dijous, 31 de desembre de 2015

Si no t’agrada la nit de Cap d’Any no et preguntis per què

Des que va començar la campanya de Nadal el bombardeig publicitari, per tots els mitjans, i especialment per televisió, és considerable. Hi ha tants anuncis com productes innecessaris ens volen fer creure que necessitem comprar.

Hi ha infinitat d’estils i de missatges publicitaris: des dels anuncis de perfums protagonitzats per uns personatges irreals en un món de fantasia, amb un missatge que no aconsegueixo desxifrar, fins aquells anuncis protagonitzats generalment per infants, que capten la meva atenció, em fan emocionar i fan que n’esperi molt més que un simple anunci de tomata sofregida o d’una cadena de fast food.

Però, entre els anuncis dels darrers temps, n’hi ha un que inclou un missatge que m’agrada especialment. És aquell que diu que no podem triar entre allò que ens agrada i allò que no ens agrada, per més que vulguem que una cosa ens agradi o ens deixi d’agradar. El missatge, el trobo fenomenal.

A mi, que sóc més de muntanya que de mar, més de dutxa que de bany, i més d’hivern que d’estiu, m’agrada allò que m’agrada i em desagrada allò que em desagrada. No m’agrada el meló i m’agrada la síndria. M’agrada la Coca-cola i no m’agrada el Bitter Kas. No puc triar entre allò que m’agrada i allò que no m’agrada. És així. Tinc cinc sentits i van per lliure. Si ahir m’agradava alguna cosa, avui pot deixar d’agradar-me.



Hi ha tantes coses que no m’agraden, que m’agradaria que em poguessin agradar. I coses que m’agradaria que em deixessin d’agradar… No intento dissimular, tant li fa. Així que, si entre totes les coses d’aquest món que em podrien no agradar, descobreixo que no m’agrada la nit de Cap d’Any… no em pregunto per què. Per sort –o per desgracia- això no es tria. Des del 1964 i fins que deixi de desagradar-me.

Perquè la nit de Cap d’Any, igual que el Bitter Kas, és extremista 100%: o t’agrada o no t’agrada, no hi ha terme mig.

Ara bé, que no m’agradi la nit de Cap d’Any, no vol dir que no em faci bons propòsits per a l’any que demà comença i que no tingui bons desitjos per tothom, especialment per a aquelles persones que formeu part del meu camí.

Per vosaltres i per nosaltres, desitjo que siguem capaços de guardar els millors records d’aquest any 2015 i que el 2016 ens arribi amb molts camins per descobrir i moltes ganes de recorre’ls.

Bon canvi d’any a tothom!

Adriana “Escorniflaire”


dilluns, 28 de desembre de 2015

La Nena de la Rutlla

Al diari Ara del dia de Santa Llúcia, hi havia un article de Cristina Puig sobre la Plaça del Nen de la Rutlla, situada al barri del Guinardó de Barcelona, on hi ha una escultura de bronze d’un nen que fa rodar la rutlla. L’autora el titula Un nen que passa dels cinquanta. Oi tant que passa dels cinquanta! L’escultura, de Joaquim Ros Bofarull en té cinquanta-cinc, però el nen de la rutlla ara podria tenir més de vuitanta o noranta anys. La rutlla, igual que el bèlit o pedralta, són jocs d’abans i, per més que s’hagin intentat recuperar, formen part del passat i no poden competir amb els jocs actuals.  
Quan sento parlar d'entreteniments d’antany, no puc evitar pensar en la mare i els seus jocs infantils. Pel que ella sovint explicava, era tota una especialista d’aquests tres jocs: la rutlla, el bèlit i pedralta. Potser l’estroncament sobtat de la seva infància va contribuir a què els tingués idealitzats, però quan en parlava ho feia amb delectança.
De la rutlla i el bèlit no en puc parlar, però em consta que de jugar a pedralta en sabia un munt. Assegudes al pedrís d’alguna casa o ermita, mentre el pare ampliava els seus coneixements d’arquitectura rural o costums de pagès tot fotografiant alguna construcció o tot conversant amb alguna masovera, ens havíem fet un tip de jugar a pedralta. La mare era un as del joc de les cinc pedretes.  
La rutlla, el bèlit i pedralta formaven part del ventall de jocs d’una generació que el juliol del trenta-sis es va quedar sense infància i sense adolescència. D’una generació que va haver d’interrompre els seus plans de futur: ser mestra, professor, metge, advocat... De ben joves van haver de renunciar a les seves il·lusions i començar a teixir aquella saca que els adults duem a l’esquena per anar-hi encabint els nostres projectes frustrats.

La mare, la Nena de la Rutlla

Als tretze anys li van matar el pare i aquella mort va convertir la seva mare en una dona afligida de per vida; de manera que ella i els seus germans van créixer sense pare i en un entorn mancat d’entusiasme.   
Avui, dia dels Sants Innocents, la Nena de la Rutlla hauria fet noranta-dos anys. Ens va deixar quan li faltava poc per fer-ne vuitanta. La vida –o més ben dit, la mort- la va privar de veure com acabaven de créixer els seus deu estimadíssims néts, de conèixer els besnéts que ella tant desitjava i, per contra, li va estalviar viure el deteriorament del seu marit i la mort d’una de les seves filles, situacions doloroses que haurien estat de mal pair per aquella dona que tant ens estimava i patia per nosaltres.  
En motiu de l'aniversari del seu naixement em plau recordar la mare com aquella nena ingènua, senzilla i esprimatxada que feia córrer la rutlla sobre les llambordes del carrer dels Sastres, abans de veure’s forçada a entrar a l’edat adulta. 

divendres, 25 de desembre de 2015

El meu primer pessebre

Al meu primer pessebre no hi havia figures de guix. Al meu primer pessebre no hi havia un jaç de palla on naixia el nen Jesús. Al meu primer pessebre no hi havia anunciata. Al meu primer pessebre el bou i la mula no escalfaven cap infant tot tirant-li el seu alè.
Al meu primer pessebre, al capvespre es feia fosc, a l’estiu feia calor i a l’hivern hi feia fred. Les cambres eren molt grosses i els llençols eren glaçats. La comuna era a fora i tenia quatre forats. Hi havia un oratori i una sala molt i molt gran.

Llongarriu, l'escenari del meu primer pessebre

Al meu primer pessebre, el foc de la cuina no s’apagava mai; el rebost era al capdavall d’una escala dreta i fosca per on calia baixar per anar a buscar el vi; la cansalada era salada i tenia un toc de ranci; la llet era del dia i en bullir-la feia tel, i el pa durava una setmana i era molt més bo torrat.
Perquè el meu primer pessebre no era fet damunt la molsa; el meu primer pessebre no era fet de cases de suro ni de muntanyes enfarinades simulant un fals hivern. El meu primer pessebre era més que un diorama més o menys ben enquadrat. El meu primer pessebre era de mida real, situant uns personatges al seu hàbitat natural: en una casa pairal d’una bucòlica vall de la més autèntica Garrotxa.

Protagonistes d'aquells pessebres reals

Al meu primer pessebre no hi faltava cap racó: set xiprers vora l’ermita senyal d’hospitalitat; una font amb una mareta que abastia tot el casal; un safareig amb aigua neta on s’hi feia la bugada; una riera fresca i clara on es podia pescar; un corral on les ovelles retrobaven els xurmers; una pallissa ben curulla per alimentar el ramat; un quintà que algú llaurava ajudant-se del bestiar, i un pont damunt la riera que era de pas obligat.
Al meu primer pessebre de bestiar no n’hi faltava: una mula ben tossuda que costava de fer tirar; una truja escanyolida que tindria pocs garrins; unes gallines que esverades picotejaven pel prat, i unes oques estirades que talaiava algun vailet.
Al meu primer pessebre no hi faltava cap detall: un càntir ple d’aigua fresca per fer-se passar la set; una gresala de ceràmica amb ceba, tomata i un xic d’enciam; una escala de fusta guerxa i corcada per pujar a la pallissa; un pujador amb tres escalons per enfilar-se a la mula; una taula de salar per preparar la vianda, i un rentamans d’aram pels dinars al menjador.

Al costat del pujador

Al meu primer pessebre les figures es movien i era molt concorregut: llenyataires, traginers, masoveres i pastors; filadores, rentadores, pescadors, moliners...
Al meu primer pessebre tots teníem un paper: pastoreta o pastoret tot xurmant algun xaiet, llenyataire atrevit tot clavant cops de destral, traginera o traginer tot menant aquella mula, pageseta o pageset escampant gra al galliner, caganera o caganer en una espectacular comuna, pescadora o pescador amb un canastró de vímet...
Aquell meu primer pessebre ha quedat escabotat. Hi falten algunes figures que el mal temps se’ns ha emportat. Per ells i per tots nosaltres vagi avui aquest record.
Bon Nadal!
La pastora més petita

dijous, 17 de desembre de 2015

Una campanya electoral de Cristofolles

A la recta final de la campanya electoral del 20D, un bon nombre de catalans voldríem que aquestes fossin les últimes eleccions generals espanyoles en què estem cridats a votar. Després del desconcert en què ens trobem veient com van les negociacions de JxS i la CUP per formar el Govern que ens hauria de dur a la independència, el desànim ha fet desinflar el suflé (ara sí!) i l’eufòria participativa del 27S ha deixat pas a un tantsemenfotisme creixent, de manera que molta gent diu que passa de votar sigui perquè votar a les generals no té sentit si ja estem desconectats, o perquè n’estan fins al monyo.
Jo penso que en aquestes eleccions, els que volem una Catalunya independent hem de votar una de les dues formacions independentistes. Jo ho faré. El 20D defensaré el 27S. No permetré que l’endemà de les eleccions algú pugui interpretar el meu silenci en el sentit que ell vulgui o que més li interessi.
Com en tota campanya, aquests dies hem rebut la propaganda electoral. Si en una altra ocasió comentava les imatges i els lemes utilitzats pels partits polítics, aquest cop em centraré en els sobres. Desconec d’on treuen les adreces per enviar la publicitat, però en el cas de casa meva, es produeix un fet curiós: resulta que en l’espai del sobre reservat a l’adreça del destinatari, entre la línia on hi ha escrits el carrer i el número i la línia on hi figuren codi postal i població, hi ha una altra línia amb allò que suposo que a les grans ciutats seria el districte, que a municipis com Olot no s’utilitza. Casa meva es troba al “districte” de “Sant Cristòfol les Fonts”. Llegir-ho en el sobre no seria res de l’altre món si no fos per la manera com està escrit a la majoria dels que m’han arribat: l’espai entre la segona i la tercera paraula ha desaparegut i, com si es tractés de la d’una contracció, els vocables “Cristòfol” i “les” s’han fusionat formant Cristofolles un mot d’etimologia i significats fins ara per mi desconeguts.


A més del Cristofolles, el cognom catalanitzat
fa més de cinc anys no els consta!
Sense acabar de saber si la nova paraula podria ser un nom, un adjectiu o la forma conjugada del verb cristofollar, he deixat volar la imaginació fins que la cristofollia s’ha apoderat de mi, arribant a pensar si Cristofolles podria ser una filosofia de vida a l’estil dels pastafaris o potser un bon complement per una dita popular de la meva ciutat natal Qui no carda a Olot, no carda enlloc, però si voleu cristofollar, a Sant Cristòfol heu d’anar.
Quan falten vint-i-quatre hores pel final d’aquesta campanya electoral que, com que no m’ha motivat gens, he seguit molt  d’escallimpada, penso que Cristofolles és el millor regal que m’han fet aquests dies.
Espero que el 20D ens sigui favorable i que no ens cristofollin gaire!


El 20D defensaré el 27S



dijous, 26 de novembre de 2015

Una nova quarantina

Des de bon matí el whatsapp treu fum. Entre els més matiners, el padrí -que no falla mai-, el cosí des de Shanghai, la germana que matina, els pares, les tietes, les cosines... i així de mica en mica a mida que ens anem llevant, tots l’anem felicitant. Perquè avui estem de celebració, una de nosaltres esdevé quarantina.
La nova quarantina, és la segona dels nebots, amb qui per proximitat geogràfica he tingut molta més relació que amb el nebot primogènit.  Fet aquest aclariment, entendrem que va ser amb ella amb qui em vaig iniciar en el paper de tieta.
Tot i que el seu naixement em va fer caure de l’escambell, saber que tindria una neboda  em va fer molta il·lusió, encara que al meu entorn es va interpretar d’una altra manera per culpa d'un incident que vaig protagonitzar.
La seva arribada em va convertir en tieta als onze anys. Una bona edat, amb prou senderi perquè me’n deixessin ocupar i amb poca vida social que me’n privés. Així que esperava amb il·lusió les seves vingudes a casa per poder-me’n ocupar. Amb ella, doncs vaig adquirir les primeres nocions de puericultura que aniria consolidant amb cada un dels altres set nebots i que, setze anys després, podria posar en pràctica amb les meves filles.

26 de novembre de 1975

Canviar bolquers, donar biberons i purés –amb poc èxit per la seva desgana-, banyar, posar colònia, pentinar... Fer de cangur, en general. Sabia que si feia un clima convenient –que deia l’avi Ramon- els seus pares i ella vindrien a Olot i això era motiu d’alegria. Posàvem un modern llit plegable, de roba de texà, al mig de l’habitació dels quatre llits i la nebodeta dormia amb les dues tietes més joves. Amb el seu creixement, les possibilitats de jugar s’incrementaven, de manera que vam tornar a utilitzar els puzles, les cuinetes, el joc de perruqueres, les disfresses i les nines que encara guardàvem. De mica en mica, el gran terrat de casa anava recuperant el seu paper d’escenari de jocs infantils que el pas dels anys li havia manllevat.
He de confessar que amb ella jo presumia de neboda i me l’enduia a donar volts amb les amigues, primer asseguda al cotxet i més endavant agafadeta de la mà. Recordo una anècdota que vam protagonitzar: la seva àvia paterna li havia comprat un bolso de color rosa i -com que de petita ella era molt coqueta-, no se’n volia separar. Als meus tretze anys, jo el trobava horrorós i xaró, de manera que vaig intentar -sense èxit- que el deixés a casa. Em feia molta vergonya que lluís aquella bossa! He de dir, però, que el goig d’anar a passeig amb ella em va fer desaparèixer la sensació de ridícul que m’ocasionava aquell complement. 

Complicitat (1977)

Per si no fa un clima convenient

Amb ella vam recuperar les vivències infantils: vam tornar a fer cagar el tió; després  van venir les anades a les fires de Girona, els jocs de sobretaula, les passejades amb els avis per anar a buscar molsa... A l’estiu, els jocs de platja, les sortides a l’aire lliure... I amb l’arribada dels  altres nebots es van anar consolidant en el si de la nostra família XXL, on ella i jo escurcem distàncies entre dues generacions.
En créixer, ha anat assumint el paper de néta gran, així que va ser plenament conscient del deteriorament de l’àvia i, més endavant, del de l’avi i la mort d’una i altre li van donar l’oportunitat de demostrar-nos que assumia el rol que la vida li havia assignat, organitzant els cosinets per tal d’elaborar un record per als avis. És fàcil veure com també assumeix el paper de cosina gran, escoltant i aconsellant els altres cosins i cosines. Des de fa uns set mesos ha adquirit el grau de tieta, que viu amb orgull i satisfacció.    

Llaminera! (1978)
Responsable i treballadora, gràcies a l’esforç i al sacrifici personal, ha aconseguit, per mèrits propis, ocupar un bon lloc de treball. Creativa i enginyosa és capaç d’elaborar uns treballs manuals preciosos. Traçuda com és, amb retalls i fil i agulla, confecciona veritables obres d’artesania.
Enraonada i divertida, sovint és l’ànima de les sobretaules familiars. Té una gran capacitat d’oratòria i un munt d’anècdotes per explicar.  En recordo una que ens va fer molt de riure que té a veure amb la seva vida estudiantil en una residència de monges i que deixa clar que no és el mateix “montar un follón” que “follar un montón”.
Fer quaranta anys és poc més que fer-ne trenta-nou i poc menys que fer-ne quaranta-ú , però es mereix una bona felicitació: per molts anys, Meritxell!

Afofolada per les tietes (1979)

diumenge, 22 de novembre de 2015

El nostre pa de cada dia

Anar a comprar pa l’any dos mil quinze suposa poder triar entre moltes varietats. D’entrada, ja escollim si el comprem en una fleca, un supermercat, una pastisseria o una gasolinera. De pans n’hi ha per donar i per vendre; segons la forma, barra, rodó, de motlle, gallega, xapata...; segons la farina, de blat, d’espelta, de blat de moro, de kamut, integral...; segons els afegits que porta, de ceba, de nous, de pipes... Ara és tan diferent que quan jo era petita...
A prop de casa hi havia la fleca. El pa el feia en Salvador i el despatxava la Margarita; els ajudava en Miquelet. L’establiment tenia una decoració ben sòbria: dos tamborets, un taulell -amb balança i guillotina- i unes estanteries enrajolades. Si les clientes –més que no pas clients- portàvem coixinera del pa, el ficàvem a dins; si no en duíem, ens l’embolicaven amb un tros de paper fi de color marró caragolant les dues puntes.
Tallador de pa (guillotina)
El pa l’anàvem a comprar cada dia i els dissabtes i vigílies tocava pa doble perquè els diumenges i festes de guardar les fleques eren tancades.
Tot i que jo complia l’encàrrec que m’havia fet la mare, triar el pa era fàcil, rodó o barra, i el pes, això si no era de menester el pa sense sal –per a la hipertensió- o el pa negre –per al restrenyiment- que es compraven gairebé per prescripció facultativa.
Els dies de cada dia el berenar consistia en “pa amb”, però, excepcionalment, si teníem alguna celebració com el dijous llarder o una excursió escolar, compràvem una peça petita que podia ser panet, barreta o llonguet. Els dissabtes hi havia més varietat: barretes i panets de viena, pinyes –un panet de viena amb moltes puntes que li sortien-, trenes –barreta trenada-, cargols -amb el cos caragolat i dues banyes- i coca ensucrada. Jo no havia viscut la torna -que consistia a acabar de fer el pes del pa amb un trosset de coca-, per tant, no m’afegien el tallet de coca a la compra.
Cargols de viena
Arribant a casa, posàvem el pa al calaix del pa on restaria fins que s’hagués d’encetar. Abans de tallar-lo, però, calia senyar-lo, és a dir, fer-hi el senyal de la creu amb la ganiveta, a la sola (o part de sota, de la crosta més fosca).
Més endavant va sortir el pa de panificadora que tan poc agradava a casa i que només compràvem a alguna fleca que despatxava fins tard, si després d’algun imprevist a l’hora de dinar, no ens quedava pa per sopar. Era una mena de pa “de consolació”.
Però, malgrat la poca varietat de pans que hi havia a la fleca, a casa nostra teníem una gamma pròpia de pans i no pas per la forma ni pel tipus de farina o de llevat.
Pa del dia o pa d’avui. Era el pa que es menjava el mateix dia en què havia estat fet i comprat.
Pa d’ahir. Era el pa que havia sobrat del dia anterior. Tota la vida havíem menjat primer el pa d’ahir abans d’encetar el pa d’avui. Fins que va arribar el sisè dels gendres dels meus pares que, un dia que el vaig portar a casa a dinar, els va dir si sempre es mengen el d’ahir, no se’l menjaran mai tou, el pa. A partir d’aquell dia, vam començar a menjar-nos primer el pa del dia i deixar el d’ahir per torrar o sucar amb tomata.
Una bona llesca de pa
Pa sec. Era el pa que tenia més d’un dia d’antiguitat, malgrat que quasi sempre ens acabàvem el pa d’ahir. Aquest pa, després de torrar-lo, tindria diverses utilitats.
Pa torrat. Una llesca de pa torrat amb oli era el primer que menjàvem després de tenir la passa de la panxa. La mare ens feia unes torrades “de malalt” boníssimes: agafava una llesca de pa eixut, li retallava la crosta i la posava damunt la torradora fins que quedava daurada –ni més, ni menys-, després, amb els nusos dels dits anava aixafant la torrada, hi tirava un pols de sal i un raig d’oli i la tallava a trossets. Aquells retallics de pa torrat amb oli tenien un poder curatiu d’un nivell similar al de la sopa (d’arròs) “de malalt”. L’altra utilitat que tenia el pa torrat era servir d’acompanyament de la xocolata desfeta. Per fer-ho, es torrava la llesca de pa i, amb la ganiveta, es tallava a tires. Aquestes tires serien sucades a la xocolata calenta. Els amants de la mantega, n’untaven aquests trossos de pa abans d’introduir-los a la xicra de xicolata.
Pa per fer sopa. La sopa de pa que menjava el pare per esmorzar -i jo a partir del moment en què vaig tenir dispensa de beure la llet que tan malament se’m posava als matins-, era feta amb un pa torrat que es guardava en una coixinera de roba. Aquell pa, abans d’arribar a la coixinera, la mare l’havia al forn, aprofitant l’escalfor residual després d’haver-hi cuinat. Per això dintre el forn sempre hi havia una llauna amb rosegons de pa ressec i daurat que tan agradava a tots els néts de la iaia Tura.  
Pa passejat. Era el pa preferit del pare. El pa passejat no era res més que el pa que ens havia sobrat de l’excursió matinal del diumenge. Era el primer que el pare i els que l’acompanyàvem en les seves rutes dominicals trèiem de la motxilla arribant a casa i abans de seure a taula. Aquest costum -que nosaltres trobàvem normal- va deixar sorprès algun dels seus gendres.
Això era economia domèstica pura i dura, molt habitual aquell temps i més encara si, com a casa, cada dia es parava la taula, com a mínim, per a vuit persones que no havien vingut al món amb un pa sota l’aixella. Amb tanta colla, els pares prou que sabien quin pa hi donen
Tot i que no m’agrada del pa fer-ne rosegons i no em considero un tros de pa, sóc de les que pensen que al pa, pa, i al vi, vi i us asseguro que a casa nostra, sovint n’hi havia per sucar-hi pa.
Perdoneu si aquesta entrada se us ha fet tan llarga com un dia sense pa o si trobeu que hi he posat més pa que formatge.
Que no ens falti mai el nostre pa de cada dia.

dijous, 12 de novembre de 2015

Anotacions poc ordenades del segon debat d’investidura (12N)

No he pogut seguir el segon debat d’investidura - com no vaig poder seguir el primer- perquè coincideix amb el meu horari laboral. Així que m’he hagut de conformar a seguir-lo d’escallimpada, connectant-me a algun diari digital o espiant el mòbil de tant en tant.
Tot i que no l’he pogut seguir en directe, n’he fet algunes anotacions un xic desordenades.

Un no tranquil que té el mateix efecte que un No a seques. Per als que som més de ciències que no pas de lletres, un NO és un NO. Tant si el NO és tranquil com si és intranquil, esverat o neguitós. I un NO del tipus que sigui -com si hi haguessin tipus de NO- té un  efecte totalment contrari a un SÍ –del tipus que sigui-; de la mateixa manera que quan anava a l’Institut un Insuficient alt (amb una, dues o tres fletxetes mirant cap amunt), no tenia el mateix efecte que un Suficient baix (per més fletxetes mirant avall que l’acompanyin), encara que tots dos representessin més d’un quatre i mig.

Filosofia al Parlament. Als que no estem avesats a filosofar ens costa una mica entendre un discurs com el de la CUP tan ple de metàfores, de cites i de referències filosòfiques. No tant per la seva validesa –o no-, sinó per la seva possible manca d’efectivitat. El funcionament assembleari pot tenir molts avantatges, però crec que no es pot discutir que uns dels seus principals inconvenients són la lentitud i la dificultat en la presa de decisions.



Cansament. Sóc de les que pensen que acabarà havent-hi acord entre JxS i la CUP, però veig que el cansament està guanyant terreny. I penso que el temps corre en contra nostre, que cada dia que passa, el procés per a la Independència de Catalunya perd força. Cal tenir en compte que aquesta revolució la lidera un polític, però qui realment l’empeny és el poble i el poble s’està cansant. Ara sí que el suflé se’ns està desinflant.

Por. Allò que em fa por de veritat és el desànim que es pugui estendre entre el més d’un milió i mig de catalans que estem a favor de la Independència de Catalunya. I em fa molta més por que no pas el que diguin, facin o preparin des del govern central.  

20D. Tots sabem que l’actitud del govern central ha ajudat a fer créixer l’independentisme, a base de declaracions, denúncies i afirmacions inapropiades i a base de molts NO (i no pas tranquils) com a única resposta. Em temo que aquest retard en la formació de Govern i el desànim dels catalans pot fomentar un tantsemenfotisme que acabi afavorint uns millors resultats de l’unionisme en els comicis del 20D. Encara els tornarem amb escreix el que ells ens havien regalat!

Som el seu principal problema. Em conforma sentir que Catalunya continua essent el principal problema que té l’Estat espanyol. Això vol dir que anem bé!

Si a l’hora d’esmorzar, entre queixalada i queixalada del meu entrepà de formatge i codonyat ja preguntava per watsapp si ja teníem novetats parlamentàries o si els diputats tot just s’estaven traient les lleganyes, a l’hora de plegar, ja sabia que teníem un altre NO. La veritat és que no m’ha sorprès gaire; ahir al vespre ja es veia a venir. I, com que no he escoltat el Davantal d’en Basté, m’he estalviat d’animar-me amb el que ha dit i de desanimar-me veient que no es complia allò que ell preveia.

Haurem de continuar tenint paciència, que com deia la meva mare, és la mare de la ciència!

Post scriptum:  l’actitud de l’Andrea Levy  a les sessions parlamentàries, per mi, és suficient perquè li retirin la credencial de diputada. Quina vergonya! 

diumenge, 1 de novembre de 2015

Tots Sants: panellets, castanyes, rosaris i difunts

Amb el forn encara calent i la flaire dels panellets acabats de coure, que seran les postres de Tots Sants, em vénen al cap els records de les castanyades de la meva infància. Per situar-vos, us diré que parlo dels voltants de l’any setanta.
La nostra, era una castanyada familiar que es feia a casa l’àvia, aquella dona doblement entristida per la pèrdua del marit, durant la guerra civil, i de l'únic fill mascle, en un accident de trànsit encara força recent. La seva tristesa es reflectia en la seva indumentària negra i en el seu posat tan seriós com fred i distant que la van acompanyar la resta de la seva llarga vida.
Per Tots Sants, el menjador de casa l’àvia s’omplia de gom a gom, ja que els seus cinc fills, li havien donat tretze néts i, malgrat que els més grans, que ja estudiaven fora d’Olot, en devien estar exempts, per a la resta, aquella era una celebració d’assistència obligatòria.  
Ben segur que a la trobada familiar no hi faltaven els panellets, les castanyes i alguna cosa per fer-ho tirar per avall, però tot això seria cap al vespre. Els protagonistes de la tarda de Tots Sants no eren ni les castanyes ni els panellets, sinó els misteris -de goig, dolor i glòria-, els parenostres, les avemaries i les lletanies, recitades per l’àvia en forma de cantarella i contestades per tots els altres amb els corresponents ora pro nobis – que alguns encara no sabíem què volia dir-. Perquè la nostra celebració de Tots Sants consistia principalment a resar el rosari.
Per Tots Sants recordàvem els difunts de la família i, sense ser-ne conscients, manteníem viu l’esperit inicial de la castanyada: un àpat dedicat als morts que probablement devia derivar dels antics àpats funeraris... tenia un to molt sever... passant el rosari per les ànimes difuntes...
Més endavant la castanyada ha esdevingut una celebració festiva, divertida i popular, celebrada per colles i entitats al voltant d’una taula on no hi falta el beure, el menjar i una bona sobretaula amb converses animades. És una festa que se celebra a la majoria d’escoles per commemorar l’entrada a la tardor i que protagonitza el personatge principal de la diada: la castanyera.
D’un temps ençà, amb la proliferació de la festa de Halloween que va arrelant entre els infants del segle XXI, molts catalans defensem i reivindiquem la clàssica castanyada, tot i que em sembla que ens haurem d’acostumar a una celebració mixta, reflex de la diversitat de costums que formen part de la nova cultura catalana.  
Demà, diada de Tots Sants, seurem al voltant d’una gran taula i, en un ambient totalment festiu, tot seguint la tradició, farem un bon àpat que acabarem amb castanyes, panellets i ratafia i, tal com fem cada dia de l’any, com si cada dia fos Tots Sants, sense misteris ni lletanies, tindrem ben presents els que no hi són.  
Bona diada de Tots Sants a tots!


dimarts, 27 d’octubre de 2015

La gallina que piula ("Personatges" curiosos III)

Entre les notícies curioses que he sentit els darrers dies, n’hi ha un parell que se n’emporten la palma. Una és la d’una noia britànica que s’ha aficionat a menjar fregalls i l’altra és la d’una gallina que piula a Twitter.
De la noia que menja fregalls, l’Emma, no en faré mofa, ja que em sembla que, malgrat la fama que li ha donat aquest costum, ha arribat a aquesta addicció gràcies a un trastorn que pateix. Per tant, poca broma.
Deixarem de banda les cuines britàniques i anem a un galliner australià. Allà hi trobarem la Betty, una gallina que ha estat designada pel restaurant Chicken Treat com a  comunity manager, és a dir la responsable d’administrar la comunitat online que la marca té a Internet. Es veu que aquest càrrec l’ocupa a mitges amb un partner humà que és el que ha tingut la idea de posar un teclat al galliner per tal que la bèstia -la gallina- s’hi passegi pel damunt i escrigui piulades. El comunity manager humà és l’encarregat d’afegir el hashtag #chickentweet al final de les piulades de la gallina.


La Betty a la seva oficina
La pobra bèstia, que no sap de lletra, es veu que de moment escriu tuits il·legibles. Ara bé, quan l’atzar faci que la Betty escrigui una paraula de més de cinc caràcters i que sigui entenedora, formarà part del llibre Ginness.
El compte que administra la Betty, des del dia 7 d’octubre, @ChickenTreat, té uns 30.000 seguidors i els vídeos que s’han publicat han esdevingut virals a YouTube i tenen més de 80.000 reproduccions.
Sembla que les condicions laborals de la gallina són prou bones: viu en un galliner prou ampli i al vespre li treuen el teclat perquè gaudeixi d’un bon descans nocturn. Ara bé, treballar per una restaurant on se serveix carn de la mateixa espècie, no ha de fer gaire gràcia. A veure si es revolta i acaba fent seu el cant de la Gallineta: la gallina ha dit que no, visca la revolució!

diumenge, 18 d’octubre de 2015

Records de fira

Avui és Sant Lluc, la fira d’Olot. El certamen pròpiament dit fa anys que va quedar obsolet, segurament perquè va deixar de tenir sentit. Deixaré per als experts parlar de si la Fira de Sant Lluc fa anys que va morir o només està evolucionant. La qüestió és que fa temps que se li busca una orientació que la mantingui viva. Reinventar-se o morir.
Més enllà de l’aspecte més comercial o de promoció de la ciutat, en el compartiment de la meva memòria reservat als anys setanta, hi guardo records d’aquesta diada que avui compartiré.
Recordo que el certamen es va traslladar de l’Hospici, al Parque Vell. Recordo que tota la plaça Clarà quedava tancada per unes fustes que eren els darreres dels estands orientats cap a l’interior del Parque. Recordo que les atraccions eren al Carrer Closells. Recordo l’encarregat d’una atracció que en dèiem les barques, que era un home un xic esbojarrat, que ens empenyia ben fort. Recordo que li demanàvem que ens fes anar ben enlaire i que després xisclàvem molt. Recordo que tenia una palanca per frenar les barques si s’embalaven més del compte. Recordo que al costat de les barques hi havia les voladores. Recordo que sempre demanava que caragolessin la meva voladora. Recordo que m’agradava que el cap em rodés quan baixava d’aquella atracció. Recordo que trobava molt avorrits els cavallitus que pugen i baixen perquè no feien res que impressionés.



Recordo que quan era molt petita per Sant Lluc em van comprar una roda de fira que feia soroll quan l’arrossegava. Recordo les pomes recobertes amb una capa de sucre vermell. Recordo que  amb la meva germana ens partíem un cotó de sucre i que jo en menjava molt més que ella. Recordo que a casa, per postres, menjàvem xurros.
Recordo que per Sant Lluc ens posàvem d’hivern. Recordo que  “reestrenava” algun abric que m’havia arreglat la Margarita cosidora. Recordo que em firaven unes espardenyes d’estar per casa de quadres marrons. Recordo l’olor de goma que feien i que duien una etiqueta enganxada a la sola. Recordo que eren de marca Wamba . Recordo que em feien il·lusió perquè era de les poques coses que estrenava.

I mentre recordo tot això, prenc consciència que han passat molts anys i faig reviure aquella nena que en va ser la protagonista, que encara duc al meu interior, i juntes sentim enyorança no tant pels moments que vam viure plegades, com pels acompanyants que hem perdut pel camí.  

dissabte, 26 de setembre de 2015

27S

És evident que el 27S , (en majúscula, negreta i subratllat) es mereix una entrada en aquest blog, però estic tan motivada, tan il·lusionada, tan esperançada, que no em surten les paraules. Aquestes dues setmanes de campanya s’ha dit tot. Què podria dir que no s’hagi dit ja? A les xarxes s’han compartit imatges i vídeos motivadors i emotius. Als actes electorals he vibrat, m’he motivat... i he tingut pell de gallina! Per això no em sento capaç d’escriure res de nou.
A diferència d’altres campanyes que em feien mandra i se’m feien pesades, en aquesta, igual que en la del 9N, he estat motivada, participativa i il·lusionada, perquè penso que estem davant d’una decisió molt important; d’una decisió que va més enllà de la política. Es tracta d’una decisió que marcarà la nostra vida, el nostre futur. Crec que la independència és el mitjà per assolir la llibertat del poble català, per construir un futur millor per a nosaltres, però sobretot per als joves i els infants. No es tracta de legalitat i potser tampoc de legitimitat, sinó de la dignitat de tot un poble. I quan dic “tot” ho dic amb el ple convenciment que si construïm un nou estat i ho fem bé, tots hi viurem millor, tant els partidaris del sí com els del no.
Per això, aquests dies he sortit al carrer i a les places i he parlat amb convençuts i convençudíssims del sí, amb convençuts del no, amb dubtosos, amb desenganyats...  Amb respecte, però amb convenciment, he arraconat la vergonya i he intentat informar-los, documentar-los i animar-los. M’he emocionat davant la reacció de persones grans i de grans persones que han agraït el meu humil gest.
Avui, jornada de reflexió, m’he llevat d’hora, ben d’hora, per anar a muntanya, a esbargir-me, oxigenar-me, cremar energia... Ho necessitava. En tenia ganes. Ha fet un matí formidable: cel clar, aire fresc, bona vista i bona companyia. He anat al Pastuira i, de tornada, mentre pujava al Gra de Fajol m’ha semblat que sentia els Segadors. “Adriana, no pot pas ser”, m’he dit per dins. Però no tan sols podia ser, sinó que era: al cim del Gra de Fajol hi havia una colla que cantaven els Segadors acompanyats d’una gralla. D’estelades, a muntanya, en veiem moltes. Cada vegada som més els que la portem al damunt i la fem onejar quan arribem al cim, però amb això d’avui no m’hi havia trobat mai. Aquesta és la meva anècdota de la jornada de reflexió. Simple, però les anècdotes potser no cal que siguin complexes, segurament n’hi ha prou amb què siguin curioses. 

Per acabar, em plau manllevar algunes frases que m’han agradat aquests dies: Deixem de ser aspirants a ciutadans per ser ciutadans de ple dret (Lluís Llach). Els partidaris del no sempre semblen enfadats!!! Us hi heu fixat? Per que deu ser? Els del sí, il·lusionats i alegres? (Pep Cruz). No ens preguntem cap on va el vent, som el vent! (Raül Romeva).
I com que aquesta campanya l’hem seguida també per les xarxes, heus aquí alguns dels hashtags que hem fet servir: #27S #27Sontotcomença #JuntsHoPodemTot #ElVotdelaTevaVida #ElVotdelaNostraVida #aixonoteaturador #aixosortirabe #independencia #VotarePerTu #votapermi ...
Demà, convençuda i sense por votaré independència, per mi, per tu, per nosaltres i per ells perquè demà passa el tren de la independència, un tren només passa una vegada cada tres-cents anys.