Fans de Catalunya i tomata de sucar

Ja fa dies que la Generalitat de Catalunya va llençar la campanya institucional “sóc FAN de Catalunya” en què alguns personatges catalans coneguts expliquen de què són fans. Què es pretén amb la campanya? Ben bé no ho sé, però crec que, entre altres, és una promoció turística de Catalunya.
La veritat, no miro gaire la televisió i quan ho faig, la són em guanya i al cap de pocs minuts (sota l’expectació d’algun membre de la meva família) m’adormo. Per això em “perdo” la majoria de programes: documentals, concursos, pel•lícules i anuncis... Ara bé, aprofito el temps per descansar. Per tant, no és estrany que no hagi vist mai a la televisió l’anunci de “Fans de Catalunya”.
Aquesta setmana, a casa hem rebut la revista InfoCatalunya, que suposo que la Generalitat envia a totes les llars catalanes, adreçada al que ells consideren el cap de família i a tots els altres residents del domicili. Aquesta revista s’autodescriu com “Informació d’interès ciutadà”. És clar que aquest interès podria ser discutible, però ja que la rebem, la fullejarem. Al seu interior, s’esmenten les obres i les campanyes que la Generalitat ha portat a terme i descriu les accions que han fet de cada una d’elles. És una manera d’explicar-nos en què s’han invertit els calerons de les arques autonòmiques. Una altra qüestió seria la coincidència que puguem trobar entre el que s’hi publica i la realitat de les accions sobre el territori.
Doncs bé, a la contraportada de l’InfoCatalunya, en Ferran Adrià, amb una tomata oberta per la meitat que li amaga l’ull dret, talment un pirata, es mostra com a fan de Catalunya. A la imatge, el cuiner, situat en un mercat (al text diu que és la Boqueria), va abillat amb la bata blanca de treballar; al seu davant hi té una parada amb tomates verdes i madures i s’hi veu força clarament un petit rètol de pissarra ben tort, tal com queden els cartellets a les parades després que els compradors triïn i remenin. Amb aquest cartellet tort i rebregat, el publicista deu pretendre que sembli una foto poc preparada, una imatge espontània. En aquest petit rètol hi llegeixo “d’ suca” (lletra d, apòstrof, espai, lletra essa, lletra u, lletra c i lletra a) i a sota 3,50. La meva estranyesa no ve donada pel preu, ve donada pel text. Jo no sé si és fruit de la meva mala vista, de la meva ignorància lingüística, del toc de poca preparació que li ha volgut donar el publicista o que el mateix Adrià va escriure el cartellet, però asseguraria que “d’ suca” no vol dir res. És probable que aquest cartell existís, que la foto sigui ben espontània (?), que els altres cartellets fossin pitjors o fins i tot que el que hi ha escrit tingui un sentit i sigui gramaticalment correcte (en aquest cas, perdoneu la meva ignorància). Si, tal com penso, aquest text és incorrecte, crec que l’espònsor d’aquesta campanya, la Generalitat, ha fallat. Les institucions haurien de vetllar al màxim perquè es faci un ús correcte de la nostra llengua, és un bé cultural que cal protegir i no ens podem permetre difondre expressions incorrectes.
Perquè, és sabut que per referir-nos a aquesta hortalissa, com que la nostra llengua és tan rica i té tantes varietats depenent de la zona on hom ens trobem, ho podem fer de moltes maneres: tomata, tomàquet, tomàtiga, tomàtec, tomaca... i en podem diferenciar les de pera, de penjar, la popularment anomenada tomata verda, la madura, la de sucar (o xucar, a la nostra comarca) pa o fins i tot la d’untar; però la “d’ sucar” que jo sàpiga no existeix, a no ser que sigui una nova varietat transgènica.
Per tant, més que fans de Catalunya, el que haurem de ser tots plegats és “protectors de Catalunya”; del nostre territori, de nostra la gent, de nostra la cultura i, sobretot, de nostra la llengua, pobrissona. Ara bé, les institucions haurien de passar al davant i vetllar perquè tots els documents que emeten estiguin en un català impecable i siguin lingüísticament correctes. Si no és així, ja ens podem anar fent Fans!

Piscina, dutxes i depilació

La calor de l’estiu convida a prendre un bon bany i de fet, en un dia calorós d’estiu, una bona cosa a fer és agafar un bon llibre i passar una bona estona a la piscina. Si tenim la sort que hi hagi poqueta gent, la nostra tria haurà estat encara ben encertada i si el llibre és bo, encara millor.
La moda evoluciona –per dir-ne d’alguna manera- i les persones, unes més que d’altres, acabem essent esclaves de la moda. Els joves (nois i noies) n’estan més pendents i, a mida que ens fem grans, segurament que, per la majoria, per sort, la moda va perdent posicions en el rànquing de les coses que per a nosaltres són importants.
Pel que fa a la indumentària de bany, tots sabem que la moda hi és ben present. Un dels casos més recents i, des del meu punt de vista estrafolari, pel que fa a la moda de bany és el fet que els nois es vesteixin amb un banyador llarg de camals, baix de cintura i a sota del qual es mostren els calçotets que per anar bé han de ser d’una marca ben cara (ai, volia dir de moda!), tot i que si no és possible, uns bons “delfi” (del firal o del mercat) també poden fer la seva funció. Com he llegit en “el led vermell”, aquesta moda enriqueix el brou de piscina amb la microflora dels engonals suats d’una munió d’adolscents hormonats a dojo. Ara bé, com que hem de ser tolerants, deixarem les mesures higièniques a part i tolerarem, tot esperant que la moda faci un tomb, com va fer amb les sabates “Victòria” i recuperi com a vestit de bany un bon eslip o el clàssic “meyba” que amb la seva collonera estalvia els calçotets de sota.
Un altre estereotip que va aparèixer com a moda i que ara crec que ja és un costum és el fet que les noies/dones anem correctament depilades. No recordo que les nostres mares fessin servir (i menys assiduament) la depilació; com a molt tenien unes bones pinces per arrencar-se algun pèl rebel que els sortia a la barbeta. Ara bé, el que es diu depilar-se, crec que no era habitual entre les nostres mares. Més endavant, les noies d’aquí van començar a depilar-se; primer les més modernes i després la resta, i, a la platja o a la piscina, només les estrangeres mostraven les cames i aixelles ben cobertes de pèl. Ara mateix, diria que deuen ser ben poques les persones del sexe femení que no es treuen el pèl, sigui tot l’any o sigui només a l’època estiuenca en què ens passegem amb bona part del nostre cos al descobert. I sí, m’he referit al sexe femení, però sóc conscient que bona part dels joves mascles també utilitzen alguna tècnica per eliminar el pèl corporal.
Bé, doncs si ens hem de depilar, fem-ho, sempre és millor passar un xic desaparcebudes que no pas donar la nota amb una matarrada de pèl que s’hi puguin fer trenes. Ara bé, aquesta tasca, com la de tallar-se les ungles, afeitar-se i moltes d’altres que no esmentaré per no fregar l’escatologia, crec que es mereix ser realitzada en l’absoluta intimitat, és a dir, al bany de casa. I per què ho dic ara això? Doncs perquè m’he quedat molt sorpresa avui a la dutxa de la piscina quan he vist un rètol nou (crec que dies enrere no hi era) que deia amb lletra grossa i clara: PROHIBIT DEPILAR-SE EN AQUESTES INSTAL•LACIONS. És de suposar que si ho han prohibit deu ser perquè algú ho feia.
Com diria un bon amic: me’n faig creus!

Contra el vent del nord

Qui no ha enviat mai un correu electrònic a un destinatari erroni? A mi m’ha passat més d’una vegada. I me n’he adonat tan bon punt he acabat de prémer “enviar”, però ja no hi havia res a fer. El missatge havia estat enviat. Per sort meva, no han estat correus ni íntims ni confidencials, per això no m’han posat en cap compromís.

A la feina, he pogut comprovar moltes vegades que en els correus electrònics enviats a un grup de destinataris gran, algun dels destinataris, en voler respondre a l’autor, es confon i tria l’opció “respon a tots” en lloc de prémer “respondre al remitent”; d’aquesta manera, tots els destinataris del correu inicial reben la resposta que s’adreçava a l’autor del primer correu. La majoria de les vegades no passa res, però en alguna ocasió, el text i/o l’estil comprometen una miqueta l’autor de la resposta. Es tracta de la indiscreció telemàtica deguda a un mal ús o al poc coneixement del que estem fent.

El que passa en el llibre Contra el vent del Nord, no és ben bé això. Al començament, la protagonista envia un correu electrònic amb una lletra equivocada en el nom del destinatari. El receptor del missatge respon la noia fent-li saber que es tracta d’un error. Fins aquí, segur que és un fet que passa sovint i que ens pot passar a tots. Solem acabar agraint que ens hagin avisat i disculpant-nos per les molèsties ocasionades (que tampoc han estat tantes!). Ara bé, la resposta que en Leo envia a l’Emmi fa que ella no es quedi igual, ella respon i es contestada i, de mica en mica (o no tant mica en mica), es crea un lligam entre els dos protagonistes que aviat es farà ben estret. Acompanyada de grans dosis de sensualitat i d’una mica de morbo, la seva relació es va estrenyent i va creant una gran dependència mútua. En Leo s’estava refent del trencament d’una relació i viu sol. L’Emmi està feliçment (o particularment) casada i conviu amb el seu marit i els dos fills d’ell. La relació que s’estableix entre ells dos, al començament, els serveix de vàlvula d’escapament de la seva quotidianitat, però ben aviat calarà en les seves vides fins que en perden el control i allò que havia començat per casualitat i havia esdevingut un joc acabarà essent una mena de malson per tots dos.

Del llibre en destacaria l’originalitat, el fet de situar la història en una relació que es du a terme a través d’un mitjà de comunicació tan actual dóna a la novel·la un aire de modernitat excepcional. He de reconèixer que atrapa una mica, fa venir ganes de llegir de pressa, de saber què faran i com acabarà. Un bon llibre per un parell de tardes d’estiu.

Ara bé, tot i que s’ha traduït a trenta-dues llengües i se n’han venut més de vuit-cents cinquanta mil exemplars només a Alemanya, no el descriuria com a gran obra literària. Per passar l’estona i prou. El mes de novembre en tindrem la continuació. A veiam què serà!