De semàfors apagats i altres mesures d’economia domèstica

Olot ha tornat a ser notícia. Aquesta vegada, a diferència de fa uns mesos, no ha estat un fet macabre el que ens ha portat a sortir a portades de diaris i a notícies de diferents cadenes de televisió. Aquesta vegada hem estat protagonistes per la idea del consistori d’apagar els semàfors des de les deu del vespre fins a les sis de la matinada cinc nits a la setmana.

Aquesta mesura sembla que suposa un estalvi d’uns 500 euros al mes; és a dir uns 6.000 euros per any. Cal tenir en compte, però que per poder-la aplicar s’ha de fer una inversió que podria suposar la meitat de l’estalvi d’un any.

Tant bon punt s’ha conegut la notícia han sortit un munt de comentaris. Evidentment, els més notoris han estat els dels qui hi estan en contra. L’oposició i la part de la ciutadania contrària a la mesura han fet pública la seva opinió. Els arguments són diferents: el risc d’accidents, el poc benefici d’aquesta mesura d’estalvi, la falta de costum de circular mirant l’altra senyalització viària... Sembla que hi ha qui voldria que l’estalvi ens arribés per retallar en assessoria de la comunicació, reduir el sou de l’alcalde (de l’ajuntament i/o de la diputació)... i posen el nostre consistori com a model de gestió ineficient dels recursos. Ara si que l’han feta bona!

Jo diria que ni la mesura suposa un estalvi gaire considerable ni sembla que, ara per ara, comporti gaire risc per a la població (més ben dit, voldria que no fos causa de cap accident). Tinc la sensació que en temps de vaques grasses, els partits minoritaris pregaven als governants que apliquessin mesures d’estalvi energètic no tant amb l’objectiu d’un estalvi econòmic, sinó més aviat per un benefici mediambiental. Vés a saber si en aquells moments, persones que ara es mostren en contra d’aquesta mesura s’hi haurien mostrat a favor.

L’amic Ferrés, regidor municipal al govern, ha publicat l’enllaç d’un català que viu a Alemanya i que fa prop d’un any explicava que a Karlsruhe, ciutat on viu, s’estaven plantejant apagar els semàfors de nit. N’he manllevat quatre ratlles La raó esgrimida per tancar els semàfors per la nit és doble: primer, perquè troben estúpid esperar en un semàfor en una cruïlla quan no hi circula cap cotxe i segon, per  ajudar al medi ambient, pel  que comporta d’estalvi de benzina i la disminució de la contaminació del cotxe aturat amb el motor engegat. També  suposo per l’estalvi de corrent elèctric per alimentar el semàfor durant tota la nit… I continua: paradoxalment Alemanya que és un país molt més ric que Catalunya i a més, no pateix una crisi com la catalana, estan tot el dia mirant com estalviar diners. Només instal·len semàfors als llocs realment necessaris i  si poden, els apaguen per la nit per estalviar diners i ajudar a salvaguardar el medi ambient. Els catalans hauríem de seguir l’exemple dels països nord i centre europeu. Per esdevenir una nació rica, prospera i sostenible amb el medi ambient, el més important és estalviar de tot arreu.  (Text complet a http://blogspersonals.ara.cat/desdelesgermanies/2010/12/13/semafors-apagats/).

He de dir que provinc d’una família força nombrosa i que estàvem acostumats a estalviar en tot. Pel que fa al tema energètic, recordo que ens feien tancar les portes de l’estança principal -on teníem l’estufa de llenya-, per evitar que marxés l’escalfor, i qui tenia el mal costum de deixar les portes obertes era titllat de cul-obert. Els pares ens feien apagar els llums i quan ens en deixàvem algun d’encès (tant si era per deixadesa com per por d’anar a les fosques) ens feien anar a matar el lladre (apagar-lo). Suposo que aplicàvem el principi “estalviar abans que retallar” perquè amb vuit de colla, no podia ser de cap altra manera.

Amb aquestes humils lliçons, vaig aprendre que només es té allò que s’estuvia (estalvia, normativament) i que s’han aprofitar les engrunes; per tant, m’agradaria que aquesta mesura tan criticada anés acompanyada de moltes altres petites mesures per mor d’evitar retallades, en l’àmbit municipal, en l’autonòmic i –evidentment- en l’estatal. Ara bé, en temes de política, ja se sap: d’un pet se’n fan set esquerdes.

Sobre la tardor, el corredor mediterrani i altres coses que no em sé explicar

Sembla que, finalment, una fredorada de finals de la setmana passada ens ha portat la tardor, aquesta estació tan esperada pels seus adeptes i alhora tan indesitjada pels seus detractors. Bé, com cantaven les meves filles: la tardor ja ha arribat, ai quin fred quin fred que fa.... I amb l’arribada de la tardor, Catalunya surt a collir castanyes (i bolets els anys que n’hi ha!) per això trobem tants cotxes a les vores de les carreteres dels nostres boscos.

De manera que el que es diu tardor, tardor, ens ha arribat la mateixa setmana que hem sabut que la Unió Europea avala la idea del corredor mediterrani (incloent-hi, evidentment, Madrid). Es veu que l’alcalde de Lleida es mostrava tant content mentre deia“Som el rebost de Catalunya, exportem fruita i porcs. Nosaltres fabriquem vuit milions de porcs a l'any, tants com Iowa o Carolina del Nord" . I jo, pobre de mi, des del bell mig de la Garrotxa em faig dues preguntes. La primera és Què té Madrid de Mediterrani? I, la segona, Com traslladarem aquests porcs des de les comarques de Lleida fins a aquesta via que ens ha de salvar la vida? I m’esgarrifo només de pensar que tota aquesta porcada hagi de passar pels carrers d’Olot perquè a la Garrotxa això de les comunicacions encara ho tenim pengim-penjam. I no sé si em sento optimista o més aviat pessimista davant tanta alegria i davant de tant de polític i constructor de vies de comunicació encorbatat i content. I penso que potser he de buscar l’optimisme en les paraules dels que diuen que tot això nosaltres no ho veurem fet. Sap si aquests són els més assenyats! O potser és que es tracta d’estar ben contents veient com passen els trens de mercaderies que entren cap a Europa i com passen els camions de fruita i de porcs, que es cruspiran a Europa sense haver d’empassar-se els purins, pels mateixos carrers que hem de travessar nosaltres per anar a comprar el pa, per anar a treballar o a acompanyar els fills a l’escola.   

Però aquesta setmana ha estat més intensa. ETA ha fet saber que plega. Decisió que alguns (potser una mica ingenus) veuen com a final de tota la polèmica, mentre els abertzales reclamen al govern que engegui el procés de pau i recorden que el conflicte no està tancat. I mentre els uns comuniquen l’abandonament, els altres esperen quin serà el seu futur: acostament al país, amnistia...? I el que diuen que serà el futur president de l’estat (potser amb el cul ben petit) opta per no parlar del tema.

I de tant intensa com ha estat,  podria esmentar uns quants fets més. Hi ha hagut el suposat assassinat de Gadafi, que ha estat gravat en un vídeo escabrós que circula pel món virtual i que m’abstindré de mirar per més cruel, antidemocràtic o sàdic que pogués arribar a ser aquell personatge. Hem pogut saber que demà es posa a la venda la biografia del desaparegut Steve Jobs, feta per Walter Isaacson (però si no fa ni un mes!), notícia que he llegit sota un títol que qüestiona una vegada més  la decisió dels malalts a l’hora de triar una opció de tractament. S’ha vist un partit de futbol en què el Barça ha estat incapaç de marcar un gol al Sevilla, cosa que podria ser una anècdota al costat de l’actitud d’un jugador sobre el terreny de joc que no en va fer prou de no deixar xutar un penal quan tocava, sinó que va ficar el dit a l’ull d’un jugador del Barça, acció que, al món del futbol, sembla que ha deixat de ser una frase feta per passar a ser el que jo definiria com a MAL costum.

Quina setmana! Sort que s’ha acabat.

El dia en què va morir Steve Jobs

Diuen que la mort d’Steve Jobs ha estat multitrending topic arreu del món. La seva mort ocorreguda el 5 d’octubre haurà estat una mort coneguda a tot el món. Aquesta ha estat una mort d’aquelles que en diuen anunciades –com si no ho fossin totes d’anunciades, les morts, des del dia en què naixem-. 

I mentre uns ploren, els altres riuen. No em refereixo a la competència informàtica, no. Ara mateix pensava en la duquessa, que encara que no vulguem, tots sabem que es va casar, tota mona ella amb el seu vestidet rosa i les sabatetes de princesa també del mateix color, ballava i es deixava retratar perquè tot el país parlés d’ella l’endemà del casament. 

I mentre uns se’ls gasten (no se’ls gasten pas tots!), els president de la Generalitat anuncia que els alts càrrecs no tindran paga extra per Nadal. Una mesura que suposarà un estalvi d’1,8 milions d’euros i afectarà unes 350 persones (toquen a més de 5.000 euros per persona, això sí que és un “alt càrrec”). Diu que quan vegis les barbes del veí tallar, posis les teves a remullar... I diu el diari “el govern estudia retallar la paga extra de Nadal dels funcionaris”. És clar que les pagues de molts funcionaris rasos no s’acosten ni de bon tros a les dels alts càrrecs. O sigui que en comptes de les barbes, hi posarem “quatre pèls”, a remullar. 

I mentre uns se’ls gasten i els altres posem els pèls a remullar, els joves estudiants es plantegen si seguiran la vaga del dia 6 a la qual estan cridats: uns en saben els motius, n’estan convençuts i els poden defensar; altres no els coneixien, però més o menys els semblen bé, i d’altres es limiten a prendre’s un dia festiu que aviat farà un mes que ha començat el curs i un petit descans sempre va bé.  

I mentre tot això ocorre, alguna de grossa n’ha passat. Els murs del facebook dels joves d’Olot i comarca s’omplen d’actualitzacions en forma de recordatori. Les xarxes socials informen, més o menys, del que ha passat: un jove que no arribarà a seure a taula; uns pares que no veuran més el seu fill; un campió que no ho tornarà a ser. L’Àlex només tenia setze anys. Que fort! 

El dia en què va morir Steve Jobs... Un dia recordat per molts.