dimecres, 25 de maig del 2016

La Pastoreta

Un vespre de fa pocs dies que, després d’una llarga jornada, gaudia d’una estona de repòs al sofà, amb la televisió engegada i sense volum, em van cridar l’atenció les imatges d’una noia que pasturava un ramat d’ovelles. Pensant que era un reportatge, vaig acabar el capítol que estava llegint i vaig apujar el volum per veure de què es tractava. Però vaig fer tard, el suposat reportatge s’havia acabat i estaven fent anuncis. L’endemà vaig tornar a veure la imatge de la pastora i el ramat i vaig ser a temps d’adonar-me que no es tractava d’un reportatge, sinó que era un anunci d’aigua del Pirineu.
Uns dies després va ser notícia que la protagonista d’aquell anunci, “la Pastoreta” existeix i es diu Anna Plana; més tard a través d’un familiar seu vaig saber que l’Anna és filla de Navata i que la història és real i que es tracta d’una pastora amb ramat propi. Escorniflaire com sóc, he trobat una publicació amb la història  de la noia, que va estudiar a l’Escola de Pastors i que s’ha instal·lat a Llessuí. Trobo que aquest és un bon anunci per una millor història. 
Gràcies a la similitud amb un fragment de la meva història personal, m’entendreixen les històries de joves que són capaços de sobreviure a les dificultats que comporten aquests oficis i sento una gran admiració pels seus protagonistes que, havent-hi nascut o havent-hi arribat per pròpia voluntat, han decidit tirar endavant amb aquest estil de vida. 


Sentir parlar de la Pastoreta, però, m’evoca uns records d’infància estretament lligats amb aquest ofici. Es tracta de la història de la petita de les tres filles d’un rei malcarat que, per saber com n’era d’estimat per cada una d’elles, els ho va preguntar. La més gran li va dir “us estimo com el pa” i el rei li respongué “al meu costat pots restar”; la mitjana li va respondre “us estimo com el vi” i ell que li va dir “llavors pots restar ací”, i la més petita, l’Estrelleta, li va contestar “us estimo com la sal” i el rei, enfurismat li respongué “si m’estimes com la sal, ves-te’n a servir a un hostal”.
Expulsada de palau, l’Estrelleta va anar a servir en una hisenda molt gran que en veure que era tant poca cosa, li feien pasturar una oca. Quan tornava de pasturar, l’oca explicava a la mestressa que la pastoreta no era tal. L’hereu de la casa també sospitava del fals origen de la noia i ella ho desmentia: “No en sóc reina ni princesa, ni filla d’emperador, sóc una humil pastoreta filla d’un honrat pastor”.
Es van enamorar i ella va acabar confessant-li la seva història: “Jo no en sóc pastora, que en sóc princesa, però al palau dels pares no hi vull pas tornar, en lloc de corona, vull lluir caputxa, en lloc d’or i plata, llana vull filar”. Finalment, hi va haver casori i el rei hi va ser convidat i li van servir un guisat sense sal, fet que li va fer veure com n'era d'important aquest ingredient i com l'estimava la seva filla. La història va acabar amb una mena de reconciliació entre pare i filla. 


Aquesta rondalla la teníem en disc de vinil de 45 RPM, amb el conte en paper i amb il·lustracions a l’interior de la coberta. Va ser un regal que els reis de l’any 1964 van fer, segurament, a la meva germana Marissa. És impossible escoltar aquest disc sense recordar-la i reviure aquelles llargues tardes d’hivern i els dies que, afectades per alguna malaltia infantil, ens quedàvem a casa en comptes d’anar a col·legi.
La història l’havíem sentit tantes vegades, que molts anys després, els sis germans que vam ser i els cinc que ara som, érem i som capaços de recitar la història de la dòcil pastoreta, posant especial èmfasi al mal caràcter del rei i escarnint la veu de nas de l’oca que cantava: “cap herbeta no he tastat, però he vist una gran dama que en el riu s’ha emmirallat...” (podeu escoltar-la tot seguit).

Ben segur que la vida de pastoreta presenta moltes dificultats, però deixeu-me pecar de bucòlica i recordar les paraules de l’Estrelleta: “a la muntanyeta no hi neva ni plou, i a la terra plana tot el vent ho mou. Sota l’ombreta, l’ombreta, l’ombrí, flors i violes i romaní. Flors i vioooles i romaní!”





Gravació del conte en dues parts:
  







dissabte, 14 de maig del 2016

Esmolet i Boet o Boet i Esmolet

Ara que ja som a mig maig, està a punt de produir-se la substitució de Pyros, per tal d’evitar problemes de consanguinitat, ja que, als seus 26 anys, sembla que és el progenitor directe o indirecte de tres quartes parts dels cadells nascuts a la zona.
Per als que no em seguiu, us diré que Pyros és el primer ós bru mascle que es va reintroduir al Pirineu; va arribar el 1997 procedent de les muntanyes d’Eslovènia i en els 19 anys que fa que campa per aquests monts, ha esdevingut l’únic mascle que s’ha reproduït dins d’un domini de més de 5.000 km2. Ben segur que els seus fills, néts i altres plantígrads mascles esperen poder tenir un paper actiu en la seva substitució, però es trobaran amb un nou exemplar que molt probablement els privarà del privilegi que estan esperant.
Parlant dels descendents de Pyros, ja fa dies va ser notícia que havien fet un concurs per triar el nom dels cadells d’ós nascuts al Pirineu l’any 2014. El nom del primer cadell s’havia de triar entre una llista de 15 paraules típicament pallareses i l’escollida va ser Esmolet, mentre que el nom del segon s’havia de triar d’una llista de 15 topònims de la zona de l’hàbitat natural de l’ós bru al Pirineu i en aquest cas, el nom triat va ser Boet. Els quatre cadells nascuts el 2015 portaran el nom que triaran en un concurs els alumnes de les escoles locals. 
Esmolet i Boet. Foto https://piroslife.wordpress.com/
Esmolet i Boet o Boet i Esmolet, són dos noms que m’evoquen grans i llunyans records de joventut i d’infància.
Boet és el nom d’un pla situat al capdamunt de la Vall Ferrera, prop d’on comença el camí a la Pica d’Estats. Hi he estat un parell de vegades. El setembre de 1981, una colla de joves muntanyencs vam anar a fer la Pica, de 3.143 m, que és el sostre de Catalunya i que va ser el meu segon tres mil. Abans, però havia trepitjat el Pla de Boet, acompanyada dels pares, l’estiu de 1978 quan, amb els germans ja grans que s’havien quedat a casa, vaig semblar filla única per uns dies. En aquella ocasió la Fonda Jubany d’Àreu va ser el nostre camp base per fer excursions i passejades. Amb el pare vam fer una excursió a l’Estany de Baborte i una altra al cim del Monteixo, i amb el pare i la mare, tots tres, vam fer unes bones passejades de les quals recordo el Pla de la Selva -en visita de descoberta- i el Pla de Boet on, amb el silenci -només trencat per la remor de l’aigua- com a música de fons, majestuositat i quietud es combinen equilibradament. 
1981. Camí a la Pica d'Estats

1978. Els pares al Pla de Boet
1978. Pla de Boet
Les d’aquell estiu van ser les darreres excursions que vaig fer en companyia del pare, ja que pocs mesos després va patir  una afecció coronària tot pujant de Tregurà cap a la Creu de Fusta. La seva prudència i intuïció van fer que m’estalviés un bon ensurt, però aquell dia va penjar les botes.
 
1978. El Monteixo des de l'Estany de Baborte

1978. A l'Estany de Baborte

Esmolet, segons la notícia, forma part d’una llista de paraules típicament pallareses. M’ha sorprès la territorialitat que s’atribueix a aquest mot que m’és prou familiar. A banda del significat de l’ofici d’esmolador, esmolet fa referència a “un individu molt eixerit, viu de potències” (DCVB) o a “una criatura espavilada, eixerida” (DIEC). És aquesta segona accepció que l’he viscut en primera persona, ja que més d’una vegada m’havia sentit dir sembles un esmolet!
Esmolet m’arriba de la mà d’altres mots com marabunta o vivarracha, segurament poc nostrats, que havia sentit a dir sovint anant de visita a casa d’algun familiar més acostumat a la calma que no pas al brogit que generava la presència de la nostra germandat; aleshores, no era rar sentir a dir ja arriba la marabunta!, expressió que entomàvem amb estima.  Pel que fa a vivarratxa he de dir que és un qualificatiu que va provocar un conflicte. La senyora Ramona, una dona vella, menuda, vestida de negre i pentinada amb un monyo, acostumada a una vida quieta i reposada, en veure el bellugadís i la remor que jo mateixa ocasionava, em va fer un comentari que em va caure malament. Enfadada, vaig córrer a fer saber a la mare que aquella dona m’havia dit borratxa. La mare hi va treure importància i em va fer entendre que aquella dona, lluny d’insultar-me m’havia adreçat un compliment, m’havia dit vivarratxa. 
Esmolet i Boet o Boet i Esmolet, més enllà dels noms de dos cadells d’ós bru enjogassats, són dos mots que s’encadenen amb altres i de bracet de la nostàlgia, m’ajuden a reviure vivències de ja fa molts anys, quan érem tan innocents i encara hi érem tots. Això en certa manera, deu formar par de la màgia de les paraules. 

Esmolet, vivarracha o simplement
amb energia desbordant