diumenge, 28 de febrer del 2016

La solitud del sentinella

El DCVB defineix sentinella o sentinel·la com a servei de vigilància i defensa; el soldat posat per un cert temps en un lloc per a vigilància i defensa. Deixant de banda el món castrense, avui em vull referir a una altra mena de sentinelles, els que actuen en àmbits més quotidians com el laboral, el domèstic o el familiar: els sentinelles de la vida.
Un sentinella de la vida és aquella persona que, sense saber com ni per què, es troba fent guàrdia d’un col·lectiu determinat i vetlla pels altres sense que ningú li hagi encomanat aquesta funció. Normalment la mateixa persona acaba fent de sentinella en els diferents àmbits en què es mou.
El de sentinella no és un càrrec de confiança ni un lloc de treball reconegut ni un graó jeràrquic. Ser sentinella no va associat a cap remuneració ni a cap reconeixement explícit. Senzillament, la seva existència és coneguda i es dóna per suposat que hi és i que exerceix les seves funcions de vigília i protecció. No confonguem un sentinella amb un servent ni amb un àngel de la guarda!
Ser sentinella és compatible amb portar una vida normal, tenir una família, unes aficions, uns amics, temps per a un mateix… El sentinella compagina la seva pròpia vida amb les tasques de guàrdia dels altres i no abaixa mai la guàrdia, sinó ja no seria el sentinella.
Al sentinella se li atribueixen unes funcions que ell no ha demanat i assumeix una responsabilitat per la qual potser no se sent preparat. Quan el sentinella pren consciència d’aquest fet, segurament ja fa molt de temps està exercint com a tal.


Normalment els sentinelles són persones responsables, organitzades, realistes i d’estructura mental quadriculada, que ho tenen tot controlat i això proveeix el seu entorn d’una bona dosi de tranquil·litat. Estan al cas de tot: com i quan s’ha de fer un tràmit determinat, com i quan s’ha de pagar tal impost, com i quan cal prendre una medicació… Un sentinella no ho fa tot, però amb un sentinella a prop és molt probable que no se’ns escapi res.
Als sentinelles els costa molt trobar suport al seu voltant, per més fantàstiques que siguin les persones del seu entorn laboral, familiar, esportiu o associatiu. Quan un sentinella comparteix el neguit que li genera el fet de ser sentinella, és molt probable que se’l titlli d’exagerat, patidor o extremadament prudent i que s’entengui la seva inquietud com una simple queixa. Un sentinella ha de vigilar molt com diu les coses perquè sovint el seu entorn l’interpreta malament. Per això, és conscient que un sentinella, calladet sempre és més bufó.
Un sentinella no pot deixar de ser-ho perquè, de sentinella, se n’és a casa i al carrer, a la feina i de vacances, a mar i a muntanya, a l’hivern i a l’estiu… sempre i a tot arreu. Amb esforç i perseverança, un sentinella pot fingir que no ho és, però tard o d’hora serà descobert. 
Un sentinella sovint se sent poc comprès i viu en solitud la seva pròpia solitud. És la coneguda solitud del sentinella. 

divendres, 19 de febrer del 2016

D’escopetes i barrombes (Entreteniments a taula VI)

Com ja he explicat altres vegades, la mare es defensava molt bé a la cuina. Em sembla que, entre altres,  hi tenien a veure el fet d’estar acostumada a cuinar per un nombre considerable de comensals i el d’haver tingut bones mestres a Can Llongarriu, la seva família política, en el sí de la qual es cuinava amb delicadesa i es menjava molt bé. A més, la mare tenia molta paciència, qualitat personal que a la cuina es converteix en una gran virtut. Podria esmentar molts dels seus plats estrella, des de l’espatlla de xai al forn, pròpia de les celebracions de Pasqua i Ninou, fins a les tallarines que tant agradaven als néts, passant pels ous al motlle, l’arròs amb tonyina o les patates a la reina Maria. Avui em plau recordar com cuinava el conill.
Hi ha infinites maneres de cuinar el conill (a la brasa, al forn, a la cassola…), com infinits ingredients per acompanyar-lo (samfaina, escarlots, allioli, xocolata…) i infinites maneres de servir-lo (sencer, tallat o a quarters...). El cas és que eI conill és imprescindible en molts dels plats catalans, tant en un bon arròs de muntanya com en un bon platillo. Però el conill s’ha de cuinar bé, per tal que no quedi ni massa eixut ni exageradament desfet. Ha de quedar rosset per fora -que no sembli rebullit- i ben cuit per dins de manera que sigui melós i la carn se separi dels ossos amb facilitat.
Tornem a la cuina de casa. La mare el feia a la llauna, el conill: rossejava els trossos de carn en una paella i quan eren daurats per fora, sense que acabessin de ser cuits per dins, els posava en una llauna, junt amb les tomates tallades a monjos, els alls laminats i el julivert i ho cobria tot amb força oli d’oliva. Després posava la llauna al foc i ho anava coent a foc lent. La mateixa recepta que el seu exquisit bacallà a la llauna, però feta amb conill. Dues exquisideses i alhora uns plats ben sans i econòmics.
Un cop a taula, posava la llauna damunt els estalvis i començava el repartiment: les cuixes per als més carpantes, les costelles per als amants de llepar ossos, les barrombes per als que preferien la carn més eixuta, i les escopetes -els talls amb la carn més melosa-, tal com passava amb la cuixa de pollastre, ens les menjàvem les més petites i desganades.

L'avi Lluís amb quatre dels  meus germans que van tenir la sort
de conèixer-lo. Ell fou l'artífex d'aquests noms i d'alguns altres costums.

Com que no es llençava mai res, si en sobrava una mica, es guardava al rebost. Potser l’endemà algú en dinaria, si és que arribava fins a l’hora de dinar, perquè la mare, que sovint tenia cori-mori i que, com la seva àvia, tenia la mort petita, potser se l’hauria menjat a l’hora de l’Àngelus.
Han passat molts anys de quan érem tots al voltant d’aquella taula on gaudia del privilegi de menjar-me l’escopeta, però fa pocs dies, en un hostal vaig demanar conill i li vaig dir al cambrer si podia ser una escopeta. Davant la seva mirada, vaig haver-li d’aclarir que preferia el tall de de l’espatlla.
Escopeta, barromba, tall de la reina, blanc i ulleres són noms propis dels trossos de conill i de pollastre, passats de pares a fills i d’avis a néts fent servir el boca-orella i que formen part d’un ancestral patrimoni familiar forjat a base d’hores de convivència al voltant de llargues i poblades taules.

Barrombes garrotxines que havien penjat del coll d'algun
"marrà guiador" a la Vall del Bac

Aclariment: L’escopeta o espatllot correspon al tall de l’extremitat davantera, l’espatlla que si el trossegem el conill pels junts, sense tallar cap ós, té molta semblança amb una escopeta, especialment la part de la culata. La barromba correspon al llom del conill, la part situada damunt la cuixa i abans de les costelles, on es forma un tros de carn eixuta i consistent.


diumenge, 14 de febrer del 2016

No som aquí per buscar un somni

Aquesta matinada la Muriel ens ha deixat. Com no podia ser d’altra manera, les xarxes i els mitjans de comunicació en van plens i tot Catalunya en parla.
La Muriel era una dona discreta, respectuosa i generosa, i alhora efectiva i convincent. Convençuda que no som aquí per buscar un somni, creia en la necessitat d’un nou projecte per Catalunya. I, il·lusionada i compromesa, encomanava entusiasme.

De mirada franca i aspecte fràgil i senzill, en el si de la nostra família, la Muriel ens recordava l’àvia Tura, la meva mare, una dona que, com ella, es feia estimar. I ves per on, la seva mort també va esdevenir en una UCI per la impossibilitat de superar la darrera patacada de la vida. Simples coincidències potser, però que fan que encara sentíssim més estimació per la Muriel. 
A Olot, el dia 10 de setembre de 2015, la Muriel Casals, encara com a presidenta d’Òmnium Cultural, va pronunciar una conferència que formava part dels actes commemoratius de l’11 de Setembre. En aquell moment ja sabíem que ella era a la llista de Junts pel Sí. Tot i que no coneixia personalment la Muriel, fent honor al meu sobrenom, “Escorniflaire”, la vaig escometre i vaig intercanviar amb ella unes paraules per encoratjar-la i agrair-li la seva implicació. La seva resposta traspuava modèstia i discreció i deixava entreveure que aquella dona d’aparença senzilla era una gran dona.
La Muriel era una gran patriota, una gran mestra i un gran model que els nostres polítics haurien de seguir, impregnant-se de l’estil “murielesc” per saber estar a l’alçada del repte que ens hem marcat. La Muriel representava el vessant més humà de l’independentisme, així es reflecteix en les seves paraules la causa de la independència de Catalunya no és contra res ni contra ningú, és a favor d’una vida millor per a tothom.
Estimada Muriel, nosaltres som el somni i és el nostre deure i la nostra obligació fer-lo realitat. Amb tu ho hem començat i per tu ho acabarem.Gràcies per tot!


Enllaç “Nosaltres som el somni”, vídeo d’homenatge a Muriel Casals (Vilaweb)







dijous, 11 de febrer del 2016

El Titoler

Després d’aquella indesitjable tarda d’estiu, la vida va continuar amb una aparent normalitat. Jo no vaig ser capaç de parlar-ne i ningú no m’ho va notar, si més no, no recordo que mai em preguntessin si m’havia passat alguna cosa.
De pors ja en tenia abans, però a partir d’aquella indesitjable tarda d’estiu en vaig tenir moltes més. Em feia por anar sola pel carrer. Em feia por qualsevol cotxe que se m’acostava.  Em feia por qualsevol home desconegut que venia per la vorera. Em feia por sentir passes darrere meu. Em feien por moltes coses que no recordo que abans me’n fessin, de por. I jo sola trobava la manera de resoldre-ho: anava pel carrer corrents, anava per la vorera més ampla i clara, canviava de vorera si se m’acostava algú o anava al darrere d’algun veí o conegut que em feien sentir protegida.
Devia acabar l’estiu i devia començar el curs. I jo devia fer vida normal: anar a escola, aprendre, jugar, anar a ballet, a catequesi, ajudar en les poques tasques domèstiques que m’encomanaven. Feia el que s’esperava de mi: créixer i aprendre.
Els jocs al carrer amb patins i bicicletes ens feien sentir les mestresses i amos del barri. Però la tranquil·litat es va veure torbada per un altre personatge indesitjable del qual se’n sentien rumors i històries que no sabíem si creure’ns-les o no, però que ens aterrien. Per les accions que se li atribuïen, relacionades amb el seu membre, el personatge es va guanyar un sobrenom: el Titoler

La bicicleta que vaig estrenar el 1973,
imprescindible per als nostres jocs al carrer.
Un tarda qualsevol d’un dia plujós qualsevol que situo en una tardor qualsevol, jo tornava sola d’escola amb uniforme, jaqueta, cartera i paraigua i, ja a prop de casa, vaig notar que un cotxe se m’acostava i m’estava seguint, circulant a poc a poc molt a prop meu. Espiant-lo de reüll, tot fent veure que no el mirava, vaig saber que era ell, el Titoler, i tot i que encara que no coneixia els detalls de les seves accions, vaig tenir clar que aquell no era un bon company de viatge.
Se’m va acostar una mica més i va abaixar el vidre de la finestra del costat de l’acompanyant i em va dir unes paraules que recordo perfectament “nena, maca, com que plou tant, puja que t’acompanyaré a casa”. Com que gat escaldat té por de l’aigua tèbia, vaig seguir caminant de pressa, dissimulant com si no hagués passat res, afanyant-me per a arribar a casa. Ja a dintre l’entrada, vaig tancar la porta, la vaig empènyer fort amb les mans i vaig fer un bufet per agafar embranzida per pujar les escales corrents.
D’aquell personatge indesitjable en recordo la cara, del cotxe en recordo el model, el color, i la matrícula. Tenir-lo identificat era qüestió de supervivència.
Del Titoler en parlàvem amb les altres nenes, diguem que les experiències eren compartides entre les possibles víctimes, tot i que no pas amb gaire detall. Però cap de nosaltres va compartir-ho amb els pares o adults que d’una manera o altra ens haurien pogut ajudar.
En certa manera, assumíem un risc que ens tocava patir pel fet de ser “nenes”, sense ser conscients encara que allò era el començament d’una sèrie de coses que hauríem -i encara ara hem- de suportar. Més endavant alguns homes ens xiularien i ens cridarien grolleries com si allò fora normal i a cada comentari o xiulet, sense girar-nos, acceleraríem el pas, com si a sobre en tinguéssim la culpa.
M’agradaria creure que allò forma part del passat, pensar que ara se’n donen menys casos i que la societat s’ha normalitzat, però em sembla que més que un canvi de mentalitat hem aconseguit reprimir l’expressió externa d’uns sentiments que encara ara en alguns sectors continuen vigents.
Ens queda tant per fer!

diumenge, 7 de febrer del 2016

Un arbre, un projecte i una exposició

Un arbre: el Teix del Torrent de l’Orri

El teix (Taxus baccata) és un dels arbres més longeu del món i té un elevat valor com a patrimoni cultural, natural i científic. Les diferents parts del teix són tòxiques, però el fruit no ho és. Té propietat medicinals i se n’extreuen substàncies emprades en la cura de diferents malalties, entre elles el càncer.
El teix és una conífera molt antiga que al continent europeu es troba en perill de desaparició, per això les teixedes són hàbitats de conservació prioritària.
A la Garrotxa en tenim alguns exemplars considerables, entre els que destaca el Teix del Torrent de l’Orri. Amb 12 m d’alçària, 4,59 m de perímetre del tronc i 16.6 m de volta a la capçada, es tracta d’un teix d’una edat i dimensions considerables, que figura en el catàleg d’arbres monumentals de Catalunya.
Tota descripció quedaria curta, per això, deixo unes imatges.



Com arribar-hi: Ens cal anar a la carretera que puja de Sales de Llierca a l’Orri. Després de passar per Monteia i l’Era d’en Marcé, la pista passa per una clotarada, el Clot de la Mariana, després surt a un caire i torna a endinsar-se altra vegada en un clot on, a la nostra esquerra, trobem la Font de la Vorada. Deixem el cotxe prop d’aquesta font en algun racó que no faci nosa.
Des de la font, seguim la pista. Deixem a mà dreta el camí que baixa a travessar el riu Borró i va a Lliurona passant per la casa i la collada dels Trulls. Quan portem uns 200 metres per la pista, travessem un torrent i, al proper revolt, a menys de 100 metres del torrent, en surt un camí a mà esquerra que s’enfila per un serrat. Es veu que hi havia unes fites, però nosaltres no les hem trobat, potser perquè acaben de tallar bosc.
És un camí ample que puja força dret, resseguint aquest serrat, i endinsant-se al bosc. Quan s’aplana una mica i els teixos ja són abundants, deixem aquest camí ample i agafem un caminet cap a la nostra esquerra que ens porta al torrent on és ben visible el Teix del Torrent de l’Orri. Hi ha qui diu que aquest rec és el Torrent de l’Orri i hi ha qui diu que és el Torrent de la Rovira, que aigües avall s’ajunta amb el que ve de la Font de l’Orri i formen el Torrent de l’Orri.
Des de la font fins on deixem la pista hi ha uns 250 metres, des de la pista fins al teix, uns 350; total uns 600 metres.  Per descarregar el track podeu clicar aquí.



Un projecte: Live Taxus
Els boscos de teix, les teixedes, a més del seu aspecte emblemàtic i llegendari, són un hàbitat vulnerable, que està en regressió i que podria desaparèixer. Diferents entitats catalanes han decidit emprendre mesures per preservar les teixedes catalanes, d’aquí en surt el projecte Life Taxus, que té com a protagonistes tres espais de Catalunya: les serres de Cardó i Llaberia, el bosc de Poblet i l’Alta Garrotxa.
El projecte vol aprofitar la protecció de les teixedes per fer divulgació del patrimoni natural i cultural mediterrani.
Una exposició al Casal dels Volcans “Les teixedes de Catalunya”
“El teix (Taxus baccata) és un arbre emblemàtic, dels més vells del planeta, amb un gran valor per al patrimoni cultural, natural i científic. L’espècie, totalment en regressió al sud-oest d’Europa, presenta un hàbitat molt vulnerable, que pot desaparèixer. Per tant, la seva conservació és necessària...”
Aquestes paraules introdueixen l’exposició que podem visitar a Olot, a la Sala d’exposicions temporals del Casal dels Volcans, fins el dia 3 d’abril de 2016.
Coincidint amb aquesta exposició, el dia 20 de febrer a les 6 de la tarda a la Sala d’actes de l’Hospici, hi haurà la projecció de diapositives “Els teixos: els arbres més vells d’Europa”, a càrrec de l’Antònia Caritat.
Si podeu, aneu a veure les tres coses: el teix del Torrent de l’Orri, l’exposició i la projecció de diapositives. Jo ho faré!

dimarts, 2 de febrer del 2016

Excés de pes a la motxilla

Els que som caminaires de mena sabem que hi ha molts elements a tenir en compte per preparar una excursió: el punt de sortida, el d’arribada, el recorregut, l’avituallament o els companys són alguns dels elements necessaris per dissenyar qualsevol sortida. D’altres com el paisatge o la meteorologia són elements sobre els quals podem fer poc més que informar-nos-en, però no en tenim el control. Uns i altres, però, són necessaris per planificar una bona caminada i aconseguir que una travessia acabi amb èxit.
Ja de camí, mentre duri el recorregut, ens delectarem amb un bon paisatge per contemplar, una planta curiosa per fotografiar, un arbre monumental per abraçar i de tants altres detalls que enriquiran el nostre recorregut.
Per més que haguem planificat la ruta, sempre pot sorgir algun inconvenient que destorbi la nostra anada: un barranc infranquejable, un pendent massa costerut, un company que ha quedat enrere, una  pedra a la sabata... Cada un d’ells, per insignificant que pugui semblar, pot dificultar la nostra marxa. És molt probable que amb el nostre enginy i la nostra experiència tinguem prou recursos per superar les dificultats, però sovint és en la passejada més plàcida i quan menys ens ho pensem que trobem un obstacle que s’erigeix davant nostre com un mur infranquejable que ens està barrant el pas. És aleshores quan, amb l’ajut del nostre enginy i de la nostra experiència, serem capaços de sortir-nos-en, sabedors que només tenim dues opcions: escalar el mur o vorejar-lo.


A vegades, però, el mateix entrebanc o el neguit per superar-lo ens empenyen a fotre’ns de cap al mateix mur i esdevenim incapaços de veure’n la sortida. En aquest cas, ens hem de plantejar de fer una pausa per respirar aire pur o escoltar el silenci.
Potser una simple aturada ens ajudarà a veure que en realitat el que necessitem és alliberar-nos de l’excés de pes que duem a la motxilla.