El muguet

El muguet (Convallaria majalis), conegut com a lliri de les valls, lliri de maig, campanetes de maig, llàgrimes de santa Maria i molts altres noms, creix en boscos humits i llocs frescals; és una planta més pròpia de zones muntanyoses de Centreeuropa que no pas de les zones mediterrànies.

A França, celebren la “festa del muguet” i  el primer dia de maig, és tradició regalar un ram de muguet per desitjar felicitat. Abans era costum fer excursions a muntanya per anar a recollir rams de muguet. A la pel·lícula les enfants du marais (la fortuna de viure), aquells personatges que viuen una vida de conte en una maresma, proclamant la felicitat de ser lliure o la llibertat de ser feliç, cullen muguet i el venen a ciutat el primer de maig.

Aquesta planta també té propietats medicinals i ha estat utilitzada per guarir malalties del cor. Presenta un alt grau de toxicitat en les seves parts verdes, cosa que contrasta amb l’aroma fina i suau que desprèn.

Al jardí de casa els avis i les tietes n’hi havia, de muguet, i era habitual collir-ne i veure’n algun ram posat en algun petit gerro prop d’alguna imatge de la Mare de Déu, sobretot durant el mes de maig, en què celebràvem el mes de Maria. 

A la mare, el muguet li agradava molt i li havia sentit recitar algunes dites sobre aquesta planta. No en recordo més que aquestes:

Muguet al davant és que busca galant

Muguet al costat és que ja l’ha trobat

Molt abans de néixer nosaltres, a la mare ja li agradava el muguet. Es veu que quan preparava el seu casament tenia la il·lusió de poder portar, com a ram de núvia, un pom de muguet. L'enllaç seria a primers d’abril i el muguet acostuma a florir més endavant, de manera que les que haurien de ser les seves cunyades -que ja se l’estimaven com a una germana- i la que seria la seva sogra –que ja la tractava com a una filla- van tenir uns bons catifets per aconseguir el ram que la núvia lluiria el dia del casori.

L’esforç va tenir recompensa i la mare, aquell dos abril de 1948, als seus 24 anys, portava un pom de muguet entre les mans, tant elegant com el somriure que es dibuixava als seus llavis. Senzillesa i elegància, presagi de la bonhomia que tindria ocasió de demostrar en els anys que vindrien, estimant i fent-se estimar per tots els qui tingueren l’ocasió de conèixer-la.

No sé si és la seva senzilla elegància, la seva delicada innocència o la seva extraordinària fragància, però el muguet m’evoca els records de les persones estimades que ja no tinc a prop. I els records em porten l’enyorança de poder-hi conversar, compartir les nostres vivències o passar una estona al seu costat.

Ara que tinc un ram de muguet al davant penso que potser és veritat que la flaire d’aquesta simple, però exquisida i refinada flor, fa reviure les hores més belles a les persones romàntiques. O potser només les fa enyorar!

Ai las! La flor del muguet és tan senzilla i efímera com algunes vides.