dilluns, 25 d’abril de 2011

Estranys a pagès?

Fa més de vint-i-cinc anys em vaig afegir a un grup de persones que ocupaven una finca,  propietat d’ICONA, que es troba situada a Monars, llogarret de l’Alta Garrotxa al peu del Comanegra. Amb en Joan, havíem conegut aquells nois i noies per Setmana Santa de l’any 1982, quan, amb uns amics, fèiem una travessia de tres dies per l’Alta Garrotxa i vam passar una nit a Monars, on ens vam allotjar i vam compartir la vetllada amb ells.
Conèixer aquells nois i noies ens va agradar. Per casualitat, al cap d’uns mesos els vam tornar a trobar i ens vam plantejar la possibilitat de formar part d’aquell grup. Ells, inicialment havien ocupar aquella finca pública com a alternativa a “fer la mili”, ja que eren un grup d’objectors de consciència quan el servei militar era obligatori i encara no s’havia aprovat la llei d’objecció. Vam conèixer el seu projecte i ens va engrescar. Poc més endavant, no en vam tenir prou de saber de la seva existència, sinó que vam necessitar passar a formar-ne part. La muntanya ens apassionava; l’Alta Garrotxa ens fascinava, i la seriositat i viabilitat d’aquell projecte ens semblaven suficients per atrevir-nos a provar-ho. De manera que entre el 1983 i 1984 hi vam conviure prop d’un any.
Allà vaig aprendre una sèrie de coses de les quals me’n sento satisfeta; vaig adquirir una experiència que no tenia en temes de subsistència, de valentia i suposo que de creixement personal; vaig adquirir coneixements pràctics d’alguns temes del món rural i vaig viure en primera persona experiències de les quals havia sentit a parlar, però que no havia pogut tastar. Aquell any vam treballar de valent: menar l’hort, fer conserves, criar aviram, matar porc, fer feines temporeres, anar a fira a vendre un pollí criat per nosaltres, tenir un (mini)ramat, munyir cabres, collir herbes... un seguit de feines pròpies dels manuals tipus La vida en el camp, L’horticultor autosuficient, o Agricultura ecològica per a principiants que trobava tan interessants en aquell moment.
Els principis de Monars no havien estat fàcils; com a ocupes, el grup havia estat desallotjat per les forces de l’ordre públic i la Guàrdia Civil havia fet fora els primers integrants del grup en més d’una ocasió. Mentre hi vaig estar, aquell tema s’havia calmat i encara que el fet d’habitar aquell indret no acabava de ser legal, tampoc no es podia dir que fos del tot il·legal; si més no ningú ens va venir a recordar que allò que estàvem fent era prohibit; es podria dir que allò era “consentit”.
Vaig tenir la sort de viure el moment de màxim apogeu del projecte de Monars. En aquells moments, fins i tot sortia a la guia de camps de treball internacionals que oferia el que en aquell moment devia ser el servei de joventut de la Generalitat i ens havien visitat joves alemanys, anglesos, suecs i fins i tot americans que havien destinat part de les seves vacances al projecte de restauració d’un “poblet” abandonat.
No recordo que cap organisme hagués finançat aquell projecte, ans al contrari, cada un dels participants col·laboràvem per tal de finançar-lo i de tirar-lo endavant.
Els visitants eren molt ben rebuts: excursionistes, grups d’escoltes, familiars, coneguts, pastors, caçadors i fins i tot curiosos tenien un lloc on passar el dia o la nit i un plat a taula o un lloc a l’escon a la vora del foc on enraonàvem i compartíem experiència, jocs de cartes o cançons.
Crec que aquell grup va caure en gràcia dels habitants dels pobles propers: Oix, Beget i Rocabruna. I això no va ser per casualitat, ja que sempre havíem tingut bona relació amb ells: hi anàvem a comprar, a recollir el correu, a preguntar-los com i què plantar, on anar a pasturar... Perquè sempre vam tenir clar que qui millor coneixia els intringulis d’aquell indret eren les persones que hi havien viscut i treballat. Val a dir que sempre hi va haver un tracte respectuós i de col·laboració amb la població local i m’atreviria a dir que ens veien com a uns joves segurament utòpics, però d’aquells que “són bona mainada”. No faltàvem a la festa de Beget ni a la de Rocabruna i ens comportàvem com ho feien els habitants del poble. Potser peco d’ingènua, però no recordo haver vist ni consum d’alcohol ni de drogues per part dels integrants d’aquell grup. L’aspecte, malgrat rentar-nos pràcticament en un cossi i rentar la roba a mà, era força bo; no hi faltaven barbes i cabells llargs, però anàvem tan nets i polits com els mitjans domèstics ens permetien.
La prova de la integració amb els habitants de l’entorn la vam tenir a la Festa Major de Monars de l’any 1984, per Sant Sebastià. Aquell cap de setmana vam aplegar-hi gran quantitat de persones d’àmbits diferents: excursionistes, naturalistes, garrotxins de naixement o d’adopció, pastors, caçadors, boletaires, antics habitants, admiradors, familiars nostres, periodistes... Pallassos, músics i, fins i tot una coral, van ajudar-nos a fer una Festa Major ben lluïda i l’era de Mà de l’Om va ser la pista d’un Ball amenitzat per en Blanc de Beget i l’Amadeu de les Arçoles. Quina festassa!
On era el secret? Crec que només es tractava de viure d’acord amb la gent del país, d’escoltar-los i ser respectuosos amb ells i d’integrar-se en l’entorn. Res més.
La meva estada a Monars va ser curta. Tal com diuen: des d’aleshores ha plogut molt. I com que la vida dóna moltes voltes, ara mateix tot allò em queda un xic lluny.  Ara bé, no me n’he oblidat i considero que com tot a la vida, aquella experiència va tenir el seu costat bo i estic segura que em va aportar coses positives.
La meva estimació per l’Alta Garrotxa, suposo que heretada per part del pare, fa que hagi continuat estant en contacte amb la gent del país i, fa uns deu o dotze anys, he compartit alguns moments amb els habitants d’Oix, aquest poblet de l’Alta Garrotxa, que durant molts de temps va estar deixat de la mà de Déu i on n’han passat a l’alçada d’un campanar i se’n podria fer més d’una novel·la.
La gent d’Oix sap què és viure a l’Alta Garrotxa, gaudeix dels avantatges i en pateix els inconvenients. Qui hi ha nascut i ha pres l’opció de quedar-s’hi és qui més ho pot saber. La gent d’Oix és gent treballadora; tenen una vida social i cultural rica; són actius -i activistes quan cal-; s’han mogut per defensar el que els pertany, i saben què és la sopa d’all sense que hagin de venir els de fora a fer veure que els la descobreixen.
Compartir experiències amb ells ha estat, és i serà (espero) tot un plaer. Hi he pogut conviure alguns anys per preparar la festa major. La Festa Major dura un parell de dies, però la preparació, gairebé tota una setmana. Allà, entre tots es fa tot: engalanar el carrer,  preparar una exposició, fer el sopar per als músics, despatxar a la barra del bar... També hi he compartit altres celebracions: els Pastorets, l’Aplec d’Escales i l’espectacular revetlla de Sant Joan (i dic espectacular perquè ho és!). Totes aquestes festes es fan per iniciativa de la gent del poble i amb la col·laboració dels participants. Allà tothom hi és benvingut: grans i petits, habitants i visitants, joves i vells...
D’uns anys ençà, a la Festa d’Oix hi abunden “els nous alt-garrotxins”. N’he dit així, perquè no sé com referir-me a ells. Em consta que ells detesten aquest qualificatiu, tot i que és pràctic per saber de qui parlem; per tant, a partir d’ara utilitzaré el mot “neorurals” per referir-m’hi. Espero que no molesti ningú.
Divendres, amb la meva família vam anar a fer un toc a Cal Ros. Cal Ros és botiga-bar situada al carrer Major d’aquest petit poblet on és possible jugar una partida de la botifarra, prendre-hi un bon vermut de bóta o comprar-hi des d’un paquet de macarrons fins a un desembussador per a l’wc, passant per un manat de ceba tendra o uns pebrots vermells.  Quan hi vam entrar hi havia, com cada dia, els homes del poble fent la partida; ahir, pel fet de ser Setmana Santa, hi entrava algun turista segurament allotjat al càmping o en una casa de turisme rural; hi havia mainada del poble que entraven a comprar alguna llaminadura i sortien a jugar al carrer. Ara bé, el que no ens va passar per alt, va ser la presència d’alguns neorurals i no pas precisament pel fet de ser-ho sinó per la seva vestimenta i la seva actitud.
Passejar pels carrers d’Oix, divendres passat, era diferent que fer-ho un dia de cada dia. Ahir s’hi preparaven la fira “Oix 1850, Festa vuitcentista, Bandolers i contrabandistes”. Crec que enguany se’n fa la segona edició. No vaig assistir a la primera i no hauré assistit a la segona, però crec que puc dir que no és una festa de i per al poble d’Oix. Diria més aviat que es tracta d’una fira dels neorurals; una fira feta a Oix sense comptar amb la gent del poble. Una festa feta als carrers d’un poble on (con)viuen gent del país i gent de fora; persones amb més deures que drets i persones amb més drets que deures; gent que paga els seus impostos i gent que no tan sols no els paguen, sinó que viuen de subsidis diversos.
I justament el dia de Sant Jordi, coincidint amb aquest esdeveniment, El Periódico de Catalunya dedica una doble pàgina a les repercussions socials de la vida alternativa dels neorurals i, sota el títol “Estranys a pagès” ens mostra algun casos de persones que viuen “d’aquesta altra manera” a l’Alta Garrotxa. En aquest article, hi surten unes paraules de l’alcalde de Montagut i Oix (municipi on pertany el poble d’Oix), paraules com «No tenim problemes greus, de delinqüència o drogoaddicció, però és indubtable que aquest fenomen provoca certs riscos d’encaix social al poble. N’hi ha de molt seriosos, que arriben aquí amb projectes d’agricultura ecològica i de contacte amb la natura. Alguns fa molts anys que hi viuen i estan arrelats al territori, però altres van de pas, rebotats de la ciutat, amb un tipus de vida molt marginal, gairebé de supervivència», més avall, l’articulista escriu Però aquesta població nouvinguda també comporta «un cert divorci» amb els costums i tradicions del poble i, el que a judici de l’alcalde és pitjor, la possibilitat que es creïn dos mons paral·lels. «Ara mateix hi ha una relació cordial, però cada un d’aquests grups [els veïns de tota la vida i els neorurals] va a la seva. Això pot causar problemes de cohesió social, per això és molt necessari establir connexions entre tots dos», afirma Ribes. En un apartat titulat “Recursos” hi diu «Igual que les ciutats tenen els seus plans de barri, en el medi rural necessitem ajudes per donar feina a la gent i per proporcionar els serveis bàsics. No es pot permetre que hi hagi gent sense cap qualitat de vida perquè es considera que és una opció personal i que és una forma de vida alternativa. Igual que no es pot permetre que hi hagi veïns que paguen impostos i altres que no en paguen», insisteix.
Curiosament, divendres a Cal Ros, l’actitud d’un d’aquests neorurals era “digne” de veure: s’enrotllava amb tothom qui entrava, mamava com el que més, s’autoservia amb molta franquesa una cervesa darrera l’altra i mentre vam ser allà ni en va pagar cap ni va fer cap gest perquè els que regenten el bar tinguessin facilitat per anotar-li cada una de les mitjanes que agafava. Qui sap si a hores d’ara ja ha cancel·lat el deute. Anava abillat amb una vestimenta peculiar, amb un cabell que ara mateix em costa de descriure i tampoc puc descriure el calçat (perquè no en duia). Com ell, altres personatges del seu estil van entrar al bar i tenien en comú alguns trets característics: la franquesa d’autoservir-se, l’aspecte físic i aquella gran set. Em va fer gràcia el que em va dir una de les meves filles i em prenc la llibertat de reproduir-ho: “Mare, vosaltres ara podríeu ser així? Gràcies per no ser-ho.”
Tot plegat fa pensar que potser l’articulista d’El Periodico tenia raó i realment tenim estranys a pagès.

dilluns, 18 d’abril de 2011

Sobre la nit

Tal com passa amb els dies, de nits n’hi ha moltes per recordar. La nit de Nadal, carregada de màgia i il·lusió; la de Cap d’any, nit teòricament més llarga, però que els humans ens entestem a convertir-la en una de les més curtes... Perquè, de nits, n’hi ha de tota mena.
La nit és aquell període de temps que hi ha entre dia i dia i que cadascú destina al que li sembla (o al que pot). Tradicionalment, aquest espai de temps ha estat reservat al descans físic i mental, a les relacions íntimes (de parella o no)... Aquesta seria la part més tendra i bucòlica de la nit. Per als joves (i alguns que no ho són tant) la nit és sinònim de diversió: concerts, discoteques, festes, celebracions esportives... Segurament que la majoria d’aquests actes no tindrien tant d’èxit si es fessin en plena claror del dia. I com que la nit té una doble cara, la seva foscor empeny els humans a fer allò que no es pot fer mentre és clar; de manera que és a la nit quan es produeixen la majoria de, robatoris, baralles, borratxeres...
Descansar a la nit, a partir d’una edat i una situació personal determinades no és del tot fàcil. De nit els decibels es magnifiquen i som capaços de sentir aquell soroll insignificant que no sentiríem en ple dia encara que es produís al costat de la nostra orella. Depenent d’allà on visquem, de nit podem sentir les intimitats dels veïns: si arriben a mitja nit, si porten talons o sabata plana, si es dutxen abans de ficar-se al llit, si es lleven a fer un riu, si el seu fill té tos o si li surten les primeres dents, si els sona el telèfon o el despertador, si arriben sols o acompanyats disposat a passar una nit boja o si han decidit aprofitar la calma i la foscor per resoldre en forma de discussió allò que no acaba de rutllar.
Ja a dintre de casa, de nit podrem gaudir dels estossecs dels nostres fills (que són més forts que no pas de dia), serà l’espai de temps que ocuparan les grans febrades i quan segurament haurem d’administrar antitèrmics, fer-los banys d’aigua tèbia o qualsevol altre remei més o menys casolà per fer-los baixar la temperatura; de nit és quan hem anat a urgències més espantats. Quan els fills ja són més grans, és a la nit quan patirem per ells: els estudis, les amistats, les primeres relacions afectives... tot això se sobredimensiona de nit. Les cabòries siguin per temes laborals, familiars, de salut, polítiques, econòmiques o fins i tot esportives, totes tenen la capacitat d’aparèixer en plena nit, arraconant el son reparador i neguitejant-nos a cor què vols.
En l’àmbit domèstic, és de nit quan prendrem consciència de sorolls diversos: la nevera que s’ha fet vella i no para de fer soroll, aquell despertador que ens han venut com a silenciós i que resulta que no ho és gaire, aquell motoret del llit, el transformador d’aquell llum de paret... 
Els que patim la síndrome de la lloca (conjunt de símptomes físics, però sobretot mentals, que priven la persona afectada de gaudir d’un son conciliador fins que tots els polls no han arribat a jóc i el galliner queda tancat i barrat), tant si és congènita com adquirida, ens estimem mil vegades més una nit de diari que no pas una de festa i vivim en una contradicció constant, ja que ens agrada el ritme diürn dels dies festius, però ens sentim més còmodes amb el ritme nocturn dels dies laborables.
Això no obstant, de nits, n’hi ha de molt tranquil·les. Per posar un exemple, a mitjan agost, situats lluny de la claror de les ciutats, podem passar una bona estona nocturna observant les llàgrimes de Sant Llorenç, gaudint del que s’anomena pluja d’estels.
Santa nit, plàcida nit!

diumenge, 17 d’abril de 2011

Sobre la paciència

Quanta paciència s'ha de tenir. Amb aquesta expressió actualitzava el seu estat un amic del facebook. Seguidament escrivia, entre parèntesi, ara no sé si posar-hi un interrogant o un signe d’exclamació. Tant amb un signe com amb l’altre, aquesta proposició estaria carregada de sentit.
El diccionari defineix el mot paciència com “Qualitat, virtut, de qui sap suportar els mals amb fortitud, sense plànyer-se’n” i “Qualitat de qui suporta amb calma l’espera d’una cosa que tarda, la durada d’un treball.
No sé fins a quin punt la paciència és innata o si s’adquireix a mida que hom va creixent; suposo que hi deu haver un xic de cada component. El que està clar és que, pel que fa a aquesta qualitat, n’hi ha que estan més ben dotats que d’altres. N’hi ha que de ben menuts ja són molt pacients i n’hi ha que són ben impacients, sigui a l’hora de fer-nos saber que tenen gana o son, a l’hora de fer un trencaclosques, a l’hora de fer un trajecte en cotxe... I és que ja de ben petits, n’hi ha que tenen més paciència que un sant.
La falta de paciència és una cosa que s’encomana; amb això vull dir que una persona impacient pot fer acabar la paciència del que té al seu costat, per molta que en tingués el qui “l’aguanta”. Aleshores diem que li ha fet acabar la paciència.
La paciència és un bé escàs i m’atreviria a dir que cada vegada ho és més. Les nostres mares tenien més paciència que nosaltres mateixes. A la meva mare li havia sentit a dir paciència no t’acabis. Jo mateixa, quan em desespero sovint m’encomano a la santedat d’aquesta qualitat: Santa paciència!
Els mitjans tecnològics actuals ens han acostumat la immediatesa. En us segons podem contactar amb qui ens interessa, tant si es troba a casa com fora; tant si és a la vora com si es troba a l’altra punta del món. En un tancar i obrir d’ulls podem trobar informació del que vulguem i (més o menys) en l’idioma que ens convingui. Crec que aquestes noves tecnologies contribueixen al fet que tots plegats tinguem molta menys paciència. Això es nota a la carretera, a la feina, a l’escola, a la fleca, a la cua de la caixa del supermercat, a la gasolinera, a les botigues de roba, a la perruqueria, a la sala d’espera del metge, als camps de futbol, als pavellons, a les estacions de tren, als aeroports, a la parada de bus... I a dintre les cases, cadascú s’ho sap!
I és que de paciència, com de seny, tots n’hem de tenir. I sovint n’hem de tenir per nosaltres mateixos i pels altres. Sovint hem de fer allò que en diem armar-nos de paciència. En necessitem els adults i els joves, els homes i les dones, els empresaris i els treballadors, els pares i els fills, els metges i els pacients, els compradors i els venedors, els funcionaris i els administrats, els rics i els pobres, els alts i els baixos, els professors i els alumnes, els pescadors i els caçadors, els rossos i els morenos, els de dretes i els d’esquerres i... sobretot, sobretot, n’hem de tenir i n’haurem de tenir –i no pas poca- les catalanes i els catalans.
La meva mare tenia molta paciència i no li van faltar ocasions per demostrar-ho. Sovint deia que la paciència és la mare de la ciència. Ara bé, quan l’ocasió s’ho mereixia li podíem sentir a dir: Déu em doni paciència i algun duro barrejat, és el lema que jo uso i així tinc tranquil·litat. Ja m’agradaria, ja, haver estat hereva d’aquesta seva qualitat!
Paciència no t’acabis!
 

dissabte, 2 d’abril de 2011

I per què n’hauríem de ser, d’idiotes?

Aquesta setmana m’ha arribat un mail amb un text -suposadament[1]- d’Arturo Pérez Reverte; un text d’aquells que es fan famosos a la xarxa i que ja fa mesos que circula. Sigui qui sigui l’autor del text, m’agradaria aclarir-ne algunes coses.
El fet de de queixar-se de la vaga dels controladors no vol dir que ens sigui igual la retirada d’ajudes a col·lectius desfavorits, ni que estiguem reclamant mesures que treguin el dret de la baixa laboral ni de gaudir de detreminats permisos. Potser no estem d’acord amb el repartiment dels ajuts ni amb l’ús del dret a la baixa laboral que es fa, però no per això ens presuposem idiotes.
El fet que la corrupicó política no sigui una excepció no és deixa indiferents, com no ens hi deixen certs privilegis de la classe política ni el frau fiscal de persones que acumulen riqueses desmesurades... Evidentment que no ens quedem igual i no ens presuposem idiotes.
Segurament que no ens agrada la monarquia que tenim i ho hem dit, ho diem i ho direm les vegades que facin falta. Els treballadors, els joves i altres col·lectius no es queden igual encara que no es manifesten violentament com en altres països. I potser, vés per on, preferim estalviar-nos certs actes violents. Ara bé, per això no ens presuposem idiotes.
Personalment, puc dir que em sé el nom d’alguns futbolistes supermilionaris i que no sé qui són la majoria de les persones que surten a les revistes del cor -tot i que podria saber-ho si m’hi esforcés més-. Alguna vegada (segurament moltes menys que les que l’autor del text trobaria adequades) llegeixo algun article d’algun personatge considerat intel·lctual (potser de no tan al nivell com trobaria adequat l’autor del text). Ara bé aquestes coses, no fan que em pugui sentir ni més ni menys idiota.
En el text de referència l’única pregunta que es repereix al final de cada paràgraf és “sou idiotes?” Es veu que si la gent respon que sí[2] ens quedaria una mica d’esperança; ara bé, si molta gent respon que no, vol dir que estem molt “cardats”.
Qui respondria que sí a tal pregunta? Jo també crec que hi ha molt per fer i molt per sanejar. Jo també estic en contra de moltes coses que esmenta l’autor. Jo també trobo indecents moltes de les coses a què fa referència. Oi tant que sí! I el que jo pensi no em fa sentir ni més ni menys idiota.
Ara bé, com que el mot idiota té un significat ben clar “Deficientíssim d'intel·ligència a causa d'una anormalitat cerebral”, trobo de molt mal gust fer-lo servir en el context en què l’ha fet servir aquest personatge. Sigui qui sigui l’autor d’aquest text[3], podria ser una mica més educat, respectuós i estalviar-se de menysprear qui no reacciona com ell trobaria adequat. La població “rasa”, segurament d’un nivell cultural més baix que ell, tenim els nostres drets i els fem valdre com ens sembla o com podem i no ens agrada que l’intel·lectual de torn surti al carrer disposat a jutjar-nos i a fotre’ns enlaire l’autoestima que ens queda.
Perquè, tot això, què té a veure amb ser idiota?


[1] Dic suposadament, perquè no l’he sabut trobar publicat en el seu web ni l’he vist signat per ell, però tampoc ho ha desmentit, tot i que més aviat en algun lloc web esmenta que se li ha atribuït l’autoria de “forma errònia i fins i tot potser interessadament”.
[2] Qui respondria que sí quan li pregunten “sou idiotes?”
[3] I més encara si és un autor tan reconegut amb tants premis, membre de la Real Acadèmia i amb un bagatge cultural de tan alta volada.