dimecres, 31 de desembre del 2014

Un altre Cap d’any



Hi ha qui diu que les festes de Nadal són el temps amb menys tristesa de l’any.  Hi ha qui per Nadal creu veure als diaris més esqueles que en cap altra època de l’any. Potser no són  dues percepcions contradictòries. Així comença l’entrada d’ahir del Blog de Carme Laura Gil. Més avall continua potser hi ha qui, aquests dies nadalencs, no sent l’absència dels morts estimats sinó la seva presència... Unes frases que, si més no, fan reflexionar.
Tot i que la percepció dels sentiments és un tema molt personal, m’atreviria a dir que malgrat el començament del blog esmentat, les festes de Nadal és quan més es nota l’absència d’aquells sers estimats que ja no tenim entre nosaltres. Segurament més encara si es produeix algun dels fets següents: que el traspàs sigui recent i siguin les primeres “festes” que passem amb la seva absència o que el traspàs s’hagués produït en una d’aquestes dates assenyalades.
Per les festes de Nadal, les cadires buides són més buides que mai. Encara que ens esforcem a omplir-les dels millors records de les persones que les ocupaven, en un moment o altre, la buidor dóna pas a l’enyorança i juntes s’apoderen de l’ocasió.
Sé que no dic res de nou, ja n’he parlat una, dues i tres ocasions, però la nit de Cap d’Any no és a la llista de les meves festes preferides. I, com també vaig dir ara fa un any,  les circumstàncies familiars d’ara fa dos anys, fan que els nostres Cap d’Any vagin acompanyats d’uns records inesborrables i molt, molt i molt especials.
Ha passat tot un altre any, amb els seus tres-cents seixanta-cinc dies i tots els sants, aniversaris i celebracions que ens marca el calendari anual. Els hem celebrat tots, hem rigut, hem cantat, hem xerrat i en cada celebració, Marissa, t’hem trobat a faltar i t’hem recordat.
El dos mil catorze ha estat un any farcit de moments en què hauria estat tan normal trucar-te: que si l’Alba ha presentat el projecte i amb això ha acabat la carrera, que si la Sílvia ho ha aprovat tot; que com quedem per diumenge, que si farem arròs de pagès o fideus amb peix... Un any amb un casament i més “novetats” familiars. Un any amb moments en què hauries estat contentíssima: el dia de la graduació de l’Helena o ara mateix si poguessis veure on i com passen el cap d’any la Mireia i l’Helena amb els seus companys. Estic segura que n’estaries tan orgullosa!
Tot i que ni a una ni a l’altra no ens agradava gaire la nit de Cap d’Any, d’una manera o altra -juntes o per separat-, enguany també l’hauríem celebrat i avui, a mitja nit, no hi hauria faltat una bona estirada d’orelles o una trucada per felicitar-te perquè en faries cinquanta-quatre. I ves per on, coses que té la vida, en comptes de felicitar-te el dia ú recordem, perquè recordar-ho és de justícia, que fa dos anys que ens vas deixar. 
Em sap greu si aquesta entrada entristeix algú, però la Marissa sempre m’animava a tirar endavant amb aquest blog i ella hi ha de ser present.


Any 1972, amb el 600 nou
Avui acabaré amb el comiat nocturn que ens fèiem de petites, quan ja érem al llit, amb el llum apagat i, després de totes les cerimònies que precedien l’anada a dormir.
- Bona nit, fins a demà si Déu vol
- Bona nit, fins a demà si Déu vol
- Bona nit
- Bona nit
Aquest diàleg breu i senzill es repetia una i altra vegada com una cantarella inacabable fins que la son acabava amb una de les dues, moment en què l’altra podia dir l’últim “bona nit” i havia guanyat el combat, perquè totes dues volíem ser l’última de dir bona nit a l’altra. Un simple record d’infància com tants d’altres que en guardo. Un record per tu, Marissa.

dimecres, 24 de desembre del 2014

Autoinculpar-me?



Vull fer unes reflexions sobre la campanya d’autoinculpació massiva que ha engegat l’ANC arran de l’admissió a tràmit, per part de la fiscalia, de la querella interposada al president Artur Mas, a la vicepresidenta, Joana Ortega, i a la consellera d’Ensenyament, Irene Rigau, pel fet d’haver organitzat el procés participatiu del 9N. 
La semblança amb el Jo confesso (Confiteor) resta encant a la campanya. Per als que no sapiguen de què parlo, el Jo confesso és una oració que es resa a les cerimònies eucarístiques catòliques, una part de la qual diu per ma culpa, per ma culpa, per ma grandíssima culpa (mea culpa, mea culpa, mea máxima culpa, en llatí), que s’acompanya d’un gest que consisteix a donar-se uns copets al pit amb la mà dreta. Es tracta de reconèixer haver pecat de pensament, paraula, obra i omissió i demanar a la Verge Maria, als àngels, als sants i a tots els germans que preguin per un mateix, el que es confessa com a pecador. Així que vaig començar a qüestionar-me algunes coses, vaig posar en dubte que d’entrada jo fos triplement culpable i pogués tenir dues vegades una culpa de mida normal i una vegada una grandíssima culpa.
Així com al seu moment vaig decidir que el mea culpa eclesiàstic no anava amb mi, aquests dies he hagut de fer una reflexió semblant amb l’autoinculpació proposada per l’ANC.
Jo no em sento culpable de res. Podria fer una llista de totes aquelles accions que vaig dur a terme al voltant del 9N i dubto que en trobés alguna que em fes sentir culpable. O potser sí? M’hauria de sentir culpable d’haver tenyit la meva ciutat de groc? O d’haver participat a la gigaenquesta? O d’haver participat a la marató de trucades pel 9N? O d’haver passat, bústia a bústia, publicitat de la campanya? O d’haver recollit signatures per denunciar el govern espanyol?  O d’haver treballat voluntàriament pel meu país un diumenge des del matí fins al vespre? O d’haver fet tot això lliurement sense que cap persona ni institució m’hi obligués?
Només se m’acut que potser sóc una mica culpable d’haver abandonat uns dies les tasques domèstiques per la forta dedicació que va requerir la campanya #araeslhora i tots els actes al voltant del 9N. En tot cas, res que no s’hagi pogut resoldre amb una escombra, un drap de la pols i un fregall. 



No sé si ells ho farien per mi. Pel fet de ser funcionària de la Generalitat, el president és el meu cap suprem; pel fet de ser-ho dels cossos generals d’administració, la vicepresidenta és la meva cap, i pel fet d’estar prestant, actualment, els meus serveis al Departament d’Ensenyament, la consellera n’és en certa manera l’altra meva cap.
Em sento coneixedora i alhora víctima de la gestió que els meus caps han dut i estan duent a terme; una gestió que m’ha perjudicat, m’està perjudicant i continuarà perjudicant-me tant laboralment com econòmica. La seva reacció davant la falta de liquiditat com a conseqüència dels dos factors principals (la crisi i el fet que Madriz no ens retorna els calerons), ha estat aplicar unes retallades salarials descomunals que han convertit els sous baixos (com el meu) en tan poqueta cosa que lluny de poder-nos permetre cap extra, hem de fer equilibris per atendre totes les obligacions econòmiques que es deriven d’una vida austera. I, per si amb això no n’hi hagués prou, han deixat de cobrir llocs de treball d’aquests que, com el meu, no es noten gaire: quan una persona del PAS (personal d’administració i serveis) es jubila, no posen ningú al seu lloc i quan una està de baixa, tampoc. Ara mateix a l’oficina on treballo es donen juntes les dues circumstàncies anteriors, per tant, em trobo que, tot i estar cobrant prop d’un 20% menys que abans de les retallades, estic treballant el doble (entre dues persones hem de fer la feina que fèiem entre quatre). Això demostra una gran manca de sensibilitat i empatia per part seva.
Doncs precisament aquesta manca de sensibilitat i d’empatia és la que em fa pensar que en cas que la querellada fos jo, ells no s’autoinculparien per mi.
Dubto de la utilitat de la campanya. Voleu dir que el personal dels jutjats no té prou feina amb els processos que hi ha oberts o encallats? Que no van prou lents els processos judicials? Fins a quin punt aquesta campanya  pot tenir utilitat a banda de col·lapsar els jutjats? No serà pitjor el remei que la malaltia?
Seguir-los el joc o fer la nostra? Estic d’acord que l’actuació del govern espanyol al voltant del 9N va ser il·legítima i que palesa la greu manca de garanties democràtiques i la inexistència de separació de poders. La querella inculpant els organitzadors d’un acte democràtic com era la consulta del 9N, és una provocació elevada al la màxima potència, però provocació.
Des de la mateixa ANC se’ns ha dit en altres ocasions que no hem de respondre a provocacions. També hem tingut més d’un conferenciant que s’ha manifestat en el sentit que els catalans no hauríem d’anar a remolc del que facin a Madriz, nosaltres hem de passar al davant, seguir el nostre full de ruta que tenim molta feina per fer realitat el nostre projecte i no podem perdre temps i seguir-los el joc.
Recordem una vegada més que els catalans només ens tenim a nosaltres mateixos.
Em podria arribar a perjudicar? Llegint detalladament la informació d’aquesta campanya, l’apartat de preguntes freqüents, hi ha una frase que m’ha fet pensar una vegada més. Diu així: les persones que ocupen llocs de treball en l'àmbit públic han de valorar prèviament la possibilitat que l'acció els pugui comportar algun tipus de represàlia. Hem confiar que no passaria res, però i si fos el cas? He de pensar que els tres querellats m’ajudarien? Digueu-me desconfiada, però jo pel que he esmentat abans de la falta de sensibilitat, poso en dubte que ells es mullessin per mi.
No em puc permetre tenir causes obertes, no voldria posar en perill altres aspectes de la meva vida personal.
Ara bé, malgrat que considero que la divisió de poders és inexistent, malgrat que l’estat espanyol no ens ofereix cap mena de garantia democràtica, malgrat que penso que no tenen cap dret a tractar-nos com ens tracten i malgrat tots els malgrat, per tot el que he exposat més amunt i perquè no estic disposada a donar-me per la pell insinuant que els meus actes poden ser constitutius d’una infracció penal per haver desobeït una resolució del TC i per algunes altres coses que m’he deixat al pap, jo no m’autoinculpo.
I si em volen inculpar, al menys que tinguin la feina d’iniciar ells el procés.


divendres, 19 de desembre del 2014

Sopars d’empresa?

Anar a sopar (i qui diu a sopar diu a dinar) amb els companys de feina està bé. Es crea un ambient distès que propicia la comunicació més enllà de temes laborals. Si ens avenim amb els companys, més que rebé, l’àpat deixa bon gust de boca i en queda un bon record.
Aquests dies és molt freqüent sentir parlar del “sopar d’empresa”. Se sent al carrer, a les botigues, a la fleca, a la perruqueria... i a la feina mateix.
Però, què és això del sopar d’empresa? En principi, la finalitat d’aquests sopars seria fomentar la comunicació entre els empleats de l’empresa, per tant, s’hi hauria de crear un ambient distès que hi donés peu. Els pica-pica a peu dret, barrejar el personal de diferents seccions de l’empresa o acabar passant de taula en taula, són tàctiques per facilitar la coneixença entre treballadors. L’organització de jocs, sortejos i concursos, serveixen per trencar el gel a més d’animar la festa.
Hi ha companyies que organitzen i, per tant, paguen, el sopar d’empresa. Algunes ho fan com a reconeixement als treballadors; altres ho fan per celebrar que durant l’any el negoci ha rutllat i d’altres ho fan senzillament per trencar una mica la dinàmica de treball, fer que els empleats tinguin la possibilitat de deixar de banda les tensions i permetre que s’estableixin comunicacions que a la feina no hi tenen cabuda.
Hi ha institucions que no han organitzat mai sopars d’empresa i n’hi ha d’altres que ho han deixat de fer perquè s’ha acabat el temps de les vaques grasses. En molts d’aquests casos, són els mateixos treballadors que pel seu compte munten un pseudosopar d’empresa en aquestes diades.
A Catalunya Ràdio aquesta setmana n’han parlat en més d’una ocasió. Concretament, a La Tribu van plantejar la pregunta “Sopars d’empresa, pur compromís o decisió lliure?” (minut 53:40) i plantejaven aquesta qüestió com a un dilema, alhora que donaven algun consell per sobreviure’ls: vigilar amb qui seiem, procurar no beure com si estiguéssim amb amics, no desvetllar aspectes de la vida privada a persones amb qui no tenim cap vincle, no parlar de política... En un altre programa van donar els resultats d’una enquesta de ja fa uns anys: al 70% els ve de gust; al 18% no els ve de gust i hi van per compromís, i el 12% els troben horrorosos i busquen excuses per no haver-hi d’anar.
Més enllà de tot això, hi ha una llegenda popular que diu que la millor manera per no ser criticat en un sopar d’empresa, és assistir-hi. Un argument tan pobre com, segurament, pràctic. 
Crec que molts dels pseudosopars d’empresa més enllà del seu objectiu inicial (per cert, molt digne), s’han convertit en una mena d’acte sorollós, que dificulta la comunicació i que tenen un deix entre xaró i groller; que tot i dotar de validesa la llegenda popular que he esmentat més amunt fan recomanable no assistir-hi, sobretot si acaben amb ballaruques i karaokes on es destrossen cançons infantils, nadales en castellà i amb lletres picantones, himnes esportius diversos... Una barreja explosivament ridícula. Coincidint amb la proximitat del Nadal, poden sortir barrets de pare Noel, banyes de rens o un -més o menys improvisat- pessebre vivent, coses que trobo d’un ridícul absolut en un sopar d’empresa.
Si els organitzadors han tingut la idea de fer cagar el tió o fer l’amic invisible i tens la mala sort que en comptes d’un amic invisible et toca un amic poca-solta, allò ja és l’hòstia. Recordo un any que vaig ser obsequiada amb  inútil i horrible hand boiler (també anomenat termòmetre de l’amor) en forma de titola que quan el líquid s’escalfava pujava per un conducte a l’interior del membre i era expulsat en forma d’ejaculació pel capdamunt del penis per caure al dipòsit de baix i tornar a començar el circuit. Dubto que us pugueu imaginar la vergonya que vaig passar. Perquè és clar, els graciosos, això ho fan servir de “novatada” Me’n recordo que vaig quedar més vermella que el líquid que contenia aquell regal tan inútil com poc apropiat. 

Hand boiler


Pensareu, es clar, que no tinc sentit de l’humor. Jo, més aviat diria que això és relatiu; és a dir, no és que no en tingui, sinó que sóc un pèl reservada i em deixo anar en petit comitè; en un àmbit familiar -que no reduït, en el meu cas- en el qual trobo que algunes celebracions prenen el seu sentit més ampli.
Després de llegir aquesta entrada ja us podeu imaginar que enguany tampoc no he anat al sopar d’empresa. Ara bé, desitjo a totes i a tots aquells que hi heu anat, que hi aneu o que hi anireu, que en gaudiu gastronòmicament i social.

dimecres, 3 de desembre del 2014

Sobre la resintonització dels canals de TV


Us recomano la lectura de l’article de Sergi Pàmies publicat avui a La Vanguàrdia que, amb el títol L’usuari inútil resintonitza els canals[1], relata algunes peripècies viscudes per l’usuari (que ell anomena usuari inútil) des de l’aparició de la TDT fins a la resintonintzació obligatòria de canals que haurem de fer abans de final d’any. Trobo que descriu situacions que més d’un podem haver viscut i que ens hi podem sentir retratats.
Resulta que els canals de TV salten de freqüència i nosaltres, si volem continuar fent ús de la TV, els hem d’atrapar. Diuen que aquest canvi ve marcat per una normativa europea i que es fa per deixar lliures unes freqüències que seran utilitzades per al 4G. Si tot va com diuen, el dia ú de gener “ho hauran tallat” (paraules d’antenista) i el senyal de televisió arribarà pels nous canals.
La resintonització de què parla en Pàmies és la que hauran de fer aquelles persones que viuen en habitatges unifamiliars. Els que vivim en blocs de pisos, que tenim antena comunitària i rebem el senyal a través de mòduls (no pas centraleta) en comptes de resintonitzar, hem d’adaptar l’antena a la nova situació. Per fer-ho, segons l’anunci que s’emet per televisió, només ens hem de posar en contacte amb el president de la comunitat o amb l’administrador. Ara bé, què passa quan un mateix és el president de la comunitat i no té més informació que la que li facilita un administrador confús i desinformat? O ens refiem de l’administrador o agafem l’antena per les banyes. Decantada per la segona opció, després de demanar informació, m’ha semblat entendre el següent:
D’entrada ens diuen que el ministeri d’indústria ens ajudarà a pagar la factura de l’antenista. Hem de saber, però que en el cas de la província de Girona, aquesta possible subvenció cobreix la despesa d’adequar el receptor comunitari només a tres canals: el C29 (Energy, Divinity i Gol TV); el C49 (TV1HD, TDP i TDPHD) i el C55 (encara no hi ha previst els canals que hi sortiran), cadenes que, ben mirat, no són gens nostrades. L’adaptació completa, sembla que s’hauria de fer per set -o vuit- canals, dels quals com ja he dit, el màxim que ens ofereixen de subvencionar en són tres.  
Per no quedar enrere i no privar-nos de veure el ventall de programes que ens ofereixen les diferents cadenes televisives, decidim fer una adaptació -més o menys- completa, el resultat de la qual suposa, per a la comunitat de propietaris, una despesa d’entre set-cents i vuit-cents euros, encara que en algun moment la paraula “subvenció” ens hagués pogut fer pensar que el ministeri ens pagaria la festa.
Així doncs, intentarem que l’antenista -que per cert aquests dies van molt plens de feina i no ens assegurarà el termini-, ens faci la feina abans de final d’any, no fos cas que quan estiguem a punt per les dotze campanades, amb els dotze grans de raïm preparats -en el meu cas, també pelats i sense granes-, ens aparegui a la pantalla l’indesitjable “SIN SEÑAL” o el nom de la cadena seguit de “DESAPARECE” i ens quedem amb un pam de nas. Ens podríem escanyussar amb el raïm i ves a saber si això ens portaria malastrugança.
Encara trobarem a faltar aquelles televisions en blanc i negre que s’arreglaven amb uns simples copets ben donats al costats de la caixa. Tanmateix, tot plegat era més fàcil!


[1] http://www.lavanguardia.com/20141203/54420997083/l-usuari-inutil-resintonitza-els-canals-sergi-pamies-opi.html