Sobre les bledes

Les bledes, aquest vegetal humil, considerat una menja de pobres, avorrida i sovint menyspreada, suscita reaccions ben oposades. Les bledes, o no agraden gens o agraden molt. Si algun detractor de les bledes llegeix aquestes línies i pensa que això no és possible, està equivocat. Ho escric amb coneixement de causa: hi ha persones al món a qui les bledes ens agraden molt.

Ara bé, és molt probable que quan hom comenta que per dinar menjarà bledes, s’estigui assegurant que no serà envejat i que no es trobarà els interlocutors asseguts a taula.

Segons el DIEC[1], la bleda (Beta vulgaris), és una planta de la família de les quenopodiàcies, de fulles basals ovades, grosses, amb el pecíol i el nervi mitjà molt desenvolupats, flors verdoses, en inflorescència densa, i fruit embolcallat pels tèpals, cultivada com a verdura.

Diuen que aquesta modesta hortalissa té algunes bones propietats: conté vitamines A, C i K; és rica en minerals (potasi, calci i magnesi), per això pot ser útil en la  prevenció de l’osteoporosi; aporta àcid fòlic i flavonoides útils per a la prevenció del càncer, i, pel seu alt contingut en fibra, té propietats laxants i digestives.

Amb les bledes, tothom s’hi atreveix i hi ha moltes dites que hi fan referència. És una bleda aquella persona curta d’enteniment o massa crèdula. Referit al sexe femení, és una bleda aquella dona excessivament delicada, aveciada o aprensiva. Referit al sexe masculí, és un bleda l’home que sembla efeminat o és covard. Són bledes aquelles persones mancades de vivor, de fermesa o de caràcter. I si bleda vol dir encantada i freda, bleda assolellada ja és el súmmum de la blederia. No he estat capaç de trobar cap accepció ni cap frase feta del mot bleda que s’assembli a un elogi o una lloança; totes es refereixen a defectes o insults.

Més enllà de qualificar la manera de ser de les persones, hi ha una dita sobre les bledes que sempre he trobat molt curiosa. La sento a dir des que conec la meva família política i pensava que era de collita pròpia, però he comprovat que forma part de la nostra cultura popular. És la que diu les bledes, les menges calentes i les cagues fredes. He de reconèixer que aquesta sentència, al meu entendre mancada de tot fonament empíric, té certa gràcia.

Ara a la primavera que són tendres i ufanoses, amanides amb un bon raig d’oli o passades per la paella, les bledes per mi són un bon primer plat.

---

[1] Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans