dilluns, 25 d’agost del 2008

Els records són tan sols records...

Les Planes, carretera de les Encies, un revolt, un altre, una aturada, mirem l’església, una alzina, parada per fer un pipí... Un poblet: Sant Aniol de Finestres. L’església, el padró, la casa, el gos, els gats, la masovera... una conversa.
Tornem al cotxe, en surt una estuba de ca l’ample, l’escai dels seients calent desprèn aquesta olor especial tan característica del 600. 

Entrem al cotxe: tants com som, hi cabem. Reemprenem la ruta, la Vall del Llémena, continuem... Un indicador: Granollers de Rocacorba, cap a l’esquerra. Passem pel pont i enfilem la carretera, aquesta més suau que la de les Encies. 

- Quan falta?
- No gaire, ja arribem
- És que em marejo...

Faltava poc. Ja hem arribat a Can Perot, el nostre alberg per les vacances de l’estiu de 1973. 





Granollers de Rocacorba, 35 anys després
En el fons, però res no ha canviat gaire. O si?

Els records són tan sols records,
tot és ple de tosca, de tanta pols...

Escorniflaire, agost de 2008

dimecres, 20 d’agost del 2008

Persones, persones i déus

“Hi ha persones que ens creen i ens pugen i persones que ens salven quan l’asfalt ja crema i els peus no duen sabates. Les persones que ens creen potser no són déus, però en crear-nos s’hi assemblen. Les persones que ens salven potser tampoc no són déus, però en salvar-nos adquireixen alguna de les seves qualitats meravelloses. Es pot saber quan algú et salva: creu en tu quan tu ja no hi creus, creu en les coses que defenses quan ja no et queden ànims per defensar-les. Per tant, aquest llibre està dedicat a les persones que ens van crear i també a les que ens salven cada dia, aquestes persones properes i cansades són els meus déus...”
Extret del llibre Els llops de la lluna roja, de Josep-Francesc Delgado
Us el recomano!
Escorniflaire
Agost de 2008

dilluns, 4 d’agost del 2008

Massa tard


Un dia vaig preguntar una cosa al meu pare, ja ni tan sols recordo què era o de què es tractava, però el cas és que em va mirar fixament i va contestar-me que no en sabia la resposta. Jo també me’l vaig quedar mirant, suposo que amb aquella carona que fan tots els nens i nenes de set o vuit anys, mig incrèdul mig sorprès, com si acabés de descobrir que els Reis Mags són una enganyifa. Llavors ell em va fer seure sobre els seus genolls i va dir-me allò. Va dir-me: “Un nen petit, als quatre o cinc anys, creu que el seu pare ho pot tot. Als vuit o nou anys descobreix que el seu pare no ho pot tot, però sí gairebé tot. Als setze o disset anys pensa que el seu pare és imbècil. Als vint-i-cinc s’adona que el seu pare no és imbècil, sinó algú que fa el que pot i li deixen, com gairebé tothom. I així fins que, un altre dia, quan aquest nen ja té quaranta anys, l’única cosa en què pensa és que... tant de bo el seu pare fos viu per preguntar-li una cosa”.
Estret del llibre El dolor invisible, de Jordi Sierra Fabra