dimarts, 14 de novembre de 2017

La pèrdua d’autonomia personal (DSR-6)

Un altre aspecte conegut en el cas de lesions corporals és la pèrdua d’autonomia personal. És evident que, en funció de la magnitud de la lesió, de la part del cos on es produeix o del tractament emprat per a la cura, la pèrdua de mobilitat comporta una pèrdua més o menys considerable d’autonomia.
En les lesions a les extremitats inferiors, segurament sorgiran problemes per a desplaçar-se, però potser un cop situats, serem capaços der fer moltes coses amb les mans. En els danys a les extremitats superiors -com és el cas de la meva lesió inicial i la posterior DSR-, ens serà fàcil desplaçar-nos caminant, però tindrem una gran manca d’autonomia per dur a terme accions en què les mans siguin necessàries.
Així doncs, algunes tasques quotidianes –moltes més de les que hom pot pensar- presenten una dificultat que mai no hauríem imaginat. És força complicat dur a terme la higiene i les cures personals diàries. Dutxar-se, vestir-se, preparar-se l’esmorzar, destapar una ampolla d’aigua, endollar un carregador o cordar-se les sabates són unes quantes de les dificultats de primera hora del matí que s’afegiran a les que aniran sorgint durant el dia. Si, a més col·laborem en les tasques domèstiques, estendre roba, per posar un exemple, es fa molt complicat, per no dir impossible.
Quan això ens passa, és el moment de buscar estratègies per superar aquesta mena de cursa d’obstacles i aconseguir tornar a fer allò que fèiem normalment. Aleshores aprenem a fer servir la mà esquerra (o la dreta els esquerrans) per netejar-nos determinades parts del cos, aprenem a tirar-nos la tovallola a l’esquena com si fos la capa d’un torero o a fer servir la boca per posar les agulles d’estendre roba damunt les peces que anem estenent amb la mà disponible.
En principi ens mentalitzem per una durada determinada. Els primers dies, les persones del nostre entorn es desviuen per assistir-nos en allò que ens convingui, però quan la lesió s’allarga més del que inicialment era previst -com quan es complica amb una DSR-, la pèrdua d’ autonomia s’allarga i sembla com si formés part de la normalitat i, com que –per sort- ens anem espavilant i anem guanyant autonomia, poc a poc deixem de ser el centre d’atenció, cosa que, de passada, fa que ens espavilem encara més.
Ja ho veieu, amb la DSR com a companya, podem arribar al cap del dia amb una acumulació de situacions que han constatat una vegada i una altra la manca d’autonomia personal, cosa que “crema” una mica, però mirant el got mig ple, també podem acabar el dia pensant en totes les coses que hem estat capaços de fer i en l’autonomia personal que hem tingut pebrots de tenir. Perquè no hi ha res més esperançador que un you can, encara que ens el diguem  nosaltres mateixos.   
Adriana, 14 de novembre de 2017
DSR-6


dissabte, 4 de novembre de 2017

Una nova melodia (DSR-5)

Després de la presentació, de la carta de benvinguda i d’haver parlat del tempo i de la solitud , he rebut unes quantes mostres encoratjadores i també algun comentari que aquesta sèrie (DSR) fa remoure les entranyes al lector. Avui, tal com anunciava en la darrera publicació, provaré de fer una entrada una mica menys sentida tot posant música a la DSR.
Mancada de coneixements musicals, és evident que no compondré melodies dedicades a la meva companya de viatge. Tampoc no faré una exposició del poder curatiu de la música. Però sí que vull constatar que la música distreu, acompanya i, fins i tot, canvia l’estat anímic.
Com que en la cura de la DSR, a més de fer tractaments mèdics i farmacològics, allò més important és fer rehabilitació, rehabilitació i més rehabilitació, em passo moltes estones fent estiraments i exercicis de mobilització de cada una de les articulacions de l’extremitat afectada. En aquestes estones, la música esdevé una bona companya.
En els espais dedicats a rehabilitació -tant a les consultes privades com al gimnàs de l’hospital comarcal on em tracto-, acostuma a haver-hi la ràdio posada, concretament emissores musicals més que no pas informatives. Aquest fet m’ha permès descobrir temes que en la quotidianitat de la meva altra vida segurament no hauria escoltat mai.
Deixant de banda alguns reggaetons que se’m fan carregosos i repetitius i que ja tenen molt predicament, m’atreveixo a compartir una selecció que m’acompanya en les estones que dedico a treballar amb el meu cos.  
D’alguns, com que el meu anglès és tant elemental com per no entendre de què parlen,  m’he entretingut a buscar la lletra i la corresponent traducció i en alguns casos m’han sorprès la profunditat dels temes de què tracten; en d’altres, al contrari, m’ha sorprès desagradablement el tema. Algunes em commouen molt, d’altres poc i d’altres, gens.  
Crec que és veritat que, enmig de tants canvis, físics, corporals i psíquics, també canvia la melodia de la vida. I no ho dic en un sentit metafòric ni amb segones de canvi.
Espero que la tria us agradi.

Adriana, 4 de novembre de 2017
DSR-5





dilluns, 30 d’octubre de 2017

Solitud malgrat la companyia (DSR-4)

Un dels aspectes que per una banda és conegut per tothom i, d’altra banda, és força sorprenent, és la solitud que hom experimenta davant d’una dolència.
Abans de continuar, he de dir que explicar la presència d’aquest sentiment no pretén en cap cas ser una crítica a les persones que el pacient té al costat. Ben segur que totes fan el possible per ajudar-lo a passar bones estones, a distreure’s i a fer més passador el mal tràngol. En resum, li fan costat.
Aquest sentiment no és una nova descoberta. Malauradament, he estat conscient de la seva existència en tres ocasions que m’han tocat de prop; tres ocasions en què he pogut entreveure en la mirada de cada un dels protagonistes de la malaltia -en tots tres casos amb final irreversible-, una barreja de solitud, por i angoixa que m’ha arribat al fons del cor. És el que em removia les entranyes quan a la nit em despertava pensant en ells. És el que en totes tres ocasions he viscut més malament. Més que el final irremeiable i clarament previsible dels tres casos, allò que em corsecava era pensar que el malalt estava totalment sol davant la malaltia i de la crueltat dels esdeveniments que l’acompanyaven.
Sóc totalment conscient que la situació en què em trobo no té res a veure amb els tres casos que he mencionat i no voldria que ningú arribés a pensar que estic comparant la DSR amb cap de les situacions esmentades.
Ara bé, un cop aclarit, sí que he de dir que, malgrat que estic envoltada de persones fantàstiques que s’ocupen i es preocupen per mi, tant en l’àmbit purament mèdic i terapèutic, com en l’entorn familiar, realitzant per mi totes aquelles tasques domèstiques que en un altre moment hauria dut a terme jo mateixa i ajudant-me en aquelles que més o menys  puc anar fent, qui es troba davant la situació dia a dia, nit a nit o minut a minut, sóc jo mateixa i qui experimenta els dubtes o les preocupacions sóc jo mateixa i qui pateix les molèsties o limitacions, sóc jo mateixa i qui... sóc jo mateixa.
És per això que puc concloure aquesta entrada afirmant que aquest sentiment de solitud que hom experimenta davant d’una dolència, malaltia o afectació, és d’ordre totalment intern i que s’experimenta en primera persona, malgrat estar en bona companyia.
Adriana, 30 d’octubre de 2017
DSR-4

Avís al lector: la propera entrada tindrà un to més alegre i distret.




dimarts, 24 d’octubre de 2017

Quan el temps pren una altra dimensió (DSR-3)


Una de les coses que més costa quan ens trobem en situació d'incapacitat laboral temporal és trencar amb la rutina a què estem acostumats. En el moment en què baixem del carro de la vida diària, el temps pren una altra dimensió i ens hem d’adaptar a una nova rutina i al seu tempo. És com si de sobte ens trobéssim en una rèplica de la vida  normal que transcorre a un ritme diferent, en general, força més lent. I mentre ens hi adaptem, deixem de prendre part d'allò que fins aquell moment era el nostre dia a dia.
Per començar, deixem d'anar a treballar i s'acaben aquelles presses del matí per arribar a l'hora a la feina, mentre el nostre entorn ens observa, amb una barreja de curiositat i sorpresa, com ens movem a deshora i es pregunta amb què devem matar el temps o, mig en broma o mig en serio, arriba a "envejar-nos" pel fet que -alliberats de les obligacions laborals- disposem de més temps lliure. 
De mica en mica es van esfilagarsant -encara més- els vincles que teníem amb els companys de treball, amb els coneguts del gimnàs -també has deixat d'anar-hi-, amb els amics excursionistes -tampoc no pots sortir a muntanya-... i ni uns ni altres acaben d'entendre allò del canvi de ritme i, com si allò que ens uneix hagués desaparegut, no saben gaire de què parlar-nos.  
Segueix un canvi de costums, segurament per prescripció facultativa: en unes persones serà un increment de les hores de descans, en altres l’assistència a sessions de rehabilitació, en altres la realització d’uns exercicis que abans no feia... I com que, en certa manera, "som allò que fem", tot d’una deixem de ser "allò que érem" per convertir-nos en “allò que farem a partir d'ara", que segurament ben poc té a veure amb "allò que fèiem” que ens feia ser "allò que érem".
Aquest nou jo queda força descol·locat i especialment dessociabilitzat, per la inhabilitat -més o menys gran- d'un mateix d'establir nous vincles en el nou entorn en què es mou i per la incapacitat de mantenir els lligams existents en "l'antic entorn". És en aquest moment precisament quan hom reconeix on és que hi ha una veritable amistat o amb qui hi ha un bon feeling i és també on queda palès que la relació que manteníem amb determinades persones en realitat no era res més que pura coincidència fruit de la rutina -laboral o lúdica-. I, per més que en algun moment dolgui o costi d'acceptar, no hi ha volta de full.
I mentre ens acostumem al canvi de situació ens adonem que es produeix un desencaix entre la lentitud que se’ns ha instal·lat a la vida i la rapidesa que hem deixat enrere i que queda especialment palès en uns moments determinats de la nova rutina a què ens acabem d’instal·lar. Es tracta del tempo a què transcorren, per exemple, els dies d’espera per a una visita mèdica o per a saber els resultats d’una prova, coses que en aquests moments, tenen molta importància per a nosaltres. Quan es dóna aquesta situació voldríem i fins i tot exigiríem –si poguéssim- tornar al ritme del que és la vida normal, la que temporalment hem deixat enrere.
Amb tants canvis de velocitats, ritmes i tempos, sort en tenim de l’aclaparadora capacitat d’adaptació de l’espècie humana!
Adriana, 24 d’octubre de 2017 
DSR-3
 

divendres, 20 d’octubre de 2017

Carta de Benvinguda -o no- (DSR-2)

Benvolguda DSR,

Ara que ja sé una mica de què va i que ja vaig trencar el silenci, em sembla que és un bon moment per escriure't quatre ratlles. Aquesta no pot ser ben bé una carta de "benvinguda", ja que, com és de suposar, la teva arribada no ha estat del meu grat.

Ara potser toca allò de per què a mi?, però en comptes de lamentar-me, miraré d'entendre-ho. T'imagino passant de puntetes pels cossos de les persones que han sofert un traumatisme, una intervenció o lesions diverses, mirant quina és la que t'ofereix un caldo de cultiu prou adequat a les teves necessitats. T'imagino descartant persones que per raó d'edat o de sexe no t'acaben de fer el pes. T'imagino descartant cossos forts i atlètics. T'imagino, capriciosa com ets, cercant persones amb unes característiques físiques, fisiològiques i psicològiques que només tu saps que et convenen i que t'entestes a no donar a conèixer. Bé, tant se val. He estat elegida i formo part d'aquell percentatge tan baix dels possibles afectats. M'ha tocat i ja està.

Et vas instal·lar a la meva mà abans que jo sabés de la teva existència, segurament pocs dies després d'haver començat a rehabilitació. Així que van aparèixer els primers símptomes, la meva rehabilitadora ho va detectar i, des d'aquell dia, no ha deixat de vetllar per la meva mà, sense oblidar la meva espatlla. He de dir que en tinc sort, d'ella.

Jo també em vaig posar en alerta quan vaig veure que alguna cosa no anava prou bé. Ho sospitava aquell calorós 30 d'agost que, després de dubtar molt, vaig anar a urgències on, suposo que després de descartar afectacions vasculars, segurament més severes i agudes, però que haurien tingut un tractament més conegut, van restar importància al que m'estava passant.

Estava pràcticament segura de la teva existència aquell 4 de setembre en què un traumatòleg en la visita rutinària d'un mes de la intervenció em va dir "a la mà no t'hi hem fet res, l'has de moure" i, amb la intenció de mobilitzar l'extremitat, em va fer treure el cabestrell uns deu dies abans del previst. No sé si no tenia el dia prou clar, no sé si estava fent unes visites que no li corresponien, no sé si només volia treure-hi importància. Tant se val. Segurament no hauria canviat res.

Em vaig espantar una mica, però alhora em va recomfortar el moment en què a rehabilitació em vaig sentir observada per vuit ulls (rehabilitadores, metgessa de rehabilitació i el traumatòleg que em va operar). Aquell dia vaig saber que tots anàvem a una i que ens havíem posat les piles. La gammagrafia de l'endemà confirmava el diagnòstic i passaríem a fer les cures pertinents per tal de vèncer't, DSR. Em sento reconfortada cada vegada que la metgessa de rehabilitació em demana com estic i en cada sessió -diària- de fisioteràpia en què em tracten la mà.

T'he de dir, DSR, que has ensopegat amb una persona constant, disciplinada, ordenada i força lluitadora, però alhora patidora, feble, covarda i una mica ansiosa. La primera part no la sabies, la segona, segurament sí, i potser per això em vas escollir.

Doncs res, ara que ja ens coneixem una mica més, em resta dir-te que ja que ens ha tocat conviure, espero que la meva fermesa i valentia s'imposin a la meva feblesa i que, amb molta paciència i amb l'ajuda dels professionals, pugui guanyar-te la partida.

See you!


Adriana, 20 d'octubre de 2017
DSR-2 









dimecres, 18 d’octubre de 2017

Trencant el silenci (DSR-1)

Després d'uns dies de poca activitat al blog, crec que ha arribat l'hora de trencar el silenci. Per fer-ho, sortiré de l'armari. I ho faré acompanyada de la DSR que, si fins fa uns dies era per a mi una perfecta desconeguda, ara ha esdevingut la meva companya de viatge. Amb ella em llevo i amb ella me'n vaig a dormir. Compartim dia i nit, pensaments i preocupacions, alegries (poques) i tristeses.

Les sigles DSR corresponen a Distròfia Simpàtico Reflexa que ve a ser el mateix que SDRC Síndrome del Dolor Regional Complex, nom que actualment sembla el més usat per referir-se a aquesta "entitat clínica" o dolència que alguns qualifiquen de malaltia i que també rep altres noms: Síndrome espatlla-mà, Atròfia o Distròfia de Sudeck, Causàlgia...
 
Tot i que se n'han publicat diversos estudis, sembla que forma part de les malalties rares o, si més no, desconegudes, en el sentit que no s'acaba de saber ben bé com apareix i, sobretot, com es guareix o se supera. A la xarxa hi ha alguns articles publicats que pretenen informar i donar a conèixer aquesta afectació i tots coincideixen força -fins i tot els que s'han escrit a base de "copia i enganxa"-, pel que fa a simptomatologia, criteris de diagnòstic, estadis / evolució i tractament, així com en el desconeixement de molts dels aspectes que l'envolten. També van en la mateixa línia els temaris dels estudiants de medicina.

La complexitat rau en la relació que té amb el sistema simpàtic (que ja és prou complex per si sol), que queda anormalment activat i és el responsable del bloqueig i la inflor, entre altres símptomes.

Una altra qüestió que fa que sigui complexa és que, tot i que en el currículum dels estudis de medicina forma part de la traumatologia, en el seu diagnòstic i tractament hi intervenen diferents especialitats mèdiques: traumatologia, rehabilitació, anestesiologia, metge de família... O sigui, que embolica que fa fort.


Per què es desenvolupa aquesta "malaltia"? Per un seguit de causes un xic complexes que, com he dit, no s'acaben de saber ben bé. En el meu cas, és un dany colateral d'una intervenció d'espatlla en què em van fer una sutura i ancoratge del labrum i que va seguir amb un període una mica llarg d'immobilització del braç. Però no us espanteu si us han d'intervenir de l'espatlla, la DSR és poc freqüent (entre un 1 i un 5 %) i sembla que afecta més les dones de la franja d'edat dels 40 als 60 anys.

Tot i que sóc del tot conscient que no estic davant d'una malaltia greu, sí que em trobo amb un dia a dia del tot diferent i que, pel que em diuen, pot ser una mica llarg. Per això, sense pretenir fer un treball sobre aquesta dolència, (no tinc els coneixements necessaris per fer-ho i, pel que sembla, tampoc arribaria a cap conclusió), aprofitant el nou ritme de vida en què m'he trobat immersa, sí que tinc intenció d'escriure sobre algunes curiositats amb què em trobo, alguns aspectes que descobreixo o algunes sensacions que experimento. Per tant, és probable que algunes de les entrades següents adoptin un caire una mica diferent del que publicava fins ara i que tinguin més o menys relació amb la DSR.

Nota: M'han advertit que pot ser llarg i pesat i que necessitaré altes dosis de paciència. Espero tenir-ne prou i que vosaltres també en tingueu!

Adriana, octubre 2017
DSR-1




dimecres, 11 d’octubre de 2017

La Roseta de can Jepet


Criada envoltada d’homes, aquella criatura estava destinada a ser una pobra dona. I és que la Roseta era la petita dels fills de can Jepet, aquella masia coneguda al veïnat com a can Misèria i companyia. Que morís la mare en néixer l’única nena d’aquella germandat, convertí el pare en un home incapaç de tirar endavant la criança d’aquella xiqueta. Sort en tingué de l’Angelina, aquella dona jove i forta que feia poc havia tingut el primer fill i que en saber de la desgràcia d’aquell pobre home s’oferí per alletar aquella nena òrfena de mare.
Va ser alletada al mateix temps que en Pere, el primer i únic fill dels masovers del Codolar, allunyada del seu pare, que prou feina tenia a tirar endavant aquells cinc bordegassos i menar els camps d’aquella casa rònega i miserable on, si tenien sort, munyien una vaca i engreixaven un porc per passar tot l’any. Els nois anaven a estudi on rebien lliçons de la mestra i del mossèn. El pare, passava les hores del dia traient rocs d’aquell quintà rost i eixorc. A l’estiu aquells cinc sagals rondaven per casa i més que ajudar el pare, sempre pensaven quina una en farien. El gran, que li deien Lel, de Manel, així que féu els dotze anys, va marxar de casa, amb uns pantalons vells amb un cordill per cinturó i un sarró a l’esquena. El mossèn el col·locà en una bona casa, a l’altra banda del poble, on faria de vaquer i seria una boca menys per alimentar a casa. El segon, en Lluís, era un pobre noi que gairebé no es valia per ell i vagarejava per casa, sempre brut i mal trifat. En Miquel, era més espavilat i el rector els deia que faria carrera, de manera que als tretze anys va marxar de casa per entrar al Seminari. En Pere i en Galdric, que es portaven poc més de deu mesos, faltats de mare des de ben petits, pujaven molt entremaliats: havien après a fer anar la fona per atrapar algun animal de plomes per fer bullir l’olla i, a cops de roc o amb una vara d’avellaner, feien caure prunes, pomes, figues, nesples i qualsevol altre fruit que poguessin arreplegar. La seva era una astúcia necessària per sobreviure a aquella misèria.
A la Roseta, abans dels dos anys, la van desmamar i la van tornar a casa. Creixeria, doncs, envoltada del pare i els germans. No és pas que no se l’estimessin, ans al contrari, per ella es treien el pa de la boca, però pobrissona, sempre anava bruta i caramellosa. El pare només pensava com s’ho faria per fer de la Roseta una dona de bé.
Una vegada que la Coloma, de tan seca com estava, no podia treure el vedell que portava a dins, van cridar la Margarideta, una parenta llunyana de la difunta mare i esposa, que tenia molta traça a guarir malures tant de les bèsties com de les persones i els va venir a ajudar. Encara no saben com, però la qüestió és que amb uns ungüents i una mena de lletania que només ella podia desxifrar, va fer que en sortís un vedell valent i sa. Va deixar un pot d’aquell ungüent i la Roseta, menuda com era, va ser l’encarregada d’aplicar aquell remei al braguer de la Coloma, mentre repetia aquell reguitzell de paraules que ni ella no entenia, dia sí i dia també fins que la vaca es va guarir i el vedell va poder mamar sense ajuda. El xurmer va pujar fort i sa i la Coloma es va refer.
-Ai caram!– feia el pare, tot guaitant la seva filla tenint cura de la bèstia-. Si n’aprengués una mica, encara s’hi guanyaria la vida guarint el bestiar, que si es queda aquí a casa no en farem pas dona de profit!
I així fou com demanà a la Margarideta si podria ensenyar l’ofici a la petita de casa. Aquella dona que no tenia descendència s’hi va avenir. Li aniria bé tenir una mica d’ajuda i de passada no es perdria la seva professió.
Al costat d’aquella dona, la menuda aprenia el nom de les plantes i a fer ungüents i cataplasmes. Mica en mica, sense saber-ho, esdevenia tota una experta remeiera. Com si fossin àvia i néta, anaven amunt i avall i recollien tota mena d’ingredients, arrels, fulles, flors i espigues i d’altres d’origen animal, que farien servir per elaborar els seus remeis. El dissabte descansaven, es rentaven i es canviaven la roba i el diumenge treballaven com si fos dia feiner.




En dates assenyalades, la vigília de Sant Joan i la Nit de Sant Silvestre, a la tarda, pujaven a la carena on hi havia un avenc i es trobaven amb altres dones que, com elles, aplicaven remeis i eren expertes en fetilleria i sortilegis. Compartien coneixements i juntes berenaven abans que caigués la tarda. Ja de fosc, a la llum d’unes espelmes que elles mateixes elaboraven, explicaven rondalles i ballaven al compàs de la sardana que elles mateixes cantaven: Dilluns, dimarts, dimecres, tres. Dijous, divendres, dissabte, sis. La nena estava ben advertida que per res del món, se li acudís esmentar el diumenge i el set, ja que aquelles dones li podien etzibar una malastrugança de per vida. Ben entrada la nit, tornaven cap a casa sabent-ne una mica més, d’aquells remeis i de les aventures que contaven aquelles dones i que, si no eren del tot veritat, estaven prou ben trobades.
Joveneta com era i amb moltes ganes d’aprendre, no tenia mai mandra i al costat de la seva mestra trescava per aquells verals impregnant-se de coneixements. Així fou com la Roseta, creixia i aprenia un ofici que la salvaria de la dissort que li havia  caigut al damunt en quedar sense mare tot just acabada de néixer. Poc s’imaginava que allò que estava aprenent la introduiria en un món desconegut, un món on “diumenge” i “set” eren paraules prohibides; un món de dones que havien pactat amb el diable; un món on encanteris i remeis es fusionaven per guarir malures i allunyar malastrugues, travessant l’estreta línia que separa el món de les remeieres del de la bruixeria.
Uns anys més tard, amb els aprenentatges consolidats i amb un xic més d’experiència, tornaria a can Jepet i seria capaç d’ajudar a tirar endavant la seva família.
Ben mirat, ni que fos amb els ulls del mossèn o del germà seminarista, no feia cap mal, ans al contrari, si no entraven en detalls, la seva no deixava de ser una manera d’ajudar i evitar el patiment dels altres.

(Presentat al I Concurs de Relats Fantàstics de Sant Joan Les Fonts)
 

dilluns, 2 d’octubre de 2017

Quin dia tan trist!

Avui ha estat un dia molt trist. Un dels més tristos de la meva vida com a ciutadana del món i, especialment, de Catalunya.
Els motius?: Els fets brutals que van protagonitzar els cossos de seguretat de l'estat en alguns col·legis electorals del nostre territori i el fet que des del govern central es justifiquessin i es qualifiquessin de proporcionals.
Els fets van succeir ahir, ja ho sé, però com que estàvem enfeinats a defensar els col·legis electorals i distrets seguint el desenvolupament de la jornada de l'1-Oct, ho vaig viure acompanyada i relativament distreta. Al final del dia, la trempera de poder cridar "hem votat" va fer pujar la moral i va diluir temporalment l'enrabiada i la desolació.
Avui, però, som a l'endemà. L'endemà de la victòria del Sí sobre el No, però alhora l'endemà dels fets. I ja sabem que els mals, són més dolorosos al cap d'unes hores que no pas a sangs calentes. Per això avui tot fa més mal.




A les 12 del migdia he participat de l'aturada de 15 minuts en rebuig de les actuacions d'ahir. No podia ser d'una altra manera. Per fer-ho m'he desplaçat fins a l'institut on treballo -tot i que ara estic de baixa-. Sentir la lectura dels manifestos de la veu d'uns nois i noies joves m'ha emocionat.
Per acabar-ho d'adobar, a partir de mig matí ha corregut la veu de la convocatòria d'una jornada de vaga o d'aturada. Crec que la idea és fer una "aturada" més que no pas una vaga, però a hores d'ara em sembla que encara no ho tenim del tot clar. Ha arribat informació diversa i contradictòria pel que fa a horaris i llocs de convocatòria de les mobilitzacions. Em sembla que hem corregut massa a convocar una "aturada general". Els treballadors del sector públic, més avesats a les mobilitzacions, ho han tingut més fàcil, però els del sector privat no han disposat de temps suficient per reunir-se, parlar i  debatre si s'hi afegien o no i quina repercussió econòmica pot tenir la participació a l'aturada de demà.
Entenc que l'aturada respon a la idea de rebutjar la brutalitat de les actuacions policials, però crec que hi hauria altres formes de protesta més adequades. No acabo d'entendre què es pretén provocar amb l'aturada; encara diria més, crec que ens perjudica més a nosaltres mateixos que al govern central.
Demà segurament s'haurà anul·lat la visita mèdica que tenia programada i probablement no podré assistir a la sessió diària de rehabilitació. Personalment en surto força perjudicada. Però penso que com a col·lectiu, no en sortim especialment beneficiats.
Dies així surt més a compte no ser de les persones que es pregunten constantment el perquè de les coses. Als que ens ho qüestionem tot, sovint l'entorn no ens comprèn, sobretot si la nostra opinió no va d'acord amb la de la majoria.
Tot i que per estar d'ILT no he hagut de decidir si em sumo a l'aturada o no, crec que no he tingut prou temps ni informació suficient per decidir-ho. Això no obstant, demà participaré als actes de rebuig que es fan a Olot. M'hi sento plenament convocada.
La d'avui ha estat una tarda carregosa, hem rebut una allau de missatges -molts d'ells contradictoris- sobre l'aturada de demà.
Tot plegat em fa sentir confusa, cansada i trista.

PD: no hi afegeixo cap vídeo de les actuacions policials. No en vull fer difussió. Ja els vaig denunciar ahir via tuitter als organismes europeus.

dilluns, 25 de setembre de 2017

Que com mantinc l’optimisme?

Avui m’ha passat un fet ben curiós. A mig matí he actualitzat el meu estat de facebook amb el text “Quan bufen vents de canvi, alguns construeixen murs, mentre altres construeixen molins. (Proverbi xinès que m'ha caigut a les mans i he trobat molt adequat per començar aquesta setmana)”. L'he acompanyat de la imatge següent:

A primera hora de la tarda he rebut un missatge que transcric ometent alguns fragments per preservar la privacitat i la identitat del meu “testimoni protegit”:
Hola Adriana. Vull deixar constància que et segueixo i llegeixo el teu blog i m'agrada molt la sensibilitat que m'arriba de tu. Sóc docent en un institut i et volia fer una pregunta. Com mantens l'optimisme? Jo avui he tingut una conversa amb uns alumnes de diversificació curricular i quan veig depèn quines actituds i creences [...] com actua el govern espanyol [...] Entro a veure tot una mica negre [...] És cert que la majoria m'han escoltat amb respecte i algun m'ha dit que el feia dubtar de les seves opinions (posició anti-votació, anti- independència), però jo no pretenc convèncer ningú de cap posició política. El que sí volia és transmetre'ls que el dret a votar és això, un dret, i que no te'l poden treure i que amb violència i repressió no arribarem enlloc. Jo els he deixat fer i els he escoltat atentament, hem acabat parlant de la violència cap als animals [...] Quan veig com actua el govern espanyol, perdo pistonada, és depriment. I quan veig nois tan joves amb tanta violència interna [...]. Si tens alguna clau per animar-me, t’ho agrairé molt. He vist un post teu al facebook molt positiu... Merci
Evidentment no m’he pogut estar de contestar aquest missatge. Vet aquí la meva resposta:
Hola [testimoni protegit]. Primer de tot, deixa que et doni les gràcies per la consideració que m’has mostrat. El meu blog és un mica anàrquic; hi publico quan en tinc ganes i temps i no segueix cap ordre establert. Precisament, ara que l’olla bull tant, hauria d’estar publicant a diari algunes reflexions simples i personals. Havia pensat fer-ho,  però no estic gaire inspirada i a més estic lesionada, em costa escriure i em manca motivació.
No em considero una persona especialment optimista. De fet, si llegeixes alguna entrada al blog (anterior al 2010), veuràs que tenia molta desconfiança en la classe política i una gran desil·lusió per la política en general.
El 10 de juliol de 2010 vaig baixar a BCN per participar a la mani on cridàvem “Som una nació” , després de la retallada de l’Estatut. Vaig quedar tan impressionada! A partir d’aquell moment, em vaig interessar altra vegada pel que al cap d’un temps seria “el procés”, allò que de joveneta havia reivindicat i que el pas dels anys havia fet que quedés al meu interior en un estat semi-latent. El 9 de juliol de 2011 vaig tornar a baixar a BCN, aquella va ser una mani menys nombrosa i va tenir poc ressò, però a partir d’aquell moment, vaig veure que allò “no ho parava ni déu”. Després va venir l’11S del 2012 i a partir d’aquí, ja hem sortir al carrer cada any una multitud...
Què em fa mantenir l’optimisme? No ho sé. Potser veure que cada vegada som més; potser veure que hem aconseguit mobilitzar el jovent; potser veure que quan sortim al carrer hi som tots (els que s’han quedat a casa perquè no hi podien anar, també hi són); potser veure que és una via per escapar d’allò que no volem... Potser veure que a Catalunya “votem diferent"; potser el fet de no entendre com és possible que la gent segueixi votant PP (o PSOE). Sóc molt capquadrada i no m’entra al cap que una dona, un funcionari, un jubilat, un jove estudiant, els pares dels jove estudiants, etc. segueixin votant PP. No m’ho puc creure! De fet, no sé què em fa mantenir l’optimisme. Potser la necessitat de veure una sortida a l’atzucac on ens trobem.
Jo també treballo en un institut (hi faig d’administrativa) i veig (una mica més de lluny que tu) els joves i dedueixo que una part (petita) se senten i es mostren com dius tu. He tingut la sort de tenir les filles adolescents quan tot això ha pres força i n’hem pogut parlar molt. Elles al principi tampoc no entenien aquest desatent meu per l’independentisme. N’hem parlat molt i ara s’han anat apropant, tot i que estic segura que en unes eleccions votem partits diferents. Escoltar-les m’ha enriquit i m’ha fet ser més tolerant, tot i que segueixo essent més optimista que elles.
No ho sé, potser em carrego d’optimisme cada vegada que veig les animalades (cada vegada més grosses) que fa el gobierno. Potser perquè l’optimisme és l’única alternativa que ens queda... No ho sé. No sé què passarà aquesta setmana abans no arribarem a diumenge. No sé què passarà diumenge i menys encara què passarà dilluns que ve... No ho sé, però a cada mobilització m’impregno d’entusiasme i em carrego d’optimisme.
Quan em trobo amb algú ben contrari al procés, li dic que quan jo voti SÍ ho faré pensant en mi i pensant en ell, plenament convençuda que ell també es beneficiarà del nou país que farem entre tots.
Bé, he escrit molt per no dir gaire res. Espero que notis que t’he contestat. No em prenguis per una persona entesa ni per una coach de l’independentisme. Jo no he trepitjat cap universitat (em vaig quedar a nivell de COU). Els meus arguments són els d’una persona de carrer, normal i corrent.
Ara que hi penso, també és rar que t’expliqui tot això que t’he explicat perquè no sé qui ets ni com penses. Espero que no siguis un “infiltrat”. Ho dic de bon rollo i per donar un toc d’humor, però ho espero de veritat.
Salut, llibertat, democràcia, independència i sobretot, ànims!
Adriana, 25 de setembre de 2017

PS: aquest text escrit a correcuita i amb la mà esquerra és un recull de reflexions espontànies, poc meditades i menys elaborades. Per això hi pot haver faltes o errades. Les ganes de respondre ràpidament han fet que m’hagi saltat la revisió que segurament molta falta fa al text.