divendres, 21 de juny del 2013

Un sant Lluís diferent

Avui a les 7:04 arriba l’estiu. Aquesta vegada, el canvi d’estació coincideix amb el que havíem estudiat de petits, és a dir, el dia 21 de juny. La celebració del solstici d’estiu es fa la nit de Sant Joan, nit de fogueres, revetlles i pertards, però en realitat el dia de canvi d’estació és per Sant Lluís, que coincideix amb Sant Patllari.
Sant Lluís era festa assenyalada a casa meva. Es deia Lluís l’avi patern, un home bo, del que tinc bons referents, tot i que no vaig arribar-lo a conèixer. Com que se’n deia l’avi, també se’n diu el meu germà, en Lluís i, segurament pel mateix motiu, se’n diu també el meu nebot, Lluïset durant molts anys, fins que la seva alçada ha fet que deixéssim d’emprar el diminutiu. Es deia Lluïsa una meva tieta per part de mare i per aquest motiu, a la meva germana també li van posar Lluïsa, tot i que sempre li havíem dit Marissa. És prou curiós que dos germans portin el mateix nom, però a casa va ser així.
A la nostra família, pel sant sempre ens hem felicitat. Sense fer grans festes, però, mai no ha faltat una trucadeta o una visita per fer arribar bons desitjos a qui celebra l'onomàstica. I per Sant Lluís, els protagonistes eren en Lluís i la Marissa, i més tard també en Lluïset.
En Lluís i la Marissa cofats amb la seva germaneta

Enguany, farem arrribar bons deistjos als Lluïsos, però per nosaltres serà un Sant Lluís diferent, especial marcat pel record i l’enyorança.
Ja ho ha dit en Tomàs Molina, que aquesta serà una arribada d’estiu amb molts “peròs”.

divendres, 14 de juny del 2013

Un mal any per les cireres (entreteniments a taula I)



Les primeres cireres que ens arriben van a un preu astronòmic, per això acostumo a esperar a comprar-ne fins que s’abaixen una mica. I quan em sembla que el que me’n fan pagar és raonable, en compro les primeres per provar què tal són; sempre poquets, per si de cas.
Ara fa 19 anys i uns quants dies, quan estava embarassada de la Sílvia, la meva filla petita, vaig veure les primeres cireres a l’aparador d’una petita fruiteria -que no per petita deixava de ser selecta!- i no em vaig poder estar d’entrar-hi:
-          Em posarà un grapat de cireres?
-          Nena: van a tant el quilo –encara amb pessetes-!
-          Sí, sí, he vist el cartellet. Només en volia un grapadic.
Es veu que la senyora -Plana es deia de cognom- només volia avisar-me perquè no m’endugués un ensurt en veure la quantitat que li hauria de pagar. Potser el meu aspecte li va fer pensar que no podria assumir el cost. Qui sap!
Les cireres eren bones i de tornada cap a casa me les vaig anar menjant sobrepassant el límit de cireres que es poden menjar en un dia.
Per què parlo d’un “límit”? Doncs perquè, quan era petita, a casa ens limitaven el nombre de cireres que podíem menjar. No recordo exactament si eren dotze o si eren quinze, però sí que tinc clar que havíem de comptar els pinyols que ens quedaven al plat. Desconec quin era el motiu de tal limitació. Potser perquè eren indigestes? Potser pel seu preu elevat?. Fos quin fos el motiu, però, la norma era aquesta i quan s’arribava al límit no es podien agafar més cireres.  
Amb aquesta limitació, era lògic que la ingesta de cireres anés acompanyada d’algun entreteniment que fes que no ens les mengéssim tant de pressa. Vet aquí que, mentre ens les menjàvem, les cireres aparellades ens les posàvem a l’orella talment unes arracades i amb les individuals fèiem petites reproduccions d’objectes domèstics com ara  el cistellet, el càntir...
Suposo que com que això ens entretenia, ens les menjàvem més a poc a poc, cosa que en feia més fàcil la digestió i, de passada, tardàvem més a arribar al límit permès.
Hi havia una altre entreteniment que consistia a fer un nus amb la cua de la cirera. Dit així no sembla gaire entretingut, però la gràcia rau en com s’havia de fer aquest nus. Es tractava de ficar-nos a la boca una cirera sencera, és a dir, amb cua i tot. Un cop a la boca, n’extrèiem el pinyol i un cop ingerida la cirera, amb la cua que ens quedava dintre la boca, havíem de fer un nus, sense l’ajuda de les mans, o sigui, només amb la llengua i les dents. Aquesta és una habilitat que tenim els de casa meva i encara ara, quan mengem cireres, acabem fent un nus amb la cua d’una cirera.
Nus, cistellet, càntir i arracades

Enguany esperava les cireres amb il·lusió, però, en general, han estat aigualides i força insípides. Això no obstant, he recordat una vegada més aquesta curiosa manera que tenim d’entretenir-nos quan mengem cireres i mentre he tornat a fer cada figuereta i cada nuada he pensat també amb tots els que ja no són al meu costat per posar-se un parell de cireres per arracades o per fer el cistellet, el càntir o el nus.
I, és que, en tema de cireres, aquest també ha estat un mal any!

dilluns, 3 de juny del 2013

El Barranc de Can Maçana i la dissort del pobre Bielet


Fa pocs dies vaig anar amb en Joan, a caminar a la muntanya de Montserrat. Vam ensopegar un dia fantàstic, en què el mal temps de la primavera d’aquest any ens va donar una treva i vam fer una petita volta al sector de les Agulles.
Vam deixar el cotxe al Coll de Can Maçana. D’Olot a Can Massana, passant per l’Eix transversal, hi vam estar poc més d’una hora. Res a veure amb el record que en tenia de quan era joveneta en què anar fins a Montserrat encabits en el sis-cents, tants com érem, era tota una aventura.
La volta pel peu de les Agulles i els Frares encantats, d’aproximadament unes tres hores de camí ens va servir per airejar-nos, assolellar-nos, xerrar una miqueta i carregar les piles, que sempre va bé. El camí era fàcil i agradable i, tot i que vam veure moltes parets aptes per a l’escalada, nosaltres vam passejar i caminar sense cap dificultat.
Parlar de Montserrat m’evoca alguns records. Un dels primers és el de la celebració de les noces d’argent dels pares. Va ser una anada familiar a Montserrat amb certa complexitat: els pares i els tres fills petits vam anar-hi des d’Olot; les filles grans, des de Barcelona on estaven estudiant. Vint-i-cinc anys després, les noces d’or ens van tornar a portar a Montserrat on vam poder veure uns pares ja grans, però radiants, contentíssims de poder celebrar aquella efemèride acompanyats dels seus dotze[1] fills i els seus deu néts. Estaven eufòrics i espatarrants!
Però, hi ha un altre record que crec que, en el temps, se situa abans que el de les noces de plata dels pares. Es tracta del conte L’escolanet de la verge que a casa teníem en disc de vinil, de 45 RPM, en format E.P (extended play). El disc formava part de la col·lecció “Discos infantiles en 45 r.p.m”. En una cara hi ha L’escolanet de la verge i, a l’altra, En Patufet i els cargols. El conte narra el drama d’una família d’una masia de Collbató en la qual en Biel, el fill de la casa, volia ser escolanet. La mare no volia que la verge de Montserrat li prengués el seu fill, però, després que el nen se’n sortís d’un accident que podia haver acabat fatalment, la mare, considerant el possible miracle de la Moreneta, acabà accedint al fet que aquell marrec es fes escolanet de Montserrat. 


Aquest conte, igual que d’altres que també recordo, l’havíem escoltat i recitat en veu alta tantes vegades, que encara ara, molts anys després, alguns dels germans som capaços de reproduir-ne de memòria una bona part -amb tot el dramatisme que porta incorporat-. Aquests són alguns dels fragments més destacats:
- Montserrat l’Escola et crida. (mare)
- Biel que el mestre es fa vell!
- Marona, vaig de seguida. (filla)
- No contestes estornell? (mare)
...
- Ai mare el que ha passat: al Barranc de Can Massana, en Bielet s’ha estimbat. Corria darrere meu i es veu que el peu li ha fallat. (filla)
- És un càstig de la Verge per tant egoisme meu. Jo us l’entrego moreneta. Féu del fill el que vulgueu. (mare)
...
Caminar pel Coll de Can Maçana va fer que em vingués a la memòria aquell conte infantil que una meva tia havia regalat a dos dels meus germans: en Lluís i la Marissa. Tornar a escoltar aquest disc després de tants anys, m’ha facilitat el record dels que per desgràcia ja no hi són i la nostàlgia se m’ha endut a les llargues tardes d’hivern en què entre jocs, cuiniques i alguna baralla, escoltàvem aquest i altres contes infantils. I el record ha arribat, una vegada més, de bracet de l’enyorança.
L’excursió de fa pocs dies va ser fantàstica i, per sort, ni en Joan ni l’Adriana no vam patir la dissort del pobre Bielet.
Itinerari: http://itinerariscompartits.blogspot.com.es/2013/06/passejada-per-les-agulles-de-montserrat_3.html


[1] Els pares van tenir sis fills, però la mare sovint deia que era com si n’hagués tingut dotze: els sis que va tenir i els sis que li vam portar (les nostres parelles).