dimecres, 31 d’agost del 2011

Enyorant el berenar de sant Ramon

No sé què té el final d’agost que cada any em remou les entranyes. Potser la melangia pel fet d’acabar-se les vacances; potser la sensació que han quedat coses per fer; potser veure l’arribada de la rutina del setembre o, simplement, la proximitat de les festes del Tura, però enguany, com l’any passat, l’altre i l’altre també enyoro el berenar de Sant Ramon.
El meu pare se’n deia, de Ramon; per això, el dia d’avui era habitual que ens trobéssim a casa els pares. Era un dia de celebració informal, però precisament per això, hi anàvem –i hi venien- tots. Era una festa sense convit, un sant sense regals i un berenar sense protocol. Era el berenar de sant Ramon: panets amb llonganissa, brioixos amb pernil dolç, coca ensucrada amb xocolata, begudes de taronja, de llimona, de cola, cervesa i algun vinet per als adults. Alguns anys, quan ja tots érem grans, ho acabàvem amb una mica de pasta fullada que més d’una anècdota havia comportat per la rapidesa amb què ens la cruspíem
En aquell modest piset, pensat per viure-hi quatre o cinc persones, ens hi podíem reunir més de vint comensals. A casa els pares ens hi aplegàvem, a més d’ells dos, els dotze germans -sis fills i les sis parelles-, la desena de néts i les tietes i els oncles que quedaven. El dia de sant Ramon el pare estava espatarrant: afectuós amb els seus néts, atent amb les explicacions de les vacances dels fills i dialogant amb les seves germanes i cunyats.
Era un dia de molta feina: la mare calculava la quantitat que calia de cada cosa perquè no faltés de res; els germans grans li donaven un cop de mà per tenir el berenar preparat a l’hora acostumada; els néts portaven algun rodolí, postal o felicitació per l’avi que els rebia estirant-los la barbellera mentre entonava “el tiri-riu-riu-riu-riu-riu” cosa que no hem vist fer a ningú més. Al menjador de casa els pares, cada un dels néts comprovava si havia arribat la postal que havia enviat des del seu lloc de vacances; l’àvia les tenia a la vista, una al costat de l’altra no fos cas que algun nét pensés que la seva tenia menys protagonisme que la dels altres. Quan arribaven els oncles tocava repassar el nom, l’edat i el nivell de creixement de cada un dels nebots i renebots tement algun comentari poc afortunat d’aquells tiets més agosarats per no dir descarats: que si la nena ja està desarrollada, que potser ja té xicot, que si tu t’has engreixat un xic... o d’altres que tots recordem com a més còmics i inoportuns.
Sant Ramon és dia feiner, però a casa nostra, l’hauríem pintat de vermell al calendari. Ho vam poder celebrar fins ara fa vuit anys, just abans de morir la mare; després el pare, que la va sobreviure tres anys, ja no va estar per més celebracions... Per això, avui entrant a la consulta, en veure que el meu metge es deia Ramon, li he allargat la mà i li he dit Felicitats tot recordant els Ramon que avui no felicitaré.
Com enyoro el berenar de Sant Ramon!

diumenge, 28 d’agost del 2011

Les vaques pasturen, ensenyen el cul i també mengen farratges!

Los prados son verdes, el sielo es asul, les vaques pasturen i ensenyen el cul. Tres afirmacions prou conegudes que els que tenim certa edat sabem entonar –amb més o menys gràcia- recordant Mollerussa, la cançó de la Trinca. Un prat verd, una vaca pasturant... una imatge ben bucòlica, més encara si a la vaca l’acompanya un vedell de pocs dies intentant mamar. La part que continua (em refereixo a la d’ensenyar el cul) fa certa gràcia, però pot ser que resti encant a l’estampa inicial, depenent del grau d’emmerdissament dels darreres de l’animal i de la quantitat de mosques que s’hi passegen.
A l’estiu, a muntanya, s’hi poden trobar unes bones eugassades i uns escamots de bestiar boví d’uns quants caps. Aquests animals són enviats a les altes prades a passar els mesos d’estiu on gaudeixen de cert marge de llibertat, tot i que sempre hi ha un pastor que en té cura i els fa una ullada amb més o menys freqüència. Trobar bestiar pasturant pot desencadenar actituds ben diverses: des del que observa respectuosament l’escena animal fins al que els hi fot cop de roc -vés a saber per quin motiu-, passant pel que s’hi retrata o el que els ignora.
En general, trobar bestiar pasturant fa certa gràcia; podríem dir que el bestiar decora el paisatge, hi dóna un acabat de ruralisme. És clar que hi ha qui té por i, com que els animals semblen dotats d’un sisè sentit que els permet ensumar la proximitat d’una persona que els tem, són capaços de detectar la presència de l’esporuguit i mostrar la seva màxima bravesa, cosa que fa passar una mala estona al caminant temorenc i als que l’acompanyen.
El bestiar lliga molt la gent de pagès. La feina del camp es pot deixar algun dia, però amb els animals s’hi ha de ser diàriament. A l’estiu, a la feina del bestiar s’hi ajunta la d’arreplegar menjar per a l’hivern -que és molt llarg!-. Per això és freqüent veure dallar, raspallar i embalar farratges. No és estrany que aquestes feines es facin a primera hora del dia o al capvespre quan l’herba seca té un grau d’humitat que la fa manejable sense que s’esbocini; en canvi, al pic del sol queda eixarreïda, i en remenar-la s’engruna i li cau la fulla. Un cop l’herba està empaquetada en forma de bales (ara rodones i molt grosses), cal emmagatzemar-la cara a l’hivern. L’emmagatzematge comença amb el trasllat. Per això és habitual a l’estiu veure per les carreteres tractors amb remolcs carregats de bales. Aquests vehicles agrícoles tenen certes limitacions de velocitat, tot i que no tenen res a veure amb les que tenien anys enrere; ara circulen uns tractors molt grossos, còmodes i ràpids..., però es pot donar el cas que el trasllat dels farratges provoqui algunes cues –retencions- a les carreteres.
És freqüent que passejant o anant i tornant de vacances coincidim amb el trasllat de farratges; aquí podem trobar-nos amb actituds diverses: els qui, pacientment, respecten aquests vehicles, els qui ni s’immuten i els que mostren la seva impaciència, falta de respecte i tracte poc respectuós envers aquelles persones que, a diferència d’ells, estan treballant mentre la majoria estan de vacances. I dic això perquè m’he trobat en més d’una ocasió en una d’aquestes situacions. L’última es produí baixant de Ribes de Fresser on el conductor d’una autocaravana va mostrar-se impacient, insolent i irrespectuós amb un pagès que traslladava un remolcat de bales de farratge, una tarda calorosa de primers d’agost. El conductor d’aquella autocaravana -que molt probablement estava de vacances- va estar a punt de provocar un accident en el qual haguessin estat implicats el tractor amb el seu remolc, l’autocaravana i uns quatre o cinc vehicles que ens trobàvem a la vora. Potser els ocupants d’aquell vehicle tornaven d’unes vacances a muntanya on havien estat admirant els prats verds, el cel blau i les vaques que pasturen i ensenyen el cul. Això pla seria gros: quina actitud tan contradictòria! Com deia l’amic Ferrés al seu blog El led vermell, els indígenes sempre han fet nosa als colonitzadors http://el-led-vermell.blogspot.com/2011_07_01_archive.html
Per acabar, em resta aclarir al conductor anònim de l’autocaravana -i a tants d’altres que farien el mateix- que les vaques que pasturen i ensenyen el cul, també mengen farratges!

dimarts, 23 d’agost del 2011

El sopar del capità

Som a l’estiu, estació en què es concentren les vacances de la majoria dels humans. En aquesta època de l’any és freqüent parlar de vacances i que ens facin preguntes del tipus “Estàs de vacances?”, “Han anat bé les vacances?” o “Ja has acabat les vacances?”.
Hi ha moltes maneres de gaudir d’aquesta pausa laboral: viatjar, quedar-se a casa, instal·lar-se a una segona residència, llogar un apartament, anar d’hotel, de càmping... Molts són els indrets on es poden passar aquest dies: mar, muntanya, pobles, grans ciutats, territori nacional, a l’estranger... Uns s’emporten les criatures, altres les deixen; alguns aprofiten per viatjar al poble o ciutat natal a retrobar-se amb familiars, d’altres  comparteixen aquests dies amb pares, sogres o germans. I el dia del retorn a la feina, el tema de conversa principal a l’hora de la pausa –o no- són les vacances. Escoltar què han fet els companys durant la seva pausa estival pot ser distret, a vegades sorprenent (sigui pel destí, per la companyia o pel pressupost que hi han destinat) i, segons l’extensió i del detall de l’explicació, fins i tot pot arribar a ser un pal. Ara bé, no podem negar que és una pluja d’idees per a un altre any.
Encara no he tornat a la feina -em queden uns dies més de descans-, però ja he tingut l’oportunitat d’escoltar algunes explicacions sobre vacances i m’ha sorprès especialment que hi ha una forma de viatjar que, malgrat la crisi, està proliferant. Em refereixo als creuers. Justament, dissabte passat, a Barcelona, s’esperava la visita de més de trenta mil persones que viatjaven a bord de vuit grans vaixells.
Temps enrere només els més rics es podien permetre anar de creuer, ja que era tot un luxe. Ara sembla que aquesta forma de viatjar estigui a l’abast de tothom –cosa de la qual dubto-; per tant, sembla que en un moment o altra de la vida hom ha de fer un creuer. I en algun moment pot arribar a semblar que si no has estat en un creuer, no has vist el món per un forat.
He sabut de persones de tipologia molt variada que enguany s’hi han embarcat (mai tan ben dit): les illes gregues, la costa italiana o el mar Bàltic són alguns dels indrets recorreguts (que no vol dir visitats). N’hi ha de molt luxosos i d’altres que potser no ho són tant. Alguns ho tenen tot inclòs -en diuen todo incluido- i en d’altres cal pagar per la majoria de les activitats que es consideren extres. En uns hi ha moltes festes de gala i en d’altres, diuen que no tantes. En uns els nens paguen i en altres viatgen de franc... En fi, una gran varietat per escollir. Ara bé, una cosa que tenen tots en comú és el sopar del capità -per la majoria, la cena del capitan, (sembla que en castellà és més impactant). Es tracta d’una nit en què tothom s’engalana per brindar amb el patró de l’embarcació que llueix els seus galons compartint el sopar amb els assistents.
Mai no he sentit gaire entusiasme pels galons, tot i que n’he tingut a la vora: tenia un oncle comandant, vaig viure uns vint anys prop de la caserna de la guàrdia civil, un familiar va ser alferes i de gran vaig treballar en una comissaria de la policia catalana; per tant no puc dir que els galons em siguin desconeguts. Ara bé, si ara mateix hagués d’anar a un creuer i pogués fer una petició demanaria que m’estalviessin el sopar del capità (cosa que crec que ens beneficiaria a tots dos).
Anar a un creuer no és una de les coses que tingui planificada a curt termini, però no es pot dir mai d’aquesta aigua no en beuré. I, com que la vida dóna moltes voltes, a la pregunta “Aniràs a fer un creuer?”, ara mateix respondria Qui sap lo! (variant de l’expressió S’ho sap!). I mentre no arribi el moment de sopar amb el capità, ho faré en companyia dels meus, de paisà, en terra ferma i sense gaire protocol.

diumenge, 21 d’agost del 2011

L’enrenou de la revisió del PIRMI


L’executiu català ha sorprès una bona part de la població amb la mesura de voler posar ordre en el cobrament del PRIMI o Renda mínima d’inserció. Evidentment, aquesta mesura ha estat titllada, com a mínim, d’impopular.
Aquest ajut es va crear amb uns objectius i per a uns destinataris concrets. No sóc experta a interpretar normativa, però m’he llegit en què consisteix i a qui va adreçat i queda molt clar que cal complir unes condicions per beneficiar-se’n i que el fet de deixar de complir-ne alguna fa que s’extingeixi el dret. Això no obstant, diria que més aviat és un tipus d’ajut “a canvi de res”. Això també pot sonar impopular, però potser les ajudes econòmiques a canvi de res no haurien d’existir.
Els diputats de l’oposició denuncien que el Govern intenta projectar la imatge que el frau del país el protagonitzen les persones pobres i en risc d’exclusió social. El conseller d’Empresa i Ocupació ha hagut d’aclarir que l’objectiu del PIRMI és la reinserció social i laboral, que no es tracta d’una pensió de jubilació ni d’un subsidi d’atur. El conseller de Benestar Social ha demanat disculpes a les famílies que hagin pogut sofrir alguna molèstia, però ha recalcat que es tracta d’un control necessari, encara que comporti unes molèsties inevitables.
Si ho he entès bé, el que pretén el Govern és regularitzar certes irregularitats i revisar si les persones que es beneficien del PIRMI compleixen totes les condicions necessàries per percebre aquest ajut. Tampoc no és tan estrany, penso jo: qui compleix els requisits no deixarà de complir-los pel fet que se’n faci una revisió i qui no els compleix deu ser que en algun moment se li ha atorgat un ajut que no li correspon. Entenc que es podria haver fet millor, avisant amb antelació, sobretot els treballadors socials que en el fons són els que donen la cara davant els usuaris, beneficiaris –o no- del PIRMI i fent-ho en un altre moment de l’any que no sigui precisament el mes en què un alt percentatge dels treballadors públics estan de vacances. Ara bé, llevat d’aquests dos aspectes, la veritat és que no entenc perquè aquesta mesura és tan polèmica.
Possiblement amb aquesta revisió hi ha poques possibilitats d’evitar frau i poques possibilitats de reduir despesa, però com deia una coneguda meva: només es té allò que s’estalvia i en aquest moment cal estalviar el que es pugui, per poc que sigui. Una manera més d’estrènyer-se el cinturó i una manera més per tenir un inici de curs parlamentari ben animat.
Diuen que com més petita és la nou, més soroll remou. Potser és això.

dimecres, 3 d’agost del 2011

Al facebook es parla del temps -i d’altres coses!-

Que el mes de juliol ha estat, climatològicament parlant, poc típic és conegut per tots nosaltres. Per alguns, els que han treballat, això pot haver estat fins i tot un avantatge; en canvi, per altres, els que han fet vacances, ben segur que ha estat un inconvenient.
El temps com a tema de conversa és un comodí que en determinades ocasions ens pot treure d’un compromís: ens pot servir per trencar el gel o per estalviar-nos de parlar d’altres temes més compromesos que podrien acabar –ai quina mandra!- en una discussió.
El temps, amb la variabilitat que ens ofereix, és, ha estat i serà motiu d’inspiració de pintors, escriptors, fotògrafs... I el facebook no en podia pas quedar al marge; en aquesta xarxa social també es parla del temps. Per posar un exemple, el grup 2011: l’any que no va haver-hi estiu té més de 27.000 admiradors.
Perquè el facebook, que algú ha batejat com a “xafarderia-book”, de fet, és un reflex de la societat i permet als seus membres expressar públicament –més en broma o més seriosament- els seus gustos i opinions. Això explica la proliferació de grups més o menys ben trobats. N’esmentaré algun: Jo també he jugat al 1, 2, 3, picaparet!, amb més de 54.000 admiradors; Caga tió, amb 111.000 admiradors, o El català a l’escola ARA i SEMPRE, amb prop de 64.000. Ara bé, un dels que darrerament he trobat encertat és un que, per cert, m’he permès traduir al català: Adonar-se de la crisi en veure Punset repartint pa Bimbo per les cases, que té més de 16.000 admiradors. Perquè, que un senyor advocat, economista i divulgador científic, condecorat amb la Creu de Sant Jordi i tot, ens hagi de convèncer que aquell “pa de paquet” és tan natural, què voleu que us digui?. Si ell s’ho creu, endavant; jo m’estimo més menjar una llesca de pa de flequer sucada amb una tomata de l’hort i amb un bon raig d’oli d’oliva.
“Xafarderia-book” -o no-, alguna cosa de bo deu tenir aquesta xarxa social que ha permès posar en contacte i mobilitzar centenars de persones per fer saber al món que no es mostren indiferents davant de qualsevol situació.
El juliol ha estat fresc i plujós i hi ha qui preveu que l’agost també ho serà. Ara bé, amb fred o calor, amb pluja o sequera, sempre hi ha qui en treu profit i es fa l’agost!