dimarts, 31 de desembre del 2013

Fa un any

Com he escrit en altres ocasions, mai no he estat gens fanàtica de la nit de Fi d’Any.[1] Els que conviuen amb mi en són coneixedors alhora que en pateixen les conseqüències. Vés per on trobo que és una nit un xic malaguanyada i un endemà força perdut que s’ha de passar com es pot. És ben vigent el que deia fa dos anys: És una nit prou especial que, per poca il·lusió que ens faci, acabem celebrant i, d’altra banda, és una nit tan comú com per no donar-li tanta importància com se li dóna.
La manca d’il·lusió per aquesta celebració anual, enguany es veu incrementada per les circumstàncies que envolten el nostre últim canvi d'any. Demà, el dia de Cap d’any, és el primer aniversari de la mort de la Marissa, la germana que -en l’ordre dels sis germans que érem- em precedia. Una mort prematura, anunciada divuit mesos abans. Una mort ocorreguda el dia del cinquanta-dosè aniversari del seu naixement.
Avui a mitja nit, enmig de la meva confusió i contradicció mental, alçaré la copa i pensaré en ella. I, com cada dia d’aquest any que avui acaba, recordaré aquella nena feble i delicada que de gran em va ensenyar què vol dir ser una persona serena, lluitadora i valenta.
Diuen que quan algú que estimem ens deixa, desem en un racó del nostre cor la imatge preferida de la persona que se’n va per sempre. Jo no he sabut triar una imatge, en guardo moltes acompanyades dels records de tots els moments que vam compartir.
Marissa, et recordo i no em vull oblidar de tu.

Maig de 1972


dimarts, 24 de desembre del 2013

Revivint els records d'aquelles nits de Nadal...

Un any més ha arribat Nadal.
Són dies de carrers il·luminats
amb nadales a tot drap,
Són dies de bons desitjos
pau, amor, alegria i felicitat
Són dies de cases decorades
pessebre, arbre, grèvol o boix marí
Són dies de trobades familiars
amb taules llargues i ben parades
Són dies de cava, neules i torrons
d’abraçades i felicitacions...

Enguany, m'he afegit a la iniciativa d'una blogaire que fa anys que en el seu blog hi té un calendari d'advent on cada dia d'advent s'hi publica un post d'una persona i temàtica diferent.

Avui s'ha publicat el meu post que és un conte de Nadal que vaig fer el 2007 per recordar els que ens havien deixat fins aquell moment. Aquest any, per les nostres circumstàncies, recordem més que mai els que no hi són. La intenció d'aquell conte, doncs, és més viva que mai.

Us deixo l'enllaç per si us ve de gust llegir (o rellegir) aquell conte: 

dilluns, 18 de novembre del 2013

Solidaritat o sensibilitat esquinçada?

Un bon dia, arribo a casa i, en obrir la correspondència, a més de les cartes de les entitats bancàries, el fulletó d’uns que compren or i el del kebab del barri, hi trobo un catàleg de joguines de la campanya nadalenca. Puntualment, tot just començat el novembre, quan encara no fa ni fred, me’l trobo a la bústia no fos cas que les compres nadalenques em passessin per alt. Ja hi tornem a ser!  
Poc després, mentre miro de posar-me al dia mirant el telenotícies, -abans, després o a la mitja part-, emeten un dels anuncis de la Marató. Tant si en tinc ganes com no, m’etziben aquelles imatges que, com una bufetada mal donada, em fan a miques l’ànima.
I és que els dies que vénen, a més de ser el temps del consumisme per excel·lència, també és el moment de les campanyes solidàries: el gran recapte d’aliments, la Marató... I amb elles arriba la publicitat sensibilitzadora. Què hi puc fer? Entomar-ho. No puc pas desaparèixer fins l’endemà de Reis! 

Em toquen la fibra i crec que entenc alguna de les intencions del missatge: La primera, aconseguir mobilització social. La segona, despertar la sensibilitat de la població perquè  conegui les malalties i les dificultats que tenen les persones que les pateixen. La tercera, aconseguir col·laboracions econòmiques.
Captat. Processo les imatges, reacciono i em faig els meus propòsits per actuar a partir dels tres punts anteriors. Primer, com ja havia decidit fa un any, m’apuntaré de voluntària de les campanyes. Segon, prenc consciència de les dificultats que ha de comportar patir aquestes malalties: ha de ser terrible. Ara bé, no m’han despertat la sensibilitat sinó que me l’han esquinçada! Tercer, tal com he fet els anys anteriors, faré una aportació econòmica per col·laborar a la causa d’enguany.
Decidida, passo a l’acció. Per començar, vaig pel voluntariat. Campanya Marató: com en anys anteriors, tan bon punt es dóna el tret de sortida m’és impossible apuntar-me a fer de voluntària perquè ja no hi ha places. Campanya recapte d’aliments: a la meva ciutat hem batut el rècord de voluntaris i no m’hi puc apuntar. Per continuar, pel que fa a la conscienciació poca cosa hi puc fer a part de patir quan veig algú amb greus dificultats, recordar els moments més durs que he passat al costat de persones que han patit molt per total no sortir-se’n i continuo fent tot el que està a les meves mans per evitar emmalaltir. Com si això em deixés al marge del repartiment de la mala sort! Per acabar, decideixo que faré el donatiu corresponent el dia de l’acte central de cada campanya.
Vista la situació em faig unes quantes preguntes: Què esperen de mi? Què pretenen amb aquesta publicitat? Si em sento malament seré més generosa? Les persones febles que apareixen en aquesta campanya publicitària realment volien que la seva imatge i el seu estat fos difós d’aquesta manera?...
Sé que m'espera un advent dur, carregat de tristos records i no em ve de gust veure aquests anuncis que juguen amb la meva sensibilitat. Reclamo el dret a viure el temps que falta per Nadal tranquil·lament i amb il·lusió per la proximitat de les festes nadalenques.

dijous, 31 d’octubre del 2013

Negar un minut de silenci


Aquesta setmana ha estat notícia la negativa d’Alfonso Rus, president de l’Olímpic de Xàtiva, a fer un minut de silenci, en un partit contra el Llagostera, per la mort de Nil Marin, el jove de 20 anys porter del filial del Girona mort en accident de trànsit. La seva resposta va ser "si és tan important, feu el minut de silenci a Llagostera". Indignant. Tant indignant que la xarxa n’ha anat plena i fins i tot el pare del noi ha escrit una carta adreçada a Alfonso Rus. 
En sentir la notícia no vaig atinar de qui es tractava i, primer, vaig pensar que potser aquell home no era conscient que la seva resposta aixecaria tant rebombori. Llegir el que s’ha publicat aquests dies m’ha fet veure que no tan sols la polèmica estava servida, sinó que la mala fama del susdit president és ben merescuda. Es tracta d’un personatge polèmic fins al moll de l’os, acostumat a insultar i menysprear públicament professors, electors, adversaris ideològics, persones discapacitades… és un home sense escrúpols i mancat de sensibilitat. Militant del PP, és alcalde de Xàtiva, president de la Diputació de València i president de l’Olímpic de Xàtiva. De càrrecs no n’hi falten, ara bé, està mancat de delicadesa, sensibilitat, educació i empatia.
Negar un minut de silenci és molt més que negar seixanta segons. Un minut de silenci és una manera d’expressar el condol i de retre un petit homenatge a una persona que ha mort fa poc. Un minut de silenci és una mostra de respecte i consideració a les persones properes al difunt, una manera de fer-los saber que estem al seu costat. És un acte de bona educació i de civisme que es fa en molts àmbits i també en l’esportiu.
Presenciar un minut de silenci en un camp de futbol remou els sentiments. Com a mare de noies futbolistes, n’he presenciat i he participat en uns quants, tots ells amb el més absolut respecte. Veure les jugadores dretes al mig del camp, amb un posat seriós i reflexiu fa posar la pell de gallina; més encara si la persona a qui es recorda és especialment jove o molt propera.   

Minut de silenci a l'Estartit recordant l'avi Ramon. Octubre de 2006.

Sigui per malaltia, per accident o per qualsevol altre motiu, una mort a vint anys és injusta. Tant si es tracta de futbolistes, d’estudiants, de treballadors… tothom es mereix ser recordat i, tot i que seixanta segons de silenci no treuen el dolor, és una manera de fer costat a les persones afectades. 
Trobo encertada la iniciativa de la Federació Catalana de Futbol de suggerir a tots els clubs esportius que en la propera jornada de lliga facin un minut de silenci per recordar en Nil Marin. Penso que serà retre-li aquell petit homenatge que se li va negar a Xàtiva. Espero que la proposta tingui un bon seguiment.

Enllaços:
Carta del pare Marin a Alfonso Rus:
Per saber més d’Alfonso Rus:

dimarts, 22 d’octubre del 2013

De la flor al porquet (entreteniments a taula II)

Coneixem com a plàtan –o banana- el fruit comestible del bananer, de color groc, de forma de baia arquejada, de polpa farinosa i pell gruixuda que podem trobar, a manats, a les fruiteries i altres comerços. És originari de zones tropicals de l’Àsia i el seu conreu es va estendre a Àfrica, Amèrica i indrets de clima similar. A les Illes Canàries se’n cultiva una varietat nana, el fruit de la qual es coneix com a Plàtan de Canàries, tot i que també és una banana.   
Per la serva composició, se li atribueixen algunes propietats. Com que és ric en hidrats de carboni és una bona font d’energia, produeix un efecte saciant i aporta més calories que altres fruites, per això es recomana a esportistes i a infants. Pel seu alt contingut en potassi, hi ha qui el recomana per combatre malalties com la hipertensió, malalties reumàtiques, gota..., perquè ajuda a eliminar aigua i sodi de l’organisme. El magnesi que conté serveix per prevenir lesions musculars. És ric en components que estimulen la digestió, ajuda a prevenir gastritis i úlceres intestinals i les seves propietats astringents serveixen per combatre algunes diarrees. Es diu que pot contribuir a enfortir la ment perquè conté vitamines A i C i fòsfor i la presència de triptòfan fa que pugui ajudar a millorar l’estat anímic.
Més enllà de les seves propietats, el plàtan és de bon menjar: és fàcil de pelar i no necessita preparació. Per això i perquè un cop madur és molt dolç, té força èxit entre els més menuts i entre aquells -no tan menuts- a qui li els fa mandra pelar la fruita o els molesta l’acidesa. Em refereixo al plàtan –banana- que es menja cru com una fruita més i no pas a les varietats que es cuinen.
Quan érem petits, era habitual que a casa hi haguessin plàtans al rebost i a la fruitera. A més, a moltes cases se seguia el consell de l’espot publicitari, que en aquell moment es feia, del plàtan de Canàries: cada dia un plàtan, com a mínim, que de fet deia “Todos los días un plátano, por lo menos”.
Hi ha moltes maneres de preparar un plàtan per menjar-se’l. En vull descriure algunes que formen part dels meus records d’infància.  
Fer una flor. Es tracta de pelar-lo deixant la pela en quatre o cinc tires que cauen al voltant del fruit fent una mena de flor. Aquesta manera estalvia de tocar la polpa amb la mà i, per tant, d’embrutar-se, cosa que permet caminar, córrer, jugar... mentre es va menjant el plàtan. Voldria aclarir que a casa, els pelàvem trencant la cua que hi ha a l’extrem més punxegut, mentre que en d’altres llars ho feien per la part inferior, la més plana. Després de consultar la xarxa, sembla que la forma recomanada és la segona, per tant, a casa no ho fèiem prou bé.  



   
A rodanxes. Es tracta de treure-li la pela i tallar-lo fent-ne discos i posar-los en un plat -amb o sense sucre al damunt-. És la forma que utilitzàvem quan menjàvem el plàtan a taula, normalment per postres i servint-nos d’una forquilleta.
Aixafat i amb sucre. Es tracta d’aixafar-lo amb una forquilla i escampar-hi sucre al damunt. Aquesta era la manera com ens el menjàvem després d’haver estat malalts o quan estàvem desganats. Recordo haver-lo menjat així, de la mà de la mare, estant asseguda dintre el llit, suposo que per refer-me d’una passa de la panxa o d’una bona febrada.
Diria que aquestes tres formes de menjar el plàtan ens poden ser familiars a la majoria. Em consta que algunes persones de casa bona que havien estat sotmeses a normes d’educació i bons modals una mica estrictes, aprenien a menjar el plàtan amb ganivet i forquilla, sense tocar amb les mans ni la pela ni la polpa. No era el meu cas.
Per últim, m’agrada recordar que a casa, era habitual que abans de pelar el plàtan féssim el porquet. Fer el porquet consisteix a fer tres incisions a l’extrem més pla del plàtan: una ben bé a la punta que simula la boca a sota del morro i les altres dues, un xic més amunt que fan d'orelles del garrí. Si es fa bé, exercint una petita pressió a la part contrària d’on s’han fet les orelles, s’aconsegueix que el porquet obri la boca. 


Suposo que a mi em feien el porquet perquè era una nena desganada que creixia en el si d’una família nombrosa on sempre hi havia algú disposat a entretenir-me. Podeu pensar que a casa meva estàvem molt de punyetes -segurament no us falta raó- o que qui no té feina el gat pentina –es tracta de trobar el moment per a cada cosa-. A mi m’agrada pensar que vaig créixer envoltada de persones sensacionals, amb ganes de dedicar-se a la nostra criança i que mantenien costums i tradicions heretats de pares, avis i besavis. 
Que ens fessin el porquet no els fa ser millors persones, però demostra que van tenir molta paciència. Vull recordar tots aquells amb qui vaig compartir aquestes vivències i que ara ja no hi són.

divendres, 13 de setembre del 2013

L’estiu que acaba


L’estiu s’acaba; l’estiu com a estació meteorològica i l’estiu com a període de temps que enllaça un curs amb l’altre, que comença amb una llista de propòsits i mil coses a fer, com si el temps, a l’estiu, donés més de sí. Potser passa justament al revés i la mandra, la calor i la deixadesa de les vacances fan que el temps no ens rendeixi gaire.
Enguany hem tingut un estiu una mica atípic. Per als que esperen amb candeletes la calor estival, aquest no ha estat un bon estiu: els dies plujosos s’han succeït i han estat pocs els dies de sol i calor; hem tingut fresca, aigua i llamps i trons per donar i per vendre.  
Ara bé, amb calor o sense, el que està clar és que l’estiu se n’està anant en orris; que això s’està acabant. El dia s’ha escurçat i la fosca de la nit ens arriba quan encara ens queda molt per fer. A la majoria, les vacances ja ens queden enrere, ens hi referim com a una cosa passada i ja fa dies que hem incorporat la rutina laboral al nostre dia a dia. No voldria pas que semblés que me’n queixo. Tal com van les coses, tenir feina és una gran sort.
Fer un gran viatge, vagarejar per casa amb l’únic objectiu de no estar pendent del rellotge, fer reformes domèstiques, esterrossar-se hores i hores al sol per tal de quedar amb la pell bronzejada o llegir aquells bons llibres que el ritme laboral ens priva són una petita mostra de les moltes activitats que hom pot fer per vacances. Ara bé, sigui quina sigui l’opció que hom ha pres, el que sí té l’estiu és que incrementa les hores de convivència domèstico-familiar. 
Doncs res, amb l’acabament de l’estiu, d’aquí a quatre dies aquest augment de convivència s’haurà acabat i tots i cada un de nosaltres tornarem als nostres quefers que ens privaran de pensar amb qui ens agradaria fer què, estalviant-nos els dubtes i les dilacions perquè la rutina omplirà les hores dels nostres dies. Potser ens rampellarem pel que hem deixat de fer o el que no ens ha sortit com havíem planejat i deixarem en stand by els desitjos incomplerts i els plans que no hem tirat endavant, sabent que afloraran novament (possiblement renovats) d’aquí a nou mesos quan siguem a les portes del nou estiu.
Vet aquí un gat vet aquí un gos, l’estiu del dos mil tretze s’ha fos. I vet aquí un gos vet aquí un gat, l’estiu del dos mil tretze aviat s’ha acabat.

dimarts, 16 de juliol del 2013

Sobre l’esport i la salut, i algunes pràctiques escandaloses



La pràctica de l’esport és una activitat recomanada per la majoria de professionals de la salut. A més de ser una activitat saludable, també és veritat que està de moda. Cada vegada hi ha més gent que va a córrer, a jugar a pàdel o en bicicleta, per esmentar alguns esports. 
Sigui per fer salut o bé per passar l’estona, qui més qui menys disposa de l’equipament necessari per alguna de les moltes pràctiques esportives que existeixen. La proliferació de comerços tipus Decathlon ha facilitat que molts de nosaltres haguem pogut equipar-nos per pocs diners i ja ens teniu cap al carrer a practicar esport.
Però alguns professionals de la salut han alertat dels riscos de la pràctica de certes disciplines esportives a segons quins ritmes, de posar el cos a prova i de superar límits que poden ser perillosos. També es reconeixen alguns trastorns relacionats amb algunes pràctiques portades a l’extrem; el cas de la vigorrèxia en seria un exemple.
Ara bé, no cal anar gaire lluny per veure que en nom de l’esport s’han comès barbaritats, s’han permès situacions pràcticament inhumanes, i, al meu entendre, s’han arribat a violar drets de les persones. Em refereixo al cas Èric Abidal i al Cas Jorge Lorenzo i al cas Tito Vilanova.
Cas Èric Abidal: primera sotragada i reincorporació al terreny de joc en un mes i mig; segona sotragada, recuperació mediàtica i tornem a incorporar-nos. Que modèlica la vida d’aquest noi! Ara bé, calia tant d’esforç i sacrifici per un club que s’autoanomena més que un club i que el dia que no li convé li fot una coça al cul i apa, busca’t la vida?
Cas Jorge Lorenzo: va córrer la cursa de moto GP d’Holanda unes hores després d’una operació amb col·locació d’una placa de titani amb vuit cargols a la clavícula. A Holanda se’n va sortir bé; a Alemanya no va tenir tanta sort. Calia?
Cas Tito Vilanova: veure en Tito reincorporant-se a la feina em va fer molta llàstima.  M’ho he passat malament a cada partit en què ha tornat a fer d’entrenador. Sí, ja sé que el treball dignifica l’home, però crec que, en aquest cas, hem arribat a confondre’ns. Al meu entendre, en Tito es mereixia una baixa laboral i disposar d’un substitut.
Vull pensar que aquesta manera de fer no arribarà a sentar precedent i espero que en cas que mai algun treballador es veiés obligat a fer el que han fet aquests esportistes els sindicats mourien un gran enrenou per evitar el que seria un gran pas enrere pel que fa als drets de les persones treballadores.
Per si amb això no n’hi hagués prou, les declaracions dels últims dies d’en Pep, en Tito, en Sandro i tota la patoleia fent servir la malaltia per descobrir unes possibles desavinences entre en Pep i en Tito. Desavinences -exixtents o no- que a algú li convé que es facin públiques. I jo em pregunto: què caram n’hem de fer nosaltres de si es van veure a Estats Units o no?
Espero que tot això ens faci reflexionar una mica a tots plegats i ens faci veure que és important viure tranquil i en la pròpia intimitat i més encara quan algú s’enfronta a una malaltia. I davant de declaracions com les dels últims dies potser ens hauríem de rebel·lar i fer saber als mitjans de comunicació que els altres, de tot això, no n’hem de fotre res.

dijous, 11 de juliol del 2013

El matalasser



El relat de Carme Riera a Temps d’innocència que porta per nom "Matalassos" ha estat, de moment, el que ha aconseguit més exitosament transportar-me en l’espai i, sobretot, en el temps. Se m’ha endut al terrat del carrer Amadeu, un gran terrat que formava part de casa nostra, del pis on va viure la meva família, és a dir, els pares i els sis germans que érem, des de poc abans que nasqués jo fins que els pares ja s’havien quedat sols i en van marxar ara deu fer uns vint-i-vuit o trenta anys. I en el temps, se m'ha endut uns quaranta anys enllà.
El matalasser venia a casa a refer els matalassos. Refer un matalàs consistia a desfer-lo, remenar-ne la llana per airejar-la, afegir-n’hi si calia, tornar a muntar el matalàs, tot cosint-lo, tot aprofitant per canviar la tela.
Quan havia de venir el matalasser, recordo que es fregava el (gran) terrat. Un cop el terra ben net, s’hi posava el matalàs que es volia refer. El primer pas era descosir-lo i després, amb l’ajuda de dos bastons, batre’n la llana. El  “txec-txequetec, txec-txequetec...” que feien els matalassers, amb els seus bastons de lledoner era un ritme fàcil de reconèixer quan anàvem pel carrer, senyal inequívoc de la presència del matalasser en algun terrat o entrada d’alguna casa propera. Un cop s’havia airejat la llana, a vegades se n’hi afegia i després s’estenia, al terra, la tela del que seria el matalàs nou, s’hi posava la llana al damunt i començava l’operació de muntar el nou matalàs donant-li la forma fent els cosits, amb fil de cànem, laterals que feien com un ribet (a les dues cares del matalàs) i els cosits interiors que servien per fixar una mica la llana i evitar que amb el pes del cos al damunt s’acumulés tota en una banda. Les agulles -els altres estris característic del matalasser- eren molt llargues, ja que havien de travessar la gruixària del matalàs.  

Fent els cosits laterals del matalàs

Per fer un matalàs ben fet s’havia de tenir ofici i molta pràctica. No devia de ser gaire fàcil. Ben segur que l’ofici de matalasser s’aprenia a partir de l’experiència, sense manuals d’instruccions.
Un cop el matalasser ja havia marxat, la tela que es treia seria rentada i, si no era prou vella, utilitzada la propera vegada que  tocaria refer matalassos. Recordo que era una roba molt forta. A casa n’hi havia de colors diversos, però bàsicament eren verdes o vermelles. Algunes -la majoria- eren de ratlles, però també n’hi havia d’estampades.
Estrenar un matalàs no era garantia de passar-hi una bona nit. A vegades quedaven una mica massa forts i havíem d’esperar que s’haguessin adaptat una miqueta per arribar al punt de comoditat desitjat.
El dia que sabia que tocava fer els matalassos procurava tenir molt de mal de panxa per no anar a escola, diu la Carme Riera. Jo no recordo haver arribat a aquest extrem. Potser a casa refèiem els matalassos algun dia que no hi havia escola o potser, com que n’hi havia tants, hi estaven fins al vespre, cosa que permetia que sortint de col·legi encara ens quedés una bona estona per observar el matalasser.
Refer els matalassos era tot un art i a mi m’encantava passar-me una bona estona observant com ho feien. M’agradava especialment escoltar aquell “txec-txequetec, txec-txequetec...”
Ara l’ofici de matalasser ha desaparegut, però això no esborra els records que en puguem tenir; records, en el meu cas, associats a un espai –aquell terrat-, un temps –la infància-, unes persones –els meus germans-, records que el pas del temps no podrà esborrar per més que la vida ens mostri el seu costat més amarg, per més llàgrimes que ens faci vessar, perquè allò que hem viscut i compartit forma part de nosaltres.

divendres, 21 de juny del 2013

Un sant Lluís diferent

Avui a les 7:04 arriba l’estiu. Aquesta vegada, el canvi d’estació coincideix amb el que havíem estudiat de petits, és a dir, el dia 21 de juny. La celebració del solstici d’estiu es fa la nit de Sant Joan, nit de fogueres, revetlles i pertards, però en realitat el dia de canvi d’estació és per Sant Lluís, que coincideix amb Sant Patllari.
Sant Lluís era festa assenyalada a casa meva. Es deia Lluís l’avi patern, un home bo, del que tinc bons referents, tot i que no vaig arribar-lo a conèixer. Com que se’n deia l’avi, també se’n diu el meu germà, en Lluís i, segurament pel mateix motiu, se’n diu també el meu nebot, Lluïset durant molts anys, fins que la seva alçada ha fet que deixéssim d’emprar el diminutiu. Es deia Lluïsa una meva tieta per part de mare i per aquest motiu, a la meva germana també li van posar Lluïsa, tot i que sempre li havíem dit Marissa. És prou curiós que dos germans portin el mateix nom, però a casa va ser així.
A la nostra família, pel sant sempre ens hem felicitat. Sense fer grans festes, però, mai no ha faltat una trucadeta o una visita per fer arribar bons desitjos a qui celebra l'onomàstica. I per Sant Lluís, els protagonistes eren en Lluís i la Marissa, i més tard també en Lluïset.
En Lluís i la Marissa cofats amb la seva germaneta

Enguany, farem arrribar bons deistjos als Lluïsos, però per nosaltres serà un Sant Lluís diferent, especial marcat pel record i l’enyorança.
Ja ho ha dit en Tomàs Molina, que aquesta serà una arribada d’estiu amb molts “peròs”.

divendres, 14 de juny del 2013

Un mal any per les cireres (entreteniments a taula I)



Les primeres cireres que ens arriben van a un preu astronòmic, per això acostumo a esperar a comprar-ne fins que s’abaixen una mica. I quan em sembla que el que me’n fan pagar és raonable, en compro les primeres per provar què tal són; sempre poquets, per si de cas.
Ara fa 19 anys i uns quants dies, quan estava embarassada de la Sílvia, la meva filla petita, vaig veure les primeres cireres a l’aparador d’una petita fruiteria -que no per petita deixava de ser selecta!- i no em vaig poder estar d’entrar-hi:
-          Em posarà un grapat de cireres?
-          Nena: van a tant el quilo –encara amb pessetes-!
-          Sí, sí, he vist el cartellet. Només en volia un grapadic.
Es veu que la senyora -Plana es deia de cognom- només volia avisar-me perquè no m’endugués un ensurt en veure la quantitat que li hauria de pagar. Potser el meu aspecte li va fer pensar que no podria assumir el cost. Qui sap!
Les cireres eren bones i de tornada cap a casa me les vaig anar menjant sobrepassant el límit de cireres que es poden menjar en un dia.
Per què parlo d’un “límit”? Doncs perquè, quan era petita, a casa ens limitaven el nombre de cireres que podíem menjar. No recordo exactament si eren dotze o si eren quinze, però sí que tinc clar que havíem de comptar els pinyols que ens quedaven al plat. Desconec quin era el motiu de tal limitació. Potser perquè eren indigestes? Potser pel seu preu elevat?. Fos quin fos el motiu, però, la norma era aquesta i quan s’arribava al límit no es podien agafar més cireres.  
Amb aquesta limitació, era lògic que la ingesta de cireres anés acompanyada d’algun entreteniment que fes que no ens les mengéssim tant de pressa. Vet aquí que, mentre ens les menjàvem, les cireres aparellades ens les posàvem a l’orella talment unes arracades i amb les individuals fèiem petites reproduccions d’objectes domèstics com ara  el cistellet, el càntir...
Suposo que com que això ens entretenia, ens les menjàvem més a poc a poc, cosa que en feia més fàcil la digestió i, de passada, tardàvem més a arribar al límit permès.
Hi havia una altre entreteniment que consistia a fer un nus amb la cua de la cirera. Dit així no sembla gaire entretingut, però la gràcia rau en com s’havia de fer aquest nus. Es tractava de ficar-nos a la boca una cirera sencera, és a dir, amb cua i tot. Un cop a la boca, n’extrèiem el pinyol i un cop ingerida la cirera, amb la cua que ens quedava dintre la boca, havíem de fer un nus, sense l’ajuda de les mans, o sigui, només amb la llengua i les dents. Aquesta és una habilitat que tenim els de casa meva i encara ara, quan mengem cireres, acabem fent un nus amb la cua d’una cirera.
Nus, cistellet, càntir i arracades

Enguany esperava les cireres amb il·lusió, però, en general, han estat aigualides i força insípides. Això no obstant, he recordat una vegada més aquesta curiosa manera que tenim d’entretenir-nos quan mengem cireres i mentre he tornat a fer cada figuereta i cada nuada he pensat també amb tots els que ja no són al meu costat per posar-se un parell de cireres per arracades o per fer el cistellet, el càntir o el nus.
I, és que, en tema de cireres, aquest també ha estat un mal any!

dilluns, 3 de juny del 2013

El Barranc de Can Maçana i la dissort del pobre Bielet


Fa pocs dies vaig anar amb en Joan, a caminar a la muntanya de Montserrat. Vam ensopegar un dia fantàstic, en què el mal temps de la primavera d’aquest any ens va donar una treva i vam fer una petita volta al sector de les Agulles.
Vam deixar el cotxe al Coll de Can Maçana. D’Olot a Can Massana, passant per l’Eix transversal, hi vam estar poc més d’una hora. Res a veure amb el record que en tenia de quan era joveneta en què anar fins a Montserrat encabits en el sis-cents, tants com érem, era tota una aventura.
La volta pel peu de les Agulles i els Frares encantats, d’aproximadament unes tres hores de camí ens va servir per airejar-nos, assolellar-nos, xerrar una miqueta i carregar les piles, que sempre va bé. El camí era fàcil i agradable i, tot i que vam veure moltes parets aptes per a l’escalada, nosaltres vam passejar i caminar sense cap dificultat.
Parlar de Montserrat m’evoca alguns records. Un dels primers és el de la celebració de les noces d’argent dels pares. Va ser una anada familiar a Montserrat amb certa complexitat: els pares i els tres fills petits vam anar-hi des d’Olot; les filles grans, des de Barcelona on estaven estudiant. Vint-i-cinc anys després, les noces d’or ens van tornar a portar a Montserrat on vam poder veure uns pares ja grans, però radiants, contentíssims de poder celebrar aquella efemèride acompanyats dels seus dotze[1] fills i els seus deu néts. Estaven eufòrics i espatarrants!
Però, hi ha un altre record que crec que, en el temps, se situa abans que el de les noces de plata dels pares. Es tracta del conte L’escolanet de la verge que a casa teníem en disc de vinil, de 45 RPM, en format E.P (extended play). El disc formava part de la col·lecció “Discos infantiles en 45 r.p.m”. En una cara hi ha L’escolanet de la verge i, a l’altra, En Patufet i els cargols. El conte narra el drama d’una família d’una masia de Collbató en la qual en Biel, el fill de la casa, volia ser escolanet. La mare no volia que la verge de Montserrat li prengués el seu fill, però, després que el nen se’n sortís d’un accident que podia haver acabat fatalment, la mare, considerant el possible miracle de la Moreneta, acabà accedint al fet que aquell marrec es fes escolanet de Montserrat. 


Aquest conte, igual que d’altres que també recordo, l’havíem escoltat i recitat en veu alta tantes vegades, que encara ara, molts anys després, alguns dels germans som capaços de reproduir-ne de memòria una bona part -amb tot el dramatisme que porta incorporat-. Aquests són alguns dels fragments més destacats:
- Montserrat l’Escola et crida. (mare)
- Biel que el mestre es fa vell!
- Marona, vaig de seguida. (filla)
- No contestes estornell? (mare)
...
- Ai mare el que ha passat: al Barranc de Can Massana, en Bielet s’ha estimbat. Corria darrere meu i es veu que el peu li ha fallat. (filla)
- És un càstig de la Verge per tant egoisme meu. Jo us l’entrego moreneta. Féu del fill el que vulgueu. (mare)
...
Caminar pel Coll de Can Maçana va fer que em vingués a la memòria aquell conte infantil que una meva tia havia regalat a dos dels meus germans: en Lluís i la Marissa. Tornar a escoltar aquest disc després de tants anys, m’ha facilitat el record dels que per desgràcia ja no hi són i la nostàlgia se m’ha endut a les llargues tardes d’hivern en què entre jocs, cuiniques i alguna baralla, escoltàvem aquest i altres contes infantils. I el record ha arribat, una vegada més, de bracet de l’enyorança.
L’excursió de fa pocs dies va ser fantàstica i, per sort, ni en Joan ni l’Adriana no vam patir la dissort del pobre Bielet.
Itinerari: http://itinerariscompartits.blogspot.com.es/2013/06/passejada-per-les-agulles-de-montserrat_3.html


[1] Els pares van tenir sis fills, però la mare sovint deia que era com si n’hagués tingut dotze: els sis que va tenir i els sis que li vam portar (les nostres parelles).



dissabte, 27 d’abril del 2013

El muguet


El muguet (Convallaria majalis), conegut com a lliri de les valls, lliri de maig, campanetes de maig, llàgrimes de santa Maria i molts altres noms, creix en boscos humits i llocs frescals; és una planta més pròpia de zones muntanyoses de Centreeuropa que no pas de les zones mediterrànies.
A França, celebren la “festa del muguet” i  el primer dia de maig, és tradició regalar un ram de muguet per desitjar felicitat. Abans era costum fer excursions a muntanya per anar a recollir rams de muguet. A la pel·lícula les enfants du marais (la fortuna de viure), aquells personatges que viuen una vida de conte en una maresma, proclamant la felicitat de ser lliure o la llibertat de ser feliç, cullen muguet i el venen a ciutat el primer de maig.
Aquesta planta també té propietats medicinals i ha estat utilitzada per guarir malalties del cor. Presenta un alt grau de toxicitat en les seves parts verdes, cosa que contrasta amb l’aroma fina i suau que desprèn.




Al jardí de casa els avis i les tietes n’hi havia, de muguet, i era habitual collir-ne i veure’n algun ram posat en algun petit gerro prop d’alguna imatge de la Mare de Déu, sobretot durant el mes de maig, en què celebràvem el mes de Maria. 
A la mare, el muguet li agradava molt i li havia sentit recitar algunes dites sobre aquesta planta. No en recordo més que aquestes:
Muguet al davant és que busca galant
Muguet al costat és que ja l’ha trobat
Molt abans de néixer nosaltres, a la mare ja li agradava el muguet. Es veu que quan preparava el seu casament tenia la il·lusió de poder portar, com a ram de núvia, un pom de muguet. L'enllaç seria a primers d’abril i el muguet acostuma a florir més endavant, de manera que les que haurien de ser les seves cunyades -que ja se l’estimaven com a una germana- i la que seria la seva sogra –que ja la tractava com a una filla- van tenir uns bons catifets per aconseguir el ram que la núvia lluiria el dia del casori.
L’esforç va tenir recompensa i la mare, aquell dos abril de 1948, als seus 24 anys, portava un pom de muguet entre les mans, tant elegant com el somriure que es dibuixava als seus llavis. Senzillesa i elegància, presagi de la bonhomia que tindria ocasió de demostrar en els anys que vindrien, estimant i fent-se estimar per tots els qui tingueren l’ocasió de conèixer-la.
No sé si és la seva senzilla elegància, la seva delicada innocència o la seva extraordinària fragància, però el muguet m’evoca els records de les persones estimades que ja no tinc a prop. I els records em porten l’enyorança de poder-hi conversar, compartir les nostres vivències o passar una estona al seu costat.
Ara que tinc un ram de muguet al davant penso que potser és veritat que la flaire d’aquesta simple, però exquisida i refinada flor, fa reviure les hores més belles a les persones romàntiques. O potser només les fa enyorar!
Ai las! La flor del muguet és tan senzilla i efímera com algunes vides.