dimarts, 26 d’abril del 2016

Tot regirant en una llibreria...

Ara que estem deixant enrere el Sant Jordi de 2016, cofois amb els nous llibres que tenim a la tauleta de nit, en un lloc privilegiat del menjador o mig oblidats en un racó d’aquella taula de l’estudi que algun dia hem d’ordenar, i amb els bons i repetits propòsits de convertir-nos en bons lectors (perquè mira que em va costar decidir quin llibre comprava i després de tant d’esforç, aquest any sí que me’l penso llegir!). Ara que ja ha passat l'endemà, el dia en què es va publicar el rànquing de llibres més venuts en les diferents categories i miràvem els resultats i les classificacions, com si llegíssim els resultats i les classificacions de la lliga de futbol on juguen les nostres filles. Ara que ja hem tingut temps de llegir les valoracions de la diada de Sant Jordi que en fan els autors mediàtics -amb més o menys modèstia-, de llegir als diaris les columnes d’aquells autors que han publicat, de llegir les entrades als blogs dels autors que no tenen la sort de ser mediàtics ni d’haver caigut en gràcia ni de conèixer persones influents que els hagin ajudat a trobar un bon editor. Ara que ens adonem que la rosa s’està pansint i que, ni que sigui per curiositat, no hem llegit ni la dedicatòria ni la contraportada de cap dels llibres que han entrat a casa, malgrat que el dia de Sant Jordi ens vantàvem de bons llegidors, mentre el nostre esperit lector torna al seu estat natural (al nivell que cadascú el tenia), em plau recordar “el meu primer Sant Jordi”. No em refereixo al primer Sant Jordi de la meva vida, que evidentment no tinc capacitat de recordar, ni aquells Sants Jordi en què els pares ens compraven contes i llibres per anar renovant la biblioteca familiar, ni el primer Sant Jordi en què, amb més o menys traça, vaig fer una rosa de paper per a la mare, sinó que em refereixo al “nostre primer Sant Jordi”, que se situa a l’any mil nou-cents vuitanta. Als quinze anys em vaig rascar la butxaca i em vaig trencar el cap per comprar un llibre per aquell noi per qui em desvivia, amb qui compartia sortides a muntanya, estones de treball a l’entitat excursionista local, tardes de sofàs vells i ratafia a l’enyorat bar Cocodril i vespres de comiats inacabables dintre un 4L vell.  Aquell “nostre primer Sant Jordi” vaig anar a l’Institut amb el llibre objecte del regal a la bossa, esperant que arribés l’hora de plegar per celebrar com cal el “nostre primer Sant Jordi”. Amb “Les muntanyes que vaig estimar” la vaig clavar i la vaig espifiar:  el llibre li agradava, però ja el tenia a la seva biblioteca. De part seva, jo vaig rebre una rosa de roba, perenne, i una llibreta folrada, petita i coquetona. Hem passat junts aquell “nostre primer Sant Jordi” i tots els que han vingut al darrere. N’hem viscut uns quants de sols i molts d’acompanyats, alguns materialistes i altres més sentimentals, molts de ben alegres i alguns un xic tristos perquè, com de moments a la vida, de diades de Sant Jordi n’hi ha de tots colors. He gastat aquella llibreta i un munt de recanvis més per escriure els itineraris de les nostres excursions, n’he estripat alguns fulls plens de projectes que van acabar en no res, però en tinc un munt de pàgines plenes d’experiències i moments viscuts. Ara que deixem enrere el Sant Jordi d’enguany, trenta-set anys després, encara sóc capaç de recitar exactament l’inici de la  fenomenal dedicatòria que hi havia a la primera pàgina d’aquella llibreta: Tot regirant en una llibreria, buscant un llibre per regalar-te, he pensat que són més importants els TEUS itineraris, l’intent d’escriure en la TEVA vida planes plenes d’aventures i de coneixences, que els pensaments d’autors exòtics que et puguis empassar...   
Gràcies!


dimarts, 5 d’abril del 2016

Olot desatén el futbol femení?

Ara que l’Ajuntament d’Olot té prevista una gran inversió per remodelar els camps de futbol base lligats a la Unió Esportiva d’Olot, hem sentit opinions diverses sobre aquest fet. El grup municipal d’ERC preferiria un altre emplaçament amb més visió de futur i que, per cert, requeriria més recursos; la CUP voldria sotmetre a una consulta la necessitat de tirar endavant aquesta inversió que no consideren prioritària. Uns i altres, govern municipal, partits a l’oposició i tècnics dels clubs esportius opinen i actuen pensant en el futbol base, sense tenir en compte ni haver esmentat en cap moment el futbol femení. Si el projecte tira endavant, potser seria el moment que les instal·lacions municipals s’obrissin al futbol femení.
Les nenes i noies que juguen a futbol a la comarca, sempre han jugat en aquells clubs on les han volgut: la Canya, les Preses, Argelaguer, Besalú, Sant Esteve d’en Bas i, des de fa dos o tres anys, Hostalets d’en Bas. Mentre en aquests clubs hi ha hagut algú a la junta disposat a acollir les noies, els equips femenins hi ha tingut cabuda. Acollir els equips femenins, però,  no és una obra caritativa, sinó que fins i tot pot ser que comporti alguns avantatges: subvencions per al club en els equips de futbol base i poca despesa, ja que les noies paguen quota i no tenen cap compensació econòmica. I un petit detall afegit, he vist equips de noies pagar-se un modest sopar mentre a les taules del costat l’equip de nois feia un bon tiberi pagat pel club.
Tornem al vessant més esportiu. El nombre nenes/noies que actualment practiquen el futbol a nivell comarcal poden ser més o menys una quarantena de jugadores sèniors, una vintena de cadets i una trentena d’alevines. Si hi sumem les noies que juguen a altres equips de categories superiors (Vic, Estartit, Girona...), arribem a un centenar.
Anar d’un club a l’altre ha suposat que el futbol femení de la comarca no hagi tingut estabilitat i que hi hagi hagut molta rivalitat entre els dos o tres equips comarcals que han anat existint, de manera que en molt poques ocasions s’ha aconseguit tenir un bon equip.
Llevat de l’Argelaguer i el Besalú, que tenen gespa artificial, els camps dels clubs que he esmentat estan en força mal estat, per tant, quan el terreny de joc pateix sobrecàrrega o no està en prou bones condicions, els equips femenins són els primers d’haver de suspendre els entrenaments o d’haver d’ajornar els partits.
Si les noies d’Olot que juguen a futbol, que actualment s’han de desplaçar als clubs comarcals, tinguessin cabuda en aquestes instal·lacions, podrien entrenar en molt millors condicions i el fet d’estar totes al mateix club permetria tenir més d’un equip a cada categoria que podrien competir a diferents divisions, facilitant a les noies desenvolupar el seu potencial segons la seva condició física, la seva disponibilitat i el seu grau de compromís.
En diverses ocasions havia comentat aquest fet a persones vinculades a la junta de l’Olot: alguns entrenadors i el president mateix. La seva resposta era que la negativa de l’Olot per tenir equips femenins era per manca de disponibilitat de les instal·lacions. Si finalment la remodelació dels camps s’acaba fent, potser les infraestructures deixaran de ser l’excusa per rebutjar el futbol femení.
A la Garrotxa hem tingut i tenim jugadores que han competit a Superlliga i a Nacional (segona divisió estatal) i ho han hagut de fer en clubs situats a més de 50 km, i sempre hem estat les famílies les que hem assumit el cost, el temps i el risc dels desplaçaments per assistir als entrenaments i als partits. Cal afegir-hi que la majoria d'aquestes noies que han dedicat i dediquen tantes hores al futbol ho han fet i ho fan compaginant aquesta afició amb els estudis secundaris i universitaris, o amb la feina i els compromisos familiars.   
Malgrat que el futbol ha estat un esport reservat als homes, potser ja és hora que la paritat entri als clubs, als camps i que les noies tinguin accés a unes instal·lacions pagades amb diner públic.

Adriana Llongarriu Castanyer


Les Preses - Espanyol. Terreny de joc inundat

Jugant en un terreny en molt mal estat

Vista més àmplia de l'estat del terreny de joc

divendres, 1 d’abril del 2016

Una visita a la Maternitat d’Elna



Molt lligada amb el Memorial del Camp de Rivesaltes, al Rosselló mateix hi trobem la Maternitat d’Elna, una altra instal·lació vinculada al refugi de persones desplaçades. Acabada la guerra civil, amb la Retirada, els camps d’acollida francesos van quedar desbordats i es va detectar que les dones embarassades i els infants que naixien als camps eren molt vulnerables i estaven en risc per culpa de la malnutrició i de les deficients condicions higièniques i sanitàries.

Edifici de la Maternitat, al Chateau d'en Bardou
La Maternitat d’Elna va existir gràcies a Elizabeth Eidenbenz, una mestra suïssa que havia estat col·laboradora de l’Aide suisse aux enfants d’Espagne, durant la guerra civil espanyola. Voluntaris que la coneixien van pensar en ella per la seva experiència i pel seu coneixement de la llengua espanyola. Ella va crear la Maternitat d’Elna que va esdevenir una casa d’acollida de dones embarassades que vivien als camps, dones jueves que vivien clandestinament o dones que malvivien sota les dures restriccions de la guerra.
Elizabeth es va trobar al capdavant d’una missió de caràcter sanitari, per la qual no tenia formació, però la seva voluntat i el seu convenciment van fer que trobés la manera de superar aquesta i moltes altres dificultats. 
Elizabeth Eidenbenz
La Maternitat va funcionar entre 1939 i 1944 i hi van néixer 597 infants que, si no hagués estat per la Maternitat, potser no haurien sobreviscut, bé per les males condicions o bé pel seu origen. Després del seu tancament va restar en l’oblit fins que, gràcies a un canvi de propietari i al testimoni d’un dels nascuts a la Maternitat, se’n va recuperar la història. L’edifici ha estat convertit en un espai per a la memòria, obert al públic.
A la planta baixa s’hi pot veure la projecció d’una entrevista a l’Elizabeth que, ja de molt gran, explica, amb una naturalitat i una discreció que l’honoren, la seva labor al capdavant de la Maternitat. A la primera planta, una exposició tan senzilla com entenedora ajuda a fer-se la idea de què va ser i de com era la vida allà. Explica que les dones dels camps arribaven al final de l’embaràs molt cansades, afeblides, espantades i desnodrides, amb el risc que això suposava per a la seva vida i la del nounat. Per això, procuraven que hi ingressessin unes quatre setmanes abans del final de l’embaràs, per procurar enfortir el seu estat amb repòs i una bona alimentació i aconseguir que arribessin al part amb un estat de salut suficient per afrontar-lo amb un mínim de garanties tant per a la mare com per al nadó. A més, els fills de mares febles, tenien la possibilitat de ser alletats per altres dones que els feien de dida o de rebre un suplement de llet portada de Suïssa.
Bany de sol de mares i nadons
La Maternitat era un lloc net, amb bons aliments i amb una atmosfera de simpatia i comprensió on les dones hi trobaven una ajuda física i moral que els donava seguretat i confiança. Els oferia un bocí de dignitat. 
La tasca d’Elizabeth no acabava amb el part. Ella també facilitava que es poguessin mantenir els lligams amb la resta de la família que s’havia quedat als camps o que estaven amagats en algun poble de la zona i, en més d’una ocasió, havia falsejat la identitat de les mares d’origen jueu davant les successives visites de la Gestapo.
Tal com es desprèn de les paraules d’alguns testimonis, la Maternitat va ser una gran obra i l’Elizabeth, una gran dona: “Quan vaig arribar-hi vaig poder viure com a persona, no pas com un animal, perquè al camp érem tractats com a bèsties. Des que vaig passar la frontera, la Maternitat va ser l’única cosa bona que em va tocar viure, els meus millors anys a França. (Cèlia Garcia)”; La meva mare em va donar la vida a la Maternitat Suïssa d’Elna i Elizabeth Eidenbenz, la confiança en l’ésser humà”. (Sergi Barba, nascut a Elna el 12 d’abril de 1941).
Cal reconèixer i agrair la tasca de l’Elizabeth i la de tots els voluntaris que, amb o sense el suport institucional, han demostrat i demostren la seva gran humanitat actuant a primera línia.