dimecres, 31 de desembre del 2014

Un altre Cap d’any



Hi ha qui diu que les festes de Nadal són el temps amb menys tristesa de l’any.  Hi ha qui per Nadal creu veure als diaris més esqueles que en cap altra època de l’any. Potser no són  dues percepcions contradictòries. Així comença l’entrada d’ahir del Blog de Carme Laura Gil. Més avall continua potser hi ha qui, aquests dies nadalencs, no sent l’absència dels morts estimats sinó la seva presència... Unes frases que, si més no, fan reflexionar.
Tot i que la percepció dels sentiments és un tema molt personal, m’atreviria a dir que malgrat el començament del blog esmentat, les festes de Nadal és quan més es nota l’absència d’aquells sers estimats que ja no tenim entre nosaltres. Segurament més encara si es produeix algun dels fets següents: que el traspàs sigui recent i siguin les primeres “festes” que passem amb la seva absència o que el traspàs s’hagués produït en una d’aquestes dates assenyalades.
Per les festes de Nadal, les cadires buides són més buides que mai. Encara que ens esforcem a omplir-les dels millors records de les persones que les ocupaven, en un moment o altre, la buidor dóna pas a l’enyorança i juntes s’apoderen de l’ocasió.
Sé que no dic res de nou, ja n’he parlat una, dues i tres ocasions, però la nit de Cap d’Any no és a la llista de les meves festes preferides. I, com també vaig dir ara fa un any,  les circumstàncies familiars d’ara fa dos anys, fan que els nostres Cap d’Any vagin acompanyats d’uns records inesborrables i molt, molt i molt especials.
Ha passat tot un altre any, amb els seus tres-cents seixanta-cinc dies i tots els sants, aniversaris i celebracions que ens marca el calendari anual. Els hem celebrat tots, hem rigut, hem cantat, hem xerrat i en cada celebració, Marissa, t’hem trobat a faltar i t’hem recordat.
El dos mil catorze ha estat un any farcit de moments en què hauria estat tan normal trucar-te: que si l’Alba ha presentat el projecte i amb això ha acabat la carrera, que si la Sílvia ho ha aprovat tot; que com quedem per diumenge, que si farem arròs de pagès o fideus amb peix... Un any amb un casament i més “novetats” familiars. Un any amb moments en què hauries estat contentíssima: el dia de la graduació de l’Helena o ara mateix si poguessis veure on i com passen el cap d’any la Mireia i l’Helena amb els seus companys. Estic segura que n’estaries tan orgullosa!
Tot i que ni a una ni a l’altra no ens agradava gaire la nit de Cap d’Any, d’una manera o altra -juntes o per separat-, enguany també l’hauríem celebrat i avui, a mitja nit, no hi hauria faltat una bona estirada d’orelles o una trucada per felicitar-te perquè en faries cinquanta-quatre. I ves per on, coses que té la vida, en comptes de felicitar-te el dia ú recordem, perquè recordar-ho és de justícia, que fa dos anys que ens vas deixar. 
Em sap greu si aquesta entrada entristeix algú, però la Marissa sempre m’animava a tirar endavant amb aquest blog i ella hi ha de ser present.


Any 1972, amb el 600 nou
Avui acabaré amb el comiat nocturn que ens fèiem de petites, quan ja érem al llit, amb el llum apagat i, després de totes les cerimònies que precedien l’anada a dormir.
- Bona nit, fins a demà si Déu vol
- Bona nit, fins a demà si Déu vol
- Bona nit
- Bona nit
Aquest diàleg breu i senzill es repetia una i altra vegada com una cantarella inacabable fins que la son acabava amb una de les dues, moment en què l’altra podia dir l’últim “bona nit” i havia guanyat el combat, perquè totes dues volíem ser l’última de dir bona nit a l’altra. Un simple record d’infància com tants d’altres que en guardo. Un record per tu, Marissa.

dimecres, 24 de desembre del 2014

Autoinculpar-me?



Vull fer unes reflexions sobre la campanya d’autoinculpació massiva que ha engegat l’ANC arran de l’admissió a tràmit, per part de la fiscalia, de la querella interposada al president Artur Mas, a la vicepresidenta, Joana Ortega, i a la consellera d’Ensenyament, Irene Rigau, pel fet d’haver organitzat el procés participatiu del 9N. 
La semblança amb el Jo confesso (Confiteor) resta encant a la campanya. Per als que no sapiguen de què parlo, el Jo confesso és una oració que es resa a les cerimònies eucarístiques catòliques, una part de la qual diu per ma culpa, per ma culpa, per ma grandíssima culpa (mea culpa, mea culpa, mea máxima culpa, en llatí), que s’acompanya d’un gest que consisteix a donar-se uns copets al pit amb la mà dreta. Es tracta de reconèixer haver pecat de pensament, paraula, obra i omissió i demanar a la Verge Maria, als àngels, als sants i a tots els germans que preguin per un mateix, el que es confessa com a pecador. Així que vaig començar a qüestionar-me algunes coses, vaig posar en dubte que d’entrada jo fos triplement culpable i pogués tenir dues vegades una culpa de mida normal i una vegada una grandíssima culpa.
Així com al seu moment vaig decidir que el mea culpa eclesiàstic no anava amb mi, aquests dies he hagut de fer una reflexió semblant amb l’autoinculpació proposada per l’ANC.
Jo no em sento culpable de res. Podria fer una llista de totes aquelles accions que vaig dur a terme al voltant del 9N i dubto que en trobés alguna que em fes sentir culpable. O potser sí? M’hauria de sentir culpable d’haver tenyit la meva ciutat de groc? O d’haver participat a la gigaenquesta? O d’haver participat a la marató de trucades pel 9N? O d’haver passat, bústia a bústia, publicitat de la campanya? O d’haver recollit signatures per denunciar el govern espanyol?  O d’haver treballat voluntàriament pel meu país un diumenge des del matí fins al vespre? O d’haver fet tot això lliurement sense que cap persona ni institució m’hi obligués?
Només se m’acut que potser sóc una mica culpable d’haver abandonat uns dies les tasques domèstiques per la forta dedicació que va requerir la campanya #araeslhora i tots els actes al voltant del 9N. En tot cas, res que no s’hagi pogut resoldre amb una escombra, un drap de la pols i un fregall. 



No sé si ells ho farien per mi. Pel fet de ser funcionària de la Generalitat, el president és el meu cap suprem; pel fet de ser-ho dels cossos generals d’administració, la vicepresidenta és la meva cap, i pel fet d’estar prestant, actualment, els meus serveis al Departament d’Ensenyament, la consellera n’és en certa manera l’altra meva cap.
Em sento coneixedora i alhora víctima de la gestió que els meus caps han dut i estan duent a terme; una gestió que m’ha perjudicat, m’està perjudicant i continuarà perjudicant-me tant laboralment com econòmica. La seva reacció davant la falta de liquiditat com a conseqüència dels dos factors principals (la crisi i el fet que Madriz no ens retorna els calerons), ha estat aplicar unes retallades salarials descomunals que han convertit els sous baixos (com el meu) en tan poqueta cosa que lluny de poder-nos permetre cap extra, hem de fer equilibris per atendre totes les obligacions econòmiques que es deriven d’una vida austera. I, per si amb això no n’hi hagués prou, han deixat de cobrir llocs de treball d’aquests que, com el meu, no es noten gaire: quan una persona del PAS (personal d’administració i serveis) es jubila, no posen ningú al seu lloc i quan una està de baixa, tampoc. Ara mateix a l’oficina on treballo es donen juntes les dues circumstàncies anteriors, per tant, em trobo que, tot i estar cobrant prop d’un 20% menys que abans de les retallades, estic treballant el doble (entre dues persones hem de fer la feina que fèiem entre quatre). Això demostra una gran manca de sensibilitat i empatia per part seva.
Doncs precisament aquesta manca de sensibilitat i d’empatia és la que em fa pensar que en cas que la querellada fos jo, ells no s’autoinculparien per mi.
Dubto de la utilitat de la campanya. Voleu dir que el personal dels jutjats no té prou feina amb els processos que hi ha oberts o encallats? Que no van prou lents els processos judicials? Fins a quin punt aquesta campanya  pot tenir utilitat a banda de col·lapsar els jutjats? No serà pitjor el remei que la malaltia?
Seguir-los el joc o fer la nostra? Estic d’acord que l’actuació del govern espanyol al voltant del 9N va ser il·legítima i que palesa la greu manca de garanties democràtiques i la inexistència de separació de poders. La querella inculpant els organitzadors d’un acte democràtic com era la consulta del 9N, és una provocació elevada al la màxima potència, però provocació.
Des de la mateixa ANC se’ns ha dit en altres ocasions que no hem de respondre a provocacions. També hem tingut més d’un conferenciant que s’ha manifestat en el sentit que els catalans no hauríem d’anar a remolc del que facin a Madriz, nosaltres hem de passar al davant, seguir el nostre full de ruta que tenim molta feina per fer realitat el nostre projecte i no podem perdre temps i seguir-los el joc.
Recordem una vegada més que els catalans només ens tenim a nosaltres mateixos.
Em podria arribar a perjudicar? Llegint detalladament la informació d’aquesta campanya, l’apartat de preguntes freqüents, hi ha una frase que m’ha fet pensar una vegada més. Diu així: les persones que ocupen llocs de treball en l'àmbit públic han de valorar prèviament la possibilitat que l'acció els pugui comportar algun tipus de represàlia. Hem confiar que no passaria res, però i si fos el cas? He de pensar que els tres querellats m’ajudarien? Digueu-me desconfiada, però jo pel que he esmentat abans de la falta de sensibilitat, poso en dubte que ells es mullessin per mi.
No em puc permetre tenir causes obertes, no voldria posar en perill altres aspectes de la meva vida personal.
Ara bé, malgrat que considero que la divisió de poders és inexistent, malgrat que l’estat espanyol no ens ofereix cap mena de garantia democràtica, malgrat que penso que no tenen cap dret a tractar-nos com ens tracten i malgrat tots els malgrat, per tot el que he exposat més amunt i perquè no estic disposada a donar-me per la pell insinuant que els meus actes poden ser constitutius d’una infracció penal per haver desobeït una resolució del TC i per algunes altres coses que m’he deixat al pap, jo no m’autoinculpo.
I si em volen inculpar, al menys que tinguin la feina d’iniciar ells el procés.


divendres, 19 de desembre del 2014

Sopars d’empresa?

Anar a sopar (i qui diu a sopar diu a dinar) amb els companys de feina està bé. Es crea un ambient distès que propicia la comunicació més enllà de temes laborals. Si ens avenim amb els companys, més que rebé, l’àpat deixa bon gust de boca i en queda un bon record.
Aquests dies és molt freqüent sentir parlar del “sopar d’empresa”. Se sent al carrer, a les botigues, a la fleca, a la perruqueria... i a la feina mateix.
Però, què és això del sopar d’empresa? En principi, la finalitat d’aquests sopars seria fomentar la comunicació entre els empleats de l’empresa, per tant, s’hi hauria de crear un ambient distès que hi donés peu. Els pica-pica a peu dret, barrejar el personal de diferents seccions de l’empresa o acabar passant de taula en taula, són tàctiques per facilitar la coneixença entre treballadors. L’organització de jocs, sortejos i concursos, serveixen per trencar el gel a més d’animar la festa.
Hi ha companyies que organitzen i, per tant, paguen, el sopar d’empresa. Algunes ho fan com a reconeixement als treballadors; altres ho fan per celebrar que durant l’any el negoci ha rutllat i d’altres ho fan senzillament per trencar una mica la dinàmica de treball, fer que els empleats tinguin la possibilitat de deixar de banda les tensions i permetre que s’estableixin comunicacions que a la feina no hi tenen cabuda.
Hi ha institucions que no han organitzat mai sopars d’empresa i n’hi ha d’altres que ho han deixat de fer perquè s’ha acabat el temps de les vaques grasses. En molts d’aquests casos, són els mateixos treballadors que pel seu compte munten un pseudosopar d’empresa en aquestes diades.
A Catalunya Ràdio aquesta setmana n’han parlat en més d’una ocasió. Concretament, a La Tribu van plantejar la pregunta “Sopars d’empresa, pur compromís o decisió lliure?” (minut 53:40) i plantejaven aquesta qüestió com a un dilema, alhora que donaven algun consell per sobreviure’ls: vigilar amb qui seiem, procurar no beure com si estiguéssim amb amics, no desvetllar aspectes de la vida privada a persones amb qui no tenim cap vincle, no parlar de política... En un altre programa van donar els resultats d’una enquesta de ja fa uns anys: al 70% els ve de gust; al 18% no els ve de gust i hi van per compromís, i el 12% els troben horrorosos i busquen excuses per no haver-hi d’anar.
Més enllà de tot això, hi ha una llegenda popular que diu que la millor manera per no ser criticat en un sopar d’empresa, és assistir-hi. Un argument tan pobre com, segurament, pràctic. 
Crec que molts dels pseudosopars d’empresa més enllà del seu objectiu inicial (per cert, molt digne), s’han convertit en una mena d’acte sorollós, que dificulta la comunicació i que tenen un deix entre xaró i groller; que tot i dotar de validesa la llegenda popular que he esmentat més amunt fan recomanable no assistir-hi, sobretot si acaben amb ballaruques i karaokes on es destrossen cançons infantils, nadales en castellà i amb lletres picantones, himnes esportius diversos... Una barreja explosivament ridícula. Coincidint amb la proximitat del Nadal, poden sortir barrets de pare Noel, banyes de rens o un -més o menys improvisat- pessebre vivent, coses que trobo d’un ridícul absolut en un sopar d’empresa.
Si els organitzadors han tingut la idea de fer cagar el tió o fer l’amic invisible i tens la mala sort que en comptes d’un amic invisible et toca un amic poca-solta, allò ja és l’hòstia. Recordo un any que vaig ser obsequiada amb  inútil i horrible hand boiler (també anomenat termòmetre de l’amor) en forma de titola que quan el líquid s’escalfava pujava per un conducte a l’interior del membre i era expulsat en forma d’ejaculació pel capdamunt del penis per caure al dipòsit de baix i tornar a començar el circuit. Dubto que us pugueu imaginar la vergonya que vaig passar. Perquè és clar, els graciosos, això ho fan servir de “novatada” Me’n recordo que vaig quedar més vermella que el líquid que contenia aquell regal tan inútil com poc apropiat. 

Hand boiler


Pensareu, es clar, que no tinc sentit de l’humor. Jo, més aviat diria que això és relatiu; és a dir, no és que no en tingui, sinó que sóc un pèl reservada i em deixo anar en petit comitè; en un àmbit familiar -que no reduït, en el meu cas- en el qual trobo que algunes celebracions prenen el seu sentit més ampli.
Després de llegir aquesta entrada ja us podeu imaginar que enguany tampoc no he anat al sopar d’empresa. Ara bé, desitjo a totes i a tots aquells que hi heu anat, que hi aneu o que hi anireu, que en gaudiu gastronòmicament i social.

dimecres, 3 de desembre del 2014

Sobre la resintonització dels canals de TV


Us recomano la lectura de l’article de Sergi Pàmies publicat avui a La Vanguàrdia que, amb el títol L’usuari inútil resintonitza els canals[1], relata algunes peripècies viscudes per l’usuari (que ell anomena usuari inútil) des de l’aparició de la TDT fins a la resintonintzació obligatòria de canals que haurem de fer abans de final d’any. Trobo que descriu situacions que més d’un podem haver viscut i que ens hi podem sentir retratats.
Resulta que els canals de TV salten de freqüència i nosaltres, si volem continuar fent ús de la TV, els hem d’atrapar. Diuen que aquest canvi ve marcat per una normativa europea i que es fa per deixar lliures unes freqüències que seran utilitzades per al 4G. Si tot va com diuen, el dia ú de gener “ho hauran tallat” (paraules d’antenista) i el senyal de televisió arribarà pels nous canals.
La resintonització de què parla en Pàmies és la que hauran de fer aquelles persones que viuen en habitatges unifamiliars. Els que vivim en blocs de pisos, que tenim antena comunitària i rebem el senyal a través de mòduls (no pas centraleta) en comptes de resintonitzar, hem d’adaptar l’antena a la nova situació. Per fer-ho, segons l’anunci que s’emet per televisió, només ens hem de posar en contacte amb el president de la comunitat o amb l’administrador. Ara bé, què passa quan un mateix és el president de la comunitat i no té més informació que la que li facilita un administrador confús i desinformat? O ens refiem de l’administrador o agafem l’antena per les banyes. Decantada per la segona opció, després de demanar informació, m’ha semblat entendre el següent:
D’entrada ens diuen que el ministeri d’indústria ens ajudarà a pagar la factura de l’antenista. Hem de saber, però que en el cas de la província de Girona, aquesta possible subvenció cobreix la despesa d’adequar el receptor comunitari només a tres canals: el C29 (Energy, Divinity i Gol TV); el C49 (TV1HD, TDP i TDPHD) i el C55 (encara no hi ha previst els canals que hi sortiran), cadenes que, ben mirat, no són gens nostrades. L’adaptació completa, sembla que s’hauria de fer per set -o vuit- canals, dels quals com ja he dit, el màxim que ens ofereixen de subvencionar en són tres.  
Per no quedar enrere i no privar-nos de veure el ventall de programes que ens ofereixen les diferents cadenes televisives, decidim fer una adaptació -més o menys- completa, el resultat de la qual suposa, per a la comunitat de propietaris, una despesa d’entre set-cents i vuit-cents euros, encara que en algun moment la paraula “subvenció” ens hagués pogut fer pensar que el ministeri ens pagaria la festa.
Així doncs, intentarem que l’antenista -que per cert aquests dies van molt plens de feina i no ens assegurarà el termini-, ens faci la feina abans de final d’any, no fos cas que quan estiguem a punt per les dotze campanades, amb els dotze grans de raïm preparats -en el meu cas, també pelats i sense granes-, ens aparegui a la pantalla l’indesitjable “SIN SEÑAL” o el nom de la cadena seguit de “DESAPARECE” i ens quedem amb un pam de nas. Ens podríem escanyussar amb el raïm i ves a saber si això ens portaria malastrugança.
Encara trobarem a faltar aquelles televisions en blanc i negre que s’arreglaven amb uns simples copets ben donats al costats de la caixa. Tanmateix, tot plegat era més fàcil!


[1] http://www.lavanguardia.com/20141203/54420997083/l-usuari-inutil-resintonitza-els-canals-sergi-pamies-opi.html

dissabte, 29 de novembre del 2014

Advent


Aquest diumenge comença l’Advent; advent entès com a temps litúrgic que precedeix la festa de Nadal i comença el quart diumenge abans d’aquesta festa. Tranquils que això no va de ni prèdiques ni de lletanies ni de jaculatòries.
Ara ja no ens cal esperar la missa del diumenge per saber, segons la vestimenta del mossèn o la temàtica de les lectures i el sermó, en quin moment de l’any ens trobem. El calendari anual ja no el marca la litúrgia, sinó les activitats comercials.
Els nostres pares o avis podien patir per si pesaven figues mentre el mossèn feia el sermó i es perdien en el temps. Ara ja no tenim por d’adormir-nos perquè tenim la seguretat que, quan despertem de la migdiada, potser una mica desorientats, els espots publicitaris ens situaran immediatament en el moment de l’any en què ens trobem.
I si no som televisius i tenim sempre l’aparell apagat, cap problema, que si sortim al carrer, abans que acabi el novembre ja ens trobem els descomptes del black Friday, els carrers enllumenats, els aparadors plens d’homenots grassos vestits de vermell i amb barba blanca... Com si el Nadal fos imminent.
Jo seria més del parer d’esperar fins per Santa Llúcia o, a tot estirar, la Puríssima, per donar el tret de sortida del Nadal. D’aquesta manera allargaríem deu o quinze dies més el gaudi de la tardor, aquesta estació que, gràcies a la seva gran riquesa cromàtica, ens ofereix uns paisatges espectacularment meravellosos. I, apurant més la tardor, l’hivern no se’ns faria tan llarg.
Perquè ara, de fet, encara falta molt pel Nadal. Jo encara no sé què farem per Nadal; encara no sé quants serem a l’hora de dinar; encara no sé què ens cagarà el Tió; encara no sé si celebraré el canvi d'any; encara no sé què ens portaran els Reis...
Hi ha una cosa, però, que ja la sé ara: sé que trobaré a faltar les persones estimades que ja no tinc a prop per poder passar unes bones festes de Nadal i poder-ho celebrar tal com Déu mana. I sé que recordaré aquells Nadals en què la il·lusió superava de bon tros la nostàlgia; en què els problemes més grans que teníem eren si tindríem prou cadires per tots, com ens ho faríem per encabir-nos-hi al menjador de casa els avis, a quina hora començaríem a sopar, si faríem la xocolata desfeta amb llet o amb aigua, com ho faríem per entrar els paquets perquè els més petits no se n’adonessin... Problemes de quan érem feliços perquè encara hi érem tots i ballàvem el xarrampí xarrampí xarrampia i ens tronxàvem de riure mentre ens queien les llàgrimes galtes avall.
Molts ja sabeu de què parlo.
  
Aquells xarrampí xarrampí xarrampia...

dissabte, 8 de novembre del 2014

ARA ÉS L’HORA



Demà és el 9N, la jornada en què estem cridats a votar i que, tot i que n’hem de dir participar, molts de nosaltres sentim que anirem a votar. Allò normal en unes votacions normals seria haver viscut una campanya electoral amb defensors de cada una de les opcions possibles. Però aquest procés participatiu ha estat mancat d’una campanya “normal”. No és pas que no n’hi hagi hagut de campanya, no. El que passa és que els defensors del NO s’han confós i en comptes de defensar democràticament l’opció del NO, han dit NO al referèndum, NO a la convocatòria, NO al procés participatiu. S’han quedat encallats en el NO i s’han negat el dret a defensar-lo. Fins i tot han negat, als partidaris del NO, el dret a participar a favor del NO i el dret que els seus representants electes debatessin i defensessin la seva opció. Ells s’ho han perdut. No seré pas jo qui reivindiqui la campanya del NO.
Tot plegat ha estat ben estrany. I mentre uns s’entestaven i s’encallaven en la rotunditat més rotunda que pot tenir un rotund NO, altres engegaven la campanya Ara es l’hora, una campanya a favor del dret a decidir; una campanya que s’ha qualificat de rigorosa, original i participativa. I tant que ho ha estat, de participativa! Aquesta campanya pel dret a decidir, ha permès que ens hi hàgim involucrat tots aquells que hem volgut i en la mesura que ens ha semblat. Hem participat en una campanya en la qual hem sentit i dit molt democràticament que totes les opcions de vot seran benvingudes i que la diversitat és enriquidora i que allò important és que la gent voti -o participi-..., però tots sabem que el que esperem és una gran participació a favor del SÍ i SÍ
Les darreres hores hem pogut llegir articles d’agraïment o reconeixement a la tasca dels voluntaris de la campanya Ara és l’hora, com la carta de Quim Torrà[1] i ens han dit que la feina dels voluntaris ha estat molt important en aquesta campanya. I penso que és veritat que entre tots l’hem fet possible, però sabem que ha estat possible gràcies als seus impulsors: ANC i Òmnium
El 9N serà la culminació d’un gran procés participatiu liderat per les dues entitats que ens han conduit, als voluntaris, durant tota la campanya, proposant-nos en cada moment què podíem  fer, guiant-nos perquè la nostra dedicació hagi seguit una línia i hagi tingut un sentit; agraint-nos en tot moment cada una de les petites coses que hem fet i cada minut de dedicació. I, sobretot, donant-nos l’oportunitat de fer-nos partícips d’aquest moment històric, de permetre’ns viure’l des de dintre, d’involucrar-nos en cada una de les iniciatives proposades, d’entusiasmar-nos, d’emocionar-nos davant la resposta massiva del poble de Catalunya, de tenir pell de gallina mirant cada un dels vídeos que han elaborat, d’arribar a plorar a la concentració del 19-O i de deixar-nos sentir com una mica nostres tots els seus èxits.
Ens hem arremangat, hem sortit al carrer amb enquestes en una mà i una llista d’adreces a l’altra; hem picat el timbre i ens hem presentat com a voluntaris del 9N, hem arribat a racons que desconeixíem, hem conversat amb persones totalment desconegudes, n’hem escoltat el seu parer i ens n’hem acomiadat, una mica més rics i una mica més savis.
Ens hem enfilat a una escala i hem embolcallat mobiliari urbà per tenyir el país de groc; hem guarnit fanals i senyals amb cartells del país que volem, hem col·locat urnes al mig de les rotondes, hem repartit domassos i pancartes...
Ens hem assegut davant de l’ordinador i hem trucat a la centraleta d’Ara és l’Hora i, amb una veu tímida i tremolosa hem parlat amb persones desconegudes de vés a saber quin poble o ciutat de Catalunya; ens hem presentat i ens hem ofert per buscar el seu local de participació.
Hem contribuït a fer difusió dels actes que s’han organitzat arreu del territori per donar-los a conèixer a quantes més persones millor perquè a través d’una gran participació el missatge arribés a tots els sectors i a totes les franges d’edat.
Hem estat atents al whatsapp, al correu electrònic, facebook, twitter i instagram i hem utilitzat les etiquetes #araeslhora #9N #catalansvote9N #votaresnormalenunpaisnormal #catalunya #catalonia #ANC #òmnium #paisgroc #elpaisquevolem #gigaenquesta #marato9N... i ens hem emocionat, sobretot, amb tot el que fa referència al #VotaréPerTu.
A nivell personal, participar en aquesta campanya ha estat la culminació d’un independentisme latent que ha anat in crescendo, alimentat per la participació a les manifestacions del 10-J (2010), del 9-J (2011), de l’11-S (gran manifestació del 2012), de la Via Catalana (2013) i de la V (2014). Per tot això i alguna cosa més, demà em llevaré ben d’hora i a dos quarts de vuit seré a l’institut on faré de voluntària d’equipament per obrir portes i posar a disposició dels voluntaris que constituiran les meses l’espai i el material necessari per contribuir a fer possible aquest procés participatiu.
No sé què passarà el 9N. Confio que sigui una jornada festiva, desitjo que hi hagi una gran participació i espero que el SÍ i SÍ tingui molta força, ja que només així passarem a la següent fase d’aquest campionat. Ara bé, passi el que passi, sigui quina sigui la participació i siguin quins siguin els resultats, el que sé és que el 10N continuaré essent voluntària d’Ara és l’Hora o de la campanya que comenci després perquè, sigui quin sigui el resultat, encara tot està per fer i tot és possible.

dissabte, 25 d’octubre del 2014

Un mastegot al camp de futbol


Som a vint-i-cinc d’octubre de 2014 i el Barça acaba de perdre, per 3 gols a 1, amb –o més aviat contra- el Madrid. Però no és a aquest fet al que vull fer referència ara mateix.
Des de ben joveneta sóc aficionada a l’excursionisme, potser per això els camps de futbol han estat durant molts anys territori desconegut per mi: no he tingut cap germà, ni amic ni xicot que hi jugués, a futbol. A casa miràvem el partit del diumenge a la tarda fent un sopar informal que el pare anomenava “de retallics”, precursors dels actuals montaditos. Aquelles retransmissions en blanc i negre i en la llengua de l’imperi mai em van fer exaltar. Allò, a mi, ni m’escalfava ni em refredava. No és pas que pensés que no m’agradava, ni que hi estigués en contra... La meva vida transcorria al marge del futbol.
Em vaig aparellar amb un home no futbolero. Recordo algunes sessions de cinema que coincidien amb un partit important que a la sala érem quatre gats –més aviat gates-. Doncs nosaltres hi anàvem tots dos. Avui mateix, mentre molts homes són a veure el Madrid-Barça ell prepara les postres de demà. Perquè demà menjarem panellets i ell els fa molt bons!
Tenir dues filles semblava que em podia mantenir al marge del futbol. Els primers anys va ser així, però va arribar el dia que la meva filla gran, l’Alba, després d’haver provat diferents activitats extraescolars (multiesports, gimnàstica rítmica, piano, voleibol...) em va mirar fixament i em va dir: mama el que jo vull és jugar a futbol. A futbol? Vaig pensar jo. Ara què li ha agafat? Però la vaig portar a provar un entrenament amb l’esperança -ara ja ho puc dir- que en provar-ho veiés que aquell esport que practicava a l’hora del pati amb els companys de classe potser no feia per ella. Ai las! Jo sí que anava errada. Va sortir d’entrenament més entusiasmada que mai. Així fou com la temporada següent, va començar a jugar a futbol en un equip de nenes.
I mentre l’Alba creixia i jugava a futbol, nosaltres anàvem amunt i avall: entrenaments, partits, desplaçaments, tornejos, campus... I creixia, també -és clar-, l’altra meva filla, la Sílvia, que va provar diferents activitats extraescolars (multiesport, gimnàstica rítmica, patinatge, bàsquet...). I es va decidir pel bàsquet i hi va jugar tres temporades. El quart any em va mirar i em va dir “jo vull fer bàsquet i futbol”. Ah no. Això sí que no! Dos esports amb els corresponents entrenaments, partits, desplaçaments, tornejos, campus... no pot ser. Què va passar? Que va triar el futbol.
I ja ens teniu a nosaltres -que el futbol no ens havia dit mai res- amb dues filles federades a dos equips de futbol. La diferència d’edat va fer que al començament juguessin a equips diferents. Més endavant, quan la Sílvia va passar a jugar amb les grans van coincidir, però va ser poc temps. Després van canviar de clubs, de categories, de divisió... I la vida les ha portat per camins diferents.
Deixeu-me que us digui que més d’una vegada m’he hagut d’eixugar la bava en més d’un camp de futbol. I me l’he eixugat per una i per l’altra, perquè totes dues han tingut molt bona visió de joc, han fet molt bons partits, han estat disciplinades, han estat lluitadores amb aquell punt just de competitivitat, amb caràcter per fer-se respectar al mig del camp, fent algun cos a cos una mica potent (d’aquells que a vegades et fan patir), però no han perdut mai els papers i no s’han posat amb les rivals si no ha estat en defensa pròpia (que siguin disciplinades no vol dir que siguin encantades!).
D’aquell “mama el que jo vull és jugar a futbol” ja fa més de catorze anys, per tant, ara és la quinzena temporada que trepitjo camps de futbol. Això no em dóna dret a res. Ja ho vaig explicar en una altra ocasió [1]
Doncs en aquestes temporades de veure futbol no havia vist mai el que he vist avui: una bufetada al mig del camp! Resulta que una jugadora de l’equip contrari ha privat a la meva filla Alba de fer una jugada i ella s’ha defensat amb un cos a cos amb la noia que la marcava. Doncs la noia de l'equip contrari s’ha girat i li ha clavat un mastegot! Havia vist alguns cos a cos, alguna coça, alguna patacada d’aquelles de si et veig no et veig, alguna entrebanqueta... però de plantofada al mig del camp, no n’havia vist mai cap.
Resultat: falta en contra de l’Alba i targeta groga per la jugadora que li ha clavat el castanyot.

Aquesta és la jugada que ha ocasionat l'enrenou.
L'alba (que ha rebut la bufetada) és la que va blava i que té la pilota.
La jugadora que l'empeny és l'autora del mastegot.
Per la vostra tranquil·litat, l’Alba no s’hi ha tornat. Davant l’expectació de jugadores, públic i entrenador, mentre la capitana parlava amb l’àrbitre, ella se n’ha anat al costat de la banqueta a beure aigua deixant la discussió en mans dels altres i calmar-se per continuar jugant fins al final del partit. Des del meu modest entendre, penso que un mastegot al mig del camp es mereixia una vermella directa.

dissabte, 18 d’octubre del 2014

El perquè del meu nom

Això era fa més de cinquanta anys, quan jo encara no havia nascut, però la meva mare estava en estat de bona esperança. Després d’un embaràs que -com els altres cinc anteriors- hauria estat de gairebé deu mesos, la major part dels quals se’ls hauria passat marejada, naixeria jo.
Amb l’embaràs força avançat, es tractava de triar un nom pel fill o filla que estava de camí i que a ells tant els hi feia si era nena o nen, perquè, tal com deia l’àvia Manela, que sigui el que Déu vulgui, sà i condret sia.
Els noms dels avis paterns ja els portaven dos dels meus germans, i als padrins els deixarien triar els altres dos noms. Es tractava, doncs, de triar el meu nom de pila. Van pensar que si el que estava a punt de néixer era una nena es podria dir Núria. Potser aquell nom els evocava records de la seva anada a Núria acabats de casar o potser aquell llogarret situat al bell mig del Pirineu els agradava, el cas és que els pares es van il·lusionar a posar-me Núria.  
I doncs, per què no em dic Núria? Es veu que quan els meus germans ho van saber s’hi van oposar. Suposo que aquella oposició la van protagonitzar les tres germanes grans que ja eren unes pollites i tenien dret a opinar sobre un fet tan transcendental com el que seria el meu nom. El meu germà -l’únic nen, situat al quart lloc d’una germandat de cinc que aviat seria de sis-, vivia amb l’esperança que el que estava en camí fos un nen, pensant que l’acompanyaria en els seus jocs i que si era un nen era més fàcil que fos mogut i entremaliat com ell, no devia contemplar la possibilitat de pensar si li estava bé o no aquell nom de nena. I la germana que ocupava el cinquè lloc, la que em precedia, tenia tres anyets i era massa petitona i de massa bona fe per oposar-se al que els pares havien pensat.

Aquella oposició tan brutal raïa en una guardadora que havien tingut alguns dels meus germans. M’imagino que era una dona de pagès, pacient i bonatxona en qui la mare devia confiar per ajudar-la en la guarda dels seus fills. El motiu d’aquella oposició no era ni l’origen ni el caràcter ni l’ofici d’aquella dona, sinó que eren les dimensions del seu trasero; es veu que tenia un paner considerable que feia que li diguessin la Núria del cul gros.
Heus ací que els pares es van rendir i van deixar la tria del meu nom al consell assessor en matèria de noms, les tres pollites de casa, que van proposar que em posessin Adriana, un nom poc corrent l’any 1964, és a dir, un nom modernet i original que he portat, porto i portaré amb orgull i que mai no he permès que me l’abreugin. M’ho prenc com un regal de naixement.
Pel que fa al cul, no sé si el nom hi ha tingut a veure o no, però fins ara, m’he estalviat de carretejar un trasero descomunal. Sí que he estat una mica el cul d’en jaumet (que no sap seure ni estar dret), més d’una vegada he caigut de cul, més de dues i més de tres he fet anar de cul algú, però ni he fet caure de cul ningú ni m’han besat mai el cul.
No sé què em passarà de la cinquantena enllà i fins el dia que faci els tres culs. S’ho sap!


dissabte, 20 de setembre del 2014

L'endemà

Cada dia és l’endemà. Ahir va ser l’endemà d’abans d’ahir; avui és l’endemà d’ahir; demà serà l’endemà d’avui; demà passat, el de demà... I així successivament.
L’endemà es presenta com un dia amb moltes possibilitats, un dia en què tot està per fer i en què tot és possible. Només hi ha un endemà impossible: l’endemà del dia de la pròpia mort. 
Però parlem dels endemà possibles i no pas dels impossibles.
Avui és l’endemà. L’endemà del referèndum d’Escòcia. L’endemà del dia en què el poble escocès va poder exercir el seu dret a decidir (quina enveja!). L’endemà que el No hagi guanyat per uns vuit punts el Sí. Però sobretot, és l’endemà. 
Demà serà l’endemà de l’aprovació (per un 78,5%) de la Llei de consultes per part del Parlament Català. Una llei que alguns s’entesten a declarar-la inconstitucional fins i tot abans que el tribunal constitucional es pronunciï.
Tenir un endemà no és un dret fonamental. Tenir un endemà no està recollit a la constitució (aquesta norma democràtica que alguns ens estampen pels morros com a obstacle inamovible). Això no obstant, tothom es mereix tenir un endemà. L’endemà és ple de possibilitats. Pensar en l’endemà engresca a fer projectes, a pensar què i com volem ser; què volem fer i amb qui i com volem fer-ho. Pensar en l’endemà il·lusiona.



L’endemà, dóna nom a la pel·lícula d’Isona Passola que aquests dies s’està projectant a molts cinemes de Catalunya. Un film-documental en què persones formades i informades (periodistes, juristes, economistes i especialistes en temes diversos) exposen els seus arguments a favor de la independència de Catalunya.
Com a poble, tenim dret a un endemà. Un endemà en què, tal com surt al documental, hi serem tots: els que volem la independència, els que no la volen, els que no saben si la volen i els que no volen saber si la volen. 
L’endemà és una pel·lícula per aclarir dubtes als indecisos. Actual, recomanable i gairebé de visió obligada. 

dissabte, 13 de setembre del 2014

ImpressionaVa -amb V-

L’Onze de Setembre de 2014 passarà a la història. I serem molts –més d’1.800.000 persones- els que d’aquí a uns anys podrem dir “Jo també hi vaig ser”
Perquè, sabeu què? Hi érem tots: els que feien pont i els que havíem treballat la vigília i treballaríem l’endemà; els estudiants que fan vacances i els que ja havien començat el curs; els llicenciats que estan buscant la primera feina i els que tenen la sort d’haver-ne trobat; els que ja estan jubilats i els que tenen ganes de fer-ho aviat; els aturats esperançats per trobar una feina i els que estan desanimats; els que l’endemà marxaven a fer un llarg viatge i els que sabem que no el farem mai; els que els agraden les grans ciutats i els que ens hi agobiem; els que havien anat de farra i els que havíem anat a dormir aviat per estar en plena forma... Tots.
Fins i tot els que no van poder venir: els que treballaven, els malalts, les embarassades, els que tenen persones per cuidar... Per mi, ells també hi eren -i s’han de sumar al 1,8M-. Ells s’ho miraven des de casa i ens explicaven com n’era d’espectacular. Per mi, ells també podran dir “Jo també hi vaig ser”.



Des de dins, la sensació era indescriptible. Quin ambient! Una barreja de festa, reivindicació, eufòria i normalitat. He de dir que a mi em semblava que aquella munió de grocs i vermells no seríem capaços de formar el mosaic que havien enginyat els dissenyadors de la V. Faltaven pocs minuts i no m’acabava de creure que dibuixaríem les quatre barres perfectament visibles.
La V va ser un reflex de la societat catalana: una vegada més hem demostrat que som capaços de fer el que ens proposem. Encara no sabem com, però vam dibuixar una V amb un traç clar i definit. I ens han vist a tot el món.
Els clams del “Volem Votar” se succeïen amb els d’”Independència”. Perquè, sabeu què passa? Que no hi ha una campanya pel “No”. Tenim un "goBierno" tan antidemocràtic que ells mateixos s’han negat el dret a defensar el vot del “No”. Allò normal en un país normal és Votar. I allò normal en un país normal seria que hi haguessin defensors del “Sí” i defensors del “No” i que els votants poguéssim escoltar i debatre diferents opinions. Doncs no, aquí no hi ha campanya pel “No”. Són tan antidemocràtics que s’han -i ens han- negat el dret al debat, a la discussió i al cara a cara entre els partidaris del “Sí” i els partidaris del “No”. 



Però bé, ens deixarem de política que, de fet, no hi entenc gens. Tornem a la V.
Impressionava formar-ne part. Feia tan de goig!: pares i fills, avis i néts, amics, coneguts i saludats... Pell de gallina.
Impressionava tant o més passejar per Barcelona un cop acabada la V. Jardinets, voreres, bancs i places... a tot arreu hi havia gent -grocs i vermells- que descansaven, berenaven, es refrescaven... es recuperaven del cansament, la calor i, sobretot, de l’emoció.



Impressionava veure les furgones anti-avalots de la policia catalana arrenglerades als carrers adjacents amb els mossos amb els braços plegats. Perquè, sabeu què? No hi va haver cap aldarull.



Impressionava veure les ambulàncies del SEM aparcades, intactes, sense haver hagut d’actuar per a res. Perquè, sabeu què? No va haver-hi cap incident.



Impressionava veure les papereres i els seus voltants plens de deixalles. Perquè, sabeu què? A més a més, som nets i polits i vam acostar la brossa al lloc corresponent.



De tot això no en parlen des del "goBierno" perquè tampoc no ho poden entendre. Per ells és inconcebible. No volen (o no els convé) reconèixer que som gent treballadora, organitzada, disciplinada, cívica... Que sabem què volem i ho defensem, grocs o vermells, amb samarreta nova o aprofitada... Volem votar i volem votar Sí i Sí!

Aquestes són les reflexions que he fet avui, dos dies després de la V, mentre estenia les samarretes grogues i vermelles, vigilant -una vegada més- que no me’n quedés una de groga enmig de dues de vermelles. 

dimecres, 30 de juliol del 2014

De quan cada tros de pollastre tenia un nom (entreteniments a taula IV)

Alguns dies de festa a casa menjàvem pollastre. La mare el feia sencer, al forn i li quedava molt bo: cruixent i rosset per fora, ben cuit per dins, amb un toc de pebre i llimona… Ens en llepàvem els dits. A diferència del pollastre a la cassola, aquest era un plat lleuger i gens embafador. Tant podia coure’n un, com dos, tres o fins i tot quatre. Depenia de quants havíem de ser a dinar. A vegades, potser perquè s’hi havia afegit algú a última hora o senzillament perquè a casa agradava, a dins del pollastre hi posava una llangonisseta.  
Abans de coure’l, la preparació consistia a amanir-lo bé: sal, pebre i un raig de llimona per fora i sal pebre i trossos de llimona a dins. Les ales es plegaven, posant la punta de l’aleta a l’esquena del pollastre de manera que les ales quedessin en forma de triangle. Al baix ventre, per on li havien tret les entranyes, si el carnisser era curós i hi deixava una tira de pell, s’hi feia passar el capdavall de les cuixes i així quedaven collades sense necessitat de lligar-les. I, ben untat amb oli, posat de panxa enlaire en una cassola de terra, es posava a coure al forn.
El pollastre (o els pollastres), a l’hora de servir-lo, es treia de la cassola, que es quedaria a la cuina, i es posava en una plata de servir. Es portava sencer a taula i l’encarregat de tallar-lo era el pare. Hi tenia una traça! Es veu que n’havia après del seu pare, l’avi Lluís.
El tallava amb un ganivet de cuina i s’ajudava amb una forca -forquilla grossa per servir-. Bé, més que tallar-lo, el desmuntava, és a dir, el desfeia per les articulacions. Crec que el pare no tallava mai cap os: el desllorigava poc a poc i de forma ordenada. Començava per la part de baix, separant les extremitats inferiors, tot eixancarrant el pollastre per deixar els dos quarters de la cuixa damunt la safata. Tot seguit, pel desllorigador,  separava la cuixa del sobrecuix, així les més petites i desganades fent ús del privilegi de poder menjar cuixa, ja podíem començar a mastufejar la carn. Tot seguit servia els sobrecuixos, de carn cuita i suculenta que incloïen el tall de la reina, part del sobrecuix que toca la carcanada, formada per un os -crec que correspon al pubis- recobert d’una carn més fosca i melosa. Era –i és- el tall preferit de la Rosa Maria.
En aquest moment, si el pollastre era farcit, no hi faltava mai la brometa: - Ooooh! Hi han deixat les entranyes! Acabat el repartiment del pollastre, es repartiria el farcit.
Enllestits els quarters de la cuixa, tornava cap a dalt i, amb la punta del ganivet, buscava les ulleres (fúrcula, forca o fusió de les dues clavícules) - Qui vol les ulleres? – deia el pare sabent que només tenien pretendent si hi havia la seva germana soltera, la tia Montserrat; si no, se les quedaria ell. Seguidament, separava els dos blancs, els pits, amb les ales incorporades. Un dels blancs era per a l’únic noi de casa, en Lluís, que menjava com una llima nova, i l’altre, per a la Manolita. Desllorigava les ales que anirien al plat de la mare o al de la germana més gran, la Fàtima, que encara ara li agraden molt.
Les ulleres
Quedava la carcanada amb el cul incorporat perquè, del que és la cua, pròpiament dita, nosaltres en dèiem el cul. I no el volia ningú, fins que va arribar el primer sobrevingut -el gendre més gran, en Joan- que el va demanar i se li va concedir per sempre més.

Ja només quedava la carcanada, que el pare anava desfent a trossos i en servia una mica a qui en volia. No solia tenir gaire èxit i en quedava una bona part, fins que va arribar el sisè sobrevingut –el gendre més petit, un altre Joan- que, no pas perquè li toqués el que quedava, sinó perquè li agradava llepar ossos -i encara ara li agrada-, li ha quedat assignada, per sempre més, aquesta part del pollastre.
Així és que deslloriga que desllorigaràs, el pollastre s’acabava i només quedava, una mica de suc que solien demanar els que es menjaven el blanc, carn eixuta i de difícil engolir.
Una cosa que no he esmentat és de què en feia la mare del suc que quedava al cul de la cassola que havíem deixat a la cuina. Que ho endevinen les nétes i els néts de la meva mare, l’àvia Tura, l’àvia que feia les tallarines més bones del món!