diumenge, 11 de novembre del 2012

La rebel·lió de la senyora Padilla


Llegir l’article de Cristian Segura al diari ARA titulat “La senyora Lina Padilla es rebel·la”, en què explica que aquesta senyora, una dona jubilada de 75 anys, va escoltar  Duran i Lleida en l’acte de campanya que va fer a l’Orfeó Gracienc i li va fer unes quantes preguntes, m’ha fet recordar una altra dona, que ara tindria  89 anys i que també hauria assistit als actes de campanya de CIU.
 
Aquesta altra dona dona, era la meva mare. Ella assistia als actes electorals -en deien mítings- dels partits catalans que es presentaven als primers comicis electorals. En alguns dels actes jo, que en aquell moment encara era molt joveneta, la vaig acompanyar. En recordo un al cinema Colon i crec que un altre a l’Ideal; recordo la trobada amb Jordi Pujol a Santa Bàrbara de Pruneres, i el fet que es fes que en unes eleccions acabés fent d’interventora. Ella, es preocupava pel futur del  seu país, en el qual els seus fills i néts creixerien i s’haurien de guanyar les garrofes. I com a mare, li hauria agradat deixar-los un país amb un bon futur.

I si la senyora Padilla li explicava a Duran que pateix per si el seu nét, estudiant d’enginyeria aeronàutica a Londres, podrà tornar mai a Barcelona, m’imagino que la meva mare li hauria preguntat pel futur de les seves nétes i néts; per l’estabilitat laboral dels que, de moment,  ja en tenen feina, per com ho hauran de fer per trobar la primera feina tots els altres: la llicenciada en psicologia, la llicenciada en INEF (amb màster en educació acabat), l’estudiant de magisteri d’educació infantil, l’estudiant d’enginyeria industrial i l’estudiant de medicina. I li hauria parlat dels fills i joves funcionaris retallats, de les filles pensionistes... Igual que fa uns anys va escriure al rei explicant-li com d’injust era que els joves catalans (entre els quals hi havia els seus dos gendres petits) haguessin d’anar a fer el servei militar fora de Catalunya i igual que, quan tenia oportunitat, escrivia el president per manifestar-li les seves inquietuds o fer-lo coneixedor del que ella considerava una injustícia.

Avui, a la senyora Padilla li diria quatre coses. La primera és que, d’entre les deu preguntes mecanografiades que va plantejar a en Duran, n’hi havia una que m’ha agradat molt de llegir: “què passaria si després de les eleccions Rajoy acceptés concedir el pacte fiscal? S’acabaria el procés independentista?” La segona és que m’ha fet pensar en la meva mare i m’ha agradat molt llegir com va adreçar-se a en Duran. La tercera, Sap què, senyora Padilla? Cada vegada que el president de la Generalitat se m‘ha adreçat, he aprofitat l’avinentesa per contestar-li i fer-lo coneixedor d’alguns aspectes que potser des del Palau de la Generalitat es desconeixen. I la quarta, és que els seus fills i néts, senyora Padilla, poden estar ben orgullosos de vostè.

Gràcies Lina Padilla per la seva rebel·lió!

1 comentari:

  1. Hola!, jo sóc el fill de la Sra. Padilla i ésclar que n'estem d'orgullosos, ella està farta com molts altres, de tants polítics que fan de 'gestionar' els somnis de la gent una professió, tot camviant els objetius, els ideals les formes, el que calgui, menys ells, que segueixen tranquilament un any darrera l'altre. Mentre tant el meu fill (el seu net) i tants d'altres que són dels millors en els seus estudis i que tindrien molt que oferir al seu pais, s'en han d'anar a triomfar fora perquè fora els esperen amb els braços oberts.

    Gràcies pel comentari!

    ResponElimina

Deixa el teu comentari...