dissabte, 11 de juny del 2011

Digui’m?

Aquesta és una de les expressions més comunes a l’hora de contestar al telèfon. N’hi ha moltes altres, de maneres de respondre: “sí?”, “digueu”, “qui demana?”... Totes serveixen per atendre la trucada d’aquest aparell de comunicació. De comunicació? En principi, el telèfon és això, un aparell que permet establir una comunicació dúplex. Si al temps dels meus pares era poc habitual disposar de telèfon als domicilis particulars, quan nosaltres érem petits, ja ho va ser més, d’habitual, i, actualment, no tant sols deuen ser poques les llars que no disposen d’aquest aparell, sinó que a la majoria de domicilis hi podríem trobar més de dos o tres aparells de telefonia -no em refereixo només al telèfon fix, sinó a qualsevol aparell de telefonia (fix, mòbil, Iphone, Blackberry, Htc... i totes les varietats, que no són poques).
Per tant, actualment, no hauríem de tenir cap dificultat per establir una comunicació telefònica, però, sovint ens trobem en què això no és així. “Ha trucat a l’empresa tal, si coneix l’extensió, marqui-la, si no la coneix, mantingui’s a l’espera”; “ha trucat a tal lloc, si vol parlar amb oficines, polsi 1, si vol parlar amb comercial, polsi 2, si vol parlar amb atenció post-vendes, polsi 3, si vol ser atès per una operadora, mantingui’s a l’espera”... A vegades, després de mantenir-nos una estona ben llarga a l’espera, ens comuniquen que les línies estan ocupades i que ho podem tornar a provar al cap d’una estona. Podríem transcriure infinitats de contestadors i veus enllaunades que posen fre a la comunicació. Ara bé, les que fan més malícia són aquelles que ens van torbant quan estem trucant a un número de tarifa addicional.  
Un altre tipus de comunicació dificultosa és la que s’estableix quan un dels dos telèfons és un mòbil. Si tot va bé, cap problema: tindrem una conversa (agradable o no segons el tema i els interlocutors) i pagarem segons la tarifa establerta i la durada. Ara bé, si el telèfon mòbil emissor o receptor de la trucada es troba en un indret on no hi ha cobertura (o n’hi ha, però defectuosa o insuficient), la comunicació es fa difícil i ens podríem trobar en infinitats de situacions en què ens quedaríem sense poder transmetre allò que volíem. En aquests casos, es repeteixen frases del tipus “que em sents?”, “escolta, jo no et sento bé”, “jo et sento bé, però suposo que tu no”, “no deus tenir cobertura”, “vols que et truqui jo?”, “quan arribi et truco”, “ja t’envio un missatge”... Algunes d’aquestes expressions són absurdes, d’altres són redundants i d’altres potser només banals. Ara bé, totes tenen en comú que no són l’objectiu de la trucada i, en aquests casos, és fàcil que haguem de repetir l’intent.  En resum: hem pagat (o no) uns calerons a la companyia de torn i ens quedem amb les ganes de dir o sentir allò que ha motivat la trucada. És fàcil, a més, que algú s’hagi posat un xic nerviós.
El telèfon, aquesta gran eina de comunicació, ha evolucionat molt des dels seus orígens. En algunes cases n’hi ha vells testimonis en desús. Certs corrents un xic retro han fet que molta gent vagi al darrere d’algun aquests aparells; els antiquaris, prou que ho saben, i és habitual veure’n en les seves parades a uns preus que segur que han fet que més d’un s’hagi estirat els cabells, penedit d’haver llençat aquell trasto inútil pensant que no servia per a res. 
Nou o vell, antic o modern, fix o mòbil, els telèfon ens ha portat alegria i bones notícies, paraules dolces, carinyoses...,  però també ha estat el mitjà pel qual ens han comunicat males notícies i desgràcies; moltes més de les que voldríem.
Riiing, riiiing... Ai que truca el telèfon!