dimarts, 31 de març del 2015

La Setmana Santa

Records de Quaresma (7 de 7)

Hem arribat a Setmana Santa que, segons Joan Amades, era la setmana més trista i dolorosa del calendari cristià, en record de la Passió i mort de Jesús. Els que ens vam criar en aquell ambient, abans de començar-nos a qüestionar el per què de moltes coses, fèiem el que tocava segons el calendari que tenia una base principalment religiosa. Els aprenentatges de la infància perduren en la nostra memòria, per això tenim ben vius encara tots aquells records. No sabem fins a quin punt moltes de les coses que ens van ensenyar ens hauran servit; uns s’hi han aferrat, altres les han ignorat, altres les tenen presents en alguns moments en què la vida mostra el costat més amarg. Sigui quin sigui el grau de seguiment que cadascú de nosaltres n’haurà fet, segurament que aquells coneixements, ens hauran servit per saber de què parlem i mostrar-nos més o menys crítics. A partir d’aquí, totes les opinions són respectables, sempre i quan no atemptin contra la llibertat dels altres. Aferrats, girats d’esquena o dubtosos davant del tema, penso que molts de nosaltres estaríem d’acord amb què l’escenografia quaresmal ens produïa una por que haurem recordat molt de temps.
No voldria tancar aquesta sèrie sense parlar de tres dels actes d’aquelles Setmanes Santes de la meva infància:
El Via Crucis. Per vostra passió sagraaaaaada, adorable redemptooooor, perdoneu aaltra vegaaaaada aquest poble pecador Aquesta era la tornada que es cantava a les representacions d’aquesta cerimònia, els divendres de Quaresma i per Setmana Santa. Catorze estacions per recordar el camí de Jesús a la Creu, amb escenes on el protagonista, obligat a carregar amb la creu on seria crucificat, queia una, dues i tres vegades, li donaven fel i vinagre per beure, li posaven una corona d’espines, el clavaven a la creu… Quina d’aquelles imatges no faria por a una criatura? 
Via Crucis a Sant Francesc
Els monuments. Les escenes de dolor i patiment que envoltaven la mort de Jesucrist han estat representades, amb molt dramatisme, per la imatgeria religiosa que prenia un protagonisme especial aquests dies. El dimecres, els pabordes preparaven i ornamentaven amb flors i espelmes els monuments que serien exposats a les esglésies i que es visitarien el dijous i el divendres sant. Recordo el pànic que ens feia baixar les escales de la capella dels Dolors, situada sota l’església de Sant Esteve d’Olot, sabent que al capdavall de l’escala ens hi esperava la imatge de la Dolorosa, una mare amb el fill mort en braços, impregnada d’un dramatisme total… Quina por!
La processó. Vestes negres, papus descalços arrossegant cadenes, martells, claus, corones d’espines… El soroll de les cadenes dels penitents en ser arrossegades sobre les llambordes del Carrer del Sastres. Tots teníem algun conegut a la processó; en teníem sort, perquè ens distrèiem buscant una mirada coneguda darrere els dos forats de les caputxes. A mida que ens fèiem grans, se’ns acostava el moment de participar a la processó. Recordo els preparatius de l’any que em tocava fer de papu: emprovar-me la vesta per fer-hi la vora; el cinturó per estrènyer-lo; revisar les vetes per cordar-me el cucurutxu (cucurulla de cartró folrada de tela negra que tapava la cara)… Posar-nos la vesta que havien dut oncles, pares o germans ens feia il·lusió. Feia dies que hi havia dubtes de si la processó sortiria o no, però la meva germana i jo vam sortir ben puntuals de casa, la mare ens hi acompanyava. Va ser al tombant del Firalet, a la cantonada de ca l’Esquirolet on vam trobar aquella coneguda de la mare i ens ho va confirmar: la processó no sortiria. Ens vam quedar amb les ganes de fer de papus. Vam girar cua i cap a casa. Les vestes, però no van quedar inutilitzades, encara van servir moltes vegades més com a disfresses.

Diada de Ram de 1967. Xai que se sortejava
i que algú es menjaria el dia de Pasqua

Les cerimònies religioses continuaven amb els oficis; el del dijous amb el lavatori dels peus; el del divendres amb la Passió de Jesucrist; la vetlla pasqual, amb la Resurrecció… Les privacions acabaven el dissabte de Glòria i el finiment de de la Quaresma es materialitzava amb el dinar de Pasqua on no hi faltaven el xai rostit ni la Mona que ens oferia el padrí. Amb la fi del dejuni i l’abstinència s’acabava l’austeritat i l’ambient tètric d’aquells dies. Com ja he dit en una altra ocasió, per procurar fer de nosaltres unes bones persones, potser no calia fer-nos passar tanta por.

Estampa familiar del dia del Ram de 1967

dijous, 26 de març del 2015

Les Deseneres

Records de Quaresma (6 de 7)

Les sabates enllustrades, els mitjons blancs, l’uniforme repassat, la brusa blanca neta i planxada, la jaqueta raspallada… Cara neta i ben clenxinada. Avui abans de sortir de casa toca passar revista que em vaig oferir voluntària per sortir a llegir. Som a les Deseneres de mitjans dels anys setanta.

He de confessar que aquest record no l’hauria lligat mai amb la Quaresma, però la meva curiositat per situar-lo en algun moment de l’any i per saber en què consistia, m’han portat a aquests dies. Però d’on ve això de les Deseneres?
Programa de les Quaranta Hores, 1930
Per entendre-ho, hem de parlar de les Quaranta Hores Solemnes, funció religiosa que se celebrava durant els tres primers dies de la Setmana de Passió, la setmana abans del diumenge de Ram. Justament aquesta setmana. Consistia en l’adoració del Santíssim Sagrament durant quaranta hores, recordant el temps en què Jesucrist havia romàs en el sepulcre. Hauria estat difícil de cobrir tantes hores d’adoració i pregària sense una bona logística, per això s’encomanava cada una de les quaranta hores de vetlla a diferents organitzacions que podien ser autoritats, barris, famílies o entitats diverses. Les hores destinades als barris son les que donaren orígen a la creació dels deseners y deseneres. Aquestos són dos homes ó dues dones de cada barri, á quí’ls pabordes del Santíssim designan ab anticipació per que representin á son barri respectiu… O sigui, eren els encarregats de cobrir l’hora de vetlla. Per extensió, s’emprava el mot “Deseneres” per fer referència a aquella jornada i els seus participants.
Deseneres 1956 o 1958

L’escola religiosa on vaig estudiar des dels 5 fins als 14 anys, el Cor de Maria d’Olot, participava, com no podia ser d’una altra manera, a les Deseneres. I jo, com a bona alumna que era, ho feia activament llegint alguna lectura o pregària, per això aquell dia més que mai, havia de tenir bona presència. A la meva època ja no portàvem ni boina ni guants blancs, però sí que havia vist les meves germanes grans abillades amb aquests complements. 

Les Deseneres eren una funció eclesiàstica que, a més de l’esperit religiós, havia tingut un caire social i havia arribat a ser un acte de lluïment. Així ho descriu Josep Saderra en l’article publicat a l’Àlbum literari y artistich del olotí núm. I, any I (maig de 1984): un dels costums tradicionals de nostra vila que donan idea tan de la religiositat com del esperit de germanó que regnava entre els nostres avis…  se celebra en la iglesia parroquial de Sant Esteve, en los tres primers días de la setmana de Passió y ab tota la solemnitat que permeten los elements d’una vila de segon ordre… per l’esplendor de les Quaranta Hores… May lo rellotje del campanar es escoltat ab més atenció que en los tres dies de Quaranta hores en que tothom vigila lo moment de passar les deseneres, espectacle que se repeteix cada hora. En certs carrers y á certes hores, lo nombre de curiosos del carrer se veu reforsat… naturalment les hores de noyes son las que tenen mes miradors, tal hi va per veure á n’elles y altres per veure llurs vestits y per fer comentaris y comparacions que en certs círcols duran tota la setmana.

Deseneres 1960. [Foto Pilar Riera]

La solemnitat, l’esplendor i la germanor que enalteix Saderra fan referència a uns altres temps. A partir dels anys setanta, crec que la funció de les Quaranta hores tenia un sentit purament religiós. La nostra participació a l’acte es limitava a l’hora en què estàvem a l’església, que podia ser més o menys avorrida, i no tenia res a veure amb allò que havien protagonitzat els nostres avantpassats. Sí que és veritat, que aquell dia tocava anar un xic més polides que els altres, però les altres hores del dia fèiem classe amb tota normalitat.
Deseneres 1973
(foto testimonial, de poca qualitat)

Per mi, les Deseneres és un dels pocs records de Quaresma que tenen poc a veure amb paraules com sacrifici, austeritat, privacions... i que, a diferència d’altres estampes quaresmals, aquesta no tenia un rerefons tètric.

dimecres, 18 de març del 2015

Aquells bunyols de crema


Records de Quaresma (5 de 7)

Per continuant amb els costums gastronòmics quaresmals, voldria parlar dels bunyols o brunyols. Em refereixo a la seva accepció culinària, no pas a la que defineix aquest mot com a cosa mal feta o sinònim de nyap. De bunyols n’hi ha de molts tipus: dolços, salats, de peix, de formatge… Tots tenen en comú que el seu ingredient principal és la farina, amassada o batuda, i que s’acaben fregint. Està clar que tot depèn de les preferències de cadascú, però els bunyols poden arribar a ser una menja fina i exquisida.
Recordo els deliciosos bunyols de bacallà que feien les meves tietes paternes, tan delicades a la cuina. Eren una vertadera delicatessen. Avui, però, vull parlar dels bunyols dolços, els de postres, elaborats a casa o a l’obrador de la pastisseria. Hi ha qui diu que la tradició de menjar bunyols per Quaresma és deguda a la necessitat popular d’endolcir aquesta època d’austeritat i fer més passadors aquests dies. De fet, els bunyols compleixen amb el precepte quaresmal de moderació, ja que els seus ingredients principals, aigua, farina, llevat i ous, són ben sobris.  
D’entre els bunyols dolços, hem de diferenciar els de l’Empordà dels de vent. Els de l’Empordà tenen un procés d’elaboració més complex, han de llevar abans de fregir-los, i són molt més aromàtics gràcies a la matafaluga que s’afegeix a la massa i a l’anís amb què es ruixen per fora abans d’ensucrar-los. Normalment, la seva consistència és molt densa. Els de vent són borats, ja que en fregir-los hi queda un forat, per això es poden farcir, generalment de crema, obtenint així unes boletes daurades i ensucrades que es fonen a la boca i que són la delícia dels paladars més exigents. 

Els que ens hem criat en taules llargues i curulles de comensals, estem acostumats a les limitacions quantitatives d’alguns menjars, sobretot les postres, per això no ens sorprenia -i no ens sorprèn encara- que arribessin a taula acompanyades d’un en toquen tants per persona o de moment dos per cada un i després ja repetireu o haver de preguntar es pot repetir? A nosaltres, això ens és familiar. De grans, aquest fet ha sorprès les nostres parelles, a qui els costa imaginar que sense aquells advertiments, més d’un se n’hauria quedat sense.
El record que avui vull compartir, se situa en una Setmana Santa dels anys setanta en què els pares ens van fer saber, a la Marissa a mi, que aniríem de visita a casa en Josep Maria i la Mariona, conegut matrimoni d’Olot que ben aviat serien els consogres dels pares, ja que el seu fill Joan i la primogènita de casa, la Fàtima, s’havien compromès. Porteu-vos bé ens van dir abans d’anar-hi. Amb el pas dels anys, he cregut que aquella observació anava més per mi que no pas per la meva germana.
I així, sortint d’ofici del Dijous Sant a l’església del Tura, vam picar el timbre d'aquella vivenda situada al començament del mateix carrer del Tura. Un pis compartit per l’habitatge familiar i la consulta del conegut doctor olotí. Un pis ple d’antiguitats, records, pintures, dibuixos i retrats familiars… Un pis amb sostres alts i grans finestrals que donava a tres bandes: el carrer del Tura, el carrer Major i la Plaça del Conill. Ens vam instal·lar al menjador on va es va centrar la nostra visita i on l’amfitriona ens serviria un piscolabis. Quan vam tenir el refrigeri a taula, les dues nenes vam quedar bocabadades davant d’aquella safata de bunyols petits, daurats i ensucrats, farcits de crema… Lluny del que hauríem sentit a casa nostra en toquen tres per cada un, agafeu-ne un parell, mengeu a poc a poc..., la Mariona ens deia mengeu maques mengeu; mengeu sense vergonya. 

Els adults tenien les seves converses i van anar a mirar alguna cosa fora del menjador. I mentre ells parlaven, nosaltres, fent cas d’aquell mengeu maques mengeu, ens anàvem cruspint un tu, un jo; un tu, un jo, aquelles delícies ensucrades. Quan els grans van tornar, nosaltres estàvem una a cada costat d’aquella safata on ja només quedaven restes de sucre.
És evident que ens havíem pres al peu de la lletra aquell mengeu maques, mengeu; mengeu sense vergonya que per a nosaltres no estava renyit amb el porteu-vos bé.

Fotografies: 1) www.wikinoticia.com; 2) www.gastronosfera.com

dimarts, 10 de març del 2015

Una Setmana Santa a Oix

Records de Quaresma (4 de 7)

El pare sempre havia tingut tirada a anar a Oix; sentia una estima especial per aquell poble i la seva gent. De fet, la seva rebesàvia n’era, d’Oix, per això, la nostra família hi tenia unes propietats i en una de les cases, la Boadella, als anys setanta encara hi havia masovers. Hi vivien en Martí i la Talena amb en Jaume, el seu fill solter. El pare els coneixia bé i li agradava molt conversar-hi; de manera que era força habitual que, de tant en tant, hi anéssim de visita. També teníem coneguts al Castell d’Oix; hi vivien els antics estadants del Tomàs de la Vall del Bac. El castell era rònec, fosc, fred i humit. Res a veure amb allò amb què esdevingué uns anys més tard: tot el que va guanyar en condicions d’habitabilitat, ho va perdre en hospitalitat.

1971. Vista d'Oix

L’estima de la meva família per Oix va fer que, a part de les visites puntuals, hi anéssim també a passar uns dies l’estiu de l’any 1970, allotjats a  can Blanc -actualment can Simó-, gràcies a l’hospitalitat del la Maria i en Simó i dels seus fills, en Martí i la Lourdes, mare, porteu-me un tupí de llet.
L’any 1971 els pares hi van llogar una caseta per passar-hi uns dies de Setmana Santa. La comitiva estava formada pel pare, la mare i els tres fills petits i ens vam allotjar a can Badó, al carrer Nou. A can Badó, però, només hi dormíem, els àpats els fèiem a cal Ros, on el pare la feia petar amb l’Esteve, mentre la Maria acabava d’apareiar els àpats.

1970. En una carreta enmig del rostoll
D’aquelles estades a Oix en servo molts i grats records: els jocs infantils amb la meva germana Marissa, fem forma que aquestes granes són arròs i que aquelles són cigrons, en un pedrís situat al rost del darrere de can Badó; l’anada a Bestrecà en un dia molt calorós en què el pare va permetre que ens refresquéssim en un com que hi havia prop del Pairé, mainada només una mica que l’aigua freda us podria fer venir reuma; les visites als Alous, aquests arbres els vam plantar nosaltres..., si poguéssim arreglar aquesta casa hi estaríem com uns reis, i les anades a la Boadella, quina estirada que han fet aquesta mainadica! on ens convidaven a berenar, que entrin, que seguin, que tallin i que mengin, mentre ens oferien pa amb un fuet molt sec i molt bo i uns borregos anissats.


1970. La banyada al Pairé

Ara bé, hi ha un parell de records que són exclusius de Setmana Santa. El primer, el protagonitzen els oixencs baixant pel carrer major d’Oix -malmès i esfotrassat als anys setanta- portant palmes i palmons per cremar a una foguera d’on segurament en sortiria la cendra que es faria servir el Dimecres de Cendra de l’any següent [1]. Entre aquests oixencs, en Joan de la Menciana onejava un palmó al vent i repetia amb veu alta aquell Adriana palangana que tant em molestava i que tantes vegades, més tard, utilitzarien els meus germans en defensa pròpia quan jo els fes enfadar.
L’altre, tracta de la meva primera, precoç i efímera història d’amor amb un vailet que passava aquells dies de vacances escolars a casa els seus avis d’Oix. Em recordo a mi mateixa al pas de la porta esperant aquell minyó, bufó i arrissadet que baixava l’escala de casa els seus avis amb tre o quatre bunyols que no n’he pogut atrapar més. Els bunyols no ho sé, però el moment va ser exquisit! 
Aquell fet no va restar en secret: dues o tres entrades més amunt, els meus germans ens observaven atentament i esdevenien còmplices de la desobediència del precepte quaresmal d’abstinència en afers amorosos que aquelles dues criatures acabàvem de protagonitzar.

1966. Carrer Major d'Oix. La mare amb tres dels meus germans
Aquella estada a Oix ens degué estalviar algun ofici religiós i la visita a algun d’aquells monuments que trobàvem tan tètrics. Qui sap si això té alguna cosa a veure amb què sempre més ens hem sentit atrets per aquell petit i acollidor poblet. 

[1] En alguns indrets, el dissabte de Ram era tradició cremar els rams de llor, les palmes i els palmons beneïts el diumenge de Ram de l’any anterior i que s’havien conservat com a amulets penjats a balcons i finestres. Es creia que el fum tenia virtuts protectores. Tot i haver donat per suposat que de la foguera d'Oix se n'obtindrien les cendres del següent Dimecres de Cendra, desconec quina era la finalitat d'aquella foguera que vaig veure en aquella estada.

dimarts, 3 de març del 2015

Cinema de Quaresma

Records de Quaresma (3 de 7)

Seguint la línia que va marcar les quaresmes de la nostra infància, més enllà del dejuni i l’abstinència purament gastronòmics, les privacions s’estenien a altres àmbits de la vida i el sacrifici s’havia de practicar en tot allò que conduís a l’obtenció de plaer o gaudi personal.

Per això, malgrat el caràcter voluntari d’aquelles pràctiques, per Setmana Santa, teatres, cinemes i sales de festa eren tancats i als dos canals de televisió espanyola s’hi projectaven pel·lícules de temàtica religiosa que sovint mostraven com de sacrificada havia estat la vida d’alguns sants i d’altres personatges coneguts que protagonitzaven aquells films.

Ben segur que recordem escenes d’algunes d’aquelles pel·lícules: la separació de les aigües del Mar Roig a Los diez mandamientos (1956); les aferrissades curses de carros a Beh-Hur (1959, 3h i mitja de durada); el Sant Crist que parla i agafa el pa que li ofereix aquell nen abandonat i criat enmig de frares a Marcelino pan y vino (1955); les burles dels companys d’aquell noi mulato i fill il·legítim a Fray Escoba (1961)… I així, podríem fer una inacabable llista de personatges martiritzats.



Però una de les pel·lícules que més recordo és Diálogo de Carmelitas (1960), drama que representa la història de Blanche de la Force, una jove francesa que ingressa al convent de Compiègne per protegir-se del món exterior. Les monges, són perseguides per les autoritats republicanes en plena revolució francesa, empresonades, jutjades, condemnades a pena de mort i executades públicament a la guillotina situada a la plaça du Trône-Renversé (actualment plaça de la Nació) de París. Molts dies després de veure la pel·lícula no em podia treure del cap el nom religiós de la jove novícia, Sor Blanca de la Agonía de Cristo, ni les imatges dels caps de les monges rodolant damunt la tarima on hi havia la guillotina. I aquests records eren utilitzats entre els germans petits de casa per atemorir-nos mútuament.


Ara que fa més de quaranta anys de l’última vegada que havia vist aquesta pel·lícula, l’he volgut tornar a mirar i comprovar si la imatge que en guardava era fidel a la realitat. Doncs he quedat ben sorpresa: malgrat el dramatisme del film, a l’escena final no hi apareixen ni la guillotina ni el botxí ni la imatge dels caps rodolant que tan presents havíem tingut. He de dir que he trobat un tall que correspon al final d’una versió francesa en color de 1983, en la qual sí que apareix l’escena de la guillotina, però és impossible que sigui la que emetien aquell temps per televisió.

Potser aquells records tan esfereïdors que en guardàvem eren només fruit de tot allò que no enteníem i de la por que passàvem pel fet de viure immersos en un ambient tan tètric. El que pot arribar a fer la por!


 
Enllaços:
https://www.youtube.com/watch?v=F2J3ip3EbHQ (versió en blanc i negre del 1960. 109 min.)
https://www.youtube.com/watch?v=RwmzQKI1B_w (Tall dels 6 minuts finals 1983, en color)