De les infantes, les seves extravagàncies florals i altres records

­­Avís: el contingut d’aquesta entrada conté mots relacionats amb l’escatologia. Si aquests temes us ofenen, no continueu llegint

Qualsevol referència que es fa a les filles del rei parlant d’elles com a infantes, sigui de  la Cristina pel cas Noos, ara o abans de la seva imputació, de l’Elena per la vida matrimonial o per qualsevol altra cosa, el fet de sentir parlar de les infantes m’evoca el record d’un dia de juny de-ves-a-saber-quin-any, de quan érem molt innocents, encara hi érem tots i la vida encara m’havia de sorprendre amb notícies dolentes i impossibles de pair. Crec que devia ser cap al 1975 o 1976, en tot cas, una altre record del qual fa força més de trenta anys.

Aquell dia de juny era, concretament, el dia 21, diada de sant Lluís i santa Lluïsa. Per circumstàncies de la vida que ara no vénen al cas, a casa teníem dos germans amb el mateix nom: el meu germà es diu Lluís i la meva germana es deia Lluïsa, tot i que sempre li havíem dit Marissa, i així és com ara i sempre la recordarem. 

Aquell any, la meva tia Lluïsa ens havia convidat a dinar a  can Xel; suposo que per celebrar el seu sant. Recordo que a la taula hi havia l’àvia, els pares, alguns oncles i els cosins (almenys els petits, que devíem ser cinc o sis). Durant aquella celebració, algú va regalar a la meva germana Marissa, perquè era el seu sant i perquè havia acabat l’EGB, un cassette-magnetòfon amb gravadora que podia funcionar amb piles. Allò era d’una modernitat extrema i va suposar tota una revolució. El regal era per ella, però el cassette, com les altres joguines, el vam compartir. La il·lusió que ens va fer tenir aquell aparell no té res a veure amb la que, uns anys més tard, hagi pogut fer a les nostres filles el fet de tenir un reproductor de Cd’s, un mp3, mp4, ipod o qualsevol altre aparell electrònic, de tants que n'hauran pogut tenir. Aquell magnetòfon era una meravella! 

Aquell dia xafogós, quan ens va estar permès anar a la piscina -suposo que després del temps reglamentari per no patir un tall de digestió- mentre els grans prenien un refrigeri, els més petits ens remullàvem a pler a la fantàstica i moderníssima piscina de can Xel. Els més petits i la tieta més enrotllada de totes les hi havia allà, la que ens explicava anècdotes que ens feien riure i s’atrevia fins i tot amb històries una mica “picants”. Era una dona gran, però amb un bon sentit de l’humor i un saber viure la vida que molts de nosaltres ja voldríem tenir. El magnetòfon, és clar, s’havia d’estrenar i vam fer les primeres gravacions: entrevistes i cançons. Com era d'esperar, ella es va prestar a cantar algunes d’aquelles cançons que ens feien riure tant:

La infanta doña Isabel se limpia el culo con un clavel

La infanta doña Eulalia, se lo limpia con una dalia

Me cachis con las infantas que se limpian el culo con las plantas

Muy bien muy bien muy bien, esto lo haremos nosotros también

D’aquesta cançó saltava a una altra que ens feia encara més riure:

A mi me gusta cagar en alto y ver la mierda como da el salto

¡Ras! Si no cagas morirás, niña que cagando estás lo que con gusto comiste

Caga y no te pongas triste que si no cagas morirás, ¡Ras Ras! ¡Ras Ras!

I a aquesta n'hi enganxava una altra i una altra,  fins que ens tenia a tots ben embogits; la qüestió és que ens havia entretingut i amb ben poca cosa!

Aquelles infantes que tenien aquelles aficions amb les plantes, evidentment que no eren les d’ara. Eulàlia va morir el 1958 i es veu que havia tingut una relació difícil amb la Isabel. No crec que les seves desavinences vinguessin de la disputa per la dàlia i el clavell. Ben segur que això que deia la cançó que feien amb les plantes hauria estat molt més divertit que la vida real que van tenir.

Els afers de la família real no m’ha interessat mai gaire i no n’he seguit les publicacions que han aparegut -i apareixen- a les revistes del cor. He de puntualitzar i dir que, en motiu de la coronació del rei Joan Carles, vaig haver de fer un treball i vaig treure informació de la premsa escrita. Encara que no m’interessi, he de dir que les extravagàncies dels Borbó i associats no em deixen igual. Mentiria si digués que tant me fa, perquè sempre m’ha ofès que es malbaratin uns diners en nom de la corona i, ara que les arques estan buides, encara més. Hi he d’afegir que m’indigna que, amb els nostres diners es recreïn amb aficions macabres i que a més dels calerons que tenen destinats, s’hagin embutxacat allò que no els corresponia.

Encara ara, després de tants anys d’estrenar aquell magnetòfon, quan sento que parlen de les infantes em vénen al cap aquestes cançons. Tant de bo les infantes s’entretinguessin fregant-se el cul amb les plantes. Potser ens sortiria més econòmic!

PD: La Marissa m’animava a escriure històries i anècdotes. Vull pensar que aquesta li hauria fet gràcia, ja que n’havíem parlat moltes vegades. És una manera més de recordar-la.