diumenge, 14 de desembre del 2008

Olors d’hivern


Olors d’hivern que em traslladen en el temps i en l’espai: del moment actual al de la meva infància; d’un indret qualsevol al carrer Amadeu on, com a tot arreu, cada moment tenia la seva flaire característica.

Hiverns de dies curts i vespres llargs, de setmanes d’esperar que vinguessin les grans per anar a dalt, creient que el Nadal (anar a dalt) seria el moment que podria travessar el llindar prohibit dels escalons metàl•lics de sobre el safareig per pujar cap a dalt.

Hiverns de llençols freds, d’uniformes de llana rasposa, de jerseis de coll alt blanc, de sabates marró gorila, de cuixes vermelles i encetades, de leotardos sargits.

Hiverns de vespres llargs vora l’estufa o al cuarto d’estar amb el braser sota la taula camilla, mirant una televisió en blanc i negre fins que apareixia a la pantalla el fatídic rombe, sol o aparellat, símbol d’una programació no apta que feia que s’apagués de cop i... cap al llit.

Hiverns que ens acostaven a les vacances de Nadal. I, amb elles arribaven unes altres olors: de molsa, de ginebre, de xocolata desfeta... I amb les olors, noves paraules: tió, pessebre, neules, torrons, vacances, germanes a casa, fanals i reis. Vacances de dies freds i matins glaçats i potser alguna nevada...

Olors de llenya, d’escudella i carn d’olla, de fum i sutge, de pomada Halibut, de roba calenta a la vora de l’estufa, de les brases del braser... Olors d’hivern.

Escorniflaire