diumenge, 30 d’abril del 2017

Cada abril que perds és un abril que no torna

Enguany t’han robat el mes d’abril. Saps que això li pot passar a qualsevol persona i que aquest robatori ha estat sense forcejament, però això no treu que notes que te l’han pres. Així ho sents i així ho dius. I tu que el volies per a tu, el mes d’abril...
No en faràs un drama, perquè no ho és. Saps que una lesió és un mal amb salut i que en temes de salut no s’hi val a fer bromes ni a exagerar. Per això ho dius baixet.


Et saps més de tardors que de primaveres, però esperaves l’abril i el volies viure en primera persona. Saps que l’abril és el mes de les roses, dels llibres... El més dels verds, els grocs, els liles, els vermells i el mes dels cels mes blaus i el dels dies que s’allarguen. I quan veus que t’ho estàs perdent, notes que a fora, la vida passa com un huracà.
Ara que s’acaba, l’endreçaràs en aquell calaix on apilones de forma desordenada les idees, els propòsits i els projectes a l’espera que arribi el moment que els puguis fer realitat. Però saps que cada abril que perds és un abril que no torna. 


divendres, 21 d’abril del 2017

Adriana ha abandonat el grup

Si a l’entrada anterior escrivia sobre la necessitat de desconnectar i de no atendre consultes de  feina fora de l’horari laboral, avui vull parlar d’una altra eina que ens facilita la comunicació interpersonal: el WhatsApp.
Es tracta d’una aplicació per a telèfons intel·ligents, tot i que també existeix en versió per a ordinador. No és l’únic sistema de missatgeria instantània, però sí el més utilitzat; amb més de 1.000 milions d’usuaris, va per davant de Line i Telegram.
Entre la llista d’avantatges del WhatsApp hi trobem l’agilitat, la rapidesa, la facilitat d’ús i que està disponible per a la majoria de sistemes operatius; entre els inconvenients, la poca fiabilitat, la manca de verificació i la poca privacitat.
Aquest canal, que encara ofereix més immediatesa que el correu electrònic, facilita la creació de tants grups com interessos tinguem. Així acabem creant grups per comunicar-nos pares i fills, germans sols, germans i cunyats, companys de feina –amb o sense els caps-, amics de costellada, amics de farres nocturnes...  Els noms dels grups de WhatsApp són tan variats i originals que han estat objecte de diversos articles. De manera que hi podem trobar noms com “Feina”, “Operació del pare”, “Aniversari Pepet”, “Cabres Boges”, “Bola de Drac”... Uns dels grups de WhatsApp tan famosos com temuts són els de pares d’alumnes d’una classe, que per sort no he patit en persona, ja que el WhatsApp va entrar a la meva vida quan les meves filles ja eren universitàries. Es tracta d’uns grups que han estat objecte de debat per l’ús desmesurat i poc recomanable que se’n fa. Si us ve de gust podeu llegir Els pares amb WhatsApp agenda (ARA Criatures, 18/04/2017).
A WhatsApp és tan fàcil crear un grup com trobar-nos –volgudament o no- formant part de grups diversos; de manera que al final de la jornada hom es pot trobar amb un elevat nombre de missatges per llegir. Hi ha aplicacions i articles amb indicacions de com sobreviure als grups de WhatsApp. Amb el temps, alguns grups deixen de tenir sentit o canvia la temàtica pel qual van ser creats. Quan es dóna aquesta situació, allò més normal seria sortir del grup, tal com deixaríem d’anar a les reunions d’un grup de persones amb el qual ja no ens sentim lligats. Ara bé, no sé per quin motiu, tenim recança a sortir-ne o a eliminar grups que han quedat obsolets.
Darrerament m’he dedicat a esborrar del mòbil contactes innecessaris i a sortir de grups amb els quals no em sentia vinculada. A més de fer neteja, aquesta mesura també anava en la línia de mantenir la privacitat d’unes converses que no em pertanyen i de respectar la intimitat de les persones que formen part del grup en qüestió. 
Per això, en alguns grups de WhatsApp dels quals formava part, després del corresponent missatge de comiat, els ha aparegut el text “Adriana ha abandonat el grup” que, lluny de ser  un mem dels molts que circulen per aquest canal, era la conseqüència d'una mena de feng shui mental que també produeix sensació d’ordre, netedat i alleujament.
Us ho recomano!



dijous, 20 d’abril del 2017

El benestar d’un simple clic

Darrerament es parla molt de la necessitat de desconnectar i d’evitar atendre consultes de la feina fora de l’horari laboral. A França han acabat regulant per llei que els treballadors puguin ignorar els e-mails, els missatges i les trucades dels seus caps més enllà de l’horari laboral. L’article acaba amb "podem admetre treball extra en circumstàncies excepcionals, però sempre cal tornar al que és normal, que és desconnectar i deixar de ser a la feina de forma permanent". Està molt bé que la llei protegeixi les persones de les intromissions digitals relacionades amb la feina, però seria molt millor no haver d’arribar a aquests extrems.
Algú pot pensar que és poc habitual atendre consultes laborals en horari extra-laboral, però em consta, pel que veig al meu entorn, que és molt i molt freqüent. Ho he vist en autònoms, en treballadors per compte d’altri, en funcionaris... I fins i tot en estudiants, si equiparem les consultes acadèmiques i la resolució de dubtes i de treballs al que seria la feina en el món laboral.  No deixa de ser una forma d’esclavatge modern que, sens dubte, contribueix al mal humor i la irritabilitat que pateix la nostra societat i que condueix a l’estrès i a l’ansietat, cada vegada més generalitzats.

Quan fa uns anys vaig descobrir que podia vincular els meus correus electrònics -el de la feina i el particular-, vaig pensar que em seria molt pràctic, ja que, obrint només una bústia de correu, podria estar al dia de tots els afers. I ho va ser, de pràctic, però allò era també una eina de doble tall. De mica en mica, sense adonar-me’n, atenia assumptes de feina fora de l’horari laboral i, sense acabar-ne de ser conscient, vaig arribar a trobar normal respondre correus de la feina des del sofà de casa, fins que en una ocasió que vaig estar de baixa, una mica per la meva manera de fer i una mica per la facilitat tecnològica, em va ser molt difícil desconnectar [*]. En tot cas, quan en vaig ser conscient, vaig prendre les mesures necessàries per posar-hi remei i he de dir que no em va ser fàcil ni gratuït: em va costar fer-me entendre i vaig patir unes conseqüències tan desagradables com indesitjables.
Recentment he posat ordre a les meves bústies de correu i he desvinculat les adreces electròniques, marcant una clara separació entre les comunicacions d’àmbit laboral i les d’àmbit personal. Aquesta mesura m’ha produït una immediata i agradable sensació d’odre, netedat i alleujament. Sembla mentida que un simple clic pugui aportar tant de benestar.





[*]Aquells que es creuen en el dret de menysprear els treballadors públics, haurien de saber que a molts funcionaris també ens costa desconnectar. El meu entorn laboral n'és ple!

diumenge, 9 d’abril del 2017

De la indumentària de l’Oh Happy Day i dels meus pits

Ahir al vespre a TV3 feien la final del programa Oh Happy Day (OHD), concurs musical emès en prime time els dissabtes al vespre per la televisió pública de Catalunya.
Tot i que no sóc fan del programa, he de reconèixer públicament que alguns dissabtes al vespre, metre fem un sopar informal, el tenim posat de fons i que m’agrada sentir algunes de les actuacions musicals que s’hi mostren. També he de dir que m’irriten o més ben dit, m’irriten molt, les intervencions del jurat i d’alguns altres personatges que hi apareixen, però, entre el programa i jo mateixa s’ha establert una relació de tolerància que permet que al sopar del dissabte se senti de fons la música d’OHD, amb el benentès que a l’hora en què el jurat delibera es pugui prémer el mute del comandament a distància.
La vestimenta dels grups de l’OHD, la trobo en general poc afortunada, però els vestits que portaven ahir l’Anna Simón i, sobretot, la Gisela, sobrepassaven els límits del mal gust i del sexisme. Em sap greu per la Meritxell Escofet, becària de la Vestiteca que se sent “carregada de bones vibracions i moltes ganes de continuar dins d’aquest món de la moda i la telea qui encoratjo a seguir treballant en el món de l’estilisme i la moda i, sobretot, a investigar en altres línies.
Ahir al vespre, asseguda al sofà amb la cama estirada per alleugerir-la del pes del guix que fa tres setmanes que hi porto, amb un tall de pizza en una mà i una cervesa a l’altra, vaig veure aparèixer l’Anna Simón i la Gisela, guarnides amb uns vestits que em van semblar de molt mal gust i escandalosament sexistes. Tant, que vaig pensar que aquella indumentària era mereixedora d’un tuit; de manera que vaig piular “Trobo que els vestits de les dones, presentadora i del jurat d’avui, són sexistes i de molt mal gust #FinalOHDTV3”. Tot seguit vaig rebre aquesta resposta d’un usuari de twitter “A veure, si tu ets una vella sense tetes no és culpa d’elles”.

És evident que els cossos i l’aspecte físic de la Gisela i l’Anna Simón no s’assemblen de res amb els meus (cos i aspecte físic), però el meu tuit feia referència als vestits que lluïen a la gala d’ahir i la resposta que vaig rebre era tan desafortunada com fora de lloc. Li hauria contestat que els meus pits –dels quals l’usuari de twitter no en sap la mida ni l’aspecte- m’han estat d’utilitat sempre que els he hagut de menester i que em sembla molt que ell, del seu cervell, potser no en podrà fer gaire res. Evidentment, no ho vaig fer.
Per sort, Twitter preveu la notificació de tuits ofensius i vaig fer ús d’aquesta possibilitat. Poca estona després, rebia una altra piulada “Perdona el meu tuit ofensiu, em sap greu.” Li vaig respondre “Realment ha estat desafortunat. Disculpa acceptada.”
Ara tampoc no voldria criminalitzar en Pepito, l’usuari de twitter que va fer aquesta piulada tan desafortunada. Tots podem tenir un mal moment i la immediatesa de twitter pot fer que passin coses així. És precisament per això que, a les xarxes socials, com a la vida, hem de ser molt, però molt conscients dels nostres actes.
Ara bé, el que em dol més de tot això és que és un reflex de la presència permesa i continuada del sexisme en tots els àmbits de la vida i, sobretot, entre el jovent.
Que trist!

diumenge, 2 d’abril del 2017

Records de Montserrat

Fa pocs dies vam anar d’excursió a la Muntanya de Montserrat: de Santa Cecília a Sant Jeroni, pujant pel Portell del Migdia i baixant pel Pla dels Ocells fins al Pla de Santa Anna, des d’on teníem previst continuar cap al Pla de la Trinitat i tornar a Santa Cecília.  
Quan vam ser al Pla de Santa Anna, vam ser conscients de la proximitat de l’abadia i, veient que feia un dia esplèndid i que anàvem bé de temps i de delit, vam decidir baixar els més de dos-cents cinquanta metres de desnivell que ens en separaven i anar a fer-hi una visita.
A mida que ens hi acostàvem, ja a les envistes del monestir, les imatges del passat s’anaven apoderant del meu present, de manera que vaig acabar baixant les Escales dels Pobres allunyada de l’espai i el temps presents, recordant les anades familiars a Montserrat.
Els pares, després de casar-se, l’any 1948, hi van anar a Montserrat, per això quan l’any 1973 van celebrar les seves noces d’argent van triar aquest indret per fer-hi una celebració íntima acompanyats dels fills. Vint-i-cinc anys després, el 1998, amb la joia d’haver pogut arribar tots dos amb vida i prou salut als cinquanta anys de casats, van tornar a escollir el mateix escenari per celebrar les noces d’or. Aquell dia els pares estaven radiants, contentíssims de commemorar aquella efemèride acompanyats dels seus dotze fills[1] i dels seus deu néts. Però no totes les anades a Montserrat han estat festives. En una altra ocasió, uns anys més tard, hi vaig tornar per acompanyar la meva germana Marissa. Ella, ja molt malalta, va tenir la voluntat de fer aquella sortida a la recerca d’un remei o un consol per una malaltia que no en tenia, ni de remei ni de consol.  

Montserrat,1973: noces d'argent

Montserrat 1973: amb els fills
Potser per això, el 17 de març d’enguany, un cop vaig ser a l’esplanada, vaig quedar corpresa per una profunda melangia i una invasió d’enyorança que em van deixar paralitzada i immòbil davant la majestuositat d’aquell indret que traspuava els records de les emocions viscudes de la mà de tres persones estimades que ara ja no hi són.    
El dia d’avui, a casa, era dia de celebració per l’aniversari de noces dels pares. Ells, amb els sis fills que “Déu els va donar", van formar la gran família on em vaig criar: una família XXL. Els que en formem part, ens hi sentim afofolats i fem pinya en les celebracions familiars, però sobretot n’hem fet en els mals moments que hem conviscut: les malalties i mort de la mare, del pare i de la nostra germana. 
Per això, em plau recordar els pares, en Ramon i la Tura, amb les muntanyes de Montserrat al fons, eufòrics i exultants, envoltats dels seus fills i néts. Els besnéts no els hauran conegut, però estic segura que també els estimaran gràcies a les històries i les anècdotes que els explicaran els seus pares.
Un petó!


1998: acompanyats dels néts


[1] Els pares van tenir sis fills, però la mare sovint deia que ella en tenia dotze: els sis que va tenir i els sis que li vam portar (les nostres parelles).