dijous, 31 de desembre del 2015

Si no t’agrada la nit de Cap d’Any no et preguntis per què

Des que va començar la campanya de Nadal el bombardeig publicitari, per tots els mitjans, i especialment per televisió, és considerable. Hi ha tants anuncis com productes innecessaris ens volen fer creure que necessitem comprar.

Hi ha infinitat d’estils i de missatges publicitaris: des dels anuncis de perfums protagonitzats per uns personatges irreals en un món de fantasia, amb un missatge que no aconsegueixo desxifrar, fins aquells anuncis protagonitzats generalment per infants, que capten la meva atenció, em fan emocionar i fan que n’esperi molt més que un simple anunci de tomata sofregida o d’una cadena de fast food.

Però, entre els anuncis dels darrers temps, n’hi ha un que inclou un missatge que m’agrada especialment. És aquell que diu que no podem triar entre allò que ens agrada i allò que no ens agrada, per més que vulguem que una cosa ens agradi o ens deixi d’agradar. El missatge, el trobo fenomenal.

A mi, que sóc més de muntanya que de mar, més de dutxa que de bany, i més d’hivern que d’estiu, m’agrada allò que m’agrada i em desagrada allò que em desagrada. No m’agrada el meló i m’agrada la síndria. M’agrada la Coca-cola i no m’agrada el Bitter Kas. No puc triar entre allò que m’agrada i allò que no m’agrada. És així. Tinc cinc sentits i van per lliure. Si ahir m’agradava alguna cosa, avui pot deixar d’agradar-me.



Hi ha tantes coses que no m’agraden, que m’agradaria que em poguessin agradar. I coses que m’agradaria que em deixessin d’agradar… No intento dissimular, tant li fa. Així que, si entre totes les coses d’aquest món que em podrien no agradar, descobreixo que no m’agrada la nit de Cap d’Any… no em pregunto per què. Per sort –o per desgracia- això no es tria. Des del 1964 i fins que deixi de desagradar-me.

Perquè la nit de Cap d’Any, igual que el Bitter Kas, és extremista 100%: o t’agrada o no t’agrada, no hi ha terme mig.

Ara bé, que no m’agradi la nit de Cap d’Any, no vol dir que no em faci bons propòsits per a l’any que demà comença i que no tingui bons desitjos per tothom, especialment per a aquelles persones que formeu part del meu camí.

Per vosaltres i per nosaltres, desitjo que siguem capaços de guardar els millors records d’aquest any 2015 i que el 2016 ens arribi amb molts camins per descobrir i moltes ganes de recorre’ls.

Bon canvi d’any a tothom!

Adriana “Escorniflaire”


dilluns, 28 de desembre del 2015

La Nena de la Rutlla

Al diari Ara del dia de Santa Llúcia, hi havia un article de Cristina Puig sobre la Plaça del Nen de la Rutlla, situada al barri del Guinardó de Barcelona, on hi ha una escultura de bronze d’un nen que fa rodar la rutlla. L’autora el titula Un nen que passa dels cinquanta. Oi tant que passa dels cinquanta! L’escultura, de Joaquim Ros Bofarull en té cinquanta-cinc, però el nen de la rutlla ara podria tenir més de vuitanta o noranta anys. La rutlla, igual que el bèlit o pedralta, són jocs d’abans i, per més que s’hagin intentat recuperar, formen part del passat i no poden competir amb els jocs actuals.  
Quan sento parlar d'entreteniments d’antany, no puc evitar pensar en la mare i els seus jocs infantils. Pel que ella sovint explicava, era tota una especialista d’aquests tres jocs: la rutlla, el bèlit i pedralta. Potser l’estroncament sobtat de la seva infància va contribuir a què els tingués idealitzats, però quan en parlava ho feia amb delectança.
De la rutlla i el bèlit no en puc parlar, però em consta que de jugar a pedralta en sabia un munt. Assegudes al pedrís d’alguna casa o ermita, mentre el pare ampliava els seus coneixements d’arquitectura rural o costums de pagès tot fotografiant alguna construcció o tot conversant amb alguna masovera, ens havíem fet un tip de jugar a pedralta. La mare era un as del joc de les cinc pedretes.  
La rutlla, el bèlit i pedralta formaven part del ventall de jocs d’una generació que el juliol del trenta-sis es va quedar sense infància i sense adolescència. D’una generació que va haver d’interrompre els seus plans de futur: ser mestra, professor, metge, advocat... De ben joves van haver de renunciar a les seves il·lusions i començar a teixir aquella saca que els adults duem a l’esquena per anar-hi encabint els nostres projectes frustrats.

La mare, la Nena de la Rutlla

Als tretze anys li van matar el pare i aquella mort va convertir la seva mare en una dona afligida de per vida; de manera que ella i els seus germans van créixer sense pare i en un entorn mancat d’entusiasme.   
Avui, dia dels Sants Innocents, la Nena de la Rutlla hauria fet noranta-dos anys. Ens va deixar quan li faltava poc per fer-ne vuitanta. La vida –o més ben dit, la mort- la va privar de veure com acabaven de créixer els seus deu estimadíssims néts, de conèixer els besnéts que ella tant desitjava i, per contra, li va estalviar viure el deteriorament del seu marit i la mort d’una de les seves filles, situacions doloroses que haurien estat de mal pair per aquella dona que tant ens estimava i patia per nosaltres.  
En motiu de l'aniversari del seu naixement em plau recordar la mare com aquella nena ingènua, senzilla i esprimatxada que feia córrer la rutlla sobre les llambordes del carrer dels Sastres, abans de veure’s forçada a entrar a l’edat adulta. 

divendres, 25 de desembre del 2015

El meu primer pessebre

Al meu primer pessebre no hi havia figures de guix. Al meu primer pessebre no hi havia un jaç de palla on naixia el nen Jesús. Al meu primer pessebre no hi havia anunciata. Al meu primer pessebre el bou i la mula no escalfaven cap infant tot tirant-li el seu alè.
Al meu primer pessebre, al capvespre es feia fosc, a l’estiu feia calor i a l’hivern hi feia fred. Les cambres eren molt grosses i els llençols eren glaçats. La comuna era a fora i tenia quatre forats. Hi havia un oratori i una sala molt i molt gran.

Llongarriu, l'escenari del meu primer pessebre

Al meu primer pessebre, el foc de la cuina no s’apagava mai; el rebost era al capdavall d’una escala dreta i fosca per on calia baixar per anar a buscar el vi; la cansalada era salada i tenia un toc de ranci; la llet era del dia i en bullir-la feia tel, i el pa durava una setmana i era molt més bo torrat.
Perquè el meu primer pessebre no era fet damunt la molsa; el meu primer pessebre no era fet de cases de suro ni de muntanyes enfarinades simulant un fals hivern. El meu primer pessebre era més que un diorama més o menys ben enquadrat. El meu primer pessebre era de mida real, situant uns personatges al seu hàbitat natural: en una casa pairal d’una bucòlica vall de la més autèntica Garrotxa.

Protagonistes d'aquells pessebres reals

Al meu primer pessebre no hi faltava cap racó: set xiprers vora l’ermita senyal d’hospitalitat; una font amb una mareta que abastia tot el casal; un safareig amb aigua neta on s’hi feia la bugada; una riera fresca i clara on es podia pescar; un corral on les ovelles retrobaven els xurmers; una pallissa ben curulla per alimentar el ramat; un quintà que algú llaurava ajudant-se del bestiar, i un pont damunt la riera que era de pas obligat.
Al meu primer pessebre de bestiar no n’hi faltava: una mula ben tossuda que costava de fer tirar; una truja escanyolida que tindria pocs garrins; unes gallines que esverades picotejaven pel prat, i unes oques estirades que talaiava algun vailet.
Al meu primer pessebre no hi faltava cap detall: un càntir ple d’aigua fresca per fer-se passar la set; una gresala de ceràmica amb ceba, tomata i un xic d’enciam; una escala de fusta guerxa i corcada per pujar a la pallissa; un pujador amb tres escalons per enfilar-se a la mula; una taula de salar per preparar la vianda, i un rentamans d’aram pels dinars al menjador.

Al costat del pujador

Al meu primer pessebre les figures es movien i era molt concorregut: llenyataires, traginers, masoveres i pastors; filadores, rentadores, pescadors, moliners...
Al meu primer pessebre tots teníem un paper: pastoreta o pastoret tot xurmant algun xaiet, llenyataire atrevit tot clavant cops de destral, traginera o traginer tot menant aquella mula, pageseta o pageset escampant gra al galliner, caganera o caganer en una espectacular comuna, pescadora o pescador amb un canastró de vímet...
Aquell meu primer pessebre ha quedat escabotat. Hi falten algunes figures que el mal temps se’ns ha emportat. Per ells i per tots nosaltres vagi avui aquest record.
Bon Nadal!
La pastora més petita

dijous, 17 de desembre del 2015

Una campanya electoral de Cristofolles

A la recta final de la campanya electoral del 20D, un bon nombre de catalans voldríem que aquestes fossin les últimes eleccions generals espanyoles en què estem cridats a votar. Després del desconcert en què ens trobem veient com van les negociacions de JxS i la CUP per formar el Govern que ens hauria de dur a la independència, el desànim ha fet desinflar el suflé (ara sí!) i l’eufòria participativa del 27S ha deixat pas a un tantsemenfotisme creixent, de manera que molta gent diu que passa de votar sigui perquè votar a les generals no té sentit si ja estem desconectats, o perquè n’estan fins al monyo.
Jo penso que en aquestes eleccions, els que volem una Catalunya independent hem de votar una de les dues formacions independentistes. Jo ho faré. El 20D defensaré el 27S. No permetré que l’endemà de les eleccions algú pugui interpretar el meu silenci en el sentit que ell vulgui o que més li interessi.
Com en tota campanya, aquests dies hem rebut la propaganda electoral. Si en una altra ocasió comentava les imatges i els lemes utilitzats pels partits polítics, aquest cop em centraré en els sobres. Desconec d’on treuen les adreces per enviar la publicitat, però en el cas de casa meva, es produeix un fet curiós: resulta que en l’espai del sobre reservat a l’adreça del destinatari, entre la línia on hi ha escrits el carrer i el número i la línia on hi figuren codi postal i població, hi ha una altra línia amb allò que suposo que a les grans ciutats seria el districte, que a municipis com Olot no s’utilitza. Casa meva es troba al “districte” de “Sant Cristòfol les Fonts”. Llegir-ho en el sobre no seria res de l’altre món si no fos per la manera com està escrit a la majoria dels que m’han arribat: l’espai entre la segona i la tercera paraula ha desaparegut i, com si es tractés de la d’una contracció, els vocables “Cristòfol” i “les” s’han fusionat formant Cristofolles un mot d’etimologia i significats fins ara per mi desconeguts.


A més del Cristofolles, el cognom catalanitzat
fa més de cinc anys no els consta!
Sense acabar de saber si la nova paraula podria ser un nom, un adjectiu o la forma conjugada del verb cristofollar, he deixat volar la imaginació fins que la cristofollia s’ha apoderat de mi, arribant a pensar si Cristofolles podria ser una filosofia de vida a l’estil dels pastafaris o potser un bon complement per una dita popular de la meva ciutat natal Qui no carda a Olot, no carda enlloc, però si voleu cristofollar, a Sant Cristòfol heu d’anar.
Quan falten vint-i-quatre hores pel final d’aquesta campanya electoral que, com que no m’ha motivat gens, he seguit molt  d’escallimpada, penso que Cristofolles és el millor regal que m’han fet aquests dies.
Espero que el 20D ens sigui favorable i que no ens cristofollin gaire!


El 20D defensaré el 27S