dilluns, 31 de desembre de 2018

Balanç desordenat d’un 2018 "simpàtic"


Altra volta arriba el 31 de desembre, el dia de tancar l’any i de fer balanç del que han estat els darrers 365 dies. Per als que som poc amants de la festa de canvi d’any, el dia trenta-ú de desembre és un dia un xic estrany: sents que no ho vols celebrar i alhora que ho has de fer. Des de primera hora del matí se succeeixen les bromes simpàtiques de l’home dels nassos, una mirada graciosa del dia d’avui i, com tantes altres coses de la vida, també amb un deix masclista.
Des del punt de vista social, ecològic i polític, el 2018 no ens pot fer sentir gens orgullosos: hem permès i permetem l’escalfament del planeta, la mort de milers de persones a la guerra o  en la fugida cap a un món i una vida teòricament millors. Convivim amb unes diferències socials abismals. Tenim empresonades nou persones per haver permès una acte democràtic com és decidir quin futur volem per a la nostra terra i la resta dels que formaven part del mateix govern es troben lluny de casa qui sap per quant de temps. Crec que si ens avaluessin, aquest 2018 l’hauríem de repetir.  
Des del punt de vista personal, el 2018 m’ha portat satisfaccions molt grans. En destaco la graduació de la meva filla Sílvia en els estudis de Medicina. Ella s’ho ha guanyat i jo me’n sento molt orgullosa. L’atzar va fer que a l’estiu em regalessin dos mesos sense dolor, temps que vaig aprofitar per fer una mena de renaixement muntanyenc amb bona companyia (#RMABC) que em va permetre fer algunes excursions curtes, acompanyada dels meus estimats. Això ja no m’ho treu ningú.
Des del punt de vista familiar, el 2018 ha estat carregat de novetats i vivències inoblidables. He estat tieta àvia quatre vegades, els protagonistes han estat quatre renebots, tots nens, que han estat molt benvinguts a la nostra família XXL. Quatre fills que han parit tres nebodes meves. Tres d’aquests vailets tindran àvia materna. Un no en tindrà, però entre tots farem que sàpiga qui va ser i com se l’hauria estimat. Me l’he imaginat tantes vegades il·lusionada pel fet de ser àvia...
Des del punt de vista de la salut, no sé si és just dir que ha estat un mal any, ja que ben segur que hi ha persones que ho han passat pitjor. Ara bé, cinc bloquejos simpàtics del gangli estrellat, un electromiograma, una gammagrafia, unes quantes radiografies, una mobilització forçada amb ingrés hospitalari, una ressonància magnètica, una capsulitis adhesiva, una tanda d’infiltracions seriades, tot això amb les amb les corresponents visites mèdiques aquí i allà, unes dues-centes cinquanta sessions de rehabilitació i una tornada del dolor i de la medicació, crec que són arguments suficients com per valorar el 2018 com un any, sinó dolent, com a mínim, mediocre.  
Avui tornaré a fer un sopar per acomiadar l’any i, si així com l’any passat l’acompanyava de pregabalina, enguany l’acompanyaré de paracetamol, tramadol i amitriptilina que, junt amb una infusió, seran el meu brindis per desitjar un any nou millor, perquè aquest serà el meu segon cap d’any “simpàtic”.
Que tinguem un bon canvi d’any, tant els que hi doneu importància com els que no. Que el 2019 sigui millor en tots els aspectes i, si no pot ser millor, almenys que no sigui pitjor. Us ho desitjo de tot cor, a totes aquelles persones que, d’una manera o altra, formeu part de la meva vida.
Adriana, 31 de desembre de 2018

Foto: Joan Prat, desembre 2018

dilluns, 17 de desembre de 2018

Un altre any el Calendari d’Advent tenyit de groc


Tal com vaig explicar ara fa un parell d’anys, el Calendari d’Advent no forma part dels costums nadalencs de la meva infància, però des que vaig descobrir l’existència del blog “Calendari d’Advent”, una pàgina oberta i participativa, de temàtica nadalenca i que només s’actualitza durant aquest període de temps, m’agrada participar-hi.
Dilluns 10 de desembre hi vaig publicar la meva col·laboració d’enguany, un relat de records nadalencs que avui comparteixo amb vosaltres. Malauradament, aquesta entrada, igual que la de l’any passat, està marcada per l’existència de preses i presos polítics. Avui la comparteixo amb vosaltres:

Records d’aquelles nits de Nadal des d’un altre Advent Groc
Recordo que un matí de diumenge proper al dia de Santa Llúcia pujàvem tots al Seat 600 i anàvem a buscar la molsa. Recordo que la posàvem fent capes dintre d’un cistellet. Recordo la humitat del bosc, el fred de mans i la mullena als peus. Recordo que muntàvem una taula i que la revestíem amb unes faldilles de roba. Recordo la il·lusió que ens feia obrir la caixa on la mare desava les figures de pessebre. Recordo que anàvem traient gallines i polls, truges i godalls, vaques i vedells, i el pont, i les casetes, i l’àngel, i els pastors, i el naixement... Recordo que les ovelles i els xais tenien uns claus per potes i que les cabotes feien de peus. Recordo que uns quants pastors de l’anunciata tenien els braços trencats. Recordo que fèiem el riu amb el paper de plata de la xocolata. Recordo que cada any renovàvem la canya i el peix del pobre pescador. Recordo que espolsàvem farina damunt les muntanyes per simular la neu. Recordo que ruixàvem la molsa per mantenir-la gerda fins havent passat Reis.
Recordo el Cançoneret de Nadal folrat de paper i amb les pàgines esgrogueïdes. Recordo les boles de colors d’un vidre molt prim que es trencava molt fàcilment. Recordo que la mare posava un ram de boix marí florit en un gerro d’aram damunt la calaixera. Recordo que anàvem al bosc a buscar els pals per picar el tió. Recordo que el pare els polia i n’arrodonia les puntes per evitar que algú prengués mal. Recordo que abrigàvem el tió, que era una caixa de cartró, amb una manta de llana de llit infantil. Recordo que el tió ens cagava quatre lilaines, quasi tot de menjar. Recordo quan vam deixar de fer cagar el tió perquè tots ja érem molt grans. Recordo la il·lusió que em va fer tornar a fer cagar el tió quan els pares van ser avis i jo una tieta molt jove.
Recordo la processó de la nit de Nadal per dur el nen Jesús al pessebre, amb candeles i tot. Recordo que l’encarregat de portar l’infant era el més petit de la família. Recordo que quan el nen ja era al pessebre el pare proclamava “Al·leluia, al·leluia, Jesús és nat!”. Recordo que cantàvem ses blanques manetes petites com són, essent tant petitetes formaren el món. Recordo que ballàvem el xarrampí, xarrampí, xarrampia amb un pal entre els braços darrere el clatell. Recordo el pare i la mare feliços de veure la seva llarga descendència cantant i ballant tots al seu voltant.
Recordo els sopars de pa amb tomata amb embotit i xocolata desfeta amb melindros. Recordo la mare tallant torrons i oferint-ne a tothom com si fos una venedora. Recordo que m’agradaven molt més les neules que no pas els torrons. Recordo una tieta soltera a qui li agradava la dolçor del cava semi-sec. Recordo alguna missa del gall, però en recordo molt poques, perquè érem tanta colla que el sopar s’acabava molt tard.
Tots aquests són records d’aquelles nits de Nadal de quan hi érem tots i tots teníem salut. Records al voltant d’un pessebre, d’un tió i d’una llarga taula amb una encara més llarga sobretaula. Records dels nostres costums que cap persona -adulta o infant-  hauria de sentir-se’n privada. Però també recordo que el de l’any passat va ser el primer Nadal Groc perquè unes persones innocents el van passar entre reixes. Malauradament aquest tornarà a ser un Nadal Groc perquè encara en són més que el viuran empresonats i allunyats dels seus estimats. Fins i tot uns quants el poden viure fent vaga de fam.  
M’agrada compartir aquests records infantils de la nit de Nadal pensant en els presos polítics, la Dolors Bassa, la Carme Forcadell, en Jordi Sànchez, en Jordi Cuixart, l’Oriol Junqueras, en Joaquim Forn, en Josep Rull, en Jordi Turull i en Raül Romeva i els seus companys exiliats. I en les seves famílies, les seves parelles i els seus fills, els més petits, els joves i els grans, desitjant de tot cor que no hagin de viure cap altre Nadal en aquesta situació injusta i ignominiosa, com a ostatges d’un estat que es considera democràtic.   
Que els bons desitjos de pau, joia i amor que tant es proclamen aquests dies prenguin tot el sentit i que la llibertat, la justícia i la dignitat s’imposin d’una vegada per totes i perdurin entre nosaltres, aquests dies i la resta de l’any.
Us volem lliures i a casa, per això no ens cansem de cridar: Llibertat preses i presos polítics!
Adriana, 10 de desembre de 2018


 Altres col·laboracions al blog Calendari d’Advent
2013: Els records d’aquelles nits de Nadal
2016: La història de Nadal i l’anar a dalt
2017: Un advent entre reixes



dilluns, 3 de desembre de 2018

Rehabilitació, rehabilitació i rehabilitació (II)

Tal com deia en el post anterior, com que el principal tractament per la DSR o SDRC és la rehabilitació i tinc força coses per explicar-ne, ho faig en unes quantes entrades. Avui penjo la segona.

Capítol 2: l’espai físic o el gimnàs
La rehabilitació de la meva extremitat superior dreta s’està realitzant, majoritàriament, al gimnàs de l’Hospital d’Olot i Comarcal de la Garrotxa. Dic majoritàriament perquè és allà on em tracten des de la intervenció i on m’apliquen els tractaments rehabilitadors, tot i que, de tant en tant, assisteixo a alguna consulta privada on em fan tractaments complementaris per tal d’alliberar contractures i ajudar-me a reequilibrar les estructures músculo-esquelètiques que no treballen prou bé o que pateixen sobrecàrrega.
El primer dia que vaig trepitjar el gimnàs vaig quedar força sorpresa. En primer lloc, per l’amplitud que ofereix i, en segon lloc, perquè la majoria de lliteres estan en una zona comuna on també hi ha les espatlleres, el mirall, la “taula de mans”, escales i rampes, bicicletes, cintes elàstiques, pilotes, coixins de formes diverses, bosus, elements per a la motricitat fina ... i alguns aparells d’electroteràpia. En un altre sector hi ha la zona d’electroteràpia amb lliteres separades entre elles per unes mampares.
La poca intimitat que ofereix el fet de ser un espai obert i compartit per molts usuaris, queda compensada per la mà esquerra de les persones que hi treballen, a l’hora de parlar discretament o sabent trobar la manera de tallar aquelles situacions que podrien derivar en tafaneria. Que l’espai sigui obert, permet a les fisioterapeutes supervisar els usuaris que fan, pel seu compte, els exercicis que els han indicat, mentre elles apliquen el tractament a un altre pacient.
Però el gimnàs de rehabilitació és molt més que un local amb equipament i mobiliari. L’espai destinat a rehabilitació vindria a ser una mena de temple, un espai on les persones lesionades tenim la possibilitat de centrar-nos en l’exercici, en la rehabilitació de la part del cos afectada i en la nostra recuperació, oblidant-nos per una estona, en tant que ens sigui possible, de pensaments, coses a fer o altres problemes que tinguem.
En el meu cas, el gimnàs de rehabilitació ha estat incorporat a la rutina, segurament per això ha passat a formar part de la meva zona de confort. En aquest espai és on em van acollir quan tot just acabada d’operar havia de començar a mobilitzar el braç; allà és on van començar les sospites que alguna cosa no anava prou bé; allà és on he rebut més explicacions sobre què vol dir patir una DSR o SDRC; allà és on he trobat i trobo més comprensió quan les coses no han anat o no van tal com tothom esperava i allà és on he preguntat i pregunto, tant que penso si alguna vegada arribaré a esgotar la meva fisioterapeuta. Sort en tinc de la seva paciència i ganes d’explicar i compartir el seu coneixement.
Totes aquestes coses, han fet que allà m’hi hagi sentit i encara ara m’hi senti segura, m’hi trobi protegida per unes mans que en tocar-me m’ofereixen confiança i seguretat i que em fan percebre que el temps que passo allà dins estic fent el millor que puc fer per intentar superar aquest atzucac. És per això que, com els he manifestat en més d’una ocasió, temo que arribi aquell dia en què em donin l’alta, sobretot perquè cada vegada tinc més clar que no serà una “alta per curació”.
Mentre aquest moment no arribi, es tracta de treure profit de les sessions prescrites, utilitzant els elements del gimnàs que tinc a la meva disposició, aprenent nous exercicis i sotmetent-me als tractaments i mobilitzacions de la mà de la meva fisioterapeuta.  
Adriana, 3 de desembre de 2018
DSR - 38

El gimnàs de l'hospital on faig la rehabilitació


diumenge, 25 de novembre de 2018

Rehabilitació, rehabilitació i rehabilitació (I)


Si en una cosa coincideixen els autors que publiquen sobre la DSR o SDRC, és a dir que el principal tractament per a la seva millora o curació és la rehabilitació. Per això, aquesta paraula, escrita tres vegades seguides i repetida amb cantarella com si es tractés d’un mantra, surt a moltes de les entrades que he publicat sobre aquesta dolència.
Potser trobeu estrany que, havent-ho esmentat tantes vegades, fins ara no hagi fet cap post dedicat a la rehabilitació. La veritat és que, el fet de portar més de tres-centes sessions -que en hores vindrien a ser més de quatre-centes-, fa que em costi resumir en una sola entrada tot el que voldria escriure. Així doncs, ho faré per capítols.
Capítol 1: rehabilitació, fisioteràpia i fisioterapeutes
El DIEC defineix la rehabilitació com la recuperació, mitjançant procediments adequats, d’una habilitat corporal normal que, a causa d’una malaltia o d’un traumatisme, s’havia perdut. Segons el mateix diccionari, la fisioteràpia és l’ús terapèutic dels agents físics naturals o artificials com ara aigua, aire, electricitat, radiacions, fred, calor. Així doncs, la rehabilitació és “el què” (treball per tornar a la part del cos la seva habilitat natural) i la fisioteràpia és “el com” (conjunt de tècniques emprades per a fer-ho).
Vull transcriure també la definició de fisioteràpia que va fer l’OMS l’any 1968, que esmenta art i ciència: La fisioteràpia és l’art i la ciència del tractament per mitjà de l’exercici terapèutic, calor, fred, llum, aigua, massatge i electricitat.
Si la fisioteràpia, tot i que es basa en la ciència, és art, és podria dir que els fisioterapeutes, encarregats d’aplicar els tractaments als pacients, són artistes. Això ajudaria a desfer aquell fals mite que diu que “els fisioterapeutes manipulen la part del cos lesionada de forma agressiva fins que al pacient li cauen les llàgrimes”. Per sort, amb el temps que porto fent rehabilitació puc constatar que això no és així. A més, en la dolència que ens ocupa es recomana respectar el llindar del dolor per evitar exacerbar-lo o “despertar la bèstia”.
Sota l’uniforme blanc dels fisioterapeuta, hi ha una persona amb una formació acadèmica teòrica i pràctica, enriquida a base de cursos d’actualització i ampliació de coneixements i, sobretot a base d’experiència; una persona que en un moment de la seva vida va decidir dedicar-se a una professió del tot assistencial i vocacional; una persona, generalment discreta, seriosa, disciplinada i sensible, que treballa amb les mans i que, en la majoria dels casos, ho fa des del cor.
El o la fisioterapeuta, com la resta dels humans, és una persona que té dies bons i dies que no ho són tant i amb una vida privada i amb una motxilla personal a l’esquena que difícilment pot deixar al vestidor. En la majoria dels cassos, però, s’interessa per l’estat del pacient i el tracta amb afecte i empatia, trampejant com pot determinades situacions, sigui perquè es tracta de casos delicats, de pacients que pateixen una patologia greu o que viuen una situació complicada.  
Crec que aquesta professió requereix tenir molta paciència, ja que es poden trobar amb tota mena de situacions: des de les més agraïdes fins a les menys plaents, per no esmentar les més extremes que han provocat la campanya #MeTooFisio per denunciar casos d’assetjament comesos per pacients envers a les fisioterapeutes.
Ciència, art, coneixement, ètica o estratègia de comunicació. Tots aquests són conceptes que he trobat al blog d’un fisioterapeuta, en un article on es pregunta si la fisioteràpia és un art. Acabo aquesta entrada amb unes paraules seves que m’han agradat molt: [...] la fisioteràpia és, sobretot, una estratègia de comunicació amb el pacient i no precisament verbal en tots els casos. Una mà que comunica recolzament, afecte i a vegades fins i tot silenci enmig del soroll i la confusió que envolta a molts pacients en algunes fases del seu procés de recuperació. Una mà que avalua i obté un “feedback” de l’estat dels teixits. Una mà que alleuja el dolor i el patiment, amb tot el potencial de comunicació que això transmet [...].
(Podeu trobar el text complet AQUÍ).
Adriana, 25 de novembre de 2018
DSR - 37
 
Fisioteràpia: la combinació perfecta entre mans i cervell.

dimarts, 20 de novembre de 2018

Les espelmes de la iaia


Hauria de recular molts anys per situar temporalment el record de la primera vegada que vaig veure cremar una “espelma de la iaia”. He de dir que la “iaia” d’aquesta expressió era la mare, una dona senzilla, propera i patidora que estimava i es feia estimar. He parlat d’ella a “La nena de la rutlla”, “El seu nom és Tura” i “Record” i a moltes altres entrades on rememoro situacions viscudes al seu costat, algunes de les seves ensenyances o altres vivències que tenen a veure amb ella. La seva manera d’estimar-nos era ocupant-se de nosaltres i preocupant-se per nosaltres. Era una dona patidora i alguns dels seus descendents hem heretat aquesta manera de ser.
De petits ens havíem servit d’espelmes per il·luminar les fosques nits al casal de Llongarriu, a la Vall del Bac, on fèiem unes llargues estades d’estiu que m’agradaria recordar millor. Fos pel costum adquirit a la Vall del Bac o perquè sovint queien els ploms, a casa nostra, a Olot, teníem sempre a mà espelmes, candeles, i un parell d’espelmatòries.
A casa érem més de celebrar el sant, en canvi el cumpleanys passava una mica per alt. Per això, tinc pocs records de bufar les espelmes d’aniversari i, els que tinc, no són d’infantesa, sinó molt més recents. Molt abans de l’existència dels basars xinesos, de les botigues “tot a 1 €” i, fins i tot, abans de les de “tot a 100 (pessetes)”, les espelmes es compraven en cereries, confiteries o en botigues de parament de la llar.
Més enllà de la utilització d’espelmes per fer llum, a casa nostra, candeles i espelmes tenien un altre ús, tant o més important. En situacions determinades i delicades, la mare tenia el costum d’encendre una espelma per ajudar. Aquestes són les “espelmes de la iaia”.
El costum d’encendre espelmes podria tenir a veure amb la llei rabínica del Sàbat hebreu, més tard adoptat pel cristianisme en la festa de la Candelera, que commemorava la presentació de Jesús al temple i la purificació de la seva mare, i tancava el cicle nadalenc. Les candeles beneïdes el dia d’aquesta festivitat, es guardaven a les cases i es considerava que tenien virtuts protectores. Per això era costum encendre una candela davant de situacions importants en què calia protecció: esquivar tempestes i pedregades, demanar salut o fertilitat, aconseguir una mort dolça o superar qualsevol adversitat que es pogués presentar.   
El cas és que a casa sempre teníem candeles i espelmes a mà i era allò més habitual que la mare n’encengués alguna quan la complexitat de la situació ho requeria: intervencions quirúrgiques, exàmens finals, accidents, malalties, parts... És evident que en una família amb sis fills, no pas ben quiets, la necessitat d’encendre una candela sovintejava.
Em sento hereva d’aquest costum, tot i que he de dir que hi he fet algunes adaptacions: si la mare les posava en un lloc ben visible prop d’una mare de déu o d’algun sant, el meu altar es resumeix en un petit raconet amb alguna planta, que vindria a ser una mena d’adaptació laica del de la mare.
He encès espelmes per invocar ajuda còsmica en situacions de malalties greus, en proves mèdiques delicades, ens exàmens importants i en parts de familiars i estimats. A voltes m’ho han demanat a distància. Unes vegades he rebut ajuda, altres, malauradament, m’ha estat negada. Sé que les espelmes no fan miracles, però potser ajuden a focalitzar el pensament i qui sap si a enviar energia a la situació que en necessita. Encara avui he encès dues espelmes i ben bé que ha anat. Estic segura que ella avui ho hauria fet. Jo, per si de cas, mantindré aquest costum.
Tal com deia Eleanor Roosevelt, “Sempre és millor encendre una espelma que maleir la foscor”. Visca les “espelmes de la iaia”!