La meva carta als Reis

Benvolguts Reis:

M’agradaria explicar-vos el que us demano aquest any.

Com cada any, primer em toca analitzar la meva conducta durant aquest darrer any.

D’entrada, he de dir que aquest no ha estat un any fàcil per mi. He tingut complicacions diverses al meu entorn. Complicacions difícils de suportar: malentesos, retrets, males interpretacions d’una paraula o d’una acció... Malgrat tot m’estimo el que tinc al meu voltant (i també a mi mateixa).

Per altra banda, he de dir que aquest any he tingut molts motius per sentir-me orgullosa del que forma part de la meva vida. Per tant, no seria legal, ni amb mi ni amb la resta, si no em sentís molt satisfeta.

En aquesta societat en què ens ha tocat viure on moltes persones se senten descontentes, estressades, poc valorades... és molt fàcil que una simple acció innocent molesti algú del seu entorn –proper o no tant proper-. Jo crec que m’he portat força bé, que estic complint amb tot el que em pertoca. Potser no ho faig prou bé, potser molesto a algú, però el que faig, ho faig amb bona intenció.

Tenint en compte tot el que he dit, crec que em mereixo que els Reis es portin bé amb mi i em portin el que desitjo. No és res material. No s’ha de fer cua per anar-ho a comprar. No s’ha d’embolicar... Però no diré pas que sigui fàcil d’aconseguir. Tampoc no sé el nom exacte amb el qual puc demanar-ho. També sé que hi hauré de posar de la meva part per tenir-ho... Ja veig que us ho estic posant difícil.

I és que, estimats Reis, el que jo demano es fa posant-hi una mica d’aquí, una mica d’allà... És com una recepta de cuina: uns grams d’harmonia, uns quants de concòrdia, una miqueta de benestar, un xic de felicitat... Tot plegat ben remenat i servit amb una bona cara. Em sembla que m’ho mereixo.

Gràcies, Reis, per endavant