Si en l’entrada anterior Una
visita als nostres orígens (I), parlava del llibre “Llongarriu de la
Vall del Bac” i d’en Joan Longarrriu,
el primer Llongarriu que tenim documentat per mitjà d’uns capítols matrimonials
signats el desembre de 1576, avui és el torn dels indrets d’on procedim.
Aquest estiu he tingut la possibilitat de visitar dos
dels llocs que s’esmenten al llibre del pare, com a referències dels orígens
dels Llongarriu.
Vilallonga, Villelongue o Vilalonca
L’actual poble de Villelongue o Vilalonca (en occità gascó) es troba situat al
districte d’Argelès-Gazost, al departament dels Alts Pirineus. El seu nom és
derivat del llatí, fet poc freqüent en els pobles del voltant, els noms dels
quals són derivats del Bigourdàn, dialecte local de l’Occità. Aquest nom es
deriva d’una pairalia situada a la part baixa del poble, en una zona coneguda
com “Les Longues”. Qui sap si això també té a veure amb l’origen del nostre
cognom.
En el seu terme s’hi troben alguns monuments
destacables: l’església de Sant Martí, la capella de Santa Caterina, al veïnat
d’Ortiac, Sant Orens en Lavedan, antic monestir, ara en ruïnes, així com nombrosos
molins al llarg del riu Isaby
L’any 2012 s’hi comptaven 294 habitatges, dels
quals aproximadament un 60% eren vivendes principals, un 35% segones residències
i un 4% allotjaments turístics (Vikipedia). Ara bé, per l’ambient que es veia
al poble, crec que actualment els allotjaments turístics i les segones residències
deuen superar amb escreix les primeres vivendes. Pel poble hi passen uns quants
senders senyalitzats per fer a peu.
En la visita que hi vam fer ens va sorprendre el
contrast entre algunes cases molt velles o abandonades i altres molt arranjades
amb uns jardins frondosos i molt ben cuidats. El veïnat d’Ortiac (molt petit)
es troba en una situació privilegiada amb vistes sobre el poble i la vall; la
seva ermita, de Santa Caterina, que conserva un petit retaule original, és una preciositat.
Una curiositat que vam veure al poble és un
dispensador de pa, suposo que de les típiques i poc agraciades “baguettes” que
són tan populars com consumides al país veí.
El Llac d’Isaby
Es troba situat a uns 1.500 m d’altitud, envoltat d’uns
quants cims: Pic de Barran (1.982 m), Soum de Siarrouse (2.018 m) i Pène
Lounque (2.321 m), i a l’oest i relativament a prop del Midi de Bigorre (2.877 m).
És un indret concorregut per pescadors i excursionistes i, a l’hivern, pels amants
de les rutes amb raquetes de neu.
Tot i que hi ha camins que hi pugen des de Villelongue,
actualment, el seu principal accés és des d’Hautacam, una estació d’esquí
situada a la cota 1.560, coneguda també pels amants del ciclisme perquè hi ha
finalitzat diverses vegades alguna de les etapes del Tour de França.
Pel que sembla, la pujada a Hautacam ofereix unes
vistes espectaculars sobre la Vall d’Argelès-Gazost i la passejada fins al Llac
d’Isaby, unes panoràmiques fantàstiques dels cims que l’envolten. Dic “pel que
sembla”, perquè vam ensopegar amb no gaire bon temps i vam fer aquest passeig sota
una espessa boira pixanera, que ens va deixar ben molls i no ens permetia veure
més enllà del bestiar que pasturava en aquell tocom.
En resum, una passejada d’uns 8 km entre anada i
tornada, molt fàcil i apta per a tothom, ja que té molt poc desnivell (150 m).
Això no obstant, nosaltres vam tenir sort de portar el GPS i seguir el track, perquè
amb tanta boira potser no l’hauríem trobat.
La boira i la humitat em van fer pensar en com de
dures devien ser les condicions de vida dels pagesos d’aquella zona, sobretot a
l’hivern, més de quatre-cents anys enrere. Per això, tal com va fer el pare en
el pròleg del llibre, vull dedicar un afectuós record als meus avantpassats,
perquè cal recordar els orígens per mantenir la identitat i perquè som el que
som gràcies a allò que van ser i allò que van fer els nostres antecessors, gràcies
a les nostres circumstàncies i als aprenentatges que hem fet pel camí.
Poc es podien imaginar, els vells Longarriu -en Miquel i la Joana-, la fortuna que faria el seu fill Joan instal·lant-se
a la Vall del Bac, una de les valls més idíl·liques del Prepirineu, on han
nascut, crescut i viscut onze generacions. Com no es podrien imaginar ni la gran
descendència que tindrien ni que entrat el segle XXI, encara ens recordaríem
d’ells.
Molts anys de recordança!
Un carrer de Villelongue |
Entrada del poble per la part superior |
L'església de Sant Martí |
Cementiri de Villelongue |
Veïnat d'Ortiac amb l'ermita de Santa Caterina |
Ermita de Santa Caterina d'Ortiac (en obres) |
Retaule original esculpit en fusta |
Veïnat d'Ortiac, un bon mirador sobre el poble i la vall |
Un raconet d'Ortiac |
Ovelles pasturant camí del Llac d'Isaby |
El Llac d'Isaby sota la boira |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari...