dissabte, 31 d’agost de 2019

Una visita als nostres orígens (I)

Abans de parlar de la visita als nostres orígens vull situar una mica aquest títol. Per fer-ho he d’explicar una de les obres que formen part del llegat que ens va deixar el pare, en Ramon Llongarriu i Monsalvatje.
El llibre “Llongarriu de la Vall del Bac”
Quan per manca de salut fou alliberat de les seves obligacions laborals, va dedicar moltes hores a l’estudi de la nostra nissaga. Per fer-ho va visitar arxius parroquials, sol o acompanyat d’alguna filla, del fill o d’algun gendre. En uns es va pelar de fred, en altres va quedar cobert de pols o va aconseguir documents il·legibles. Al seu costat sempre hi va tenir la mare que, pacient com era, el devia esperar les hores que fes falta.
La seva constància i el seu interès van fer que pogués fer un arbre genealògic tant extens que se’n va veure una per plasmar-lo en uns fulls de paper grans com uns llençols. I és que havia reculat fins al darrer quart del segle XVI. Aviat és dit! L’única nora dels pares va tenir un paper important a l’hora d’elaborar aquest arbre genealògic, d’ajudar el pare a contactar amb alguns arxius o a interpretar i transcriure documents.
Els dotze fills dels pares -els sis que van tenir i els sis que els hi vam portar-, vam considerar que allò que havia estat capaç de fer no podia quedar en un munt de papers difícils de consultar. I així, aprofitant un enllitament del pare per culpa d’una malaltia músculo-esquelètica, vam decidir posar fil a l’agulla per tal de publicar aquell recull.
Faríem una edició familiar que no es vendria i n’assumiríem el cost i la feina de transcriure els seus manuscrits. Així va ser com el dia 2 d’abril de 1994, sortia a la llum “Llongarriu de la Vall del Bac”, una publicació concebuda com un carinyós record als nostres avantpassats i testimoni d’uns temps i unes formes de vida ja pretèrits. És per voler de l’autor, un obsequi dedicat als integrants de la nissaga (pàg. 9).
Es tracta d’un llibre de dues-centes trenta-cinc pàgines, dividit en dotze capítols, corresponents a altres tantes generacions que recull la història del cognom Llongarriu des de l’any 1576 fins al moment de la seva publicació.
Una aspecte que atorga valor a aquesta obra és el fet que l’arbre genealògic s’acompanya d’escrits sobre tractes, costums, anècdotes o fets singulars: un casament a Roma per poders, un projecte frustrat d’una indústria de productes químics, moviments ramaders, inventaris forestals, contractes de bosc, plets entre veïns o una mort d’accident (pàg. 163).
Com veurem més endavant, el primer Llongarriu va venir de Vilallonga (Villelongue o Vilalonca)  i es va casar amb una garrotxina, alguns dels hereus que el van succeir es van emmaridar amb dones del mateix territori i altres, amb dones vingudes de diferents indrets: des del Pirineu fins a l’Empordà. Unes i altres, però, es van avenir a viure en aquella pairalia i s’integraven, visitaven i es preocupaven per la gent de la Vall del Bac. Tant fou així que el pare recull l’anècdota d’una masovera que li digué a la mestressa: Ens agrades perquè ets tan pagesa! (pàg. 225). Quin orgull ser la néta d’aquella dona que sabia esfer-se amb els masovers i masoveres d’aquella heretat!

Habitants i estiuejants de Llongarriu


D’on venim?
El llibre comença així: El primer Llongarriu que tenim documentat és en Joan Longarriu, per mitjà d’uns capítols matrimonials jurats i firmats el 14 de desembre de 1576 pel seu matrimoni amb una pubilla del veïnat del Corb, a les Preses. Més endavant hi diu: I Joan, d’on era? [...] Dels capítols matrimonials se’n desprèn que Joan Longarriu, escrit amb ela i no amb la ella actual, era fill de Miquel Longarriu, pagès del lloch de Vilallonga, del Bisbat de Tarbes del regne de França, i de madona Joana [...] Ell formà part de la corrua d’immigrants que a partir de mitjans segle XVI entrà a Catalunya en busca de treball o fugint de les lluites religioses desencadenades entre catòlics i protestants (hugonots) [...] (pàg. 15)
El pare va arribar a saber que una família Longarriu havia viscut fins al segle XVIII al poblet de Vilallonga, del bisbat de Tarbes, prop d’Argelès-Gazost i que el cognom es va trobar escrit en la forma llatina “Longarribo”.
Pel costum ancestral que els cognoms abans de ser-ho havien estat el nom d’una casa que solia indicar-ne la situació, “Lonc” i el seu femení “Lonca” signifiquen el long o longue francesos i “Arriu” significa el “rivière” o “ruisseau” francesos, o sigui, els riu o riera en català. Resulta doncs, que devia ser una pagesia situada prop del riu. A Vilallonga n’hi convergeixen dos de rierols, el més important dels quals és el que fa de desguàs del Llac d’Isaby (pàg. 14).
Aquestes són les principals dades dels orígens del primer Llongarriu. Més endavant en l’apartat La llunyana Vilallonga occitana, el pare té un afectuós record pels dos vells Longarriu, Miquel i Joana, que van romandre a la pagesia gascona, prop del torrent d’Isaby. Aquests són els venerables genearques de la família, identificats documentalment, baldament quedessin sols després que els fills tramuntessin el Pirineu per establir-se i prosperar en la Catalunya desmantellada del segle XVI. Prop de l’idíl·lic riberal els imaginem acomiadant els fills amb la mà aixecada com per donar-los-hi l’última benedicció. Com els patriarques. (pàg. 30)
Així doncs, sembla que els nostres orígens es troben al poblet de l’actual Villelongue i, concretament, vora de les aigües del ruisseau d’Isaby, desguàs del llac que porta el mateix nom i que passa per aquest poblet.

 
Llongarriu, a La Vall del Bac

Continuarà...



2 comentaris:

  1. M'ha agradat molt de llegir-te. Teniu sort de tenir aquest llibre.

    El meu pare que sabia moltes coses, no les va arribar a transmetre mai totes i sobretot no d'una manera que quedés per guardar-les. I és una llàstima!

    A vegades la impressió (intuitiva i falsa) que ens fa quan arribem a un lloc com Llongarriu de la Vall del Bac, és que allà, en temps immemorials va començar tot. Com si imaginéssim que els nostres avantpassats no es movien de lloc. I tant que es movien! I molt i molt.

    He estat a Llongarriu i potser per això, coneixent el lloc, m'ho he llegit amb molt de carinyo. Gràcies doncs, al teu pare, per la feina que va fer i a tu, per compartir coneixements.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Hola Carme,
      Quina llàstima que s'hagin perdut els coneixements que tenia el teu pare. Com tu dius, és una sort que tinguem recollit aquest treball del nostre pare de manera que ens és així de fàcil consultar-lo.

      Llongarriu és una meravella de casa, per a nosaltres, carregada de records llunyans, però intensos.

      Adriana

      Suprimeix

Deixa el teu comentari...