’n feia uns tips d’anar-hi, però no hi anava pas per mi, no. Hi anava per acompanyar la mare i les meves germanes grans. Les peces noves eren per a les grans, elles creixien i creixien i amb aquelles estirades, tot els quedava petit. A més, no tenien res per aprofitar perquè les cosines eren de la mateixa edat que elles i, dels cosins, dels nois, la roba no l’aprofitàvem pas.

A ca la modista, jo m’asseia a terra de l’emprovador, cobert amb aquella mena d’estora rònega i gastada, d’un color gris mat i amb un bon escampall de fils enganxats, des del més clar, fins al més fosc, passant pels grocs, verds i taronges, depenent de l’època de l’any. El temps allà s’aturava, aquelles estones, a mi, se’m feien eternes, i és que les modistes no acabaven mai: que si posarem una agulla aquí, que si farem un plec allà, que si aquesta jaqueta té una bona enxura, que si ara s’estila posar uns botons ben grossos, que si aquesta nena ha crescut i ja és tota una pollita i li hem de fer una peça entalladeta... Aquelles converses em recordaven la cançó enfadosa. I és que a mi, la modista no m’emprovava gairebé mai res, a mi no m’hi portaven gaire, a triar peces noves. I ho vivia com un fet ben natural.

Per aprofitar la roba, calia fer-hi arranjaments i la mare o no tenia prou temps o no en sabia prou. Això ens ho feia la Margarida cosidora. Ella venia a casa, un dia a la setmana. Hi passava tota la tarda i cosia les peces que la mare li havia guardat: que si sargir un davantalet, que si escurçar una faldilla, que si allargar uns pantalons... La Margarida era una dona més gran que no pas jove, anava coixa, molt coixa, nosaltres dèiem: - És esguerrada, té una cama més curta que l’altra-. No sé si el mal li venia de la infància o si li va sortir amb els anys, però aquell defecte físic era ben característic d’ella. El que ens sorprenia, però, era l’habilitat amb què empenyia el pedal de la màquina de cosir, anava tan lleugera que no enteníem com s’ho feia. I aquell dia, quan en sortir de col•legi arribàvem a casa, sentíem una flaire característica, barreja de l’olor de l’oli de màquina de cosir i del berenar de la Margarida. Ella sempre menjava el mateix: un crostó de pa amb una mica de fuet acompanyat d’un got de vi. Nosaltres, enjogassats, ens posàvem sota la màquina per veure com feia anar el pedal i ens en rèiem perquè aquella dona bevia un got de vi. Ens entreteníem al seu voltant. Procuràvem atrapar el cosidor per repassar-ne el contingut: capses metàl•liques de caramels francesos plenes a vessar, de botons unes, i de “cierres” i gafets les altres, que eren tot un tresor... Buidar la caixa de botons i poder-los remenar d’un costat a l’altre i classificar-los per colors, per mides o per formes era una bona manera de passar l’estona.

Oficis i costums d’antany que han desaparegut de la nostra quotidianitat i formen part dels nostres records.

Com hi ha món!

Ahir em vaig quedar astorada en sentir el mossèn llegir aquella epístola. Sé que darrerament no freqüento les esglésies i que, potser per aquest motiu, no estic gaire al cas de les epístoles i sagrades escriptures, però encara recordo el text de tota la missa i sóc capaç d’avançar-me al mossèn pràcticament durant tot el temps que dura la celebració. I he de dir que moltes de les lectures em sonen d’alguna cosa i que aquella d’ahir no em sonava de res.

Potser per això em va sorprendre sentir que llegia un text que parlava de milions i de bancs. Primer vaig pensar que es tractava d’un error, conseqüència de l’edat del mossèn o de la seva senilitat. A mida que va anar avançant en la lectura, la cosa es va complicar fins que va arribar l’hora de castigar aquell tercer servent que no havia estat capaç de duplicar els béns del seu amo. I jo vaig pensar: I si no volia? I si tenia por de perdre-ho tot? I si l’amo havia de marxar, no podia fer ell mateix la inversió? I al final, resulta que el castiguen a la tenebra on hi ha d’haver els plors i el cruixit de les dents. Pobre home! Aleshores vaig voler creure que no era possible que el mossèn llegís un text inventat al moment de la lectura. Una altra cosa és el que faci a l’hora de la prèdica, espai que dóna lloc a les interpretacions subjectives.

De manera que, quan he atrapat un ordinador he fet la cerca i m’he trobat amb el text sencer i, realment, era tal com el va llegir aquell mossèn. Es veu que es tracta d’un Text de la Bíblia Catalana, traducció Interconfesional.

En transcric la part final per qui no sàpiga de què parlo.

“-Senyor, sabia que ets un home dur, que segues on no has sembrat i reculls on no has escampat. Vaig tenir por i vaig amagar a terra el teu talent. Aquí tens el que és teu.
Però l'amo li va respondre:
-Servent dolent i gandul! Sabies que sego on no he sembrat i recullo on no he escampat. Per això calia que posessis els meus diners al banc, i ara que he tornat hauria recobrat el que és meu amb els interessos. Preneu-li el talent i doneu-lo al qui en té deu. Perquè a tot aquell qui té, li donaran encara més, i en tindrà a vessar; però al qui no té, li prendran fins allò que li queda. I a aquest servent inútil llanceu-lo fora, a la tenebra; allà hi haurà els plors i el cruixit de dents”.

A més, tenia entès que l’ambició era més aviat mal vista des de la perspectiva de l’església catòlica.

Amén!

Per veure el text sencer, podeu posar al google: Evangeli segons Sant Mateu 25, 14-30

A prop teu

Són moltes les estones viscudes a prop teu, frec a frec, colze amb colze. Moments d’alegria o de tristesa, de benestar o d’angoixa, d’euforia o de desànim, en companyia, en solitud, en la intimitat més que en la indiscreció.

Perquè tu has estat present als fets importants de la meva vida. A prop teu he sabut que estava embarassada, a prop teu he trencat aigües i a prop teu donat el pit a les meves filles. A prop teu han vomitat i a prop teu els he donat l’antitèrmic aquelles nit inacabables de febrades i de tos.

A prop teu he meditat sobre els meus dubtes i he intentat resoldre’ls i arribar a una conclusió. A prop teu m’he trencat la closca per esbrinar per quin motiu alguna cosa no rutllava prou bé. A prop teu he rebut bons consells i m’he atrevit a donar-ne algun. A prop teu he escoltat els dubtes de les persones que m’estimo i elles han escoltat els meus. A prop teu he tingut les millors converses i les pitjors grans discussions, amb més o menys sentit –si és que les grans discussions arriben a tenir sentit-.

A prop teu he assaborit grans moments de joia –i espero que n’hi hagi molts més-. A prop teu m’he sentit feliç i he estat tranquil•la. A prop teu he parlat dels problemes de la feina i he decidit fer algun canvi, esperant fer-ho amb encert. A prop teu he compartit els moments més durs de la vida: a prop teu he parlat de la mort dels pares i a prop teu he tingut por.

I ara, que les nenes s’han fet grans, a prop teu m’expliquen com els hi ha anat el dia: si s’ho han passat molt bé o si se senten malament. A prop teu jo m’assabento de la nota d’un examen i també és on m’expliquen si el professor ha estat just o ha estat més o menys injust. A prop teu els faig massatges si la lesió ho requereix. A prop teu miro el rellotge quan haurien d’arribar o espero impacient que m’avisin si se’ls ha fet massa tard.

I és a prop teu on menjo pizza els dissabtes a la nit, on gaudeixo d’una peli o potser hi faig el son. I a prop teu miro les fotos per recordar els bons moments. I a prop teu vaig a internet, escorniflo i em comunico. I a prop teu escolto música mentre fullejo un llibre entretingut. I a prop teu és on teclejo lletres i lletres a l’ordinador per intentar plasmar el garbuix d’idees desordenades que em sacseja el cervell.

Hem passat molts vespres junts, fins i tot alguna nit. Perquè amb tu s’hi pot confiar, per la teva discreció i per la teva fidelitat.

I tu, pacient com sempre has estat, t’ho prens tot amb molta calma i no perds la serenor. Tu em veus córrer al matí quan procuro no fer tard, i em veus passar al migdia afanyant-me per dinar. I presencies el meu pas carregada amb roba bruta. Fins i tot em veus planxar i cosir alguna peça. Tu m’aguantes la bossa mentre em poso el jersei i m’aguantes la jaqueta quan estic buscant les claus, el rellotge o l’anell.

Perquè tu, amic sofà, t’has convertit en testimoni de la meva vida.

Escorniflaire

Record

El seu cabell d’un to blanc senil reflectia el seu bagatge. L’edat, ara no perdonava. Els darrers anys s’havia aprimat força: la gana ja no era la d’abans i la salut tampoc. El seu caminar, particular, reflectia els problemes ossis que l’havien atacada els darrers temps. Amb l’ajuda d’un bastó, però encara sortia a passejar cada dia.

Asseguda a la butaca aprofitava la claror que entrava pel balcó per cosir aquelles peces de roba que alguna filla li havia portat. Les noies, entre la feina de casa, la de fora i la mainada, no tenien temps de cosir tampoc no en sabien. Ella ho entenia i sempre les havia ajudat en el que podia. Enfilar l’agulla, ara, se li feia més difícil. Les facultats minvaven, ho veia cada dia en cada una de les accions quotidianes. 

Ja feia anys que havien celebrat les seves noces d’argent. Aquella fita va ser un bon estímul per ella. Un parell d’anys abans de la celebració se l’havia vist molt il·lusionada, parlant-ne i fent preparatius. Bé, il·lusionada i angoixada alhora, ja que el fet de pensar que el seu espòs o ella no podrien arribar a celebrar-ho, li feia una por terrible. Ella sempre patia.

A la família, ella era la iaia. Malgrat que tots els seus néts en tenien una altra, d’àvia, la iaia era ella: els havia cuidat de petits, havia ajudat les noies els primers dies després del part, els havia tingut a casa quan estaven malalts, els anava a buscar a l’escola quan els pares no podien, els tenia a dormir si els pares sortien de festa... Sempre havia tingut molta paciència amb ells, els entretenia i s’hi entenia molt bé: al parxís, se les empescava sempre per deixar guanyar el més petitó, amb les nenes sempre havia jugat a nines i a cuinetes, i a tots plegats els deixava fer una mica allò que a casa no els permetien. I tots els néts coincidien que feia les tallarines més bones del món!

El pas dels anys li anaven deixant empremtes i la que es gestava en aquells moments els feia més por. Feia dies que les filles veien la seva mare una mica despistada, fins i tot el pare havia cridat les noies i els ho havia comentat. Al carrer es desorientava i, a casa, s’oblidava d’algunes coses.

I, com a tothom, li va arribar el final. Un final imprevist. I ella, que encara era el puntal d’aquell matrimoni ja gran, va deixar de ser-ho. I per sorpresa del seu marit, dels fills i dels néts, ella va ser la primera d’anar-se’n de tots dos.

I ara, després de cinc anys, la recordem.

Escorniflaire

Nits de tempesta

A vegades vaig al cinema per veure una pel·lícula basada en un llibre que he llegit. Aleshores em passa que penso si l’adaptació serà bona, si el que el director remarcarà més de l’obra serà allò que més hauria remarcat jo, si els personatges estaran caracteritzats tal com me’ls havia imaginat...

Divendres vaig anar a veure Noches de tormenta per dos motius: un és que el trailer que havia vist a la televisió m’havia agradat, i l’altre, que hi surt en Richard Gère i això per mi sempre és una garantia. Què caram!

Asseguda a la butaca d’una sala amb no més de dotze o quinze persones (divendres al vespre, vigília de festiu?), al cap d’uns minuts de començar la pel·lícula em ve un flash i penso: aquesta història em sona, jo ja l’he llegida. Vaig seguir la pel·lícula, la trama se m’anava fent familiar, coneguda, sabia el que passaria...

Recordava molts dels fets que succeïen: la història del metge amb la família de la pacient difunta, la del metge amb el fill, la de la protagonista amb l’amiga mestressa de la casa de turisme, però no recordava tant la relació de la protagonista amb la seva família. El paisatge m’era familiar tot i que la casa era una mica més extravagant del que m’hauria imaginat jo.

He de dir que em va agradar la història i els personatges: en Richard Gere genial i la Diane Lane, per treure’s el barret. Quin parell!

Al final, vaig poder veure que es tractava d’una història escrita per en Nicholas Sparks (Un paseo para recordar, Mensaje en una botella, El cuaderno de Noa, La boda...) i vaig confirmar que efectivament jo havia llegit aquella novel·la.

Us la recomano!