divendres, 21 d’abril de 2017

Adriana ha abandonat el grup

Si a l’entrada anterior escrivia sobre la necessitat de desconnectar i de no atendre consultes de  feina fora de l’horari laboral, avui vull parlar d’una altra eina que ens facilita la comunicació interpersonal: el WhatsApp.
Es tracta d’una aplicació per a telèfons intel·ligents, tot i que també existeix en versió per a ordinador. No és l’únic sistema de missatgeria instantània, però sí el més utilitzat; amb més de 1.000 milions d’usuaris, va per davant de Line i Telegram.
Entre la llista d’avantatges del WhatsApp hi trobem l’agilitat, la rapidesa, la facilitat d’ús i que està disponible per a la majoria de sistemes operatius; entre els inconvenients, la poca fiabilitat, la manca de verificació i la poca privacitat.
Aquest canal, que encara ofereix més immediatesa que el correu electrònic, facilita la creació de tants grups com interessos tinguem. Així acabem creant grups per comunicar-nos pares i fills, germans sols, germans i cunyats, companys de feina –amb o sense els caps-, amics de costellada, amics de farres nocturnes...  Els noms dels grups de WhatsApp són tan variats i originals que han estat objecte de diversos articles. De manera que hi podem trobar noms com “Feina”, “Operació del pare”, “Aniversari Pepet”, “Cabres Boges”, “Bola de Drac”... Uns dels grups de WhatsApp tan famosos com temuts són els de pares d’alumnes d’una classe, que per sort no he patit en persona, ja que el WhatsApp va entrar a la meva vida quan les meves filles ja eren universitàries. Es tracta d’uns grups que han estat objecte de debat per l’ús desmesurat i poc recomanable que se’n fa. Si us ve de gust podeu llegir Els pares amb WhatsApp agenda (ARA Criatures, 18/04/2017).
A WhatsApp és tan fàcil crear un grup com trobar-nos –volgudament o no- formant part de grups diversos; de manera que al final de la jornada hom es pot trobar amb un elevat nombre de missatges per llegir. Hi ha aplicacions i articles amb indicacions de com sobreviure als grups de WhatsApp. Amb el temps, alguns grups deixen de tenir sentit o canvia la temàtica pel qual van ser creats. Quan es dóna aquesta situació, allò més normal seria sortir del grup, tal com deixaríem d’anar a les reunions d’un grup de persones amb el qual ja no ens sentim lligats. Ara bé, no sé per quin motiu, tenim recança a sortir-ne o a eliminar grups que han quedat obsolets.
Darrerament m’he dedicat a esborrar del mòbil contactes innecessaris i a sortir de grups amb els quals no em sentia vinculada. A més de fer neteja, aquesta mesura també anava en la línia de mantenir la privacitat d’unes converses que no em pertanyen i de respectar la intimitat de les persones que formen part del grup en qüestió. 
Per això, en alguns grups de WhatsApp dels quals formava part, després del corresponent missatge de comiat, els ha aparegut el text “Adriana ha abandonat el grup” que, lluny de ser  un mem dels molts que circulen per aquest canal, era la conseqüència d'una mena de feng shui mental que també produeix sensació d’ordre, netedat i alleujament.
Us ho recomano!



dijous, 20 d’abril de 2017

El benestar d’un simple clic

Darrerament es parla molt de la necessitat de desconnectar i d’evitar atendre consultes de la feina fora de l’horari laboral. A França han acabat regulant per llei que els treballadors puguin ignorar els e-mails, els missatges i les trucades dels seus caps més enllà de l’horari laboral. L’article acaba amb "podem admetre treball extra en circumstàncies excepcionals, però sempre cal tornar al que és normal, que és desconnectar i deixar de ser a la feina de forma permanent". Està molt bé que la llei protegeixi les persones de les intromissions digitals relacionades amb la feina, però seria molt millor no haver d’arribar a aquests extrems.
Algú pot pensar que és poc habitual atendre consultes laborals en horari extra-laboral, però em consta, pel que veig al meu entorn, que és molt i molt freqüent. Ho he vist en autònoms, en treballadors per compte d’altri, en funcionaris... I fins i tot en estudiants, si equiparem les consultes acadèmiques i la resolució de dubtes i de treballs al que seria la feina en el món laboral.  No deixa de ser una forma d’esclavatge modern que, sens dubte, contribueix al mal humor i la irritabilitat que pateix la nostra societat i que condueix a l’estrès i a l’ansietat, cada vegada més generalitzats.

Quan fa uns anys vaig descobrir que podia vincular els meus correus electrònics -el de la feina i el particular-, vaig pensar que em seria molt pràctic, ja que, obrint només una bústia de correu, podria estar al dia de tots els afers. I ho va ser, de pràctic, però allò era també una eina de doble tall. De mica en mica, sense adonar-me’n, atenia assumptes de feina fora de l’horari laboral i, sense acabar-ne de ser conscient, vaig arribar a trobar normal respondre correus de la feina des del sofà de casa, fins que en una ocasió que vaig estar de baixa, una mica per la meva manera de fer i una mica per la facilitat tecnològica, em va ser molt difícil desconnectar [*]. En tot cas, quan en vaig ser conscient, vaig prendre les mesures necessàries per posar-hi remei i he de dir que no em va ser fàcil ni gratuït: em va costar fer-me entendre i vaig patir unes conseqüències tan desagradables com indesitjables.
Recentment he posat ordre a les meves bústies de correu i he desvinculat les adreces electròniques, marcant una clara separació entre les comunicacions d’àmbit laboral i les d’àmbit personal. Aquesta mesura m’ha produït una immediata i agradable sensació d’odre, netedat i alleujament. Sembla mentida que un simple clic pugui aportar tant de benestar.





[*]Aquells que es creuen en el dret de menysprear els treballadors públics, haurien de saber que a molts funcionaris també ens costa desconnectar. El meu entorn laboral n'és ple!

diumenge, 9 d’abril de 2017

De la indumentària de l’Oh Happy Day i dels meus pits

Ahir al vespre a TV3 feien la final del programa Oh Happy Day (OHD), concurs musical emès en prime time els dissabtes al vespre per la televisió pública de Catalunya.
Tot i que no sóc fan del programa, he de reconèixer públicament que alguns dissabtes al vespre, metre fem un sopar informal, el tenim posat de fons i que m’agrada sentir algunes de les actuacions musicals que s’hi mostren. També he de dir que m’irriten o més ben dit, m’irriten molt, les intervencions del jurat i d’alguns altres personatges que hi apareixen, però, entre el programa i jo mateixa s’ha establert una relació de tolerància que permet que al sopar del dissabte se senti de fons la música d’OHD, amb el benentès que a l’hora en què el jurat delibera es pugui prémer el mute del comandament a distància.
La vestimenta dels grups de l’OHD, la trobo en general poc afortunada, però els vestits que portaven ahir l’Anna Simón i, sobretot, la Gisela, sobrepassaven els límits del mal gust i del sexisme. Em sap greu per la Meritxell Escofet, becària de la Vestiteca que se sent “carregada de bones vibracions i moltes ganes de continuar dins d’aquest món de la moda i la telea qui encoratjo a seguir treballant en el món de l’estilisme i la moda i, sobretot, a investigar en altres línies.
Ahir al vespre, asseguda al sofà amb la cama estirada per alleugerir-la del pes del guix que fa tres setmanes que hi porto, amb un tall de pizza en una mà i una cervesa a l’altra, vaig veure aparèixer l’Anna Simón i la Gisela, guarnides amb uns vestits que em van semblar de molt mal gust i escandalosament sexistes. Tant, que vaig pensar que aquella indumentària era mereixedora d’un tuit; de manera que vaig piular “Trobo que els vestits de les dones, presentadora i del jurat d’avui, són sexistes i de molt mal gust #FinalOHDTV3”. Tot seguit vaig rebre aquesta resposta d’un usuari de twitter “A veure, si tu ets una vella sense tetes no és culpa d’elles”.

És evident que els cossos i l’aspecte físic de la Gisela i l’Anna Simón no s’assemblen de res amb els meus (cos i aspecte físic), però el meu tuit feia referència als vestits que lluïen a la gala d’ahir i la resposta que vaig rebre era tan desafortunada com fora de lloc. Li hauria contestat que els meus pits –dels quals l’usuari de twitter no en sap la mida ni l’aspecte- m’han estat d’utilitat sempre que els he hagut de menester i que em sembla molt que ell, del seu cervell, potser no en podrà fer gaire res. Evidentment, no ho vaig fer.
Per sort, Twitter preveu la notificació de tuits ofensius i vaig fer ús d’aquesta possibilitat. Poca estona després, rebia una altra piulada “Perdona el meu tuit ofensiu, em sap greu.” Li vaig respondre “Realment ha estat desafortunat. Disculpa acceptada.”
Ara tampoc no voldria criminalitzar en Pepito, l’usuari de twitter que va fer aquesta piulada tan desafortunada. Tots podem tenir un mal moment i la immediatesa de twitter pot fer que passin coses així. És precisament per això que, a les xarxes socials, com a la vida, hem de ser molt, però molt conscients dels nostres actes.
Ara bé, el que em dol més de tot això és que és un reflex de la presència permesa i continuada del sexisme en tots els àmbits de la vida i, sobretot, entre el jovent.
Que trist!

diumenge, 2 d’abril de 2017

Records de Montserrat

Fa pocs dies vam anar d’excursió a la Muntanya de Montserrat: de Santa Cecília a Sant Jeroni, pujant pel Portell del Migdia i baixant pel Pla dels Ocells fins al Pla de Santa Anna, des d’on teníem previst continuar cap al Pla de la Trinitat i tornar a Santa Cecília.  
Quan vam ser al Pla de Santa Anna, vam ser conscients de la proximitat de l’abadia i, veient que feia un dia esplèndid i que anàvem bé de temps i de delit, vam decidir baixar els més de dos-cents cinquanta metres de desnivell que ens en separaven i anar a fer-hi una visita.
A mida que ens hi acostàvem, ja a les envistes del monestir, les imatges del passat s’anaven apoderant del meu present, de manera que vaig acabar baixant les Escales dels Pobres allunyada de l’espai i el temps presents, recordant les anades familiars a Montserrat.
Els pares, després de casar-se, l’any 1948, hi van anar a Montserrat, per això quan l’any 1973 van celebrar les seves noces d’argent van triar aquest indret per fer-hi una celebració íntima acompanyats dels fills. Vint-i-cinc anys després, el 1998, amb la joia d’haver pogut arribar tots dos amb vida i prou salut als cinquanta anys de casats, van tornar a escollir el mateix escenari per celebrar les noces d’or. Aquell dia els pares estaven radiants, contentíssims de commemorar aquella efemèride acompanyats dels seus dotze fills[1] i dels seus deu néts. Però no totes les anades a Montserrat han estat festives. En una altra ocasió, uns anys més tard, hi vaig tornar per acompanyar la meva germana Marissa. Ella, ja molt malalta, va tenir la voluntat de fer aquella sortida a la recerca d’un remei o un consol per una malaltia que no en tenia, ni de remei ni de consol.  

Montserrat,1973: noces d'argent

Montserrat 1973: amb els fills
Potser per això, el 17 de març d’enguany, un cop vaig ser a l’esplanada, vaig quedar corpresa per una profunda melangia i una invasió d’enyorança que em van deixar paralitzada i immòbil davant la majestuositat d’aquell indret que traspuava els records de les emocions viscudes de la mà de tres persones estimades que ara ja no hi són.    
El dia d’avui, a casa, era dia de celebració per l’aniversari de noces dels pares. Ells, amb els sis fills que “Déu els va donar", van formar la gran família on em vaig criar: una família XXL. Els que en formem part, ens hi sentim afofolats i fem pinya en les celebracions familiars, però sobretot n’hem fet en els mals moments que hem conviscut: les malalties i mort de la mare, del pare i de la nostra germana. 
Per això, em plau recordar els pares, en Ramon i la Tura, amb les muntanyes de Montserrat al fons, eufòrics i exultants, envoltats dels seus fills i néts. Els besnéts no els hauran conegut, però estic segura que també els estimaran gràcies a les històries i les anècdotes que els explicaran els seus pares.
Un petó!


1998: acompanyats dels néts


[1] Els pares van tenir sis fills, però la mare sovint deia que ella en tenia dotze: els sis que va tenir i els sis que li vam portar (les nostres parelles).

dimecres, 29 de març de 2017

Sota una palmera

Tanmateix, era ben curiós que precisament ella, que no s’havia preocupat mai gaire pel seu aspecte físic, se sentís pertorbada per la incapacitat d’imaginar-se com seria de gran. Mira que s’havia criat envoltada de dones, de bones dones: la mare, l’àvia, les ties, les ties-àvies, les veïnes... Però, des de ben petita, se sentia incapaç d’identificar-se amb l’aspecte exterior d’aquelles dones grans. Ni els vestits, ni el traje-jaqueta, ni el cabell crepat, ni els bolsos que portaven... De cap de les maneres ella no s’hi veia, amb aquella aparença.  
Estirada sota una palmera mentre un suau oreig li acaronava la pell i se li enduia les cabòries d’una altra setmana feixuga que havia costat prou de passar, observava els guiris fent-se selfies amb la Dona marinera. Entre onada i onada li arribava la música chillout d’una terrassa on uns quants visitants es relaxaven fugint del brogit dels carrers d’aquell antic poble de pescadors, convertit en un eixam d’hotels low cost on una gernació de turistes cercava diversió per alliberar tensions.

Aprofitant la pau d’aquell petit paratge, s’evadia de l’entorn i li revenia aquella visió confusa i desdibuixada d’ella mateixa afaiçonada pel pas dels anys, si és que l’equilibri entre la vida i la mort li brindava l’oportunitat  d’arribar-hi. I com empesa  per l’amalgama de brisa i melodia, com si es tractés d’una il·lusió concebuda per donar resposta a aquell seu dubte persistent, la va veure passar.
No en sabia res, de la vida d’aquella dona: si havia tingut germans, fills, nebots i néts; si havia tingut una vida platgeriosa; si tenia una bona salut; si conservava les amistat i les aficions de quan era jove; si gaudia d’una bona jubilació... No en sabia res, però li oferia la imatge de com podia ser ella de més gran. No en sabia res, però ho tenia tot en la mesura justa: ni molt prima ni molt grassa, vestia amb roba còmoda i agradable, amb senzillesa i un toc de distinció, amb una bossa de mà que li creuava el cos... No en sabia res, però, amb l’esquena un pèl corbada, passejava per aquell paratge observant les formacions rocoses i semblava gaudir de l’entorn. Es van mirar sense dir res i en aquella mirada hi va trobar una complicitat gratificant .
Els dubtes no s’esvairien del tot, però a partir d’aquell moment li seria més fàcil forjar-se una idea de com podria ser quan arribés a la senectut. Allò l’alleugeria i li atorgava un grau de tranquil·litat que fins aleshores no havia estat capaç de trobar.
I tanmateix, era ben curiós que allò li passés precisament a ella!

dissabte, 25 de març de 2017

Reflexions d’un hivern sobre raquetes

Amb la primavera acabada d’estrenar, relligues les pàgines del quadern d’hivern on has escrit les vivències que aviat esdevindran records i mentre ho fas, t’adones que aquesta ha estat una temporada excepcional.
Han caigut uns gruixos de neu considerables. I tu que te n’alegres! Te n’alegres perquè la neu transforma el paisatge, en suavitza les formes i configura un entorn extremadament acollidor. Te n’alegres perquè una bona i llarga temporada d’esquí ens beneficia a tots, perquè un bon nombre de les estacions han estat absorbides per la Generalitat, que n’assumeix les inversions i els deutes. Te n’alegres per les reserves d’aigua i els beneficis agrícoles. I te n’alegres perquè aquests gruixos de neu t’han permès calçar-te les raquetes mantes vegades.

Estàs convençuda que l’snowshoeing és una pràctica saludable i un esport complert i saps que en l’èxit de les excursions hi intervenen factors com l’entorn, la méteo, la forma física i la sort, però també la planificació. Per això, t’agrada preparar les raquetades: triar un recorregut amb un relleu suau i que no presenti gaire dificultat; calcular que la durada sigui adequada a les possibilitats -les teves i les dels teus acompanyants- i tenir en compte la previsió meteorològica i l’estat de la neu per tal d’evitar riscos.
Aquesta temporada has ampliat el teu radi d’acció; de manera que, a més de raquetejar pel Pirineu Oriental (Ripollès), ho has fet per altres comarques: la Cerdanya, el Solsonès, el Capcir, l’Arieja... Has pres nota del recorregut, de la durada, del desnivell i dels participants de cada una de les sortides i has engruixudit el teu bloc de notes i el teu blog d’excursions.
Però, més enllà del bon temps i dels èxits tècnic i esportiu, saps que aquesta temporada hivernal ha estat extraordinària perquè a les anades amb raquetes t’hi han acompanyat amics i familiars amb qui heu compartit un escenari fenomenal i, sobretot, converses, somriures, mirades, bromes, rialles i tot allò que dóna sentit a les sortides a muntanya. Junts heu estat capaços de fer que aquesta hagi estat una temporada fantàstica. Això és el que no està escrit en tinta a les pàgines del teu llibret, però saps que, a vegades, cal saber llegir entre línies.
I ara sí, ja pots tancar el quadern d’hivern.



dimarts, 21 de març de 2017

Una altra primavera

Te’n recordes de cada moment, d’aquell dimecres vint de març de fa vint-i-sis anys. A la nit et vas trobar estranya i al matí havies tacat una mica. La llevadora hi va treure importància i te’n vas anar a treballar com qualsevol altre dia. El teu company patia per si, com passa a les pel·lícules, et posaves de part a la feina o pel camí. Tu estaves ben tranquil·la pensant que encara et faltaven deu o dotze dies per parir. Acabada la jornada laboral vau sopar d’hora, no fos cas que hi hagués novetats. I n’hi va haver. Després de trencar aigües vas tenir un comportament de manual: et vas dutxar amb calma i vas revisar que a la bossa que agafaries no hi faltés res.  Tan bon punt vas arribar a l’hospital et van dir que ja es pensaven que aquella nit et posaries de part. D’haver-t’ho pensat, aquell dia hauries fet festa!
Aquella nit es va acabar l’hivern i va arribar la primavera. I mentre això succeïa, en aquella sala de parts naixia l’Alba, la teva primera filla. Tens gravat aquell moment a la memòria, en podries dibuixar algunes imatges: els seus dits, els seus moviments i els seus intents d’obrir els ulls, però ets conscient que any rere any les paraules es queden curtes quan intentes descriure el que vas sentir en aquell moment.
Han passat vint-i-sis anys i has tingut temps d’aprendre, de dubtar, d’encertar-la i d’equivocar-te, d’enfadar-t’hi i de reconciliar-t’hi, d’alegrar-te pels seus èxits, d’amoinar-te pels seus disgustos, d’ocupar-te'n i preocupar-te’n. Perquè en el fons, estimar és això.
Avui, com cada vint-i-ú de març, faries una llista inacabable dels millors desitjos per a l’Alba on no hi faltessin paraules com salut, amor, felicitat, sort...
Alba, que la sort t’acompanyi i que la felicitat endolceixi el teu dia a dia. Per les primaveres viscudes i per totes les que viurem, per molts anys filla!


dimarts, 14 de març de 2017

La teva vida sense tu

Avui, gràcies a Catorze cultura viva hem pogut conèixer la història d’Amy Krouse Rosenthal, una dona de Chicago, autora de llibres infantils i de no-ficció per a adults, que ha mort de càncer als gairebé cinquanta-dos anys. Més enllà de la seva obra com a escriptora, Amy Krouse ha estat coneguda arran de la publicació al NYT de l’article Potser et vols casar amb el meu marit, que ha esdevingut viral.
El text, escrit i publicat pocs dies abans de la seva mort és emotiu i commovedor i, a més d’explicar com ha estat la seva vida al costat del seu marit, és una carta d’amor vers un home, “el seu home”. Tal com fa Ann, la protagonista de la pel·lícula Mi vida sin mi, d’Isabel Coixet, Amy Krouse intenta deixar lligada la vida del que en pocs dies esdevindrà el seu vidu.
Saps que la història t’ha commogut. I saps que t’ha fet reviure uns moments molt especials: l’acompanyament de persones estimades al final del seu camí; moments en què la vida t’ha posat a prova; moments en què t’has trobat immersa en escenes que mai no hauries imaginat. Van ser unes situacions que no hauries volgut mai que es produïssin, però que les vas viure des de dins, sabent que el teu lloc en aquell moment era allà i mai no t’hauries perdonat haver estat en un altre lloc.   
Per altra banda, amb la perspectiva que t’ofereixen l’ara i l’aquí, tens la sensació que buscar parella per a la teva parella, per quan tu ja no hi siguis, seria donar per fet que sense tu no se’n sortiria o pensar que la seva vida sense tu no tindria sentit. La vida de la teva parella, encara que mentre sou parella forma part de la teva vida, no et pertany, per tant no et correspon deixar-la  planificada. Fer-ho seria acceptar uns estereotips de gènere i caure en un paternalisme proteccionista i masclista.
Per això, també des de l’ara i l’aquí, et sembla que, després de perdre la parella, cadascú ha de traçar el camí de la seva pròpia vida, superant els entrebancs que vagin sorgint, afrontant les sotragades i adaptant-se a la nova situació.
És clar que arribat el moment, amb el canvi de prioritats que es produeix davant la proximitat de la mort, pot ser que hom tingui la necessitat de deixar lligats determinats assumptes del seu entorn que no hauria pensat mai que en algun moment volgués programar.
Per això, en aquesta situació, com en tantes altres de la vida, és d’aplicació la dita “no es pot dir mai d’aquesta aigua no en beuré”.

dilluns, 13 de març de 2017

D'inhabilitacions, cassolades i casserolades

Avui s’ha donat a conèixer la sentència pel judici del 9N. Una sentència tan inacceptable com el judici que l’ha originat. El motiu de la condemna és “haver impulsat el procés participatiu del 9N”.
Tot i que la sentència no és ferma, Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau són condemnats per desobediència i absolts de prevaricació i carreguen amb 2 anys, 21 i 18 mesos, respectivament; a més d’unes multes de 100 €/dia durant 12, 10 i 8 mesos (també respectivament). Ho considero inacceptable, inadmissible, intolerable, inaguantable, imperdonable... i molts més adjectius començats per “in” i acabats en “ble”.  
La fiscalia, els jutges i el govern espanyol no han entès res de res. No han entès que la consulta del 9N no la van impulsar els tres encausats, sinó més de dos milions de persones que cada 11 de setembre sortim al carrer de forma civilitzada, pacífica i ordenada a reivindicar la llibertat del nostre poble. No han entès que si no posaven les urnes ens votàvem a sobre. No han entès que les urnes les vam posar els voluntaris. Hi ha tantes coses que no han entès, que em sembla que més val que tirem pel dret.
No s’han fet esperar les reaccions i les declaracions que, com que avui he treballat fins tard, no he pogut llegir i escoltar. Ja tindré temps, tot i que estic gairebé segura que ben poc em sorprendran. ANC i Òmnium ja han dit que preparen una mobilització. No n’han donat detalls, però és de suposar que, per ser proporcional a la resposta de l’Estat, haurà de ser una gran mobilització.
Poc després de saber-se la sentència, m’ha arribat per watsapp la crida a protestar, avui a les 10 del vespre, a fent una casserolada.  M’ha sonat tan malament que he pensat que es tractava d’un castellanisme i que el que havíem de fer era una cassolada. Val a dir que, una mica més tard, m’ha arribat la crida a protestar en forma de cassolada.
Ja fa estona que hi dono voltes i, malgrat la interpretació que fa Empar Moliner dels mots “cassolada”  i “casserolada”, després de consultar el  Diccionari català-valencià-balear, si no us fa res, mentre els veïns no em fotin fora de l'escala, jo personalment seguiré protestant en format cassolada.



dijous, 9 de febrer de 2017

El dia dotze de febrer de l’any 2017

L’any 1975, els Esquirols, com si es tractés d’una profecia, auguraven per al dia dotze de febrer de l’any 2017, el naixement d’una criatura fantasmagòrica, fruit de la civilització. Ho feien en una cançó que porta per títol “Any 2017”, del seu àlbum "Fent Camí", que inclou altres temes com “No us puc dir si plorava perquè plovia” o “Arrels”.
“Fent Camí” va ser el segon d’una col·lecció de sis àlbums, que ara mateix tens sobre la taula per tornar-los a escoltar. I mentre reprodueixes els discs de vinil que contenen, t’endinses en els records que t’evoquen les melodies i les lletres de les seves cançons. I penses en aquelles tardes que amb la teva amiga descobríeu “El joc d’obrir gàbies”, “Cada dia és un nou pas”, “Endevinalles d’istes istes”, “...I va callar” o “El cucut”, mentre us entreteníeu encara amb els que serien els darrers jocs d’infància.
Entre la publicació del primer àlbum i la de l’últim, van passar nou anys i vas deixar de ser una nena, tot aprenent el sentit d’alguns Mots, amb els Esquirols de música de fons. Et vas aficionar a la muntanya, vas conèixer altra gent i vas fer amics i companys  i en les vostres acampades i travessies no hi faltaven mai les vetllades a ritme de “Riu avall”, “Vine l’amor”, “Més enllà d’un adéu”, “Conte medieval”  o “Sobre Teulades” que cantaves, amb més voluntat que traça, com si fossin els himnes de la teva desfilada cap a l’edat adulta on t’esperaven dies d’angoixa dies d’il·lusió. Perquè a les cançons dels Esquirols, com a la vida, hi ha un xic de tot: d’amor, de protesta, d’alegria, de nostàlgia...
Ha plogut molt des d’aquells dies i trobes tan estrany que tot hagi canviat tan poc, que te’n fas creus. O potser han canviat moltes coses, però no prou com a tu t’hauria agradat. Amb una mica de sort el dia dotze de febrer no naixerà aquella criatura filla de la civilització, però en Serrallonga no haurà tornat per evitar que ens segueixin arrencant les pedres i robant la terra. I seguim sentint l’angoixa dins el pit perquè som poble oprimit, encadenats a un país monàrquic. I massa sovint ens hem de repetir que potser amb el crit potser amb les mans, obrirem pas, farem un cant... 
Et sents tan kumbaià com si haguessis nascut entre les flames d’un foc de camp, per això, en fer-te gran has anat plantat les teves arrels creixent de cara al cel per donar fruit abundós, l’hivern t’ha despullat i t’ha cobert de neu, una neu que es va fonent poc a poc... T’has fet gran, sí, però encara ara et mires en els teus ulls per trobar el teu infant, agafar-lo de la mà i fer camí somiant.
El dia dotze de febrer de l’any 2017...






diumenge, 22 de gener de 2017

Records d’uns hiverns amb estufa de llenya

Han passat vint-i-un dies d’aquest dos mil disset. Prou dies per començar a pensar si estem complint allò que ens vam proposar després d’engolir els dotze grans de raïm a ritme de campanades. Prou dies com per adonar-nos que el fi d’any és una falòrnia i que no n’hi ha per tant. Prou dies com per haver arrencat el full de calendari del fatídic tercer dilluns de gener que ara te un nom anglès. I ens ha arribat el fred. Un fred que abans arribava en forma de fredorada i ara ho fa en forma “d’onada de fred”. Un fred d’hivern, perquè a l’hivern és quan toca fer fred.
I el fred en du molts, de records. Són els records d’hivern: la flaire de pa torrat i de llet bullida que trobàvem a la cuina a l’hora d’esmorzar; la fredor dels matins fent camí cap a escola amb mitges de llana amb sargits als genolls; l’olor d’escudella i carn d’olla que impregnava l’escala quan arribava al migdia amb més ganes de jugar que no pas de dinar; l’escalfor del caliu que lentament es consumia al braser mentre fèiem els deures a la taula camilla amb les cames a sota unes faldilles de quadre escocès.
Molts dels records d’hivern de caire domèstic giren al voltant de buscar el confort i trobar la manera de no passar fred. Recordo l’enrenou del dia que entràvem la llenya i aquells homes valents traginant uns coves plens a vessar de socs d’aulina fins a fora el terrat. Recordo que triàvem les estelles més adequades per fer un bon semicercle adossat a la paret, que seria el mur de contenció d’aquell piló de llenya per passar l’hivern. Recordo que saltàvem damunt les caixes de fruita per fer estellicons de fullola per encendre el foc. Recordo que se’ns clavaven estelles als dits de les mans i que ens les trèiem amb l’ajuda d’una agulla que desinfectàvem cremant-ne la punta. Recordo el soroll de la pala en mans de la mare que treia la cendra cada matí quan jo tot just obria els ulls. Recordo que ens escalfàvem les mans al canó de l’estufa i que hi planxàvem els mocadors i els papers humits o arrugats. Recordo la traça d’alguns meus germans per encendre l’estufa sense fer gaire fum. Recordo que érem responsables de carregar l’estufa vigilant sempre de no deixar-la apagar...
Aquests són alguns records d’uns hiverns amb estufa de llenya, una salamandra amb recobriment ceràmic de color granat, que va ser durant molts anys l’única font d’escalfor de la nostra llar. És per això que, cada vegada que vaig a la Mare de Déu del Mont, tinc la necessitat d’anar al fons de la Biblioteca on n’hi ha una  de ben igual i aturar-me davant d’aquella petita joia. I hi veig el pare posant-s’hi d’esquena per treure’s de sobre aquella gelor que li agreujava el dolor. I hi veig la mare escalfant-s’hi les espardenyes per treure’s el fred que li entrava pels peus. I ens hi veig a nosaltres escalfant-hi el pijama abans de dir bona nit i de ficar-nos al llit ben arrodides enmig d’uns llençols ben glaçats.
Perquè la calefacció és neta, còmoda i efectiva, però desenganyem-nos que no hi ha res com una bona estufa de llenya amb una família nombrosa al voltant per fer un bon caliu. Bé prou que ho deia el pare!

L'estufa de la Biblioteca del
Santuari del Mont




divendres, 20 de gener de 2017

De l’increment del preu de l’energia elèctrica

Dimecres al vespre vam ser cridats a reduir el consum elèctric en senyal de protesta per l’encariment del cost de l’energia que ha arribat a un màxim històric, coincidint amb l’onada de fred. Em vaig sumar a la protesta i vaig apagar els llums fins que em vaig cansar de donar-me cops amb taules, cadires i envans, ja que a partir d'una edat, les conseqüències de les trompades poden ser considerables.
Aquests dies s’han sentit coses com que el preu de la factura s’incrementaria un 30 %, que el cost del kw ha pujat un 114%... Per això, a més de reduir el consum elèctric una estona, em vaig proposar aclarir com i quant m’afectaria aquest increment de preu. De manera que he estat “escorniflant” per intentar satisfer la meva curiositat.
En una factura del llum el preu de l’energia està format per diversos conceptes: potència contractada, lloguer d’aparells, impostos i energia consumida (que suposa prop d’un 40% de la factura). La manera com l’empresa subministradora ens factura l’energia consumida, depèn –al menys en el cas d’Endesa- de si consumim del mercat lliure o del mercat regulat. En el mercat regulat el preu del kw varia d’un dia a l’altre, mentre que en el mercat lliure, el preu del kw es fixa en el contracte. Els consumidors podem triar lliurement un o altre mercat (això deu ser el que consta a la lletra menuda del contracte) i en qualsevol moment podem fer el canvi d’un sistema a l’altre. La gràcia, és clar, seria entendre una factura i poder comparar el cost en un i altre sistema de facturació, cosa força difícil (per no dir impossible).
Com sabem si som clients d’un o altre mercat? En el cas d’Endesa, si a la factura hi consta Endesa Energía SA. Unipersonal vol dir que estem al mercat lliure (preu fixat i publicat per l’empresa); si a la factura hi consta Endesa Energía, XXI, SLU, vol dir que estem al mercat regulat (preu variable per dies i hores en funció de l’oferta i la demanda). El màxim històric assolit dimecres afecta aquest segon cas.
Cal saber, però, que perquè la companyia apliqui el preu variable, cal disposar de comptador intel·ligent que estigui connectat al sistema digital de mesura (no tots els comptadors digitals ho estan!). Recordem que l’entrada en funcionament d’aquests comptadors va arribar acompanyada d’una llista d’avantatges per al consumidor: que serà tan pràctic perquè ni hauran de passar a fer-nos la lectura ni l’haurem de comunicar (deixarem enrere la “lectura estimada”), que pagarem segons la franja horària del nostre consum, que la nostra factura serà molt més exacta, que les avaries seran molt més fàcils de resoldre... tot avantatges!
Per tant, el que ha arribat a un màxim històric, doncs, ha estat el preu del consum que s’aplica en el cas de ser consumidor d’energia del mercat regulat i es disposi d’un comptador intel·ligent  connectat al sistema digital de mesura. Arribats en aquest punt, sembla que només una part dels consumidors es veuen afectats per aquest màxim històric que, de fet, només afecta a una part de la seva factura. Tranquils que ara no defensaré les companyies subministradores!
Si jugant al Monopoly vam aprendre que “la banca nunca pierde”, ara ja podem estar segurs que les grans empreses de l’energia, tampoc! Amb un o altre sistema de consum, la companyia s’assegura de no quedar fotuda. Si al mercat lliure el preu és més constant (no es nota quan puja i encara menys quan baixa!), al mercat variable, el preu oscil·la en funció de l’oferta i la demanda. Per tant, és molt difícil comparar factures i saber quin dels dos sistemes de consum ens és menys perjudicial.
Per tant, apaguem el llum les vegades que faci falta, però sobretot, recordem-nos d’agrair la gestió de tots els que ho fan possible, perquè si no disposes d’una “comptabilitat extracomptable” o d’una bona porta giratòria, et tocarà fer el que fem la majoria, ser cornut i pagar el beure!




divendres, 6 de gener de 2017

Aquella nit de Reis

Ja feia temps que n’era, de sàvia. La mare li ho havia explicat després que li fes tantes i tantes preguntes. Perquè no s’ho creia de cap manera, que els reis poguessin entrar a casa seva a la nit. El pare cada vespre tancava portes, balcons i finestres i abans d’anar a dormir repassava que tot estigués tancat i barrat. De manera que en aquella casa no hi podia entrar ningú: ni lladres ni reis.
Que fos sàvia, però no vol dir que no li fes il·lusió la nit de Reis. La marxa triomfal de l’Aïda de Verdi, que li feia –i encara ara li fa- posar la pell de gallina, els fanals, l’olor del cànem de les cordes que delimitaven el pas dels reis al Firal... Tot plegat, junt amb la innocència que amarava l’ambient, eren els elements que convertien en màgica la nit de Reis. Li agradava –i li agrada-  anar a esperar els reis. Aquell any, però, el fet que la seva cosina gran li hagués confiat aquell secret, la feia estar més neguitosa que mai. Tan neguitosa, que aquella nit, després de la cavalcada, de sopar i de parar els plats, li costava molt més que cap altra nit de Reis agafar el son.
Després de l’habitual cantarella del bona nit fins demà si déu vol, bona nit fins demà si déu vol, bona nit, bona nit, en comptes d’adormir-se, va començar amb el gira cap aquí, gira cap allà i torna-hi... El fet era que aquella tarda li havien dit una cosa tan i tan grossa que ja no es podia aguantar més. Portava hores guardant aquell secret i s’estava delatant a sobre.
- Que dorms? És que... sé un secret i m’han dit que no te’l puc dir. Però no em puc aguantar més. Saps què? Saps què? És que no em puc aguantar més...
Davant tanta insistència, la seva germana, cansada que no la deixés dormir, li va dir que li podia confiar el secret.
-Em promets que no t’enfadaràs?- li demanava la xiqueta.
-No. Va digues!-  responia la més gran pensant que seria l’única manera de poder dormir.
-Els reis et portaran una bicicleta!
I així va ser com va fer saber a la seva germana, quatre anys més gran que ella, que la seva padrina aquell any per Reis li havia comprat una bicicleta. I no pas una bicicleta qualsevol, sinó una BH plegable de color blau.
És evident que se’n va anar de la llengua, però a aquella prompta edat, encara no estava preparada per suportar la pressió d’aguantar un secret tan important com el que li havien confiat.
Un cop ho va haver dit, es va quedar tan alleugerida que es va adormir de cop i no va sentir el soroll que feien els reis mentre omplien els plats que els havien parat. 
Encara s’hauria d’esperar uns anys abans no tindria la seva pròpia bicicleta que, junt amb els patins que li regalarien per la primera comunió, constituiria l’equip imprescindible per jugar al carrer.
Han passat molts anys d’aquella nit de Reis, però la que fou aquella nena inquieta, ja fa estona que torna a estar neguitosa. 
Que la il·lusió de la nit de Reis ens acompanyi tot l’any!  

Foto: http://www.ccma.cat

diumenge, 1 de gener de 2017

Són aquelles coses tan estranyes de la vida

Poc a poc ens acostumem a les absències. Ves, quin remei! Però saps molt bé que amb aquesta no t’hi acabes d’habituar i no saps si ho acabaràs fent mai.
Havíeu estat companyes d’habitació, de jocs, de baralles, de malalties infantils i de nervis a la sala d’espera d’aquell pediatre que no us agradava gens. Per ella havies plorat a col·legi aquell dia que una nena et va dir que s’havia mort, quan només s’havia estabornit. Amb ella havies compartit llit a casa la tieta quan alguna urgència familiar feia necessària l’absència dels pares. Perquè vosaltres dues éreu “les petites” i sortíeu plegades a les fotografies de l’àlbum familiar.
I havíeu fet juntes tantes vegades el camí d’escola, travessant el Firalet o esbarriant pilons de fulles al Firal. I havíeu fet juntes el camí de catequesi els diumenges a la tarda. I havíeu tornat a casa a les fosques tantes vegades cagades de por.
I de grans, us havíeu assegut a la vora del mateix foc, havíeu passat hores i dies a pagès, amb l’enrenou que feien les vostres filles abans de fer-se grans. I les estones de calma, havíeu escoltat el silenci i observat el cel quan la preocupació més gran que teníeu era saber si el diumenge menjaríeu costelles, arròs o fideus.  
I havíeu parlat tant de les nenes: del caràcter, de les companyies, dels estudis... De la vida de les nenes, la vostra vida. Potser és per això que se’t fa tan estrany cada vegada que instintivament la trucaries per preguntar-li algun dubte, per compartir alguna inquietud o per anunciar alguna novetat familiar.
En tens quatre més, de germans, i te’ls estimes molt, moltíssim, a tots. I no els voldries veure patir per res del món. I saps que a tots se us fa estrany que li toqués el rebre a ella que, de tots sis, era la que havia portat una vida més sana.
I se’t fa estrany que ara, que han passat quatre anys d’aquell u de gener que se la va endur, ja siguis més gran que ella que era més gran que tu.

Són aquelles coses tan estranyes de la vida. O potser de la mort.

Lliri de neu (Galanthus Nivalis)
PS: El lliri de neu ha començat a florir i saps que ella se n’alegraria