dimarts, 28 de desembre del 2010

Els nostres pastorets

L’olor del panet amb llonganissa de la mitja part, els músics mig amagats al peu de l’escenari, en Bato i en Borrego, amb la cara emmascarada i lligats esquena contra esquena intentant avançar cap aquí o cap allà... Aquests són alguns dels primers records que guardo de la Sarsuela pastoril coneguda com els Pastorets d’Olot.

Algunes escenes, però, van deixar empremta en la meva infància; és el cas de l’Orgia infernal, en la qual, el terrible Lucifer, abrigat amb una gran capa, es plantava al mig de l’escenari mentre els seus subordinats entonaven el “Pescadores somos -porrom, porrom, pom pom- del género humano -porrom, porrom, pom pom-...” El text que seguia “y aun que nunca en vano...” -com molts altres fragments de l’obra- no l’havia entès mai del tot, fins que vaig ser força grandeta. L’escena, amb poca llum i d’una tonalitat vermellosa, ens introduïa de ple a l’obra. Recordo que en veure aquell infern, sentia que em feia petitona i que la cadira se m’empassava; m’engolia. Quina por tan infernal! I és que, a més d’en Lucifer, aquella colla d’homenassos vestits amb mitges de llana, una casaca de tonalitats negres i vermelles, calçats amb espardenyes, amb la cara emmascarada i caracteritzats talment diables de debò, que picaven amb la forca el terra de l’escenari atenent les ordres del seu cap, m’havien fet passar més d’un vespre atemorida. Val a dir, però, que aquella por creixia arribant a casa, quan entre els germans –els tres petits, sobretot- ens hi recreàvem.

Sort en teníem de les escenes dels pastors ben innocents que s’entretenien remenant la sopa a la vora del foc o passejant el burro de fullola pel mig de l’escenari, i el cor d’àngels benèvols que, amb aquelles veus tan fines, refilaven tot exaltant les meravelles celestials. Uns i altres ens donaven uns minuts de treva abans que tornés a entrar en escena el terrible Lucifer.

L’Uriel, un altre bonifaci, refilava el “Cual busca las flores”, aquella cançó que tots havíem sentit sense entendre pràcticament res del seu contingut. Sens dubte, la seva interpretació era qualificada de les més dificultoses de l’obra i així ho reflectien els aplaudiments finals, amb més o menys intensitat segons com d’extraordinari havia estat l’encert del solista de torn. L’Uriel, que pres de l’amor de Sara, amb el seu posat d’innocent (fins i tot potser un xic encantadot i tot) s’acostava a les narius un petit ram de flors tot fent veure que ensumava l’aroma que se’n desprenia.

En Bato i en Borrego, aquell parell de gamarussos –amb perdó dels intèrprets- pagesos fins al moll de l’ós, que es deixaven engatussar pel temut diable i tot el seu seguici. Això que en Borrego era l’alcalde. No me’l vull imaginar presidint el consistori d’una ciutat actual. Malgrat el seu encantament, eren els personatges més populars i, de tanta bonhomia, es feien estimar. I aquesta popularitat es traslladava a les interpretacions lliures que havíem fet nosaltres, on els papers de Bato i de Borrego sempre havien estat molt disputats, més que el d’un pastor qualsevol del qual ni tan sols sabíem el nom.

L’obra contenia unes quantes cançons conegudes per tots nosaltres. Des de Buenas son las migas, fins a l’Arre borriquito mio passant per Pués señor está muy bien i la, segurament, més popular per tots nosaltres, la de Vamos pastores seremos los primeros, seremos los primeros que al niño adoraremos... Tots els que som aquí, d’una manera o altra les hem sentides i les hem cantades. Sentides mentre la mare o l’àvia ens preparava el dinar, mentre l’avi escrivia o mentre preparàvem el tió. I, amb més o menys bona traça, un moment o altre dels llargs hiverns olotins, ben segur que l’hem cantada en alguna o altra representació familiar. Algunes són prou difícils, però amb l’Arre borriquito mio i el Vamos pastores encara ens hi hem atrevit. I és que els Pastorets han format part dels nostres Nadals, sigui com a mers espectadors o com a agosarats intèrprets en una col·laboració familiar per passar alguna tarda de les festes de Nadal.

Un record concret és el de l’any 1997, en què en Lluís “petit” va escriure un guió reduït de la història pastoril; versió que seria estrenada per ell mateix i les seves cosines la nit de Cap d’Any a la vora del foc de casa seva, el Planell, i reproduïda, segurament, la tarda de Reis a casa els avis. Deixant de banda alguna petita desavinença a l’hora de repartir els papers principals -tots hem hagut de defensar la nostra capacitat per desenvolupar un dels papers principals, és clar!-, d’aquell any en destacaria la dedicació i preparació de la posada en escena i la fe que hi posaven les més menudes de la casa que tan podíem veure fent de diables, de pastoretes, de Mare de Déu o de Sant Josep. Amb un anar i venir constant, canviant-se de roba i de maquillatge de pressa i corrent per tal que l’obra resultés amena i real. Gairebé professionals!

En una altra ocasió, la representació familiar tingué lloc a casa els avis, la tarda de Reis. Mig en broma i mig seriosament, vam acabar fent una interpretació conjunta on, cada un de nosaltres va tenir algun paper: dimoni o àngel, pastor o pastora, Sant Josep o Mare de Déu... L’alegria de la nostra mare, en veure aquella unió familiar encapçalada, segurament per la il·lusió dels més petits per fer-nos participar a tots, va ser tan gran, que encara ara la recordem al menjador de casa seva, envoltada de fills i néts, cantant i ballant el Vamos pastores, en un dels moments, segurament, més feliços de la seva vida. L’escena es completava amb l’avi assegut al sofà, acompanyat per més d’un gendre, tot tronxant-se de riure.

A la representació no hi van faltar una bona escenografia i uns decorats més o menys elaborats -o menys o més improvisats-: els vestits d’àngel de mides i colors diversos, amb cordó a la cintura o sense, amb els seus guants blancs -segurament desaparellats-, la samarra de pastor (antic folre de la caçadora de l’avi), el sarró amb un tall de pa sec i els ous per emmascarar-se la cara, els minúsculs esclops de fusta o les mini-espardenyes de betes (només aptes per als més menuts de la colla), les faldilles de pastora, les orelles de burro, la ploma i el tinter i, aquell any, fins i tot vam tenir burriquet.

L’obra no podia acabar sense cantar el Glòria. Intentar entonar aquesta peça és recordar els nostres pares o avis: la mare, amb les mans juntes davant la cara, un posat ben celestial, entonant el Gloria..., Gloria..., Gloria a la Virgen Maria....I entre els tres Glòria, ben segur que no hi va faltavar la interpretació de l’avi, que amb les galtes inflades imitava els instruments de vent de l’orquestrina pastoril. Amb aquestes interpretacions, arribar a la segona estrofa sense esclafir a riure tots plegats, era un gran què!

Poc es podia pensar la nostra mare, sogra o àvia l’empremta que deixaria el fet de portar-nos, als fills i als néts, de ben menuts als pastorets. I és que van ser molts anys d’acompanyar-nos-hi, a uns i altres; cada any, als que per edat tocava, a veure “La redención del Esclavo o el nacimiento del Salvador”, obra popularment coneguda com Els pastorets d’Olot.

Bones festes!

El record... d'aquelles nits de Nadal

On tot era especial

On el temps m’era igual

Un any més... recordant que no hi sou

Adriana

Nadal de 2010

dijous, 16 de desembre del 2010

Que fort!

No puc, no ho puc entendre per més voltes que hi doni. Des del matí que m’he assabentat dels fets ocorreguts avui a Olot, que n’he parlat amb persones diverses; unes més directament afectades que les altres.
Mirat de dret o de tort, per gran que sigui un problema, buscar la solució en la mort d’altres persones no té cap sentit. Qui tenia un problema, ara en té alguns més. Qui no en tenia cap, ara en té uns de ben grossos.
Avui he donat un dels pèsams més sentits. Ho dic de tot cor.
Volia escriure quelcom, però no em surt res més. Que fort!

dissabte, 11 de desembre del 2010

La indecència d’una vaga

Diu el diccionari que vaga significa cessació voluntària en el treball per part dels empleats assalariats amb vista a obtenir de l’empresa algun avantatge relatiu a millores de sou o de les condicions de treball.

En una entrada de juny ja em vaig mostrar poc partidària de fer vaga; malgrat ser funcionària i pertànyer a un col·lectiu que té certa tendència a aquest tipus de protesta, em vaig sentir poc identificada amb els sindicats que em convidaven a fer vaga. De motius n’hauria tingut, reconec que estic molesta (més aviat emprenyada) per la mala gestió que s’ha portat des del govern autonòmic i per la retallada que va aprovar el govern central, però ni em semblava correcta la manera de manifestar el meu desacord ni volia perjudicar les persones usuàries del servei que presto en l’administració pública ni estava disposada a assumir les conseqüències que m’hauria portat el fet de fer vaga: guanyar-me més impopularitat i la retallada del sou del dia de la vaga.

Pel pont de la Puríssima, els controladors aeris van esser cridats a una mena d’acció que s’assembla a una vaga (baixes mèdiques en massa, no assistència a la feina fins al punt de no complir serveis mínims...). Si ho tinc ben entès, els controladors són les persones que ordenen el trànsit aeri i que, entre altres coses, la seva feina es caracteritza per treballar poques hores a la setmana i percebre a canvi un salari per sobre dels 200.000 euros (fins a cinc vegades per sobre dels controladors d’Alemanya), tot i que no cal una titulació universitària ni uns coneixements extremadament difícils per fer la feina.

Recordo que quan feia COU, en una de les xerrades d’orientació que ens van fer a l’institut ens van presentar aquesta feina i que la idea que ens va quedar a molts nois i noies de la classe va ser que es tractava d’un “xollo”: estudiar poc, treballar poc i tenir una de les feines més ben pagades. Diria que cap dels meus companys de promoció no s’hi ha dedicat.

L’última setmana hem pogut sentir, llegir i veure moltes opinions sobre aquesta vaga; els mitjans de comunicació ens han mostrat el testimoni de les persones afectades que, més o menys empipades, decidien què fer: insistir per fer el viatge previst o fer la queixa i deixar-ho per una altra ocasió.

Segurament que deuen tenir els seus motius per estar descontents amb el pla de contenció que se’ls aplica i, és clar, ells volen defensar els seus privilegis. Suposo que jo, en el seu lloc, també els voldria defensar. Ara bé, amb un sou de 200.000 euros anuals (hi ha qui ha parlat de 300.000), m’hauria fet una mica de vergonya paralitzar el país i perjudicar els milers d’usuaris que tenien previst fer una escapada i que per fer-la potser havien fet esforços per estalviar el que costa un vol de baix cost i per reservar un hotel, segurament net i polit, però sense gaires luxes, amb la intenció de passar fora de casa aquests darrers dies festius abans que no arribi el Nadal. Vull pensar que els usuaris afectats tenen uns sous molt llunyans als 15.000 euros mensuals, i que, tot i que no acostumo a parlar de sous amb els amics i coneguts, crec que no tinc ningú al meu voltant que percebi al cap del mes una quantitat semblant.

Alguns mitjans de comunicació han qualificat la vaga dels controladors com a vaga salvatge, jo més aviat l’he trobada una vaga indecent.

dimecres, 1 de desembre del 2010

D’escàndol

Els resultats electorals del 28-N confirmen que els catalans hem optat per un canvi. Era d’esperar, però sembla que alguns polítics no ho veien a venir. Ara els que estaven al govern se senten derrotats i ho fan saber públicament. Uns dels que han sortit elegits exerciran de diputats i n’hi ha d’altres que han sortit elegits, però que no exerciran el càrrec electe (renuncien a l’acta de diputat, diuen).

Molts se senten derrotats i sembla que se sorprenguin per aquest fet. A mi, la veritat, no m’ha sorprès gaire tot plegat; ja era de preveure. La gent està crispada i els treballadors públics, en concret, ho estan molt. I tinc la sensació que els representants polítics no copsen la realitat del país. Ells, que teòricament ens representen, quan es troben asseguts a l’escó o al voltant d’una taula de treball, veuen les coses des del seu punt de vista i no sé fins a quin punt tenen en compte la situació de la gent “normal”.

Tots, d’una manera o altra, hem entès que estem en situació de crisi: ho hem llegit, ens ho han dit i, uns més que d’altres, ho hem notat. Al mateix temps que hem pres consciència de l’estat de la qüestió hem vist com s’ha gastat molt diner públic, i fins i tot malbaratat. Han sortit a la llum grans escàndols econòmics que no s’han acabat d’aclarir (potser a algú li convé que no s’aclareixin del tot).

Aquesta setmana, podem llegir al diari les renúncies d’alguns diputats electes que, malgrat tenir al darrere milers de persones que els han votat, agafen i marxen, renuncien i diuen que treballaran pel partit, però que no estaran al Parlament. No sé si és una postura èticament correcta o si és una manera de passar la patata calenta a un candidat més novell que no havia estat elegit.

Avui, en concret, he llegit El Punt què pensa fer en Benach (http://www.avui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/339765-benach-senretira-i-renuncia-a-recollir-lacta-de-diputat.html), el president sortint del Parlament. La notícia fa referència al seu blog personal (http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/184004, allà, ell explica els seus motius, s’acomiada i agraeix la confiança que se li ha dipositat fins ara. Els comentaris dels lectors el qualifiquen de valent per haver pres aquesta decisió que ell mateix qualifica com La decisió més difícil.

El mateix article del diari acaba explicant que des del moment que cessi en el seu càrrec percebrà el 80% del seu sou actual fins que compleixi els 65 anys, moment en què passarà a percebre una pensió vitalícia del 40% del seu sou. Alerta a la dada: el 80% són 104.000 euros anuals (8.667 mensuals) i el 40% són 52.000 euros (4.333 mensuals).

Suposo que no estic capacitada per opinar sobre la dificultat d’aquesta decisió, però permeteu-me comentar que amb aquesta pensió que li queda, la decisió no sembla tan difícil. Jo, personalment, ho trobo d’escàndol.