dimarts, 28 de desembre del 2010

Els nostres pastorets

L’olor del panet amb llonganissa de la mitja part, els músics mig amagats al peu de l’escenari, en Bato i en Borrego, amb la cara emmascarada i lligats esquena contra esquena intentant avançar cap aquí o cap allà... Aquests són alguns dels primers records que guardo de la Sarsuela pastoril coneguda com els Pastorets d’Olot.

Algunes escenes, però, van deixar empremta en la meva infància; és el cas de l’Orgia infernal, en la qual, el terrible Lucifer, abrigat amb una gran capa, es plantava al mig de l’escenari mentre els seus subordinats entonaven el “Pescadores somos -porrom, porrom, pom pom- del género humano -porrom, porrom, pom pom-...” El text que seguia “y aun que nunca en vano...” -com molts altres fragments de l’obra- no l’havia entès mai del tot, fins que vaig ser força grandeta. L’escena, amb poca llum i d’una tonalitat vermellosa, ens introduïa de ple a l’obra. Recordo que en veure aquell infern, sentia que em feia petitona i que la cadira se m’empassava; m’engolia. Quina por tan infernal! I és que, a més d’en Lucifer, aquella colla d’homenassos vestits amb mitges de llana, una casaca de tonalitats negres i vermelles, calçats amb espardenyes, amb la cara emmascarada i caracteritzats talment diables de debò, que picaven amb la forca el terra de l’escenari atenent les ordres del seu cap, m’havien fet passar més d’un vespre atemorida. Val a dir, però, que aquella por creixia arribant a casa, quan entre els germans –els tres petits, sobretot- ens hi recreàvem.

Sort en teníem de les escenes dels pastors ben innocents que s’entretenien remenant la sopa a la vora del foc o passejant el burro de fullola pel mig de l’escenari, i el cor d’àngels benèvols que, amb aquelles veus tan fines, refilaven tot exaltant les meravelles celestials. Uns i altres ens donaven uns minuts de treva abans que tornés a entrar en escena el terrible Lucifer.

L’Uriel, un altre bonifaci, refilava el “Cual busca las flores”, aquella cançó que tots havíem sentit sense entendre pràcticament res del seu contingut. Sens dubte, la seva interpretació era qualificada de les més dificultoses de l’obra i així ho reflectien els aplaudiments finals, amb més o menys intensitat segons com d’extraordinari havia estat l’encert del solista de torn. L’Uriel, que pres de l’amor de Sara, amb el seu posat d’innocent (fins i tot potser un xic encantadot i tot) s’acostava a les narius un petit ram de flors tot fent veure que ensumava l’aroma que se’n desprenia.

En Bato i en Borrego, aquell parell de gamarussos –amb perdó dels intèrprets- pagesos fins al moll de l’ós, que es deixaven engatussar pel temut diable i tot el seu seguici. Això que en Borrego era l’alcalde. No me’l vull imaginar presidint el consistori d’una ciutat actual. Malgrat el seu encantament, eren els personatges més populars i, de tanta bonhomia, es feien estimar. I aquesta popularitat es traslladava a les interpretacions lliures que havíem fet nosaltres, on els papers de Bato i de Borrego sempre havien estat molt disputats, més que el d’un pastor qualsevol del qual ni tan sols sabíem el nom.

L’obra contenia unes quantes cançons conegudes per tots nosaltres. Des de Buenas son las migas, fins a l’Arre borriquito mio passant per Pués señor está muy bien i la, segurament, més popular per tots nosaltres, la de Vamos pastores seremos los primeros, seremos los primeros que al niño adoraremos... Tots els que som aquí, d’una manera o altra les hem sentides i les hem cantades. Sentides mentre la mare o l’àvia ens preparava el dinar, mentre l’avi escrivia o mentre preparàvem el tió. I, amb més o menys bona traça, un moment o altre dels llargs hiverns olotins, ben segur que l’hem cantada en alguna o altra representació familiar. Algunes són prou difícils, però amb l’Arre borriquito mio i el Vamos pastores encara ens hi hem atrevit. I és que els Pastorets han format part dels nostres Nadals, sigui com a mers espectadors o com a agosarats intèrprets en una col·laboració familiar per passar alguna tarda de les festes de Nadal.

Un record concret és el de l’any 1997, en què en Lluís “petit” va escriure un guió reduït de la història pastoril; versió que seria estrenada per ell mateix i les seves cosines la nit de Cap d’Any a la vora del foc de casa seva, el Planell, i reproduïda, segurament, la tarda de Reis a casa els avis. Deixant de banda alguna petita desavinença a l’hora de repartir els papers principals -tots hem hagut de defensar la nostra capacitat per desenvolupar un dels papers principals, és clar!-, d’aquell any en destacaria la dedicació i preparació de la posada en escena i la fe que hi posaven les més menudes de la casa que tan podíem veure fent de diables, de pastoretes, de Mare de Déu o de Sant Josep. Amb un anar i venir constant, canviant-se de roba i de maquillatge de pressa i corrent per tal que l’obra resultés amena i real. Gairebé professionals!

En una altra ocasió, la representació familiar tingué lloc a casa els avis, la tarda de Reis. Mig en broma i mig seriosament, vam acabar fent una interpretació conjunta on, cada un de nosaltres va tenir algun paper: dimoni o àngel, pastor o pastora, Sant Josep o Mare de Déu... L’alegria de la nostra mare, en veure aquella unió familiar encapçalada, segurament per la il·lusió dels més petits per fer-nos participar a tots, va ser tan gran, que encara ara la recordem al menjador de casa seva, envoltada de fills i néts, cantant i ballant el Vamos pastores, en un dels moments, segurament, més feliços de la seva vida. L’escena es completava amb l’avi assegut al sofà, acompanyat per més d’un gendre, tot tronxant-se de riure.

A la representació no hi van faltar una bona escenografia i uns decorats més o menys elaborats -o menys o més improvisats-: els vestits d’àngel de mides i colors diversos, amb cordó a la cintura o sense, amb els seus guants blancs -segurament desaparellats-, la samarra de pastor (antic folre de la caçadora de l’avi), el sarró amb un tall de pa sec i els ous per emmascarar-se la cara, els minúsculs esclops de fusta o les mini-espardenyes de betes (només aptes per als més menuts de la colla), les faldilles de pastora, les orelles de burro, la ploma i el tinter i, aquell any, fins i tot vam tenir burriquet.

L’obra no podia acabar sense cantar el Glòria. Intentar entonar aquesta peça és recordar els nostres pares o avis: la mare, amb les mans juntes davant la cara, un posat ben celestial, entonant el Gloria..., Gloria..., Gloria a la Virgen Maria....I entre els tres Glòria, ben segur que no hi va faltavar la interpretació de l’avi, que amb les galtes inflades imitava els instruments de vent de l’orquestrina pastoril. Amb aquestes interpretacions, arribar a la segona estrofa sense esclafir a riure tots plegats, era un gran què!

Poc es podia pensar la nostra mare, sogra o àvia l’empremta que deixaria el fet de portar-nos, als fills i als néts, de ben menuts als pastorets. I és que van ser molts anys d’acompanyar-nos-hi, a uns i altres; cada any, als que per edat tocava, a veure “La redención del Esclavo o el nacimiento del Salvador”, obra popularment coneguda com Els pastorets d’Olot.

Bones festes!

El record... d'aquelles nits de Nadal

On tot era especial

On el temps m’era igual

Un any més... recordant que no hi sou

Adriana

Nadal de 2010

dijous, 16 de desembre del 2010

Que fort!

No puc, no ho puc entendre per més voltes que hi doni. Des del matí que m’he assabentat dels fets ocorreguts avui a Olot, que n’he parlat amb persones diverses; unes més directament afectades que les altres.
Mirat de dret o de tort, per gran que sigui un problema, buscar la solució en la mort d’altres persones no té cap sentit. Qui tenia un problema, ara en té alguns més. Qui no en tenia cap, ara en té uns de ben grossos.
Avui he donat un dels pèsams més sentits. Ho dic de tot cor.
Volia escriure quelcom, però no em surt res més. Que fort!

dissabte, 11 de desembre del 2010

La indecència d’una vaga

Diu el diccionari que vaga significa cessació voluntària en el treball per part dels empleats assalariats amb vista a obtenir de l’empresa algun avantatge relatiu a millores de sou o de les condicions de treball.

En una entrada de juny ja em vaig mostrar poc partidària de fer vaga; malgrat ser funcionària i pertànyer a un col·lectiu que té certa tendència a aquest tipus de protesta, em vaig sentir poc identificada amb els sindicats que em convidaven a fer vaga. De motius n’hauria tingut, reconec que estic molesta (més aviat emprenyada) per la mala gestió que s’ha portat des del govern autonòmic i per la retallada que va aprovar el govern central, però ni em semblava correcta la manera de manifestar el meu desacord ni volia perjudicar les persones usuàries del servei que presto en l’administració pública ni estava disposada a assumir les conseqüències que m’hauria portat el fet de fer vaga: guanyar-me més impopularitat i la retallada del sou del dia de la vaga.

Pel pont de la Puríssima, els controladors aeris van esser cridats a una mena d’acció que s’assembla a una vaga (baixes mèdiques en massa, no assistència a la feina fins al punt de no complir serveis mínims...). Si ho tinc ben entès, els controladors són les persones que ordenen el trànsit aeri i que, entre altres coses, la seva feina es caracteritza per treballar poques hores a la setmana i percebre a canvi un salari per sobre dels 200.000 euros (fins a cinc vegades per sobre dels controladors d’Alemanya), tot i que no cal una titulació universitària ni uns coneixements extremadament difícils per fer la feina.

Recordo que quan feia COU, en una de les xerrades d’orientació que ens van fer a l’institut ens van presentar aquesta feina i que la idea que ens va quedar a molts nois i noies de la classe va ser que es tractava d’un “xollo”: estudiar poc, treballar poc i tenir una de les feines més ben pagades. Diria que cap dels meus companys de promoció no s’hi ha dedicat.

L’última setmana hem pogut sentir, llegir i veure moltes opinions sobre aquesta vaga; els mitjans de comunicació ens han mostrat el testimoni de les persones afectades que, més o menys empipades, decidien què fer: insistir per fer el viatge previst o fer la queixa i deixar-ho per una altra ocasió.

Segurament que deuen tenir els seus motius per estar descontents amb el pla de contenció que se’ls aplica i, és clar, ells volen defensar els seus privilegis. Suposo que jo, en el seu lloc, també els voldria defensar. Ara bé, amb un sou de 200.000 euros anuals (hi ha qui ha parlat de 300.000), m’hauria fet una mica de vergonya paralitzar el país i perjudicar els milers d’usuaris que tenien previst fer una escapada i que per fer-la potser havien fet esforços per estalviar el que costa un vol de baix cost i per reservar un hotel, segurament net i polit, però sense gaires luxes, amb la intenció de passar fora de casa aquests darrers dies festius abans que no arribi el Nadal. Vull pensar que els usuaris afectats tenen uns sous molt llunyans als 15.000 euros mensuals, i que, tot i que no acostumo a parlar de sous amb els amics i coneguts, crec que no tinc ningú al meu voltant que percebi al cap del mes una quantitat semblant.

Alguns mitjans de comunicació han qualificat la vaga dels controladors com a vaga salvatge, jo més aviat l’he trobada una vaga indecent.

dimecres, 1 de desembre del 2010

D’escàndol

Els resultats electorals del 28-N confirmen que els catalans hem optat per un canvi. Era d’esperar, però sembla que alguns polítics no ho veien a venir. Ara els que estaven al govern se senten derrotats i ho fan saber públicament. Uns dels que han sortit elegits exerciran de diputats i n’hi ha d’altres que han sortit elegits, però que no exerciran el càrrec electe (renuncien a l’acta de diputat, diuen).

Molts se senten derrotats i sembla que se sorprenguin per aquest fet. A mi, la veritat, no m’ha sorprès gaire tot plegat; ja era de preveure. La gent està crispada i els treballadors públics, en concret, ho estan molt. I tinc la sensació que els representants polítics no copsen la realitat del país. Ells, que teòricament ens representen, quan es troben asseguts a l’escó o al voltant d’una taula de treball, veuen les coses des del seu punt de vista i no sé fins a quin punt tenen en compte la situació de la gent “normal”.

Tots, d’una manera o altra, hem entès que estem en situació de crisi: ho hem llegit, ens ho han dit i, uns més que d’altres, ho hem notat. Al mateix temps que hem pres consciència de l’estat de la qüestió hem vist com s’ha gastat molt diner públic, i fins i tot malbaratat. Han sortit a la llum grans escàndols econòmics que no s’han acabat d’aclarir (potser a algú li convé que no s’aclareixin del tot).

Aquesta setmana, podem llegir al diari les renúncies d’alguns diputats electes que, malgrat tenir al darrere milers de persones que els han votat, agafen i marxen, renuncien i diuen que treballaran pel partit, però que no estaran al Parlament. No sé si és una postura èticament correcta o si és una manera de passar la patata calenta a un candidat més novell que no havia estat elegit.

Avui, en concret, he llegit El Punt què pensa fer en Benach (http://www.avui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/339765-benach-senretira-i-renuncia-a-recollir-lacta-de-diputat.html), el president sortint del Parlament. La notícia fa referència al seu blog personal (http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/184004, allà, ell explica els seus motius, s’acomiada i agraeix la confiança que se li ha dipositat fins ara. Els comentaris dels lectors el qualifiquen de valent per haver pres aquesta decisió que ell mateix qualifica com La decisió més difícil.

El mateix article del diari acaba explicant que des del moment que cessi en el seu càrrec percebrà el 80% del seu sou actual fins que compleixi els 65 anys, moment en què passarà a percebre una pensió vitalícia del 40% del seu sou. Alerta a la dada: el 80% són 104.000 euros anuals (8.667 mensuals) i el 40% són 52.000 euros (4.333 mensuals).

Suposo que no estic capacitada per opinar sobre la dificultat d’aquesta decisió, però permeteu-me comentar que amb aquesta pensió que li queda, la decisió no sembla tan difícil. Jo, personalment, ho trobo d’escàndol.

diumenge, 21 de novembre del 2010

De l’actual campanya electoral

La definició de Campanya electoral que publica el Diccionari de l’Enciclopèdia és Sèrie d'activitats d'informació i de propaganda sobre els candidats, els partits i llurs programes, fetes durant un termini determinat abans d'unes eleccions i encaminades a aconseguir el màxim nombre de vots dels electors.

Ja sabem en què hauria de consistir una campanya electoral. Els que tenim entre els quaranta-cinc i els cinquanta anys comencem a tenir certa experiència en campanyes electorals, ja que l’actual democràcia va començar quan teníem entre dotze i quinze anys, edat en què, malgrat estar en plena adolescència (etapa que potser no es vivia tan caòticament com ara), es pot tenir consciència del que està succeint al món on vivim. Recordem la mort de Franco, la investidura del Rei, el primer referèndum per la democràcia, les primeres eleccions democràtiques... Encara no teníem dret a vot, però vèiem com els adults (pares, oncles i germans grans) que sí que en tenien, es prenien allò seriosament. Recordo haver assistit amb els meus pares a algun acte electoral d’aquelles primeres campanyes. Aquells primers mítings s’havien fet al Colon (antic cinema actualment desaparegut, situat al Firal, just on ara hi ha el passadís que comunica el Firal amb el carrer Macarnau). Potser per la meva prompta edat, potser per la falta de costum de veure onejar les senyeres... el record que en tinc és d’un acte de gran solemnitat i respecte. Es tractaven temes seriosos; aquells senyors (Jordi Pujol, Ramon Trias Fargas i Josep Verde Aldea) ens explicaven els seus objectius i, poc o molt, ens hi podíem sentir identificats. En aquell moment, van saber unir-se, deixar les seves diferències polítiques una mica arraconades i treballar conjuntament pactant per la democràcia. Tenien al davant unes tasques molt importants: la consolidació de la democràcia a l’estat espanyol i restablir l’autonomia a Catalunya.

A mi encara em faltaven uns cinc o sis anys per tenir dret al vot, però sentia que tot allò era important i trobava que aquells polítics eren uns senyors respectables i coherents. D’ençà del 1977, hem tingut unes quantes eleccions i, amb cada una d’elles, la seva campanya electoral. La societat ha evolucionat, els mitjans de comunicació també, i les noves tecnologies han posat a l’abast dels partits polítics una eina fàcil de fer servir, un canal de comunicació per arribar a tothom, on, pel que sembla, no hi cal gaire professionalitat ni gaire esperit crític. La censura, evidentment, hi és inexistent. Aquí tot s’hi val i tothom s’hi atreveix.

L’actual campanya electoral es caracteritza, entre altres coses, per ser la més mediàtica de les que hem tingut fins ara. Això no és cap novetat i sembla que els actuals candidats vulguin aconseguir que es parli d’ells al preu que sigui; se serveixen d’uns anuncis sigui en forma de vídeojocs o en forma de vídeoclip extravagants, escabrosos i amb un toc pornogràfic i escandalós que deixen de banda els objectius que pugui tenir cada una de les candidatures. Molt lluny del que pretenien els candidats del 1977, els candidats del 2010 volen que es parli d’ells ni que sigui en forma d’escàndol.

Davant d’aquest desgavell, no és difícil deduir que continuo desconcertada i que encara no tinc cap opció clara per al 28-N. Ara bé, del que estic segura és que no faré com la protagonista del vídeo de les joventuts socialistes i sé que no hauré de contenir-me gens per no fer-ho. En tot cas, em limitaré a donar el sobre, amb la papereta adins, al president de la mesa perquè ell mateix l’introdueixi a l’urna i estalviaré qualsevol espectacle als membres de la mesa electoral on he d’anar a votar.

És clar que tot distreu, i que és més barat això que comprar entrades per anar a veure el Cirque du Soleil, però crec que els candidats haurien d’entendre que d’entreteniments, a Catalunya no ens en falten, fins i tot tenim o hem tingut còmics amb denominació d’origen: Tortell Poltrona, el Circ Raluy, el recordat Charlie Rivel...

Demano a la classe política un xic de respecte pels seus electors. En una campanya marcada per grans i greus problemes econòmics; per un descontent general de la societat després dels grans escàndols que hem patit (cas Palau de la Música, Caixa de Girona... entre altres); tenint al davant un col·lectiu de joves que s’escarrassen a treure’s uns estudis sentint com algú promet no sé què a uns anomenats “ni-ni”; amb els treballadors públics (recordem que treballen en camps fonamentals com ensenyament, sanitat, serveis socials...) emprenyats a base de bé per la retallada que han rebut i desconcertats pel que encara els pot venir.

En aquests moments, no s’hi val a fer espectacles. Ara, senyors polítics, toca treballar de valent i amb la dignitat i respecte que Catalunya i els catalans ens mereixem!

diumenge, 7 de novembre del 2010

Em sap greu

Encara no ha començat oficialment la Campanya electoral i ja tinc el cap ben ple d’enganys, mentides, promeses i discussions. I és que tinc la impressió que vivim en una campanya electoral permanent.

Voldria reconèixer mèrits a la classe política, mèrits com altruisme, sinceritat, honradesa, lleialtat... Voldria, però no puc. La meva petita memòria política no m’ho permet.

Diria que ser bon polític ha de ser molt difícil; si ho ha de ser en èpoques de vaques grasses, imaginem-nos com n’ha de ser quan les vaques són tan eixutes. Fer promeses és fàcil, complir-les no tant. A l’oposició tots són molt putes: veuen la solució de tots els problemes i tenen idees brillants (o no tant) per tirar el país endavant i, sobretot, veuen en què s’equivoquen els altres. Des del govern tot és més difícil. Ara bé, malgrat la dificultat de tot plegat, em pregunto si els nostres polítics estan a l’altura de les circumstàncies. Segurament que alguns personatges ho estan molt menys que d’altres, però, en general, em sembla que n’hi ha ben pocs que se’n salvin.

Des del meu modest entendre, l’economia està situada per damunt de la política, però les actuacions polítiques no han ajudat a evitar la crisi, gens ni mica, i si no s’haguessin fomentat o permès certes actuacions, segurament que ara no estaríem com estem. Ara que hem anat a la deriva, som incapaços de trobar una solució efectiva i, a falta de bones solucions, ens han dissenyat uns pedaços que no redueixen la despesa o que si ho fan ho fan en proporcions infinitesimals.

Estic tipa de personatges extravagants -sobretot els d’ultradreta- que vomiten públicament el seu odi per Catalunya; farsants que ens representen i es mofen de nosaltres; de personatges ineptes que gestionen els nostres recursos... M’avergonyeixen, sento repugnància quan llegeixo el que diuen, el que fan i, sobretot, el diners que es gasten.

Admiro els meus amics bloggistes i del facebook que tenen una opció política clara, sobretot els activistes nacionalistes capaços d’engrescar-se, fins i tot apassionar-se, per un grup polític i pel líder que l’encapçala. En aquests moments, sóc incapaç d’entusiasmar-me per cap opció política.

Estic desenganyada, desanimada, decebuda... I no sé què hi puc fer. Aviat començarà la campanya i no em sento preparada per seguir-la, per aguantar les seves mentides, les seves baralles, el seu protagonisme. Així és com em sento políticament. M’agradaria poder parlar-ne amb les meves filles i, saber encomanar-los un xic d’entusiasme quan em demanen la meva opinió, però no en sóc capaç.

I arribarà la jornada de reflexió i em menjaré l’olla perquè voldria saber què he de fer, voldria tenir il·lusió i trobar una opció que m’inspirés confiança, perquè sé que seria moralment incorrecte no fer ús del dret de vot. Però em sembla que, una vegada més, el dia de les eleccions entraré al col·legi electoral amb les espatlles caigudes i sense saber a qui votar.

Em sap greu.

dissabte, 9 d’octubre del 2010

De les primaveres i les TARDORS

Estem acostumats a parlar molt del temps, fins i tot a condicionar les nostres activitats, laborals o de lleure, en funció del temps que farà o del que ens diuen que potser farà. I de retruc també estem acostumats a parlar de les estacions. D’una manera o altra, en parlem. De l’hivern, és freqüent sentir-ne a dir que és més cru i llarg que altres anys, que les glaçades duren més que l’any anterior i atribuir-li la culpa d’algun dels nostres mals: grips, refredat i fins i tot dolor i reuma. De l’estiu, cinc cèntims del mateix: que si fa més calor que altres anys, que si les ruixades tal o les gotellades qual, que si amb l’edat notem més la calor o que si al vespre ja no refresca tant, que si fa més xafogor...

De la primavera i la tardor també en parlem; si bé no fem tanta referència a la temperatura, segurament som més cruels a l’hora d’atribuir-los alguns fets: des dels refredats, passant pels cops d’aire fins arribar a mals de més mal curar: els psicològics. I és que ja es diu: les primaveres i les tardors són molt dolentes per aquestes coses.

D’aquestes dues estacions, la primavera encara en surt un xic ben parada; se n’emporta la part bona: anem de cara al bon temps, el dia s’allarga, la vegetació rebrota i boscos, carrers i places es vesteixen de verd.

Però, i la tardor, pobreta? Què en diem de la tardor? Sovint qualificada de germana pobra perquè el dia s’escurça, els arbres es despullen, entra el fred, arriben les pluges... i ens arriben els vespres freds, les nits llargues, els refredats, la grip (sigui la nova o la vella). “I és que amb aquests temps, ja se sap”.

Però deixeu-me que parli de la riquesa de la tardor. Si tenim en compte el que ens dóna la natura, el que podem recollir de l’hort i dels fruiters, la tardor és d’una riquesa extrema. És el moment de fer grans collites. A l’hort, pebrots, albergínies, escaroles i enciams, les primeres cols i segurament les darreres tomates. Al bosc: bolets, castanyes, aranyons, gavarrons i un sens fi de fruits silvestres. Als fruiters, peres, pomes, nesples... I els codonys? Aquest fruit, difícil de menjar sense una elaboració prèvia, però tan aromàtic que les nostres àvies feien servir per perfumar els armaris de la roba. Gran fruit de tardor: per fer-ne codonyat, menja humil que ha servit per acompanyar el pa en els berenars dels nostres pares i algun de nosaltres quan érem petits i que, com moltes altres menges humils, està essent revalorat. Això sí, amb combinacions diferents de les que eren usuals: el codonyat, amb poma o amb formatge fresc. Proveu-lo!

Ja fa temps que ho tinc força clar: a mi doneu-me una bona tardor que la primavera ja té molts admiradors!

dissabte, 11 de setembre del 2010

De l'Onze de Setembre i de les begudes amb gas

Fa poques hores que he assistit als actes que Òmnium Cultural va organitzar, a Olot. Crec que el nombre d’assistents va ser considerable. He llegit que s’hi van comptar més de dues mil persones. La veritat és que, en el meu cas, que vaig arribar-hi quan tothom ja estava situat, la paraula impressionant es queda curta per descriure la visió que oferia el cràter del Volcà Montsacopa: tanta gent asseguda, molts d’ells amb senyeres i estelades -onejant o lligades al coll-, l’estelada gran estesa darrere els músics... és d’aquelles coses que em fan posar pell de gallina.

Després del recital a Sant Francesc, o al Volcà Montsacopa -com us estimeu més-, la baixada de torxes fins a la Plaça Major va donar un toc entre cerimoniós i reivindicatiu a la vigília de la Diada, enmig d’un ambient de Festa Major. Per acabar, la lectura del Manifest d’Òmnium Cultural per l’Onze de Setembre, ens recordava que no n’hi ha prou amb la reivindicació, sinó que cal sentar unes bases i actuar amb coherència; feia un crit a les associacions perquè vagin més enllà; apel·lava els catalans perquè prenguem consciència de l’estat de la qüestió; reconeixia l’esforç (tot i que insuficient) dels partits polítics catalans; demanava als nostres representants polítics una línia coherent amb el compromís nacional, i, finalment, es comprometia a seguir treballant en aquesta línia.

El concert dels Stukat del Bolet va quedar a cavall entre els actes de l’Onze de Setembre i els del Programa de Festa Major. Aquest grup, majoritàriament jove, va tenir l’ocasió de tocar a la Plaça Major on va aconseguir posar-se a la butxaca el públic assistent (grans i joves). Cal reconèixer que ho fan molt bé!.

Avui, Onze de Setembre, em trobo a les mans un diari esperançador. M’ho fan pensar titulars com: “La independència seria viable econòmicament” o “Les torxes il·luminen la diada” (tot i que parla només de centenars de persones). Del mateix diari, a casa, ens criden l’atenció dues pàgines amb publicitat: l’anunci de la Coca-Cola i de l’Estrella Dam. El primer, sobre un fons vermell, dibuixa amb barres grogues, la clàssica ampolla de Coca-Cola; el missatge és Coca-Cola celebra amb tu La Diada. El segon, se serveix d’un muntatge fotogràfic on es veu una paret de color groc al fons i al davant quatre estibes de caixes de cervesa de color vermell que simulen les quatre barres; el missatge és 11 de setembre, Diada Nacional de Catalunya.

La veritat és que els dos anuncis m’han sorprès. Fan pensar. Algú de casa comenta: mireu el catalanisme actual. I jo em pregunto si es tracta del catalanisme actual o de l’oportunisme publicitari. Tan se val. Sigui el que sigui, permeteu-me ser un xic optimista i llegir entre línies (o millor dit, entre les quatre barres) i veure que sí, que ha arribat l’hora i que per vendre, a casa nostra, és convenient ser catalanista (o tan sols fer-ho veure).

I com que la cosa està malament, no ens podem permetre desaprofitar les petites engrunetes. Per tant, deixeu-me imaginar una sala de reunions amb unes quantes persones al voltant d’una taula ovalada i el publicista convencent els altres assistents (tant de bo no l’hi hagi costat gaire) que el millor que es pot fer un dia com aquest és sortir a la premsa amb un anunci amb un rerafons catalanista.

I per acabar, encara que sigui per continuar somiant, aquest vespre em proposo beure’m una Coca-Cola i una Estrella i quan les tingui a la mà i el seu contingut em refresqui la gola, em recorrerà per dins el crit de VISCA CATALUNYA LLIURE!

divendres, 27 d’agost del 2010

Fans de Catalunya i tomata de sucar

Ja fa dies que la Generalitat de Catalunya va llençar la campanya institucional “sóc FAN de Catalunya” en què alguns personatges catalans coneguts expliquen de què són fans. Què es pretén amb la campanya? Ben bé no ho sé, però crec que, entre altres, és una promoció turística de Catalunya.
La veritat, no miro gaire la televisió i quan ho faig, la són em guanya i al cap de pocs minuts (sota l’expectació d’algun membre de la meva família) m’adormo. Per això em “perdo” la majoria de programes: documentals, concursos, pel•lícules i anuncis... Ara bé, aprofito el temps per descansar. Per tant, no és estrany que no hagi vist mai a la televisió l’anunci de “Fans de Catalunya”.
Aquesta setmana, a casa hem rebut la revista InfoCatalunya, que suposo que la Generalitat envia a totes les llars catalanes, adreçada al que ells consideren el cap de família i a tots els altres residents del domicili. Aquesta revista s’autodescriu com “Informació d’interès ciutadà”. És clar que aquest interès podria ser discutible, però ja que la rebem, la fullejarem. Al seu interior, s’esmenten les obres i les campanyes que la Generalitat ha portat a terme i descriu les accions que han fet de cada una d’elles. És una manera d’explicar-nos en què s’han invertit els calerons de les arques autonòmiques. Una altra qüestió seria la coincidència que puguem trobar entre el que s’hi publica i la realitat de les accions sobre el territori.
Doncs bé, a la contraportada de l’InfoCatalunya, en Ferran Adrià, amb una tomata oberta per la meitat que li amaga l’ull dret, talment un pirata, es mostra com a fan de Catalunya. A la imatge, el cuiner, situat en un mercat (al text diu que és la Boqueria), va abillat amb la bata blanca de treballar; al seu davant hi té una parada amb tomates verdes i madures i s’hi veu força clarament un petit rètol de pissarra ben tort, tal com queden els cartellets a les parades després que els compradors triïn i remenin. Amb aquest cartellet tort i rebregat, el publicista deu pretendre que sembli una foto poc preparada, una imatge espontània. En aquest petit rètol hi llegeixo “d’ suca” (lletra d, apòstrof, espai, lletra essa, lletra u, lletra c i lletra a) i a sota 3,50. La meva estranyesa no ve donada pel preu, ve donada pel text. Jo no sé si és fruit de la meva mala vista, de la meva ignorància lingüística, del toc de poca preparació que li ha volgut donar el publicista o que el mateix Adrià va escriure el cartellet, però asseguraria que “d’ suca” no vol dir res. És probable que aquest cartell existís, que la foto sigui ben espontània (?), que els altres cartellets fossin pitjors o fins i tot que el que hi ha escrit tingui un sentit i sigui gramaticalment correcte (en aquest cas, perdoneu la meva ignorància). Si, tal com penso, aquest text és incorrecte, crec que l’espònsor d’aquesta campanya, la Generalitat, ha fallat. Les institucions haurien de vetllar al màxim perquè es faci un ús correcte de la nostra llengua, és un bé cultural que cal protegir i no ens podem permetre difondre expressions incorrectes.
Perquè, és sabut que per referir-nos a aquesta hortalissa, com que la nostra llengua és tan rica i té tantes varietats depenent de la zona on hom ens trobem, ho podem fer de moltes maneres: tomata, tomàquet, tomàtiga, tomàtec, tomaca... i en podem diferenciar les de pera, de penjar, la popularment anomenada tomata verda, la madura, la de sucar (o xucar, a la nostra comarca) pa o fins i tot la d’untar; però la “d’ sucar” que jo sàpiga no existeix, a no ser que sigui una nova varietat transgènica.
Per tant, més que fans de Catalunya, el que haurem de ser tots plegats és “protectors de Catalunya”; del nostre territori, de nostra la gent, de nostra la cultura i, sobretot, de nostra la llengua, pobrissona. Ara bé, les institucions haurien de passar al davant i vetllar perquè tots els documents que emeten estiguin en un català impecable i siguin lingüísticament correctes. Si no és així, ja ens podem anar fent Fans!

dimecres, 25 d’agost del 2010

Piscina, dutxes i depilació

La calor de l’estiu convida a prendre un bon bany i de fet, en un dia calorós d’estiu, una bona cosa a fer és agafar un bon llibre i passar una bona estona a la piscina. Si tenim la sort que hi hagi poqueta gent, la nostra tria haurà estat encara ben encertada i si el llibre és bo, encara millor.
La moda evoluciona –per dir-ne d’alguna manera- i les persones, unes més que d’altres, acabem essent esclaves de la moda. Els joves (nois i noies) n’estan més pendents i, a mida que ens fem grans, segurament que, per la majoria, per sort, la moda va perdent posicions en el rànquing de les coses que per a nosaltres són importants.
Pel que fa a la indumentària de bany, tots sabem que la moda hi és ben present. Un dels casos més recents i, des del meu punt de vista estrafolari, pel que fa a la moda de bany és el fet que els nois es vesteixin amb un banyador llarg de camals, baix de cintura i a sota del qual es mostren els calçotets que per anar bé han de ser d’una marca ben cara (ai, volia dir de moda!), tot i que si no és possible, uns bons “delfi” (del firal o del mercat) també poden fer la seva funció. Com he llegit en “el led vermell”, aquesta moda enriqueix el brou de piscina amb la microflora dels engonals suats d’una munió d’adolscents hormonats a dojo. Ara bé, com que hem de ser tolerants, deixarem les mesures higièniques a part i tolerarem, tot esperant que la moda faci un tomb, com va fer amb les sabates “Victòria” i recuperi com a vestit de bany un bon eslip o el clàssic “meyba” que amb la seva collonera estalvia els calçotets de sota.
Un altre estereotip que va aparèixer com a moda i que ara crec que ja és un costum és el fet que les noies/dones anem correctament depilades. No recordo que les nostres mares fessin servir (i menys assiduament) la depilació; com a molt tenien unes bones pinces per arrencar-se algun pèl rebel que els sortia a la barbeta. Ara bé, el que es diu depilar-se, crec que no era habitual entre les nostres mares. Més endavant, les noies d’aquí van començar a depilar-se; primer les més modernes i després la resta, i, a la platja o a la piscina, només les estrangeres mostraven les cames i aixelles ben cobertes de pèl. Ara mateix, diria que deuen ser ben poques les persones del sexe femení que no es treuen el pèl, sigui tot l’any o sigui només a l’època estiuenca en què ens passegem amb bona part del nostre cos al descobert. I sí, m’he referit al sexe femení, però sóc conscient que bona part dels joves mascles també utilitzen alguna tècnica per eliminar el pèl corporal.
Bé, doncs si ens hem de depilar, fem-ho, sempre és millor passar un xic desaparcebudes que no pas donar la nota amb una matarrada de pèl que s’hi puguin fer trenes. Ara bé, aquesta tasca, com la de tallar-se les ungles, afeitar-se i moltes d’altres que no esmentaré per no fregar l’escatologia, crec que es mereix ser realitzada en l’absoluta intimitat, és a dir, al bany de casa. I per què ho dic ara això? Doncs perquè m’he quedat molt sorpresa avui a la dutxa de la piscina quan he vist un rètol nou (crec que dies enrere no hi era) que deia amb lletra grossa i clara: PROHIBIT DEPILAR-SE EN AQUESTES INSTAL•LACIONS. És de suposar que si ho han prohibit deu ser perquè algú ho feia.
Com diria un bon amic: me’n faig creus!

dijous, 5 d’agost del 2010

Contra el vent del nord

Qui no ha enviat mai un correu electrònic a un destinatari erroni? A mi m’ha passat més d’una vegada. I me n’he adonat tan bon punt he acabat de prémer “enviar”, però ja no hi havia res a fer. El missatge havia estat enviat. Per sort meva, no han estat correus ni íntims ni confidencials, per això no m’han posat en cap compromís.

A la feina, he pogut comprovar moltes vegades que en els correus electrònics enviats a un grup de destinataris gran, algun dels destinataris, en voler respondre a l’autor, es confon i tria l’opció “respon a tots” en lloc de prémer “respondre al remitent”; d’aquesta manera, tots els destinataris del correu inicial reben la resposta que s’adreçava a l’autor del primer correu. La majoria de les vegades no passa res, però en alguna ocasió, el text i/o l’estil comprometen una miqueta l’autor de la resposta. Es tracta de la indiscreció telemàtica deguda a un mal ús o al poc coneixement del que estem fent.

El que passa en el llibre Contra el vent del Nord, no és ben bé això. Al començament, la protagonista envia un correu electrònic amb una lletra equivocada en el nom del destinatari. El receptor del missatge respon la noia fent-li saber que es tracta d’un error. Fins aquí, segur que és un fet que passa sovint i que ens pot passar a tots. Solem acabar agraint que ens hagin avisat i disculpant-nos per les molèsties ocasionades (que tampoc han estat tantes!). Ara bé, la resposta que en Leo envia a l’Emmi fa que ella no es quedi igual, ella respon i es contestada i, de mica en mica (o no tant mica en mica), es crea un lligam entre els dos protagonistes que aviat es farà ben estret. Acompanyada de grans dosis de sensualitat i d’una mica de morbo, la seva relació es va estrenyent i va creant una gran dependència mútua. En Leo s’estava refent del trencament d’una relació i viu sol. L’Emmi està feliçment (o particularment) casada i conviu amb el seu marit i els dos fills d’ell. La relació que s’estableix entre ells dos, al començament, els serveix de vàlvula d’escapament de la seva quotidianitat, però ben aviat calarà en les seves vides fins que en perden el control i allò que havia començat per casualitat i havia esdevingut un joc acabarà essent una mena de malson per tots dos.

Del llibre en destacaria l’originalitat, el fet de situar la història en una relació que es du a terme a través d’un mitjà de comunicació tan actual dóna a la novel·la un aire de modernitat excepcional. He de reconèixer que atrapa una mica, fa venir ganes de llegir de pressa, de saber què faran i com acabarà. Un bon llibre per un parell de tardes d’estiu.

Ara bé, tot i que s’ha traduït a trenta-dues llengües i se n’han venut més de vuit-cents cinquanta mil exemplars només a Alemanya, no el descriuria com a gran obra literària. Per passar l’estona i prou. El mes de novembre en tindrem la continuació. A veiam què serà!

divendres, 30 de juliol del 2010

Mil sols esplèndids

Els dies previs a les vacances, quan comença l’horari d’estiu, quan sembla que el dia s’allargui encara més perquè puc disposar de les tardes, tinc més temps, més estones de descans i més ganes de llegir. Fa uns dies em van recomanar Mil sols esplèndids, de Khale Hosseini.

Un bon amic de la família en veure’m amb aquest llibre a les mans em diu: “Llegeixes llibres de dones putejades? Com altres dones, després us enfadeu amb els homes”.

Tranquils, no m’enfadaré amb els homes, almenys de moment no ho tinc previst. Però sí, Mil sols esplèndids és un llibre de dones putejades, però també de misèria humana (per a nens, nenes, dones i homes), de desgràcies, d’amistat i de relacions humanes amb un rerefons històric en el qual es descriu el fonamentalisme islàmic, la mala interpretació (suposo que és una interpretació errònia) d’unes escriptures més o menys sagrades, la guerra de l’Afganistan des dels seus inicis; una guerra amb uns elevats costos humans i materials; una guerra considerada de les més estèrils pel que fa als resultats obtinguts.

No cal que m’inventi gaire res, transcriuré la ressenya de la contraportada: L’excepcional història d’una amistat i d’un amor indestructibles durant tres dècades de la història de l’Afganistan. Un extraordinari relat de la vida de dues generacions unides tràgicament per la guerra, de l’amistat entre dues dones, la Mariam i la Laila, i d’un amor que sobreviu a totes les adversitats. Amb la invasió soviètica, la guerra, els talibans i l’arribada dels americans com a teló de fons. I la seva lluita per trobar la felicitat, per sobreviure... Un clàssic del nostre temps. Impossible no llegir-la.

M’ha impressionat, sí. La Mariam, una nena de quinze anys, que pel fet de ser una harami és rebutjada pel seu pare i fins i tot seva pròpia mare (condemnada també al rebuig social), forçada a casar-se amb un pretendent de quaranta-cinc anys, que l’obliga a tot, que troba justificacions per qualsevol tracte inhumà cap a les dones i, en especial, cap a ella, la seva muller.

La Mariam no havia portat mai un burka. En Rasheed la va haver d’ajudar a posar-se’l. El cap de buata semblava hermètic i pesava, i era estrany veure el món a través d’una pantalla de xarxa. Va intentar caminar per la seva habitació amb el vestit posat i contínuament en trepitjava la vora i ensopegava. La pèrdua de visió perifèrica era desconcertant, i no li agradava la manera sufocant com la roba plegada li premia la boca. "Ja t’hi acostumaràs –va dir en Rasheed-. Amb el temps, què t’hi jugues que fins i tot t’agradarà".

La Laila és la filla d’un pare respectuós amb les dones, viu la mort dels seus germans i la mort dels seus pares fa que vagi a parar a casa d’en Rasheed i la Mariam, on acaba essent (sense opció a decidir) la muller d’en Rasheed, desplaçant la Mariam i convertint-la en una ambagh. El pas del temps, però, juntament amb la misèria a què es troben sotmeses, farà sorgir una ferma amistat entre elles dues que les ajudarà a suportar tot el que encara els haurà de passar.

La novel·la és dura, sí, però amb unes grans i acurades descripcions dóna a conèixer una realitat que no podem ignorar. Desconec si acabarà essent un clàssic del nostre temps i crec que no deu ser impossible no llegir-la, però sí que us la recomano.

Escorniflaire

dijous, 22 de juliol del 2010

Aquell cap de setmana va ser ben estrany

Han passat uns quants dies des del dissabte 10 de juliol (10-J), diada en què molts catalans (no esmentaré el nombre, bé prou que se n’han preocupat de fer-ho, alguns mitjans de comunicació més o menys fiables) sortíem al carrer per reivindicar els nostres drets com a nació.
I bé, tot i que han passat molts dies, no he deixat de pensar que aquell cap de setmana va ser ben estrany.
Per una banda, dissabte el centre de Barcelona vestia de groc i vermell: senyeres i estelades a tort i a dret, en forma de capa, enfilades en bastons més o menys aconseguits per poder ser onejades, lligades en finestres i balcons... Jo hi vaig ésser. Pujant a peu des del capdavall de la Rambla, a mida que ens acostàvem al lloc convingut, inici teòric de la manifestació, sortien persones de tots costats i omplien els carrers de gom a gom. No sé si haurà servit de gaire res, segurament no ens faran cas... però els ho haurem fet saber. Jo no hi entenc, de política; a més, no m’agrada; no crec en els polítics, en general. Segurament que la meva postura no deu ser democràticament correcta. En sóc conscient. Hi ha moltes coses que no entenc, que no m’entren al cap i que em fan enfadar molt, però no sé veure quina podria ser l’alternativa. I d’això ja fa uns quants anys. Ara bé, em va agradar molt poder ser a la manifestació. Com ho descriuria? Seguint el model del crit més escoltat a la marxa, diria: IM, IMPRE, IMPRESSIONANT!
Per altra banda, diumenge, alguns indrets de Catalunya tornaven a vestir de groc i vermell: aquest cop, les banderes espanyoles engalanaven balcons i finestres i onejaven sortides de les finestres d’alguns cotxes. El motiu? Voldria creure que era únicament per animar l’equip de futbol de la selecció espanyola. Passant per la Jonquera i per Figueres quan faltava una hora pel partit, em vaig sentir avergonyida de la imatge que donava l’entrada a Catalunya per la frontera que comunica amb Europa.
A les meves filles els agrada molt el futbol. Des de petites, practiquen aquest esport (primer al pati de l’escola i després com a jugadores federades en equips de nenes, primer, i de noies, després). Amb aquesta afecció que hi tenen, han seguit els mundials tal com han fet amb la lliga, la champions i qualsevol altre campionat de futbol; per tant, a casa s’ha vist el mundial. Són seguidores-simpatitzants del Barça i els agrada molt en Carles Puyol, en Xavi i algun altre jugador. En Carles és l’ídol de la meva filla gran. I cal dir que aquest noi va fer un paperàs al mundial d’enguany. Com és de suposar no es van perdre la final i van estar contentes que la selecció en la qual juguen uns bons jugadors (molts d’ells catalans!) guanyés el campionat.
I sí, va ser estrany perquè aquesta victòria, no es va celebrar. I menys públicament. Més aviat al contrari, es van avergonyir de la celebració que hi va haver a Olot al capdavall del carrer de Sant Rafel. A mi, que aquella hora passava per allà, em va sorprendre molt que això passés a Olot. Podeu titllar-me d’ingènua, si voleu, però em va sorprendre i molt.
De manera que ho deixarem en això: un cap de setmana ben estrany.
A veiam què serà tot plegat. Que tinguem sort!

Escorniflaire

dimarts, 8 de juny del 2010

No, jo no en faré, de vaga

El dia 8 de juny, el sector públic està convocat a una vaga en contra de les retallades dels salaris públics, les pensions i les jubilacions; es demana, entre altres coses, més respecte. Suposo la vaga hauria de ser una bona eina per reivindicar allò que ens pertany i sé que hi ha motius per fer-ne, però jo personalment, tinc els meus motius per no fer-ne.
Sóc funcionària, sí. Tinc una plaça fixa que teòricament no puc perdre, sí. Me la vaig guanyar lícitament en una convocatòria pública oberta a tothom, sí. I sí, d’altres van preferir no presentar-s’hi.
Però no em sento responsable del dèficit públic perquè m’hagin d’aplicar les reduccions, perquè no sento que formi part d’un col•lectiu tan privilegiat com alguns creuen. No tinc cotxe oficial ni un sou elevat; no em paguen les hores que treballo de més ni m’han aplicat els increments anuals que em corresponien. No he gaudit dels privilegis del benestar econòmic del país, en canvi seré dels primers a patir retallada de sou. No sé si tindré jubilació.
Estic tipa de mentides dels polítics, de falta de claredat de la seva gestió, de la seva manca de capacitat d’organitzar “l’empresa que dirigeixen” i de patir les conseqüències d’aquesta mala gestió.
Dono la cara davant dels administrats que vénen per fer ús d’un servei públic i procuro atendre’ls tant bé com puc tot i que les eines de què disposo per fer la meva feina sovint són insuficients.
Sovint m’he de mossegar la llengua quan sento que amics, familiars i coneguts deixen anar frases com “tots els funcionaris...” o bé “si treballessin a una empresa privada...”. I sí, em sento atacada, tot i que sé que les seves queixes no van per mi ni per les persones que com jo mateixa intentem treballar bé.
Sé que si faig vaga puc perjudicar alguns joves estudiants i les seves famílies i no ho vull fer. No em puc permetre guanyar impopularitat ni perdre el que em descomptarien per un dia de fer vaga.
Sí, sóc funcionària.
Sí, tinc una plaça fixa
Sí, teòricament no la puc perdre...
Però no sóc responsable de la disbauxa i incompetència del país, ni de la crisi econòmica. En canvi, algú ha decidit que seré dels primers a sofrir la retallada.

Malgrat tot, jo no en faré, de vaga.

Escorniflaire

diumenge, 6 de juny del 2010

Salt (multi)cultural

Dissabte vaig tenir l’oportunitat de comprovar la multiculturalitat de la població gironina de Salt. Vaig acompanyar la meva filla a jugar un partit de futbol a una barriada d’aquella població. La veritat és que havia sentit a parlar que s’hi acumulava molta immigració (segons dades oficials, el 40% de la població és immigrant) i que hi havia alguns problemes de convivència, malgrat que l’ajuntament va desmentir la idea de vincular les manifestacions de veïns, que van tenir lloc el passat febrer en contra de la inseguretat, amb la immigració.

La nostra puntualitat a l’hora d’arribar al camp, va permetre’ns fer una observació detallada de l’arribada de les jugadores locals, que vam seguir amb molta curiositat, ja que les jugadores arribaven més o menys uniformades amb els colors del club i se les veia d’ètnies molt diferents: africanes, centreamericanes, gitanes, magrebines, alguna que semblava del país (la minoria) i el que ens va sorprendre més: l’arribada de dues noies vestides amb el xandall de l’equip i amb el cap cobert per un vel negre. Com jugaran aquestes? –ens vam preguntar-.

Si les ètnies eren diferents, també ho eren les constitucions físiques, de manera que l’equip era força heterogeni. Malgrat la calor que feia dissabte a primera hora de la tarda, les dues jugadores esmentades van sortir al camp amb el cos totalment cobert (malles llargues i samarreta màniga llarga per sota la vestimenta del club) i amb el cabell cobert per una mena de casquet, que era l’adaptació esportiva del vel. A les jugadores i a l’afició visitants ens va sorprendre aquest fet que només havíem vist en alguna filmació de partits de futbol de seleccions de països com Iran. El partit es va jugar amb certa normalitat, les jugadores van respectar força les actuacions de l’àrbitre, tot i que hi havia algunes desavinences entre elles que es manifestaven en diferents llengües: àrab, brasiler i castellà, principalment. Val a dir que en el públic local s’hi endevinava un nivell de multiculturalitat similar al de les jugadores, fet que vam corroborar a la sortida del camp quan vam travessar el barri on ens trobàvem: botigues, bars i gent passejant de múltiple varietat racial.

Més endavant, vam coincidir amb una parella gironina que s’han fincat a Salt i ens explicaven que ells viuen en un sector de pisos nous on predomina la gent jove del país. Ens comentaven que la població és variada depenent del sector: al nucli antic de Salt, saltencs de tota la vida; als barris nous, parelles joves que han escollit Salt possiblement pel fet que l’habitatge és més assequible que a Girona, i a la resta del municipi, el popurri que hem descrit.

La combinació d’aquesta varietat de cultures ben segur que deu portar problemes de convivència i fer-ne la moderació no ha de ser gens fàcil.

Lamentablement, aquesta setmana Salt ha estat dues vegades notícia per la mort de dues dones a mans dels seus ex-marit, la primera, i company sentimental (se’n pot dir company?) la segona i només en un dels dos casos es tracta d’una família immigrant.

Nova societat, nous reptes, nous costums... Serem capaços d’adaptar-nos-hi?

Escorniflaire

dijous, 22 d’abril del 2010

Sant Jordi



I per Sant Jordi ell li compra una rosa
embolicada amb paper de plata.
I per Sant Jordi ell li compra una rosa
mai no ha oblidat aquesta data...

diumenge, 21 de febrer del 2010

Punt i final


Les frases acaben amb un punt, les expressions inacabades amb punts suspensius, els paràgrafs amb punt i a part i els escrits d’històries complertes acaben amb un punt i final. Igual que els dies passen, els fets succeeixen, els esdeveniments es produeixen... I tot plegat conforma allò que en diem la vida.
Asseguda al sofà, en una estona de relax, amb els ulls tancats, desconnecto i se m’emporten els records. Poso la clau al pany del que ha estat durant vint-i-cinc anys la llar dels pares i em passejo per tots els racons d’aquella vivenda.
Al rebedor, espai destinat a les benvingudes, veig l’alegria a la cara de la mare, expressió que esborrava l’angoixa de l’espera, el patir per si arribaríem bé. El “taquillón” allotjava, per Nadal, el pessebre i ens aplegava al seu voltant per donar començament a la celebració. I aquell petit espai, ple de gom a gom, esdevenia l’escenari del cant de nadales i del ball del “xarrampí, xarrampí, xarrampia”.
A la cuina, la imatge de la mare –la iaia-, amb el davantal posat preparant les tallarines –les millors del món, sense cap mena de dubte!-, la sopeta d’arròs quan el convidat era un dels néts que estava malaltó o fent la llista del que hauria de comprar perquè a la propera celebració no hi faltés res.
El menjador, normalment ben endreçat, semblava amagar-se de la transformació a què se sometia unes quantes vegades l’any. Aquella taula amb quatre cadires al voltant no semblava la mateixa quan ens reunia a tots plegats: del més gran a la més petita, tots teníem una cadira per seure i sortien plats i coberts per a tots. La cridòria i el desgavell que hi havia en aquell menjador omplien de joia la mare, aquella dona que tot i haver tingut sis fills considerava que en tenia dotze i que se sentia orgullosa envoltada dels seus néts. Al sofà, l’avi amb el cul-estret, patia quan els més menuts sortien al balcó i s’acostaven massa a la barana.
A l’habitació dels quatre llits –tot i que al final en tenia només dos- els armaris –cada porta amb la seva clau posada- contenien tot un món de records; el pas dels anys n’havia variat el contingut: el vestit del Charleston, els bombatxos color grana i els vestits de ratolí que havien passat de fill a fill i d’aquests als néts; les vestes de “papu” que amb l’evolució havien tingut altres utilitats per carnavals diversos; les disfresses de caputxeta, de princesa i d’arlequí que la iaia havia fet i que s’havien posat pràcticament tots els néts; els vestits d’àngel -de totes mides- i els guants blancs, desaparellats, les faldilles de pastora, la samarra i el sarró de pastor, les orelles de burro... tot plegat indispensable per a la representació familiar dels pastorets, i les espardenyes de betes i els esclops, tan menuts, record de pastorets i pastoretes de fa tants anys. El parxís i l’oca, amb les bótes de fusta, les fitxes i els daus de mides i materials diversos -senyal del pas dels anys-, entreteniment de les nostres tardes d’hivern i de tardes de néts malalts, sabent –o no- que la iaia se les empescaria perquè el més feble guanyés la partida. Les cuinetes d’alumini, abonyegades i sense ansa, els plats i coberts de plàstic amb el ribet groc, el coberter amb les menudes culleres i forquilles. Quantes vegades havien servit? Amb arròs, pasta de sopa o pa sec... I el morter de fusta per fer galeta picada? I la iaia que ho tastava tot –i a sobre deia que era bo! I les nines amb el seus vestits desats en el puf blanc. Un altre clàssic!
I a l’armari o a sobre una banqueta, no hi faltava el cosidor. Per què on s’és vist passar gaire hores a casa els avis sense remenar el cosidor?: caixes metàl·liques –abans de caramels- plenes a vessar de botons, sierres i gafets; fils de tots colors i agulles de totes mides, bétes i fils, tisores i didals... tots hi havíem après –amb més o menys traça- a cosir un botó o a fer una mica de ganxet.
L’estudi esdevingué l’espai de treball d’aquell avi reconegut pels seus néts com el millor escriptor de món. La màquina d’escriure, temptació dels més menuts, era l’eina per deixar l’escrit preparat per a la seva destinació. El llapisser amb tots els estris ben posats: els llapis, la goma, la maquineta, el bolígraf “bic cristal” de tinta negra, el tippex i les gomes i clips... I l’obre cartes metàl·lic que tant feia patir l’avi quan els més menuts l’engrapaven per jugar. Espai d’investigació i creació literària, de cultura comarcal i –per què no- d’assessorament als fills en qüestions laborals i als néts en les tasques escolars.
Al final del passadís, l’última porta donava accés a l’habitació dels pares, indret que recordem amb tot el respecte que es mereix. Les vivències dels darrers temps ens van fer viure moments durs de suportar i records difícils d’oblidar; conseqüència de la l’envelliment dels pares, inevitable. Ben segur que aquell espai havia estat escenari de molta estimació. D’altra manera, no haguessin estat ells mateixos.
Quan hom es disposa a deixar una vivenda encapsa tots els objectes materials que es vol endur, sense adonar-se que amb cada un d’ells recull, també, tots els records que hi estan associats. Cadascun de nosaltres hem pogut triar alguns d’aquells objectes i en encapsar-lo i duent-lo a casa nostra ens hem emportat també totes les vivències que hi estan associades.
Finalment, recorro el passadís de tornada cap a la porta d’entrada i, abans de passar la clau, comprovo que el que deixem ara només són quatre parets. I en obrir els ulls i tornar a la realitat, després de l’estona de descans, em sento tranquil·la perquè sé que en buidar el pis, no haurem perdut res: cada un de nosaltres s’ha emportat les vivències que hem compartit a casa els pares -per uns-, casa els avis -per altres-.
Ara sí, punt i final. Perquè tota història té un final.
Escorniflaire

dissabte, 2 de gener del 2010

La història del Nadal i l’anar a dalt

En català, la paraula Nadal ve de natalici, naixement. Els anglosaxons usen el terme christmas, que significa "missa de Crist" i en algunes llengües germàniques, com l'alemany, la festa s'anomena Weihnacht, que significa "nit de benedicció".

Ben segur que cadascú dóna un sentit propi al Nadal: orientals o occidentals, creients o no creients, grans o joves, rics o pobres. Tots, i cadascú de nosaltres d’alguna manera o altra, tenim un significat per al mot Nadal.

En una llar garrotxina on vivia una família formada per un matrimoni i els seus sis fills, la més menuda de la casa havia arribat a tenir un sentit propi i molt particular per al mot Nadal. Un sentit rar, però que tenia els seus propis fonaments.

Arraulida al sofà, o millor dit a les butaques del menjador, aquell espai que havia acollit i acolliria, els esdeveniments importants de la família: l’arribada de les notes –bones o dolentes- del fill i les filles, la convalescència de les malalties infantils (la varicel·la, el xarampió, el tacó... i fins i tot, l’hepatitis), l’aparició de la primera regla de cada una de les filles, la petició de mà de la filla gran, les llargues nits d’insomini dels pares... Bé, doncs, arraulida al sofà, en un vespre d’hivern que ben segur que algunes angines o una bona otitis s’havien apoderat de l’habilior d’aquella nena que no devia tenir més d’uns quatre anyets, en una estona de mal humor, la mare l’amanyagava tot dient aquelles paraules que en alguna ocasió podien esdevenir curatives: “Cura sana cura sana, si no se cura hoy, se curará mañana”. Ella, marrana com era, i malhumorada com estava, amb el seu rondinar constant, s’emmarranava que no volia menjar res. La mare, pacient com sempre, provava d’encetar noves converses, esperant ensopegar amb algun argument prou bo com per fer canviar l’humor de la menuda i aconseguir que aquelles hores del vespre engolís el primer aliment semi-sòlid del dia:

- Va que s’acosta Nadal. T’has de posar bona que aviat anirem a buscar la molsa i farem el pessebre. Després vindran les teves germanes grans i, quan hi siguem tots, farem cagar el tió.

Alguna cosa havia dit la mare que havia produït algun efecte. La nena es va girar de cara a la mare i la mirada li va canviar. La dona va pensar “Caram! Tan menuda, malaltona com està, i mira quina il·lusió que li fa el Nadal. Com hi ha món! És ben bé que hi ha paraules que tenen màgia.”

Tot seguit s’encadenà un curt però prou interessant diàleg:

- I jo també podré Nadal?

- Oi tant, ara estàs malalta, però en pocs dies ja no ho estaràs.

- Però a mi també em deixareu Nadal?

- És clar que sí, filleta. El Nadal és per a tots: per als teus germans i per tu, petita; pel papa i la mama i per a l’àvia i els tiets, també.

- ! –Feu la nena amb cara de sorpresa; semblava que no ho veia gaire clar. Com podia ser que tota aquella gent poguessin Nadal? Els germans encara, però ella, els tiets i els pares, també?– Mama, però jo també podré Nadal? Però si el papa no em deixa.

- Què vols dir que no et deixa?

- Que només deixa que hi pugin vostè mama i en Lluís.

- Aaaaaaaaaara!

Aquella criatura prou que entenia que per les festes nadalenques tenien lloc uns esdeveniments especials: fer cagar el tió, tenir les figuretes de xocolata i de massapà, reunir-se amb oncles i cosins... i el que li feia molta il·lusió (sigui pel que sentia ella directament o sigui per l’alegria que entreveia als ulls de la seva mare quan parlava del Nadal) era la vinguda de les seves germanes grans que ja estudiaven fora i el primer trimestre sempre es feia molt llarg; però ella també donava molta importància a una locució homòfona: anar a dalt.

La mare havia comprès aquella confusió infantil. La menuda no distingia el Nadal de l’anar a dalt. I és que al celobert de casa hi havia una escala de gats que, enfilant-se paret amunt damunt del safareig, conduïa a les golfes. Els més petits, potser pel respecte que la verticalitat de l’escala li feia al pare, tenien prohibit pujar-hi i això omplia, encara més, de misteri aquell indret i el seu accés.

Així fou com, aquella conversa materno-filial, en plena febrada de la filla, va servir per aclarir aquell malentès: Una cosa era el Nadal i una de ben diferent era l’anar a dalt. I és que si per Nadal faltava poc, per poder anar a dalt encara hauria d’esperar uns anys més.

Val a dir, però, que quan va estar autoritzada a anar a dalt, ja era tipa de pujar-hi. En aquell moment ja no ho tenia mitificat: a dalt hi havia els dipòsits d’aigua, alguns cables i fils tirats per terra, una maleta arrossinada amb algunes joguines velles i pols -molta pols- i runes. I val a dir també que el sostre era prou cantellut com per fer sortir una banya ben grossa al que s’hi donava un cop de cap.

I aquella escala que no complia ni de bon tros el que posteriorment serien les normes de seguretat europees, ja no era un repte, la pujava i la baixava amb o sense mans, amb els ulls oberts o tancats, calçada o descalça i sense més por que la de ser descoberta pel pare o “traïda” per algun dels germans si la gravetat de les múltiples baralles que es produirien al llarg dels anys requeria un xivatasso com a autodefensa de l’acusat o acusada.

Aquella família, sempre va celebrar més el Nadal que no pas “l’anar a dalt”. I encara ara, després de més de quaranta anys, quan alguns ni tan sols havien sentit parlar mai de “l’anar a dalt” o, si n’havien sentit parlar, no se’n recordaven, es troben cada any per celebrar junts el Nadal.

"El record... d'aquelles nits de Nadal

On tot era especial

On el temps m’era igual

Un any més... recordant que no hi sou"


Bones festes!

Conte de Nadal (2009)

PD: Gràcies a tots els que vau compartir amb aquella nena petita els “anar a dalt” i a tots vosaltres per fer possible aquests Nadals i tots els que vindran.