dimarts, 22 de novembre del 2016

De la loteria i de la vida

Ja fa dies que  s’han posat a la venda les participacions de loteria de nadal -la nacional i la grossa-. Al seu voltant, tothom corre a comprar-ne, no fos cas que s’acabés. Tots volen ser una mica més rics -ella també-, però sent opinions diverses i una carrandella de motius per voler ser rics que la deixen figagirada.
Uns voldrien estar folrats per deixar la feina i parar-se per ells; altres per deixar de treballar i no fotre ni brot; altres voldrien estar-ho per donar-se tots els capricis –i vicis- que no es poden permetre... Si fins i tot hi ha qui voldria ser molt ric només per tenir la sensació de ser-ho i refregar-ho pels morros dels altres!
Se sent -com tantes altres vegades- diferent del seu entorn. No és pas que no vulgui que li toqui la loteria. I és clar que ho vol! És clar que li agradaria no haver de mirar prim en les despeses extres; és clar que li agradaria poder canviar aquell vell tot-terreny que li escurça  l’aproximació de les excursions que tant li agrada de fer; és clar que li agradaria gaudir de la tranquil·litat de tenir un roc a la faixa per tot el que pugui menester; és clar que li agradaria ajudar les seves filles en l’adquisició del seu primer vehicle o de la seva primera vivenda. I és clar que sí!


Se sap analfabeta en matèria de jocs i apostes. No ha comprat mai una butlleta de la primitiva ni de la bonoloto; com a molt, algun cupó de l’ONCE i alguna participació dels sortejos nadalencs. Per això, cada any en aquestes dates no sap com actuar i dubta –i la fan dubtar- de l’import que n’ha de comprar, de loteria. Uns diuen que s’ha d’apostar fort, que qui no arrisca, no pisca. Uns altres diuen que no hi juguen mai, però sap de sobres que s’hi gasten molts més diners dels que s’hi gasta ella.  
Com els altres anys, en comprarà una miqueta. I si toca, toca. I si no, no tindrà cap decepció, perquè, no enveja gens ni mica la manera de fer d’algunes persones tan carregades de diners que la seva vida gira entorn a la seva riquesa. Sap de sobres que les coses més importants no es paguen amb diners. No es pot comprar l’amistat verdadera. No es pot comprar l’amor. I, sobretot, no es pot comprar la salut. Sap que un bon feix de bitllets no hauria estalviat la mala fortuna als que han perdut la batalla i sap que no són garantia d’un futur llarg i planer.
Li agrada la vida que té i la vida que viu i signaria allà on fos perquè d’ara endavant tot seguís en la mateixa línia.  

divendres, 11 de novembre del 2016

So long Leonard

Eren les vuit del matí quan has enganxat el programa de la Terribas ja començat i t’ha sorprès sentir l’Everybody knows de música de fons. Uns segons més tard rebies per watsapp un “mare, s’ha mort en Leonard Cohen” i ho entenies. No ha estat fins al final de la jornada laboral que n’has pogut saber alguna cosa més i ha estat aleshores quan, vençuda per l’impuls, publicaves al teu mur de facebook l’enllaç A singer must die.
Saps que la musica d’en Leonard Cohen ha estat present en la teva vida. La vas descobrir quan tot just acabaves de deixar els jocs d’infants i començaves a sortir. Us trobàveu en aquell pis gros i vell del centre on disposàveu d’un espai per experimentar en els jocs adolescents i descobrir alguns dels plaers dels adults i, en aquell sofà atrotinat, et delectaves escoltant repetidament Suzanne, So long Marianne, Take this longing... enregistrats en disc de vinil i reproduïts en un tocadiscs esgavellat, com si escoltar aquella música et fes sentir més gran.    
D’adulta l’has escoltat una i altra vegada. Saps que t’hauria agradat saber més anglès per entendre en cada moment el sentit de les seves lletres, però les taral·leges amb més bona voluntat que no pas encert i saps que la seva música et remou les entranyes.
Has escoltat Cohen en discs de vinil, en cintes magnètiques, en CD’s, al Youtube, a l’Spotify... i, en moments determinats, tens una necessitat imperiosa de reproduir la seva música una vegada i una altra fins que aconsegueixes fer sortir allò que et rosega per dins. I saps que a voltes has esperat quedar-te sola per escoltar-lo i plorar amb ell i que, alguna vegada, has allargat l’arribada a casa, encara que haguessis de donar un parell de voltes a la rotonda del barri, perquè al reproductor del cotxe sonaven temes com  Dance me to the end of love o Hallelujah.
Amb ell has crescut, amb ell has criat les teves filles, amb ell has feinejat, amb ell has cantat i ballat i amb ell t’has emocionat, perquè la seva música i la seva veu lenta i profunda t’arriben al fons de l’ànima, per això, amb ell has ofegat les teves penes, has plorat els teus malats i has plorat els teus difunts. Perquè, en els moments difícils de la teva vida, Leonard Cohen ha estat el teu músic de capçalera.
So long Leonard.