dissabte, 2 de gener del 2010

La història del Nadal i l’anar a dalt

En català, la paraula Nadal ve de natalici, naixement. Els anglosaxons usen el terme christmas, que significa "missa de Crist" i en algunes llengües germàniques, com l'alemany, la festa s'anomena Weihnacht, que significa "nit de benedicció".

Ben segur que cadascú dóna un sentit propi al Nadal: orientals o occidentals, creients o no creients, grans o joves, rics o pobres. Tots, i cadascú de nosaltres d’alguna manera o altra, tenim un significat per al mot Nadal.

En una llar garrotxina on vivia una família formada per un matrimoni i els seus sis fills, la més menuda de la casa havia arribat a tenir un sentit propi i molt particular per al mot Nadal. Un sentit rar, però que tenia els seus propis fonaments.

Arraulida al sofà, o millor dit a les butaques del menjador, aquell espai que havia acollit i acolliria, els esdeveniments importants de la família: l’arribada de les notes –bones o dolentes- del fill i les filles, la convalescència de les malalties infantils (la varicel·la, el xarampió, el tacó... i fins i tot, l’hepatitis), l’aparició de la primera regla de cada una de les filles, la petició de mà de la filla gran, les llargues nits d’insomini dels pares... Bé, doncs, arraulida al sofà, en un vespre d’hivern que ben segur que algunes angines o una bona otitis s’havien apoderat de l’habilior d’aquella nena que no devia tenir més d’uns quatre anyets, en una estona de mal humor, la mare l’amanyagava tot dient aquelles paraules que en alguna ocasió podien esdevenir curatives: “Cura sana cura sana, si no se cura hoy, se curará mañana”. Ella, marrana com era, i malhumorada com estava, amb el seu rondinar constant, s’emmarranava que no volia menjar res. La mare, pacient com sempre, provava d’encetar noves converses, esperant ensopegar amb algun argument prou bo com per fer canviar l’humor de la menuda i aconseguir que aquelles hores del vespre engolís el primer aliment semi-sòlid del dia:

- Va que s’acosta Nadal. T’has de posar bona que aviat anirem a buscar la molsa i farem el pessebre. Després vindran les teves germanes grans i, quan hi siguem tots, farem cagar el tió.

Alguna cosa havia dit la mare que havia produït algun efecte. La nena es va girar de cara a la mare i la mirada li va canviar. La dona va pensar “Caram! Tan menuda, malaltona com està, i mira quina il·lusió que li fa el Nadal. Com hi ha món! És ben bé que hi ha paraules que tenen màgia.”

Tot seguit s’encadenà un curt però prou interessant diàleg:

- I jo també podré Nadal?

- Oi tant, ara estàs malalta, però en pocs dies ja no ho estaràs.

- Però a mi també em deixareu Nadal?

- És clar que sí, filleta. El Nadal és per a tots: per als teus germans i per tu, petita; pel papa i la mama i per a l’àvia i els tiets, també.

- ! –Feu la nena amb cara de sorpresa; semblava que no ho veia gaire clar. Com podia ser que tota aquella gent poguessin Nadal? Els germans encara, però ella, els tiets i els pares, també?– Mama, però jo també podré Nadal? Però si el papa no em deixa.

- Què vols dir que no et deixa?

- Que només deixa que hi pugin vostè mama i en Lluís.

- Aaaaaaaaaara!

Aquella criatura prou que entenia que per les festes nadalenques tenien lloc uns esdeveniments especials: fer cagar el tió, tenir les figuretes de xocolata i de massapà, reunir-se amb oncles i cosins... i el que li feia molta il·lusió (sigui pel que sentia ella directament o sigui per l’alegria que entreveia als ulls de la seva mare quan parlava del Nadal) era la vinguda de les seves germanes grans que ja estudiaven fora i el primer trimestre sempre es feia molt llarg; però ella també donava molta importància a una locució homòfona: anar a dalt.

La mare havia comprès aquella confusió infantil. La menuda no distingia el Nadal de l’anar a dalt. I és que al celobert de casa hi havia una escala de gats que, enfilant-se paret amunt damunt del safareig, conduïa a les golfes. Els més petits, potser pel respecte que la verticalitat de l’escala li feia al pare, tenien prohibit pujar-hi i això omplia, encara més, de misteri aquell indret i el seu accés.

Així fou com, aquella conversa materno-filial, en plena febrada de la filla, va servir per aclarir aquell malentès: Una cosa era el Nadal i una de ben diferent era l’anar a dalt. I és que si per Nadal faltava poc, per poder anar a dalt encara hauria d’esperar uns anys més.

Val a dir, però, que quan va estar autoritzada a anar a dalt, ja era tipa de pujar-hi. En aquell moment ja no ho tenia mitificat: a dalt hi havia els dipòsits d’aigua, alguns cables i fils tirats per terra, una maleta arrossinada amb algunes joguines velles i pols -molta pols- i runes. I val a dir també que el sostre era prou cantellut com per fer sortir una banya ben grossa al que s’hi donava un cop de cap.

I aquella escala que no complia ni de bon tros el que posteriorment serien les normes de seguretat europees, ja no era un repte, la pujava i la baixava amb o sense mans, amb els ulls oberts o tancats, calçada o descalça i sense més por que la de ser descoberta pel pare o “traïda” per algun dels germans si la gravetat de les múltiples baralles que es produirien al llarg dels anys requeria un xivatasso com a autodefensa de l’acusat o acusada.

Aquella família, sempre va celebrar més el Nadal que no pas “l’anar a dalt”. I encara ara, després de més de quaranta anys, quan alguns ni tan sols havien sentit parlar mai de “l’anar a dalt” o, si n’havien sentit parlar, no se’n recordaven, es troben cada any per celebrar junts el Nadal.

"El record... d'aquelles nits de Nadal

On tot era especial

On el temps m’era igual

Un any més... recordant que no hi sou"


Bones festes!

Conte de Nadal (2009)

PD: Gràcies a tots els que vau compartir amb aquella nena petita els “anar a dalt” i a tots vosaltres per fer possible aquests Nadals i tots els que vindran.