dijous, 14 de setembre de 2017

De la solitud entesa com a independència personal

En aquest món en què estem permanentment connectats i, per tant, teòricament molt comunicats, sobta l’extrema solitud que, com una mal entesa autonomia personal, poden arribar a patir les persones grans de països modèlics pel que fa a desenvolupament social i cultural; de benestar, vaja.

Això és el que es pot veure en el documental La teoria sueca del amor, on la independència personal portada a l’extrem es pren com a base de la relació humana “veritable”.

 
Per això, imaginar que un parell de néts ben eixerits et vinguin a buscar al club –i qui diu club, diu geriàtric o la butaca de casa on mates les hores en la més absoluta solitud- i se t’emportin, ni que sigui una estoneta, a fer allò que saben que t’agrada i et permet expressar amb llibertat i espontaneïtat, dóna un alè d’esperança. 

Potser peco de bleda o de melindrosa, però aquest anunci m’ha acostat una mica a tocar el cel.

dilluns, 11 de setembre de 2017

11S2017 (des del Tram 0)

Una altra "diada", un altre onze de setembre; el d'enguany amb nom propi: "la diada del SÍ". Quan falten 20 dies per l'1 d'octubre, la data prevista per al Referèndum ho hem tornat a fer. Els catalans hem tornat a sortir al carrer a reivindicar el nostre dret, el dret a votar per escollir com volem que sigui el nostre futur; el futur del nostre país.

Els darrers dies han estat d'una activitat frenètica al Parlament on hem pogut veure actituds deplorables... Però, tot i que no vull negar-ho, ara no en vull parlar, d'això.

Un any més vull deixar constància del nostre tarannà pacífic, alegre i combatiu. Hem tornat a sortir al carrer i ho hem fet multitudinàriament. Hem sortit tots els que hem volgut. I hem sigut molts. Això és important, és clar! Però més que el quant, m'agrada parlar del com. Hem sortit amb il·lusió, alegria, actitud positiva, civisme, organitzats, disciplinats... Hem tornat a ser un exemple. Un model. Hem estat altra vegada el centre d'atenció. El món ens ha mirat i ben segur que els hem enlluernat. Perquè la nostra manera de reivindicar els nostres drets, ben segur que enlluerna.

11S 2017 des del Tram 0
Enguany m'ho he mirat des del sofà de casa. I sí, com molts altres manifestants, jo també m'he posat la samarreta abans d'hora, tot i que jo ja ho havia entès quan me l'havia de posar.

Perquè no hi ha res més democràtic que posar les urnes, des del Tram 0, només em queda cridar: Volem votar!

Visca Catalunya Lliure!

PD: Enguany no tinc fotografies del carrer, per això en penjo algunes dels altres anys.

10J 2010

9J 2011

11S 2012 "Marxa"

11S 2013 "Via Catalana"

11S 201"Via Catalana"

11S 2014 "V"

11S 2014 "V"

11S 2015 "Via Lliure"

11S 2016 " A punt"

video


Nota: El Tram 0 és el que s'habilita perquè es puguin inscriure a la diada les persones que no hi poden assistir.

Recull d'informaciona publicades:
Nació Digital

dijous, 31 d’agost de 2017

Uns dies a la Vall Ferrera

Aquells meravellosos estius (VII)

Amb el pas  de les cigonyes per la Garrotxa i l’anunciat i esperat canvi de temps que ens porta una davallada de les temperatures, arribem al darrer dia d’agost, el dia que marca el final del període vacacional. Aprofito aquest dia, doncs, per recordar les vacances de l’any 1978.
Aquell estiu seria l’única de la nombrosa germandat que acompanyaria els pares de vacances. Amb catorze anys a l’esquena, encara era molt nena. Havia acabat l’EGB i després de l’estiu, tocava canvi acadèmic: faria 1r de BUP a l’institut on hi tenia una germana estudiant i una altra al claustre de professors.  
A primers d’agost -quan a Olot les vacances encara es feien majoritàriament al juliol, el pare ja les havia de fer a l’agost, com els de Barcelona-, carregàvem el 600 i sortíem d’Olot en direcció a Ripoll, la Collada de Toses, Coll de Nargó i Sort, des d’on, seguint la Noguera Pallaresa aigües amunt, arribaríem a Llavorsí, per deixar el camí de la Vall d’Aran i la Vall d’Àneu, i enfilar la Vall Ferrera fins a Àreu.
Ens allotjaríem a Can Jubany, una fonda de tracte senzill i familiar, en una habitació de matrimoni i una d’individual. Ben segur que era la primera vegada que disposava d’una habitació per a mi sola, però sobretot, recordo el luxe d’obrir la finestra i veure aquell muntanyim muntanyam.  
Recordo que un vespre, va córrer l’alerta d’un incendi en una borda camí al Pla de la Selva. Hi vam anar i, mentre els bombers amb mànegues d’aigua apagaven el foc de la borda, nosaltres amb boixos i matolls ajudàvem a apagar les petites flames que s’estenien per l’herba. Actualment al mapa hi ha el topònim “la Borda Cremada”, sap si fa referència a l’incendi d’aquell estiu.
Recordo uns àpats de fonda fenomenals: un fetge i lletada boníssim, unes costelles amb patates escairades i uns plats d’escudella que al vespre no hi faltaven mai. Alguna cosa estava canviant: ja no era aquella nena llepa-fils, sinó una noieta a la recta final del creixement amb una gana de mil dimonis. Ben aviat el pare em diria “m’estimaria més pagar-te un traje”.
Recordo una televisió espanyola i en blanc i negre comunicant el decés del papa Pau VI, que morí el dia 6 d’agost d’aquell any. Recordo que connectaven amb la Paloma Gomez Borrero que intentava fer-nos saber les darreres notícies del Vaticà.
Recordo les passejades familiars a rieres, bordes i prats, on també hi venia la mare. Recordo que vam anar al Pla de la Selva i al Pla de Boet on, amb el silenci -només trencat per la remor de l’aigua- com a música de fons, majestuositat i quietud es combinen equilibradament.
Recordo visites a poblets i l’afició del pare per l’arquitectura pirinenca –molt abans de les restauracions que s’han fet- i la curiositat pels costums i el vocabulari de la gent de pagès.
Recordo l’anada a Esterri d’Àneu i la bellesa d’un pontarró sobre la Noguera Pallaresa que, encara ara, és de parada obligatòria. Recordo la gran aventura de pujar fins al Port de la Bonaigua, atents en tot moment a l’indicador de temperatura del tauler del 600, no fos cas que s’escalfés.
Amb l’afició a la muntanya plenament consolidada, aquelles vacances em van permetre trepitjar un “Pirineu de veritat”. Després de molts anys de caminar amb Chiruca de diferents models -sobretot les de pell negra que no es mullaven tant-, des del dia de Reis d’aquell any, em calçava unes botes de “muntanya muntanya”, unes Kamet amb sola Vibram, que eren del millor que es podia trobar a Olot. - Nena agafa un numbru més per si et creix el peu i, si et ballen, t’hi poses un mitjó gruixut- em va dir la venedora el dia que el pare em va acompanyar a comprar-les. Faltaven uns tres anys per tenir unes autèntiques Galibier que, com tantes altres peces del material de muntanya, aniríem a comprar a Andorra.
L’Estany de Baborte, des de la Farga, passant per les Bordes de Rebuira (3h 49 minuts de marxa efectiva) i el Monteixo (2.905 m) des d’Àreu mateix, passant pel Pla de la Selva i el Barranc d’Aixeus, van ser dues de les excursions que vam fer el pare i jo junt amb altres estiuejants. Pel tàndem que formàvem -amb el pare-, aquelles dues ascensions van ser prou sonades. Faltaven tres anys encara perquè jo tornés a passar per Àreu per coronar el sostre de Catalunya, la Pica d’Estats (3.143 m), junt amb el Montcalm (3.077 m) i el Sotllo (3.073 m).
Ara bé, ni el pare ni jo no ens imaginàvem que aquelles serien de les darreres excursions que faríem junts. Pocs mesos després es veuria obligat a penjar les botes, després de patir  una afecció coronària mentre pujàvem de Tregurà a la Creu de Fusta. Per sort, la seva prudència i intuïció van fer que m’estalviés un bon ensurt, però ell va quedar molt delicat.
Em plau recordar el pare avui que seria el seu sant i em plau recordar les enyorades trobades de la tarda de Sant Ramon i el retrobament familiar, després de l’escampada estiuenca, d’uns anys en què encara hi érem tots: els pares -ja força grans- i  les germanes, el germà, cunyats i cunyada, tots més joves i carregats de bona salut.
Aquesta entrada posa punt i final a la mini sèrie Aquells meravellosos estius. Després n’han vingut d’altres, d’estius: alguns millors i alguns pitjors, però sobretot, diferents.

Amb la mare, al Port de la Bonaigua

Els pares al Pla de Boet

El Monteixo des de l'Estany de Baborte

Camí al Monteixo

A l'Estany de Baborte 




dimarts, 22 d’agost de 2017

Barcelona 17 d’agost: #TotsSomBarcelona

Reflexions desordenades arran dels atacs terroristes de Barcelona i Cambrils


Dijous de la setmana passada t’assabentaves de la massacre de Barcelona. Ho trobaves horrorós i acabaves aquell vespre amb el cor encongit. Per si allò fos poc, a mitjanit t’assabentaves dels fets de Cambrils. Més horror!
Per circumstàncies que ara no vénen al cas, no podies dormir i et vas passar la nit seguint els fets a Twitter, llegint la informació que anaven publicant els comptes oficials de Mossos, EmergènciesCatalunya, 112..., tot i que saps que en algun moment et vas deixar atraure per alguna piulada una mica sensacionalista.
Et poses a la pell de les víctimes i et veus ramblejant com has fet de vegades, a les Rambles o en un passeig d’alguna altra ciutat europea. Et veus passejant tranquil·lament, ignorant el nivell d’alerta terrorista que hi pogués haver. Et veus parlant amb la teva parella o amb una parella d’amics o senzillament badant davant d’alguna paradeta o d’alguna escultura humana. Et veus vigilant les teves filles, que passegen més endavant, després d’haver-les advertit que han d’anar juntes i que no poden travessar el carrer sense esperar-vos. Et veus comprant-te el mateix braçalet de cuir que elles, com a record d’aquelles vacances que pensaves que acabarien bé. T’esgarrifes només de pensar en un final com el del dia 17 a les Rambles. No t’ho pots ni t’ho vols imaginar.
Et poses a la pell d’aquell venedor de premsa o de flors. Et poses a la pell d’aquella jove que per pagar-se els estudis treballa de dependenta a una sabateria i que en aquell precís moment podia estar travessant la Rambla anant d’una botiga a una altra a buscar un número més d’aquell model de sandàlies que un turista rus es volia emprovar. Et poses a la pell de la dependenta d’una llibreria de viatges que va permetre l’entrada de la gent que fugia. Et poses a la pell d’aquell cambrer que sense saber què passava acollia turistes esporuguits que buscaven refugi als establiments propers.
No ho entens. No entens que algú pugui matar en nom d’un déu. No entens res. Només et sembla entendre una cosa: hem sembrat metralla i ara ens explota a la cara de la forma més cruel possible, matant els més innocents. Sents que no saps què podem fer evitar-ho i et fa por que els que tenen la paella pel mànec tampoc no saben què s’hi pot fer.
Et satisfà l’actuació dels Mossos. Et fa sentir tranquil·la. Et satisfà l’actitud de determinats col·lectius (taxistes, personal sanitari...) que s’han mostrat empàtics i solidaris. Et fa sentir que estem en bones mans.
Et dolen les imatges escabroses i els comentaris que relacionen els atemptats amb l’independentisme i que han publicat alguns particulars i et repugna, sobretot, els que han publicat alguns mitjans teòricament reconeguts (continguts que se suposa que han estat aprovats per un consell de redacció). Et dol que s’hagi fet un ús polític de l’atemptat i que s’hagin publicat tants comentaris catalanòfobs. Et dol que hagin volgut transmetre una imatge d’unitat que saps que és falsa.
Potser sí que l’atemptat ha fet sortir el millor de la condició humana pel que fa a ajuda i solidaritat, però et dol que hagi fet emergir el pitjor, no tan sols de la ciutadania, sinó també de gent (teòricament) formada, com periodistes de renom i polítics, que mostren el costat mes carronyer de l’espècie humana.
No te’n senties gaire de Barcelona, perquè no n’ets. No te’n senties gaire, però d’un temps ençà, te’n sents una mica. Hi tens els teus: uns hi viuen, altres hi estudien i altres hi treballen. Havies estat molts anys sense baixar-hi, a Barcelona, però ara t’hi havies familiaritzat una mica. Ara t’hi saps orientar (donant compliment a aquesta teva mania de sentir-te ubicada): cara a mar o a muntanya; cara al Besòs o al Llobregat. No te’n senties gaire, però ara te’n sents més. 
Per tot això i per tantes altres raons, tot i que, per circumstàncies que ara no vénen al cas, dissabte no hi podràs anar, et sents part de la manifestació convocada per les entitats, per mostrar el màxim rebuig possible al terrorisme. I t’hi veus cridant o aixecant un cartell amb el lema #notincpor, encara que tu, sí que en tens, de por.

Foto: Gironoticies.com

dimarts, 15 d’agost de 2017

Aquells meravellosos estius (VI)

Uns dies a Andorra

Amb el pas dels anys tots anàvem creixent, evidentment. I els germans grans, cada vegada tenien més lligams a Olot: l’estiu era un bon temps per fer classes particulars per ajudar a preparar els exàmens de setembre; les colles d’amics s’estaven a Olot fins després de les Festes del Tura, i els amors –de per vida o d’estiu- també. Tot plegat feia que cada any que passava fóssim menys que poguéssim o volguéssim marxar uns dies amb els pares.
Aquell any 1975, doncs, l’expedició vacacional estaria formada pel pare, la mare i les dues petites: la Marissa i l’Adriana. Aquell estiu passaríem la frontera per visitar Andorra, el país dels Pirineus.
Amb la carta verda i els documents necessaris per sortir del país, ens tocaria fer la Collada de Toses, que posaria a prova el nostre 600 i la baixa resistència al mareig de la meva germana. Ens allotjaríem en un hostal a Sant Julià de Lòria: una habitació de matrimoni per als pares i una doble per a nosaltres dues. El règim de mitja pensió ens deixaria la llibertat necessària per aprofitar el dia per descobrir els fantàstics poblets i el romànic de muntanya de les esglésies del petit País dels Pirineus.
Pel camí, al tram superior de la Collada vam trobar un accident que provocava una llarga cua. Aquella primera parada obligatòria va permetre que, sense allunyar-nos gaire del cotxe, enfilant-nos en una de les parets de protecció d’aquella carretera de muntanya, poguéssim collir gerds, els primers que recordo haver menjat.  
La marejada del primer dia o la passa de la panxa van fer que, la primera nit, la meva germana es trobés molt malament. En aquella habitació doble d’aquell petit hostal vaig aprendre que una germana fa companyia, però no substitueix el poder curatiu d’una mare. De manera que, a mitja nit, la mare passava a ocupar el meu lloc i jo me n’anava a dormir amb el pare. Quedava clar, doncs, que era la malaltia i no l’edat el que determinava qui mereixia la companyia de la mare. L’endemà, la meva germana ja es trobava molt millor.
En una fonda del Serrat, vaig veure els pares entusiasmats per la cuina tradicional de muntanya i vaig saber que hi havia un vi que es diu Sangre de Toro, un vi negre bo, fort -i car!-, que combina amb la caça i els estofats de carn i que el seu nom està inspirat en el déu romà del vi, Baco o el fill del Toro.
Al fenomenal Llac d’Engolàsters, on vam accedir amb un rudimentari telecabina o telehuevo, vaig entendre que l’expressió del pare tenir el cul estret anava de debò. Després de voltar pel llac, incapaç de pujar al telecabina, el pare va baixar a peu fins a Encamp. Jo, que era prou valenta i decidida, baixaria en una cabina tota sola mentre la mare i la meva germana anirien a la cabina del darrere. Faltaven molts anys encara perquè jo experimentés en primera persona el significat d’aquella expressió tant graciosa com limitadora.
A Andorra vaig aprendre que allà, Parròquia, a més d’església vol dir municipi i que té doble funció: eclesiàstica i civil. Vaig comprendre que el pare era un enamorat del romànic i de la vida i els costums rurals. Vaig descobrir que aquelles eren muntanyes de debò i em va quedar clar que amb un 600 s’arribava a tot arreu.
Davant les ruïnes de Meritxell vaig quedar parada de veure que el foc pot destruir una església “de pedra”. Feia prop de tres anys de l’incendi catastròfic que la nit del 8 de setembre de 1972 - després de l’aplec- havia destrossat l’antiga església i faltava poc més d’un any per a la inauguració del nou santuari, una petita part de l’ambiciós i revolucionari projecte de Ricard Bofill. Faltaven només tres mesos pel dia que tindria en braços la primera Meritxell que coneixeria i que seria la meva segona neboda.
Després de superar amb èxit el clàssic Algo que declarar? de la duana situada a la Farga de Moles, vam enfilar el camí cap a Olot. Vam dinar a Martinet on vam menjar truites de riu. Abans no arribaríem a casa, hauríem de travessar la Cerdanya i superar la Collada de Toses (1.800 m), el Coll de Canes (1.120 m) i el Coll de Caubet (970 m), que tornarien a posar a prova la capacitat de resistència mecànica i humana. Faríem un parell o tres de parades per deixar refredar el cotxe i per fer un pipí, estirar les cames i prendre l’aire.
Aquella curta estada al País dels Pirineus va donar molt de sí: va omplir-me de coneixements i va desvetllar en mi una incipient afició a la muntanya. Ara bé, el que és més important, va despertar-me una curiositat i unes ganes de saber-ne més i em va proporcionar unes vivències familiars que sempre més recordaré. Per tot això, aquells dies a Andorra, són mereixedors d’un capítol propi en la sèrie d’Aquells meravellosos estius.
A Sornàs, parròquia d'Ordino. 1975

Sant Andreu del Prat del Campanar,
prop d'Arinsal, parròquia de la Massana. 1975

Santa Coloma, parròquia d'Andorra la Vella. 1975

L'antic santuari de Meritxell. 1975

dijous, 10 d’agost de 2017

Aquells meravellosos estius (V)

Vacances quilòmetre zero

Als estius de la nostra infància, al menys al meu entorn, era molt freqüent passar els dies de vacances a casa, fent sortides d’anar i tornar; és a dir, d’un dia –o de mig- procurant ser a joc a última hora de la tarda per sopar i dormir al domicili familiar. Viatjar era a l’abast de poques famílies, ja que no era tan fàcil ni tan econòmic com és –o com ens volen fer creure que és- actualment. Als creuers, que tant s’han popularitzat d’uns anys ençà, només hi tenien accés unes poques famílies, les més benestants.
En una família amb sis fills d’edats variades, a més de l’aspecte econòmic, calia tenir en compte tantes variables que resultava força difícil poder marxar de vacances. Quedar-se a casa, però, no volia dir no fer vacances. Quedar-se a casa, significava fer vacances quilòmetre zero.
En aquest cas, acabàvem acostumant-nos a una rutina de vacances viscudes a casa. Eren estius de deixar la casa arreglada al matí, fent que cadascú de nosaltres hi aportéssim el nostre granet de sorra: anar a comprar el pa, anar al colmado o a la carnisseria, estendre la roba o deixar la taula parada perquè al migdia fos arribar i omplir.
Eren estius de deixar el dinar preparat; plats freds i apetitius: el braç de gitano de puré de patata amb tonyina i ou dur, n’era l’estrella; les mongetes a la senyora Pepita (fredes acompanyades de tomata amanida, anxova i olives) i el salpicón (amanida de patata bullida amb pela, amb de tomata, pebrot, ou dur i tonyina, amanit amb una salsa a base d’oli, ceba, julivert i rovell d’ou dur) eren receptes aportades per les meves germanes grans que les havien après de les companyes del pis d’estudiants de Barcelona i que van engruixir el receptari de la mare.
Eren estius d’anar a la piscina amb teibus (l’actual TPO per als olotins o transport públic urbà per a la resta de lectors). Eren estius de vestits frescos i xancletes amb la sola de fusta. Eren estius d’hores d’aigua i de sol sense saber de l’existència de la crema protectora solar. Eren estius de tirar-nos del trampolí més alt, sense control de cap mena ni límit d’alçada ni edat. Eren estius d’arribar a tocar el fons de la piscina de fora. Eren estius de nedar per sota aigua fins que no aguantàvem més. Eren estius de sortir de l’aigua amb els dits estovats i els llavis morats.  
Eren estius de tardes de jocs: de taula, al terrat o al carrer. Perquè eren estius que o no feia tanta calor o la suportàvem millor!
Hi va haver un any que, per circumstàncies que desconec i tampoc no vindrien al cas, el pare no va poder fer vacances i, a més, durant uns dies, la mare l’havia d’anar a ajudar. Aquell any no aniríem enlloc; per aquell motiu, durant uns dies faríem un extra: aniríem a dinar a Can Salvi, fonda regentada per la família Terma, situada entre els carrers Lorenzana i Serra Ginesta, amb un gran pati a l’ombra on trobàvem la taula parada i teníem la llibertat d’escollir, del menú, els plats que ens venien més de gust. Davant la sorpresa dels pares, algun de nosaltres triava aquell plat que a casa no eren capaços de fer-li menjar. Sense anar més lluny, recordo perfectament que m’agradaven molt els ous al plat amb pèsols, tomata i pernil. I tant que rondinava a casa quan em trobava amb un pèsol al plat. Com hi ha món! 
Les vacances quilòmetre zero van generar un munt de vivències que, convertides en records, conformen un capítol més d’Aquells meravellosos estius

El terrat de casa, escenari d'hores i hores de jocs

Els clàssics gronxadors de les "xocolates Torras",
un altre clàssic i bon entreteniment.


dimarts, 1 d’agost de 2017

Aquells meravellosos estius (IV)



Una estada a Granollers de Rocacorba

En tancar aquell apartament de Riells ja ens havia quedat clar que quan tornéssim a anar de vacances ens allotjaríem en un hostal en règim de pensió completa.
L’any següent, el lloc escollit va ser Can Perot, situat a peu de la carretera d’accés a Granollers de Rocacorba, nucli dispers que pertany a Sant Martí de Llémena. Aquell ampli hostal, reunia les condicions necessàries per satisfer-nos a tots: al pare que tenia pensat fer passejades i excursions per conèixer l’entorn; a la mare que buscava uns dies de descans de les feines de casa, i als tres petits de la germandat, que necessitàvem llibertat de moviments. Tot plegat ho acabava d’arrodonir el tracte familiar i campetxano que ens oferia des de darrere la barra el que suposo que era en Perot.
Hi havia altres estadants, famílies que, com nosaltres, passaven uns dies de descans envoltats de natura, fent allò que ara té un nom: turisme familiar. Ben segur que el pare als matins anava d’excursió i devia aprofitar per enraonar amb els estadants de la  vall. Segurament el meu germà el devia acompanyar. En aquell moment jo encara era massa joveneta per anar a caminar gaire estona. A les tardes, amb el cotxe devíem anar a berenar en algun prat, alguna font o al porxo d’alguna de les ermites de la vall. Devíem visitar Santa Maria de Rocacorba, Sant Martí de Llémena... I devíem demanar per tornar ràpidament al camp base per seguir amb els nostres jocs i les nostres aventures.
Els amplis espais exteriors de Can Perot van fer possible que, amb una colla de nens i nenes de la meva edat -any més any menys- vivíssim una mena de versió adaptada del Verano Azul, aprofitant les estones de lleure que ens quedaven entre àpats i visites “culturals”. Jugàvem en uns coberts semi-abandonats i corríem pels prats i les terrasses. La gran piscina de l’hostal, però, era l’escenari principal dels nostres jocs. De les nenes no en recordo el nom, però sé que amb en Javi ens aveníem força i, junts, lideràvem aquell petit grup, portant la iniciativa dels jocs i entreteniments.  
Amb la colla d'aquell meravellós estiu de 1973
He de reconèixer que a mi, amb nou anys acabats de fer i moltes ganes de jugar, aquell espai em va venir com l’anell al dit. No sé si els meus germans de dotze i setze anys van viure aquelles vacances en aquell lloc, una mica aïllat, amb la mateixa alegria que ho vaig fer jo.
Deixàvem enrere el curs 1972/1973 i havia acabat 3r de primària amb un sobresaliente global. Calia complir amb les recomanacions del pediatre de facilitar-me un ambient tranquil i assossegat amb poques persones al meu voltant, sobretot abans, durant i després dels àpats, evitant aliments o begudes estimulants, per tal que, desganada, escardalenca i sac de nervis com era jo en aquell moment, aconseguís el desitjat i necessari augment de pes que no arribava mai. La teoria els pares ja la sabien; ara bé, en una casa amb sis fills, no sé si era possible oferir-me tanta tranquilitat. Ben mirat, crec que em va ajudar més a créixer tot aquell ambient que no pas la calma que recomanava el pediatre que segurament parlava des de la teoria i potser no tenir fills.  
Granollers de Rocacorba i, en especial, Can Perot, ocupen un lloc important en els meus records d’Aquells meravellosos estius.


Font prop de Can Perot

Aquella fantàstica piscina

divendres, 28 de juliol de 2017

Aquells meravellosos estius (III)



Unes vacances a Riells
Després d’aquells anys de glorioses i llargues estades d’estiu a Llongarriu, arribava el despoblament de les diferents cases de la Vall: el Tomàs (1966), el Xaravitx (1970)... A mitjan dels anys setanta marxaven els històrics masovers de Llongarriu i la casa entrava en un procés decadent irreversible que culminà l’any 1976, quan la família que hi visqué després de la marxa dels masovers de sempre van anar a viure prop d’Olot. Aquell trasllat ajudaria a aquell matrimoni gran a fer més suportable l’escolarització del seu noi que, mentre vivien a la Vall, havia d’estar intern a l’Escola Llar i a ells, enyorats permanentment de l’únic fill que havien tingut, les setmanes se’ls feien eternes.
Recordo que quan la casa va quedar deshabitada el pare va ser l’encarregat de tancar-la vam treure els mobles i hi vam deixar un petit equip casolà per poder menjar i dormir si ens calia alguna vegada. La casa fou tancada i barrada de la millor manera que un bon fuster sap fer. Res no hi valgué perquè fou destrossat tot, robat l’escon, dues calaixeres, dos llits, dues taules, roba i parament de cuina.
Amb aquest panorama tan desolador, a partir de l’any 1970 -uns anys abans del tancament definitiu de la casa pairal-, ja es veia que aquelles estades no tornarien mai més. Ens havíem de reinventar i trobar una altra manera de fer vacances, sabedors que les vivències que vindrien no omplien el buit que ens deixaria el tancament, ja de per vida, de la casa de Llongarriu.
Empesos per les circumstàncies i una mica per oferir un canvi d’aires a aquells tres marrecs que quan no teníem un all, teníem una ceba, l’any 1972, els pares, van llogar un apartament al sector de Riells i vam anar de vacances a marina.
Tot i que a casa érem més de muntanya, aquella no era la primera estada a la platja. Justament, jo mateixa vaig fer els primers passos l’any 1965 a Sant Feliu de Guíxols, sota l’atenta mirada del meu germà que, set anys més gran que jo, era l’encarregat de vigilar-me.
Tornem, doncs, a l’any 1972. El pare se’n cansava de seguida de la platja. Era evident que passar el dia esterrossat al sol no estava fet per ell. De manera que aquelles van ser unes vacances actives. Amb el camp base situat a Riells, combinàvem les estones a la platja amb les visites a llocs d’interès: les ruïnes d’Empúries i d’Ullastret, el Castell de Montgrí...
Recordo especialment una anada al port per veure l’arribada dels pescadors. De terra endins com sóc i poc avesada a les tasques de la mar, em va sorprendre l’arribada del peix, sobretot una tonyina de mida considerable. Jo que només havia vist la tonyina en llaunes -Que bién, que bién hoy comemos con Isabel-, vaig quedar molt sorpresa de la llargària d’aquell exemplar que observava mentre intentava comptar quantes llaunes se’n podrien omplir. Encara ara, quan ho explico a casa, pensen que exagero!
Aquell va ser un estiu a marina, un estiu d’aigua, sorra i sal; un estiu de menjars frescos a l’apartament que per uns dies va ser casa nostra; un estiu de visites turístiques; un estiu de descoberta de patrimoni natural, cultural i històric. Un estiu diferent.
Als tres petits de casa, aquell canvi d’aires se’ns van posar força bé i ens va ajudar a millorar el nostre estat de salut: a fer més lleus els refredats de l’hivern i a enfortir aquella pell que sempre teníem tan delicada. El pare ho va passar bé descobrint aquells indrets tan interessants com desconeguts. Ara bé, recordo que la mare l’últim dia va dir: hi hem estat molt i molt bé, però les properes vacances les farem en un hotel, encara que hagin de ser més curtes.. De manera que, en girar la clau, vam saber que aquelles haurien estat les darreres vacances que faríem en un apartament.

Quin llamp de tonyina! 1972

Ullastret, estiu de 1972
Vacances a marina, any 1972

divendres, 21 de juliol de 2017

Aquells meravellosos estius (II)

Estades a la Vall del Bac 

Asseguda en un pedrís al bell mig dels nou xiprers i a tocar de l’ermita, recordo aquelles llargues estades d’estiu. Són imatges en blanc i negre gravades en uns clixés mig velats, no tant pels prop de cinquanta anys que han passat sinó per la prompta edat que tenia quan les vaig viure. Són records que s’han reforçat gràcies a l’arxiu fotogràfic familiar i a tantes vegades que els he sentit explicar.
-Joaneeet: espanta’m les gallines! - deia quan sortia al prat després que la mare, amb penes i treballs hagués aconseguit que em prengués mitja tassa de llet amb un bocí de pa torrat. I és que no en tenia gens, de gana!
Aquella expressió,  més que un imperatiu, era una mena de cantarella repetitiva, fruit de la franquesa que teníem amb en Joanet, el masover de Llongarriu.
-Com hi ha món! –feia en ell, mentre batent els braços foragitava l’aviram que picotejava tranquil·lament pel prat de davant la casa. I és que se’n feia creus que aquella mossa -que no arribava als quatre anys- fos valenta per passar enmig de les vaques, per entrar al corral de les ovelles o per acondeir els porcs i, en canvi, tingués por de passar al costat de les gallines.
Eren estius de glorioses i típiques anades, fent part del trajecte amb taxi fins a Maibosc on ens esperaven les mules que traginaven el fato i els més petits a cavall per seguir el camí del bac.
Eren estius de calça curta i gorra de cotó; estius de llet de vaca i pa torrat; estius de llits amples i alts; estius de dormir de dos en dos entre rasposos llençols de fil.
Eren estius de caminar sobre el terra empostissat; estius d’anar a fer les necessitats a la comuna comunitària; estius de banys a la riera i compres a l’Hostal.
Eren estius d’anar de visita al Xaravitx i al Tomàs; estius de quina estirada que han fet aquesta mainadica; estius de que entrin, que seguin, que tallin i que mengin i estius de porrons de marsinada ben dolça i refrescant.
Eren estius de gaveta i paleta, de cuinetes i de fang; estius de vaques, porcs, mules i aviram; estius d’entrar al corral i alletar els xurmers; estius de forques i destrals; estius de genolls pelats i de cicatrius de per vida.
Eren estius de tietes solteres que es delien per cuidar-nos; estius de germanes grans enamorades esperant l’arribada del xicot; estius de visites de parents més o menys llunyans.
Eren estius de llargs capvespres a l’eixida; estius d’albirar alguna barca a la llunyania; estius de nits serenes i de cels estrellats; estius d’anar a dormir amb la llum d’una espelma.
Així eren aquells meravellosos estius que passàvem a Llongarriu, quan masies i casals de la vall eren plens de vida, força abans del despoblament rural de la nostra comarca i molt abans dels intents d’un repoblament que no acaba d’arrelar ni a cop de talonari ni a força de grans i inacabables projectes que, per més grans i inacabables que siguin, no són capaços de retornar la vida a la nostra estimada i enyorada Vall del Bac.
Eren els nostres meravellosos estius: estius a l’aire lliure, de traginar tot el dia i de no fer gaire res.
Arri Petita que el camí és llarg! 1969

Talaiant un xai xurmer. 1968


dimarts, 18 de juliol de 2017

Aquells meravellosos estius (I)

Diumenge, 16 de juliol, el diari Ara ens oferia un monogràfic sobre les vacances que portava per títol “Aquells meravellosos estius”. Em va semblar un titular prou suggeridor com per pensar que aquell seria un exemplar de luxe, mereixedor d’una lectura en format paper en comptes de format digital.
A la fresca d’una espessa fageda que m’ajudava a suportar la calorada de mitjan juliol –que és quan toca fer calor-, em llegia el contingut d’aquell extra i ben aviat arribava a la conclusió que o bé el títol estava sobredimensionat o bé el contingut quedava una mica curt.
Entenc que “Aquells meravellosos estius” fa referència als estius de la nostra infància. Uns estius que tenen poc a veure amb els dels infants d’ara, igual que els nostres estius tenien poc a veure amb els que van viure els nostres pares.
Em sembla que tendim a mitificar les vivències d’antany que el pas del temps ha transformat amb records que s’acomoden a la nostra memòria i, amb l’ajuda de la capacitat d’oblidar allò que no ens agrada, acabem idealitzant el passat. 
No crec del tot en la sentència “qualsevol temps passat va ser millor”, per això, penso que potser la gràcia que amb el pas dels anys uns “estius vulgaris” s’acabin emmagatzemant a la nostra memòria com “aquells meravellosos estius” rau en la capacitat dels infants de fer vacances sense cap més finalitat que “fer vacances”, és a dir descansar, connectar amb la vida, passar-ho bé i plantar cara a l’estiu.
Una capacitat que es perd en algun moment del creixement, de manera que molts d’aquells infants, quan són adults tenen necessitat de fer vacances precisament per fer tot el contrari:  desconnectar i escapar (de la vida o de la rutina). I acaben vivint onze mesos de l’any anhelant arribar al període vacacional que sovint es converteix en uns dies estressants i feixucs que queden molt per sota de les expectatives que prèviament s’hi havien dipositat.
Potser senzillament és perquè Roberto Piumuni estava carregat de raó quan afirmava “Un nen és un lloc ben bonic per viure-hi”.
Amb aquesta entrada en clau de reflexió sobre les vacances, enceto una (mini)sèrie de relats sobre el que per mi van ser “aquells meravellosos estius”. Ho faig per reviure els records d’uns temps passats i amb l’esperança de poder protagonitzar, encara, molts més “meravellosos estius”, plenament conscient que ni aquells moments no es repetiran ni el temps em tornarà els companys de vivències que he perdut pel camí.
Bones vacances!

Una estampa d'aquell meravellós estiu de 1965


dissabte, 8 de juliol de 2017

De bosses, paperines i coixineres

Ara que per llei hem de pagar les bosses de plàstic que ens donen als comerços amb la finalitat d’arribar a reduir-ne el consum (fins a un 90 % l’any 2020), potser seria el moment de recuperar altres tipus d’envasos com les paperines i les coixineres. Ben segur que molts de nosaltres sabem què són, però potser hi ha qui no sap –o no recorda- què és una paperina o una coixinera.
Una paperina és un retall de paper caragolat en forma de con. Tot i que n’hi ha de confecció casolana -la més usual potser seria la que es fa amb paper de diari per posar-hi les castanyes torrades-, també n’hi ha de confecció industrial, serien el cas de les que s’utilitzen a les xurreries o les que es fan servir –cada vegada menys, ja que s’han substituït per bosses o recipients de plàstic- per posar-hi el llegum cuit (cigrons, fesols, llenties...), els llardons, les patates fregides... Darrerament s’han reinventat les paperines petites per servir alguns aperitius, especialment els fregits.
He de confessar que, molt sovint, en sentir aquest mot em ve al cap en Patufet baixant pel carrer amb una paperina curulla de safrà que, tot i que devia ser molt petitona, era molt més grossa que ell, d’aquí  l’esglai dels seus convilatants en veure una paperina baixant tota sola pel carrer major del poble.
En Patufet amb la paperina de safrà

Una coixinera és, segons la primera accepció que apareix als diccionaris, una bossa o funda que cobreix el coixí. Ara bé, per extensió o per analogia, una coixinera és una bossa, normalment de roba destinada a usos domèstics.
Quan era joveneta, era molt usual fer servir coixineres. A totes les cases hi havia la coixinera del pa que era força grossa i es tancava amb dos cordons que feien d’anses. Era una de les labors que la majoria de nenes havíem fet alguna vegada, a partir d’una peça de roba de quadres on, amb punt de creu, hi brodàvem una sanefa i unes lletres ben grosses que deien PA -o potser PAN-. Recordo que a més de la que era obligatòria de fer a col·legi, a l’estiu en vaig fer una per a la meva padrina i en aquesta sí que hi deia PA (sense la N final).
L’armari de casa els pares on guardàvem la roba de cuina, n’era ple de coixineres, ja que eren de molta utilitat. En una coixinera de tons rosats, la mare hi guardava el pa sec després de torrar-lo al forn, sempre a punt per fer sopa de pa; en una de tons verdosos hi guardàvem farigola de collita pròpia per quan feia falta fer-ne aigua de farigola per glopejar en cas d’alguna dolència bucal o per escaldar algun dit; en una altra de floretes, la camamilla, també collida a muntanya, després de deixar-la assecar, a punt per infusionar en cas de mal de ventre, mareig o per refer-nos d’un ensurt; en una altra les anous que havíem collit amb el pare...  I és que al rebost de casa, n’hi penjaven moltes, de coixineres.
De coixineres n’hi havia de totes mides i colors i tant servien per conservar queviures com per guardar-hi objectes diversos: els taps de suro, les peces de fusta del jocs de construcció, les boles rodones del joc de loteria, les botxes o les pedres de jugar a pedralta.  
Per contra del que podria semblar, a la nostra llar actual sempre n’hem fet servir de coixineres. És més, a l’escola de les meves filles ens les recomanaven per organitzar la motxilla d’anar de colònies: una per a la roba bruta i una per a la roba neta. De manera que la iaia, amb alguns retalls de roba, ens en va fer unes quantes que han fet una bona campanya. Encara ara, molts anys després, fem servir coixineres per organitzar la motxilla: una amb l’esmorzar, una altra amb l’abrigall que cal portar tot l’any perquè fins i tot en el dia més calorós d’estiu es pot haver de menester, una altra per als plats i coberts quan ens hi quedem a dinar...
Aquestes són algunes coses que m’han vingut al cap tot posant en una vella coixinera la camamilla que vam collir ara fa una setmana i pensava que, segurament si paperines i coixineres haguessin mantingut el protagonisme que tenien fa uns anys, ara no ens veuríem forçats a reduir el consum de bosses de plàstic.

Un parell de coixineres: una buida i l'altra amb camamilla a dins




dimarts, 27 de juny de 2017

En el 60è aniversari del 600

Avui se celebra el 60è aniversari del mític 600, el model de la casa Seat que va ser l’utilitari de moltes famílies durant les dècades dels anys seixanta i setanta.
Diuen que gràcies a aquell modest vehicle, als anys seixanta es va motoritzar la classe mitjana i que si cada una de les prop de 800.000 unitats fabricades hagués circulat uns 100.000 km, el 600 hauria anat a la lluna unes 200.000 vegades.
A casa, com moltes de les famílies d’aquella època, teníem un 600. El primer model que recordo era de color verd clar, les portes s’obrien de davant cap a darrere i portava matrícula de Barcelona (B-195433). El pare l'anomenava "Il Demone". L’any 1972 va ser substituït per un altre 600 (crec que era un 600 E) de color verd fosc, amb les portes que s’obrien de darrere cap a davant i que duia la matrícula GE-4777-A.
Tot i que un acudit d'aquella època deia que per fer cabre quatre elefants en un 600 calia posar-ne dos al davant i dos al darrere i que per posar-hi quatre girafes, primer calia treure els elefants, els inventors d’aquell petit utilitari l’havien dissenyat perquè hi cabessin cinc persones. Nosaltres, però, ens hi encabíem, una mica entatxonats, molts més que cinc; això sí, els petits no ocupàvem plaça, ja que sèiem a la falda dels grans.
Parlar del 600 és veure el pare conduint, sempre amb seny (que jo recordi no vam tenir mai cap patacada). Parlar del 600 és veure els pares i els tres germans petits fent alguna sortida familiar a marina o a la recerca d’alguna església romànica o monestir enrunat on el pare prenia notes i fotografiava restes arquitectòniques, mentre la mare ens entretenia per esperar-lo. Parlar del 600 és sentir  la fortor que desprenien els seients d’escai quan l’interior del cotxe s’escalfava. Parlar del 600 és sentir la pudor de l’aire calent al mateix moment que el pare accionava la palanca de la calefacció situada a la base del seient del darrere. Parlar del 600 és recordar com de malament s’ho passava la meva germana que es marejava tant.
Parlar del 600 és sentir el pare amb el seu Ale nano, ale! mentre avançava algun ciclista (frase que encara avui he de pronunciar cada vegada que n’avanço algun). Parlar del 600 és veure com en Lluís, la Marissa i jo ens pixàvem de riure al seient del darrere quan, després de demanar-li insistentment, el pare accedia a cantar La tia Maria no tenia requesta, era més lletja que un pecaaat..
Parlar del 600 és recordar la vida vista des del seient del darrere, ja que el privilegi d’ocupar el seient del davant em va arribar quan, de més gran, els diumenges al matí anava d’excursió amb el pare.
Parlar del 600, com de tantes altres coses, és recordar una època passada i uns companys de viatge que ja no hi són.
Aquestes són les meves paraules per retre un senzill homenatge a aquell petit gran vehicle que fins als catorze anys em va portar a veure món. 

1972: el nou 600

dilluns, 19 de juny de 2017

En un vespre xafogós de mitjan juny

Acabaves d’entrar al cotxe on hi feia una calor insuportable i ella se’t va acostar per preguntar-te l’horari del transport públic per anar cap al centre. Li vas respondre que no el sabies i, coneixedora de la poca freqüència d’aquest mitjà a la teva ciutat, et vas oferir per acostar-la una mica al seu destí, que –ves per on- al final va ser molt proper al teu.
Amb aquestes que s’assegué al seient de l’acompanyant i, després de cordar-se el cinturó de seguretat, es desfeu en agraïments pel fet d’estalviar-se una bona caminada sota aquell sol de justícia que, de just, ben mirat, no en tenia gaire res.
Amb un somriure d’alleujament dibuixat a la seva pell fosca, com qui no vol la cosa, vau encetar una conversa d’aquelles en què es parla de tot i no es parla de res. Una conversa, sens dubte, més enriquidora per a tu que no pas per a ella. 
T’explicà que havia menjat a les quatre de la matinada i que no hi tornaria fins a dos quarts de deu del vespre. T’explicà que els dies que està per casa, practicar el dejuni és més fàcil que no pas els dies que ha d’estar fora, per treballar o per fer gestions. T’explicà que els homes que fan tota la jornada fora de casa ho passen malament. T’explicà que és qüestió d’acostumar-s’hi, tot i que amb el dia tan llarg i amb tanta calor, és de més mal passar que quan el sawm és a l’hivern. T’explicà que els nens, en general, comencen a practicar el ramadà al voltant dels onze anys, tot i que depèn de com és la criatura, i que els hi acostumen poc a poc: no els obliguen a fer-ho cada dia ni totes les hores del dia, sobretot els dies que van a escola. T’explicà que tot i que aquest mes és sagrat, el ritual de la pregària és similar al de la resta de l’any i que cadascú prega tant com pot, però que com que és un cosa interior, és voluntària i personal. T’ho explicà tot amb tanta naturalitat com si et tingués molta confiança.
Li vas dir que trobaves que era molt valenta per portar el ritme que duia: les poques hores de son, la feinada de la casa, els quatre fills, els desplaçaments per anar a matricular el més gran a l’institut i per complir amb les obligacions fiscals dintre els terminis establerts que enguany coincideixen de ple amb el ramadà... I amb el final del trajecte va arribar el final de la conversa i noves mostres d’agraïment, aquesta vegada en dues direccions.
Tot això ho recordes un vespre xafogós de mitjan juny, mentre intentes captar un xic del poc aire que corre. Ho recordes havent sopat i ets conscient que has fet tres –o potser quatre- àpats en plena llum del dia. Per això i tantes altres coses, a més d’agrair a l’atzar els tres dons -haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida-, li agraeixes també haver nascut en la cultura i la civilització occidentals i penses que, de no haver estat així, potser no en faries prou de ser tres voltes rebel.

dimecres, 7 de juny de 2017

I miss you, Raimon

Diumenge 28 de maig, TV3 va retransmetre l’últim recital d’en Raimon; el darrer dels dotze concerts que va fer al Palau per acomiadar-se dels escenaris.
Als seus 76 anys i amb 56 anys de carrera a l’esquena, el cantautor de Xàtiva va demostrar que està en plena forma. Va interpretar grans temes i ho va fer molt bé, com si els anys no haguessin passat. El darrer, doncs, va ser un gran concert.
Quan s’acostava el final, va cantar “Jo vinc d’un silenci”, tema que va provocar una gran ovació entre el públic –on per cert hi havia gent molt gran- i es van sentir crits d’independència. I mentre el públic cridava i aplaudia, ell s’ho mirava impassible, amb una mirada de com qui pensa “aquesta no és la meva lluita”.
El maig del 2014, el diari ARA va publicar la crònica d’una entrevista que el programa el Suplement havia fet a Raimon on el cantautor es declarava no independentista. Al titular del rotatiu hi podíem llegir “No sóc independentista perquè no ho tinc clar” i el resum del programa de ràdio començava així “No sóc independentista perquè mai m’ho havia plantejat”.  
Ambdós arguments em semblen poc sòlids per haver sortit de la boca d’un cantautor de protesta. Trobo que a aquelles alçades (2014), ja s’ho podia haver plantejat i podia tenir clar si estava o no a favor de la independència. És clar, que és un home de dubtes arrelats l’única seguretat, l’arrelament dels meus dubtes...
Raimon sí que es mostrava a favor que es faci un referèndum, és a dir, estava (2014) a favor del dret a decidir i argumentava “Tal com estem ara hi ha un mur i així no podem estar, per algun lloc o altre s'ha de trencar".
És evident que en democràcia el que val és respectar les opcions polítiques de tothom. I com a partidària de la independència, és a dir, partidària del Sí, estic a favor que hi hagi una forta campanya on hi participin els partidaris del Sí i els partidaris del No; on es contrastin arguments i on el debat sigui possible, útil i enriquidor.
Potser m’equivoco, però em sembla que els que fa anys cantàvem “l’Estaca” i “La Gallineta” també cridàvem Diguem no”  i associàvem els cantautors d’aquells temes de protesta, amb la defensa de la nostra llengua, la nostra terra i la nostra manera de ser. I els equiparàvem.
He escoltat Raimon des de ben joveneta. Taral·lejo lletres d’Espriu i destrosso temes d’Ausiàs March. Conscient que no sóc el centre del món, m’identifico amb “I beg your pardon”. Ploro amb “Com un puny” i ho seguiré fent, espero que per molts anys. He de confessar, però, que des del dia que vaig llegir aquella entrevista, em va decebre el seu posicionament en aquest tema. Em sap greu que aquesta no sigui una de les seves lluites sordes i constants. I, ara que la gent ha romput el silenci, noto en Raimon com el gran absent en aquesta nostra batalla.
I beg your pardon, però ho havia de dir.