dilluns, 31 de desembre del 2007

Ninou o Cap d’Any

Després de la nit de Sant Silvestre que deien que era la nit de festa major de les bruixes “Per Sant Silvestre entren les bruixes per la finestra”, arribem al primer dia de l’any, Cap d’Any o també Ninou (derivat del llatí Annum Novum), mot amb què antigament es designava el primer dia de l’any.

És un dia per dipositar esperances en l’any que acaba de començar, d’aquí ve aquella la dita que diu “Any nou, vida nova”.

Fa temps, com que hom creia que l’ociositat absoluta era un mal auguri, la gent solia començar l’any treballant una estona.

Costums d’antany segurament desconeguts per molts de nosaltres, però sobretot poc adoptats en els temps actuals. I és que ja ho diuen: els temps estan canviant...

Bon any nou a totes i tots!

Escorniflaire

dijous, 27 de desembre del 2007

El record d’aquelles nits de Nadal

Vigília de Nadal, la mainada petita, la tarda es fa llarga, costa de passar. Il·lusió, molta il·lusió, per la trobada del vespre. Grans i petits, tots esperen que sigui l’hora. Els d’Olot i els de fora, tots preparen la vetllada.
Què faran? La trobada familiar per celebrar el Nadal.
A casa els avis, al pessebre de l’entrada, Sant Josep i la Mare de Déu, el bou i la mula, tots esperen, pacientment, l’arribada del nen Jesús.
A la cuina, les espelmes ja estan preparades. N’hi ha de tots colors, de més llargues i de més curtes. Això sí, totes amb el cartronet per evitar que els regalims de la cera poguessin cremar les mans del cantaires.
La manduca també és a punt: el pa i les tomates, l’embotit, la xocolata i els melindros, la nata i els torrons. El beure arribarà més tard. El portaran de fora.
I el tió? Ja el tenen preparat. El tió ha d’estar ben calentó que així fa la cagarada més grossa. Ja fa dies que l’escalfen, abrigat amb la manteta.
I els bastons? Vares d’avellaner o de salze, primetes, tallades i ben polides que no en surti cap estella; que ningú no prengui mal. Amb tanta colla, s’ha de vigilar.
Els avis ho tenen tot a punt. El pis ben calentó per no passar fred, que l’hivern és dur i no fa un clima convenient.
Toquen el timbre. La nora disposada a ajudar a fer el sopar; el fill que muntarà les taules. I el nen. El nen, neguitós per veure si ja hi ha les cosinetes. Una mica més tard arribaran els altres: les filles amb els gendres i les nétes. Totes i tots amb una il·lusió d’espant. I uns o altres hauran recollit la tieta que, ben contenta, s’afegeix a la xerinola familiar.
Quan els néts arriben, van de dret cap la cuina, fan un petó a la iaia i, després, cap al menjador a saludar l’avi que els respon amb el seu tiri-riu-riu-riu tot pessigant-los el sotabarba. I és que l’avi els saluda així.
La iaia ja fa estona que barrina qui portarà el nen Jesús. Sempre ho fa el més petit de la colla, però s’ha de vigilar que ningú no tingui gelosia. I si hi poséssim més d’un nen Jesús? No, no pot ser, també ho han d’entendre. Sempre pateix, ella.
La canalla volta, d’aquí cap allà. Sembla un formiguer. I la tieta pensa quin enrenou, no paren mai quiets.
Les petites es neguitegen.
- Iaia, quan farem cagar el tió?
- Hem d’esperar una miqueta més. Primer hem de fer la processó.
- I qui portarà el nen Jesús?
- Farem una cosa: una portarà el bressol i l’altra el nen Jesús. I la més petitona, el portarà l’any que ve que ja caminarà, ara encara va a coll.
La més petita, ben tranquil·la, ja amb el pijama posat pica de mans.
I corre-cuita tots cap a l’habitació dels avis. S’ordenen de petit a gran i encenen les espelmes.
- Compte que no us cremeu! –diu l’avi-
- Els grans cap a darrera –diu la iaia-.
- Som-hi?
Comença la processó, a poc a poc i bona lletra que són molts de colla i el camí és molt curt.
Anem a Betlem a veure el Messies
Anem a Betlem i l’adorarem
Ses blanques manetes petites com són
Essent tant petitetes, formaren el món...
Un cop a l’entrada, al davant del pessebre, les nenes hi posen el bressol i, amb molt de compte, el nen Jesús a dins.
- Al·leluia! Jesús és nat –diu l’avi amb un to de veu cerimoniós-.
I acaben de cantar la cançó. Després van a fer cagar el tió i tornaran a venir a resar i a cantar més cançons.


El record... d'aquelles nits de Nadal
On tot era especial
On el temps m’era igual
Un any més... recordant que no hi sou


Nadal de 2007

dissabte, 22 de desembre del 2007

Diàleg

La definició de diàleg és: conversa entre dues o més persones (no especifica la intenció d’aquesta conversa).

Vivim en un món on se sent a parlar molt de “diàleg”. Sembla que el diàleg ha de ser la solució a molts problemes. La solució, i fins i tot més que la solució. Sembla que, més que solucionar-los, ens els ha d’evitar, els problemes.
I és que a La Caixa ja ho diuen: parlem-ne. Sí, parlem-ne, però ells faran el que voldran amb els diners dels que els hi portin. Però hauran dialogat.

Fins a quin punt el diàleg té tant de poder?
Fins a quin punt soluciona els problemes?
I encara més, fins a quin punt els evita?

Dialoguem amb els jefes? Segurament alguna vegada.
Dialoguem amb la parella? Segurament que sovint.
Dialoguem amb els fills? Segurament que molt. Almenys ho intentem.

I els polítics, que no dialoguen? Oi tant, no paren, sembla que no se’n cansin mai. I el diàleg escurça les distàncies que hi ha entre ells? Em sembla que no. Més aviat les deixa paleses.

El món està ple de dialogants. Els mitjans de comunicació ens ofereixen molt sovint diàlegs de tota mena, que toquen temes diversos i variats, que complauen l’oïda de qui admira aquells dialogants nats (se’n diuen persones mediàtiques?).

I és que el diàleg té poder. Poder, sobretot per qui sap emmascarar el seu poder amb el diàleg. Qui sap dialogar poderosament i sense que se li noti que fa ús d’aquest poder, té la paella pel mànec i no queda malament, ja que el diàleg emmascara l’autoritat que s’hi amaga al darrere.

Ara bé, pobre d’aquell que ho faci al revés, és a dir, que el diàleg quedi emmascarat per la seva autoritat. Pobre, ja ha begut oli.

No ens oblidem dels diàlegs imposats, com per exemple els diàlegs en què el que l’inicia no pregunta a l’altre si li interessa dialogar. Seria el cas dels diàlegs comercials via telefònica en què una persona desconeguda disposa de la informació necessària per adreçar-se a nosaltres (sap el telèfon i el nom de la persona a qui truca) i “imposa” el diàleg, fins i tot quan el que rep la trucada li demana que no continuï. Potser no té gaire transcendència, però no deixa de ser un diàleg imposat. Diàleg, però, això sí.
Escorniflaire
(dialogant, sí, però fins a cert punt)

diumenge, 9 de desembre del 2007

Quina por, pobra filla!

Aquella nena de vuit o nou anys havia acompanyat els seus pares a donar el pésam a casa d’uns amics de la família en què la mare havia mort a conseqüència del part en el qual havia nascut el seu cinquè fill que es portava força anys amb els seus germans grans.

El sol fet d’anar a donar el condol, ja li produïa un sentiment de tristesa. Però en aquells moments, era habitual anar a donar el pésam acompanyats dels fills petits. A més, com que encara no hi havia els tanatoris, aquesta visita es feia a la llar del difunt, fet que encara feia més tètric l’escenari.

Segurament ningú no va explicar-li clarament a aquella nena com s’havia mort la senyora, sinó que ella havia sentit que se’n parlava amb cert pudor i amb molta precaució per evitar explicar els detalls d’aquella injusta mort que deixava la família amiga desemparada per part de mare i on els fills grans (la filla gran –com es va veure amb el pas dels anys-) hauria d’assumir la cura dels germans i la criança d’aquell nen acabat de néixer.

Al cap d’un temps, quan tenia deu anys, la nena va saber que la seva germana gran havia de tenir un fill i que, per tant, ella seria tieta. En la mateixa conversa familiar es va comentar que possiblement la mare també tindria un fill.

La nena, que tot i que mai no comentava les seves pors, sempre pensava més enllà, va arrencar a córrer fugint de la taula on tenia lloc aquella conversa. La seva família va interpretar que la nena se sentia engelosida pel fet d’haver de ser tieta i que pensava en tot el que allò podia comportar inclosa la pèrdua de protagonisme.

Doncs bé, aquella nena, estava ben contenta pel fet de ser tieta. El que mai no va explicar, però, és que estava atemorida pel fet que es repetís, a la seva família, el que havia passat a la família amiga. Pobreta, ja es veia amb un germanet petit i sense mare!

Mai ningú no la va entendre. I vés per on que ella mai no ho va explicar. Quina por, pobra filla!