L’any 1975, els
Esquirols, com si es tractés d’una profecia, auguraven per al dia dotze
de febrer de l’any 2017, el naixement d’una criatura fantasmagòrica, fruit de
la civilització. Ho feien en una cançó que porta per títol “Any
2017”, del seu àlbum "Fent Camí", que inclou altres
temes com “No us puc dir
si plorava perquè plovia” o “Arrels”.
“Fent Camí” va ser
el segon d’una col·lecció de sis àlbums, que ara mateix tens sobre la taula per
tornar-los a escoltar. I mentre reprodueixes els discs de vinil que contenen,
t’endinses en els records que t’evoquen les melodies i les lletres de les seves
cançons. I penses en aquelles tardes que amb la teva amiga descobríeu “El
joc d’obrir gàbies”, “Cada
dia és un nou pas”, “Endevinalles
d’istes istes”, “...I va
callar” o “El cucut”,
mentre us entreteníeu encara amb els que serien els darrers jocs d’infància.
Entre la
publicació del primer àlbum i la de l’últim, van passar nou anys i vas deixar
de ser una nena, tot aprenent el sentit d’alguns “Mots”, amb els Esquirols
de música de fons. Et vas aficionar a la muntanya, vas conèixer altra gent i vas
fer amics i companys i en les vostres acampades
i travessies no hi faltaven mai les vetllades a ritme de “Riu avall”,
“Vine
l’amor”, “Més
enllà d’un adéu”, “Conte
medieval” o “Sobre
Teulades” que cantaves, amb més voluntat que traça, com si fossin els
himnes de la teva desfilada cap a l’edat adulta on t’esperaven dies d’angoixa i dies
d’il·lusió. Perquè a les cançons dels Esquirols, com a la vida, hi ha un xic de tot: d’amor, de protesta,
d’alegria, de nostàlgia...
Ha plogut molt des
d’aquells dies i trobes tan estrany que tot hagi canviat tan poc, que te’n fas
creus. O potser han canviat moltes coses, però no prou com a tu t’hauria
agradat. Amb una mica de sort el dia dotze de febrer no naixerà aquella criatura filla de la
civilització, però en Serrallonga
no haurà tornat per evitar que ens segueixin arrencant les pedres i robant la terra. I seguim sentint l’angoixa dins el pit perquè som poble oprimit, encadenats a un país monàrquic. I massa sovint ens
hem de repetir que potser amb el crit potser amb les mans, obrirem pas, farem
un cant...
Et sents tan kumbaià com si haguessis nascut entre
les flames d’un foc de camp, per això, en fer-te gran has anat plantat les teves
arrels creixent de cara al cel per donar fruit abundós, l’hivern t’ha
despullat i t’ha cobert de neu, una neu que es va fonent poc a poc... T’has fet
gran, sí, però encara ara et mires en els teus ulls per trobar el teu infant,
agafar-lo de la mà i fer camí somiant.
El dia dotze de
febrer de l’any 2017...