divendres, 21 de juliol de 2017

Aquells meravellosos estius (II)

Estades a la Vall del Bac 

Asseguda en un pedrís al bell mig dels nou xiprers i a tocar de l’ermita, recordo aquelles llargues estades d’estiu. Són imatges en blanc i negre gravades en uns clixés mig velats, no tant pels prop de cinquanta anys que han passat sinó per la prompta edat que tenia quan les vaig viure. Són records que s’han reforçat gràcies a l’arxiu fotogràfic familiar i a tantes vegades que els he sentit explicar.
-Joaneeet: espanta’m les gallines! - deia quan sortia al prat després que la mare, amb penes i treballs hagués aconseguit que em prengués mitja tassa de llet amb un bocí de pa torrat. I és que no en tenia gens, de gana!
Aquella expressió,  més que un imperatiu, era una mena de cantarella repetitiva, fruit de la franquesa que teníem amb en Joanet, el masover de Llongarriu.
-Com hi ha món! –feia en ell, mentre batent els braços foragitava l’aviram que picotejava tranquil·lament pel prat de davant la casa. I és que se’n feia creus que aquella mossa -que no arribava als quatre anys- fos valenta per passar enmig de les vaques, per entrar al corral de les ovelles o per acondeir els porcs i, en canvi, tingués por de passar al costat de les gallines.
Eren estius de glorioses i típiques anades, fent part del trajecte amb taxi fins a Maibosc on ens esperaven les mules que traginaven el fato i els més petits a cavall per seguir el camí del bac.
Eren estius de calça curta i gorra de cotó; estius de llet de vaca i pa torrat; estius de llits amples i alts; estius de dormir de dos en dos entre rasposos llençols de fil.
Eren estius de caminar sobre el terra empostissat; estius d’anar a fer les necessitats a la comuna comunitària; estius de banys a la riera i compres a l’Hostal.
Eren estius d’anar de visita al Xaravitx i al Tomàs; estius de quina estirada que han fet aquesta mainadica; estius de que entrin, que seguin, que tallin i que mengin i estius de porrons de marsinada ben dolça i refrescant.
Eren estius de gaveta i paleta, de cuinetes i de fang; estius de vaques, porcs, mules i aviram; estius d’entrar al corral i alletar els xurmers; estius de forques i destrals; estius de genolls pelats i de cicatrius de per vida.
Eren estius de tietes solteres que es delien per cuidar-nos; estius de germanes grans enamorades esperant l’arribada del xicot; estius de visites de parents més o menys llunyans.
Eren estius de llargs capvespres a l’eixida; estius d’albirar alguna barca a la llunyania; estius de nits serenes i de cels estrellats; estius d’anar a dormir amb la llum d’una espelma.
Així eren aquells meravellosos estius que passàvem a Llongarriu, quan masies i casals de la vall eren plens de vida, força abans del despoblament rural de la nostra comarca i molt abans dels intents d’un repoblament que no acaba d’arrelar ni a cop de talonari ni a força de grans i inacabables projectes que, per més grans i inacabables que siguin, no són capaços de retornar la vida a la nostra estimada i enyorada Vall del Bac.
Eren els nostres meravellosos estius: estius a l’aire lliure, de traginar tot el dia i de no fer gaire res.
Arri Petita que el camí és llarg! 1969

Talaiant un xai xurmer. 1968


dimarts, 18 de juliol de 2017

Aquells meravellosos estius (I)

Diumenge, 16 de juliol, el diari Ara ens oferia un monogràfic sobre les vacances que portava per títol “Aquells meravellosos estius”. Em va semblar un titular prou suggeridor com per pensar que aquell seria un exemplar de luxe, mereixedor d’una lectura en format paper en comptes de format digital.
A la fresca d’una espessa fageda que m’ajudava a suportar la calorada de mitjan juliol –que és quan toca fer calor-, em llegia el contingut d’aquell extra i ben aviat arribava a la conclusió que o bé el títol estava sobredimensionat o bé el contingut quedava una mica curt.
Entenc que “Aquells meravellosos estius” fa referència als estius de la nostra infància. Uns estius que tenen poc a veure amb els dels infants d’ara, igual que els nostres estius tenien poc a veure amb els que van viure els nostres pares.
Em sembla que tendim a mitificar les vivències d’antany que el pas del temps ha transformat amb records que s’acomoden a la nostra memòria i, amb l’ajuda de la capacitat d’oblidar allò que no ens agrada, acabem idealitzant el passat. 
No crec del tot en la sentència “qualsevol temps passat va ser millor”, per això, penso que potser la gràcia que amb el pas dels anys uns “estius vulgaris” s’acabin emmagatzemant a la nostra memòria com “aquells meravellosos estius” rau en la capacitat dels infants de fer vacances sense cap més finalitat que “fer vacances”, és a dir descansar, connectar amb la vida, passar-ho bé i plantar cara a l’estiu.
Una capacitat que es perd en algun moment del creixement, de manera que molts d’aquells infants, quan són adults tenen necessitat de fer vacances precisament per fer tot el contrari:  desconnectar i escapar (de la vida o de la rutina). I acaben vivint onze mesos de l’any anhelant arribar al període vacacional que sovint es converteix en uns dies estressants i feixucs que queden molt per sota de les expectatives que prèviament s’hi havien dipositat.
Potser senzillament és perquè Roberto Piumuni estava carregat de raó quan afirmava “Un nen és un lloc ben bonic per viure-hi”.
Amb aquesta entrada en clau de reflexió sobre les vacances, enceto una (mini)sèrie de relats sobre el que per mi van ser “aquells meravellosos estius”. Ho faig per reviure els records d’uns temps passats i amb l’esperança de poder protagonitzar, encara, molts més “meravellosos estius”, plenament conscient que ni aquells moments no es repetiran ni el temps em tornarà els companys de vivències que he perdut pel camí.
Bones vacances!

Una estampa d'aquell meravellós estiu de 1965


dissabte, 8 de juliol de 2017

De bosses, paperines i coixineres

Ara que per llei hem de pagar les bosses de plàstic que ens donen als comerços amb la finalitat d’arribar a reduir-ne el consum (fins a un 90 % l’any 2020), potser seria el moment de recuperar altres tipus d’envasos com les paperines i les coixineres. Ben segur que molts de nosaltres sabem què són, però potser hi ha qui no sap –o no recorda- què és una paperina o una coixinera.
Una paperina és un retall de paper caragolat en forma de con. Tot i que n’hi ha de confecció casolana -la més usual potser seria la que es fa amb paper de diari per posar-hi les castanyes torrades-, també n’hi ha de confecció industrial, serien el cas de les que s’utilitzen a les xurreries o les que es fan servir –cada vegada menys, ja que s’han substituït per bosses o recipients de plàstic- per posar-hi el llegum cuit (cigrons, fesols, llenties...), els llardons, les patates fregides... Darrerament s’han reinventat les paperines petites per servir alguns aperitius, especialment els fregits.
He de confessar que, molt sovint, en sentir aquest mot em ve al cap en Patufet baixant pel carrer amb una paperina curulla de safrà que, tot i que devia ser molt petitona, era molt més grossa que ell, d’aquí  l’esglai dels seus convilatants en veure una paperina baixant tota sola pel carrer major del poble.
En Patufet amb la paperina de safrà

Una coixinera és, segons la primera accepció que apareix als diccionaris, una bossa o funda que cobreix el coixí. Ara bé, per extensió o per analogia, una coixinera és una bossa, normalment de roba destinada a usos domèstics.
Quan era joveneta, era molt usual fer servir coixineres. A totes les cases hi havia la coixinera del pa que era força grossa i es tancava amb dos cordons que feien d’anses. Era una de les labors que la majoria de nenes havíem fet alguna vegada, a partir d’una peça de roba de quadres on, amb punt de creu, hi brodàvem una sanefa i unes lletres ben grosses que deien PA -o potser PAN-. Recordo que a més de la que era obligatòria de fer a col·legi, a l’estiu en vaig fer una per a la meva padrina i en aquesta sí que hi deia PA (sense la N final).
L’armari de casa els pares on guardàvem la roba de cuina, n’era ple de coixineres, ja que eren de molta utilitat. En una coixinera de tons rosats, la mare hi guardava el pa sec després de torrar-lo al forn, sempre a punt per fer sopa de pa; en una de tons verdosos hi guardàvem farigola de collita pròpia per quan feia falta fer-ne aigua de farigola per glopejar en cas d’alguna dolència bucal o per escaldar algun dit; en una altra de floretes, la camamilla, també collida a muntanya, després de deixar-la assecar, a punt per infusionar en cas de mal de ventre, mareig o per refer-nos d’un ensurt; en una altra les anous que havíem collit amb el pare...  I és que al rebost de casa, n’hi penjaven moltes, de coixineres.
De coixineres n’hi havia de totes mides i colors i tant servien per conservar queviures com per guardar-hi objectes diversos: els taps de suro, les peces de fusta del jocs de construcció, les boles rodones del joc de loteria, les botxes o les pedres de jugar a pedralta.  
Per contra del que podria semblar, a la nostra llar actual sempre n’hem fet servir de coixineres. És més, a l’escola de les meves filles ens les recomanaven per organitzar la motxilla d’anar de colònies: una per a la roba bruta i una per a la roba neta. De manera que la iaia, amb alguns retalls de roba, ens en va fer unes quantes que han fet una bona campanya. Encara ara, molts anys després, fem servir coixineres per organitzar la motxilla: una amb l’esmorzar, una altra amb l’abrigall que cal portar tot l’any perquè fins i tot en el dia més calorós d’estiu es pot haver de menester, una altra per als plats i coberts quan ens hi quedem a dinar...
Aquestes són algunes coses que m’han vingut al cap tot posant en una vella coixinera la camamilla que vam collir ara fa una setmana i pensava que, segurament si paperines i coixineres haguessin mantingut el protagonisme que tenien fa uns anys, ara no ens veuríem forçats a reduir el consum de bosses de plàstic.

Un parell de coixineres: una buida i l'altra amb camamilla a dins




dimarts, 27 de juny de 2017

En el 60è aniversari del 600

Avui se celebra el 60è aniversari del mític 600, el model de la casa Seat que va ser l’utilitari de moltes famílies durant les dècades dels anys seixanta i setanta.
Diuen que gràcies a aquell modest vehicle, als anys seixanta es va motoritzar la classe mitjana i que si cada una de les prop de 800.000 unitats fabricades hagués circulat uns 100.000 km, el 600 hauria anat a la lluna unes 200.000 vegades.
A casa, com moltes de les famílies d’aquella època, teníem un 600. El primer model que recordo era de color verd clar, les portes s’obrien de davant cap a darrere i portava matrícula de Barcelona. L’any 1972 va ser substituït per un altre 600 (crec que era un 600 E) de color verd fosc, amb les portes que s’obrien de darrere cap a davant i que duia la matrícula GE-4777-A.
Tot i que un acudit d'aquella època deia que per fer cabre quatre elefants en un 600 calia posar-ne dos al davant i dos al darrere i que per posar-hi quatre girafes, primer calia treure els elefants, els inventors d’aquell petit utilitari l’havien dissenyat perquè hi cabessin cinc persones. Nosaltres, però, ens hi encabíem, una mica entatxonats, molts més que cinc; això sí, els petits no ocupàvem plaça, ja que sèiem a la falda dels grans.
Parlar del 600 és veure el pare conduint, sempre amb seny (que jo recordi no vam tenir mai cap patacada). Parlar del 600 és veure els pares i els tres germans petits fent alguna sortida familiar a marina o a la recerca d’alguna església romànica o monestir enrunat on el pare prenia notes i fotografiava restes arquitectòniques, mentre la mare ens entretenia per esperar-lo. Parlar del 600 és sentir  la fortor que desprenien els seients d’escai quan l’interior del cotxe s’escalfava. Parlar del 600 és sentir la pudor de l’aire calent al mateix moment que el pare accionava la palanca de la calefacció situada a la base del seient del darrere. Parlar del 600 és recordar com de malament s’ho passava la meva germana que es marejava tant.
Parlar del 600 és sentir el pare amb el seu Ale nano, ale! mentre avançava algun ciclista (frase que encara avui he de pronunciar cada vegada que n’avanço algun). Parlar del 600 és veure com en Lluís, la Marissa i jo ens pixàvem de riure al seient del darrere quan, després de demanar-li insistentment, el pare accedia a cantar La tia Maria no tenia requesta, era més lletja que un pecaaat..
Parlar del 600 és recordar la vida vista des del seient del darrere, ja que el privilegi d’ocupar el seient del davant em va arribar quan, de més gran, els diumenges al matí anava d’excursió amb el pare.
Parlar del 600, com de tantes altres coses, és recordar una època passada i uns companys de viatge que ja no hi són.
Aquestes són les meves paraules per retre un senzill homenatge a aquell petit gran vehicle que fins als catorze anys em va portar a veure món. 

1972: el nou 600

dilluns, 19 de juny de 2017

En un vespre xafogós de mitjan juny

Acabaves d’entrar al cotxe on hi feia una calor insuportable i ella se’t va acostar per preguntar-te l’horari del transport públic per anar cap al centre. Li vas respondre que no el sabies i, coneixedora de la poca freqüència d’aquest mitjà a la teva ciutat, et vas oferir per acostar-la una mica al seu destí, que –ves per on- al final va ser molt proper al teu.
Amb aquestes que s’assegué al seient de l’acompanyant i, després de cordar-se el cinturó de seguretat, es desfeu en agraïments pel fet d’estalviar-se una bona caminada sota aquell sol de justícia que, de just, ben mirat, no en tenia gaire res.
Amb un somriure d’alleujament dibuixat a la seva pell fosca, com qui no vol la cosa, vau encetar una conversa d’aquelles en què es parla de tot i no es parla de res. Una conversa, sens dubte, més enriquidora per a tu que no pas per a ella. 
T’explicà que havia menjat a les quatre de la matinada i que no hi tornaria fins a dos quarts de deu del vespre. T’explicà que els dies que està per casa, practicar el dejuni és més fàcil que no pas els dies que ha d’estar fora, per treballar o per fer gestions. T’explicà que els homes que fan tota la jornada fora de casa ho passen malament. T’explicà que és qüestió d’acostumar-s’hi, tot i que amb el dia tan llarg i amb tanta calor, és de més mal passar que quan el sawm és a l’hivern. T’explicà que els nens, en general, comencen a practicar el ramadà al voltant dels onze anys, tot i que depèn de com és la criatura, i que els hi acostumen poc a poc: no els obliguen a fer-ho cada dia ni totes les hores del dia, sobretot els dies que van a escola. T’explicà que tot i que aquest mes és sagrat, el ritual de la pregària és similar al de la resta de l’any i que cadascú prega tant com pot, però que com que és un cosa interior, és voluntària i personal. T’ho explicà tot amb tanta naturalitat com si et tingués molta confiança.
Li vas dir que trobaves que era molt valenta per portar el ritme que duia: les poques hores de son, la feinada de la casa, els quatre fills, els desplaçaments per anar a matricular el més gran a l’institut i per complir amb les obligacions fiscals dintre els terminis establerts que enguany coincideixen de ple amb el ramadà... I amb el final del trajecte va arribar el final de la conversa i noves mostres d’agraïment, aquesta vegada en dues direccions.
Tot això ho recordes un vespre xafogós de mitjan juny, mentre intentes captar un xic del poc aire que corre. Ho recordes havent sopat i ets conscient que has fet tres –o potser quatre- àpats en plena llum del dia. Per això i tantes altres coses, a més d’agrair a l’atzar els tres dons -haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida-, li agraeixes també haver nascut en la cultura i la civilització occidentals i penses que, de no haver estat així, potser no en faries prou de ser tres voltes rebel.

dimecres, 7 de juny de 2017

I miss you, Raimon

Diumenge 28 de maig, TV3 va retransmetre l’últim recital d’en Raimon; el darrer dels dotze concerts que va fer al Palau per acomiadar-se dels escenaris.
Als seus 76 anys i amb 56 anys de carrera a l’esquena, el cantautor de Xàtiva va demostrar que està en plena forma. Va interpretar grans temes i ho va fer molt bé, com si els anys no haguessin passat. El darrer, doncs, va ser un gran concert.
Quan s’acostava el final, va cantar “Jo vinc d’un silenci”, tema que va provocar una gran ovació entre el públic –on per cert hi havia gent molt gran- i es van sentir crits d’independència. I mentre el públic cridava i aplaudia, ell s’ho mirava impassible, amb una mirada de com qui pensa “aquesta no és la meva lluita”.
El maig del 2014, el diari ARA va publicar la crònica d’una entrevista que el programa el Suplement havia fet a Raimon on el cantautor es declarava no independentista. Al titular del rotatiu hi podíem llegir “No sóc independentista perquè no ho tinc clar” i el resum del programa de ràdio començava així “No sóc independentista perquè mai m’ho havia plantejat”.  
Ambdós arguments em semblen poc sòlids per haver sortit de la boca d’un cantautor de protesta. Trobo que a aquelles alçades (2014), ja s’ho podia haver plantejat i podia tenir clar si estava o no a favor de la independència. És clar, que és un home de dubtes arrelats l’única seguretat, l’arrelament dels meus dubtes...
Raimon sí que es mostrava a favor que es faci un referèndum, és a dir, estava (2014) a favor del dret a decidir i argumentava “Tal com estem ara hi ha un mur i així no podem estar, per algun lloc o altre s'ha de trencar".
És evident que en democràcia el que val és respectar les opcions polítiques de tothom. I com a partidària de la independència, és a dir, partidària del Sí, estic a favor que hi hagi una forta campanya on hi participin els partidaris del Sí i els partidaris del No; on es contrastin arguments i on el debat sigui possible, útil i enriquidor.
Potser m’equivoco, però em sembla que els que fa anys cantàvem “l’Estaca” i “La Gallineta” també cridàvem Diguem no”  i associàvem els cantautors d’aquells temes de protesta, amb la defensa de la nostra llengua, la nostra terra i la nostra manera de ser. I els equiparàvem.
He escoltat Raimon des de ben joveneta. Taral·lejo lletres d’Espriu i destrosso temes d’Ausiàs March. Conscient que no sóc el centre del món, m’identifico amb “I beg your pardon”. Ploro amb “Com un puny” i ho seguiré fent, espero que per molts anys. He de confessar, però, que des del dia que vaig llegir aquella entrevista, em va decebre el seu posicionament en aquest tema. Em sap greu que aquesta no sigui una de les seves lluites sordes i constants. I, ara que la gent ha romput el silenci, noto en Raimon com el gran absent en aquesta nostra batalla.
I beg your pardon, però ho havia de dir.


diumenge, 4 de juny de 2017

Agraïment

El d’ahir va ser un dia per recordar. Havies acceptat un encàrrec molt especial, fruit de la idea esbojarrada d’un nuvi que es volia casar per sorpresa. Et va fer trontollar, però vas decidir que ho faries amb il·lusió.
Vas parlar de la raresa d’un casament sorpresa. Vas parlar d’amistat, d'estimació, de confiança, de complicitat, de respecte... Vas parlar de l’AMOR com a capacitat de convertir qualsevol moment en una obra mestra.
Vas recordar els que no hi són. Perquè tots tenim les nostres absències i quan ens trobem tots, és quan més notem que hi falta algú.
En Joan i la Mireia encomanaven energia, joventut, il·lusió i alegria. Vas riure i vas gaudir acompanyant els protagonistes en aquest dia tan especial. I vas plorar escoltant les tendres i sinceres paraules que van pronunciar els nuvis en record de la gran absent del dia. Ella s’ho mereixia. I tot nosaltres, també.
Mireia i Joan: que la felicitat sigui l’únic vehicle que us porti al llarg dels anys! 
Sincerament, gràcies!



dilluns, 29 de maig de 2017

Vint-i-dues primaveres i una tardor

La primavera i les primeres calorades et recorden aquell càlid mes de maig de mil nou-cents noranta-quatre quan lluïes la panxa del teu segon embaràs. Mentre passejaves entre verds, grocs, liles i rosats, s’acostava la fi d’aquell mes de les flors. El dia vint-i-nou, després de trenta-vuit setmanes i mitja de gestació, va néixer la Sílvia. D’aquests records, avui, en fa vint-i-tres anys.  
Vint-i-tres anys que vindrien a ser vint-i-tres primaveres. Però com que en temes de celebracions la noieta sempre ha estat un xic especial, enguany, la vint-i-tresena primavera li arriba en plena tardor, a més de dotze mil quilòmetres de casa, vivint en una posta llunyana, envoltada de persones linditas, passejant per carrers plens de quiltros, menjant porotos, xoclos i humitas i amb un bon guaterito per escalfar-se el llit. 
Pels dies que hem passat juntes, pels que passem separades, pels records del passat, les vivències del present i les il·lusions del futur: PER MOLTS ANYS, Sílvia!
T'estimo filla.


dimecres, 24 de maig de 2017

A la pell de Manchester

Han passat quaranta-vuit hores i et sents incapaç de deslliurar-te de la impressió que t’han produït les imatges dels pares que estaven esperant els seus fills que sortissin del Manchester Arena.
Alguns potser van tenir uns llargs estira-i- arronsa... Que si totes les meves amigues hi van. Que si jo seré l’única que no hi podré anar. Que si...
Et poses a la seva pell i et veus  discutint amb la teva parella que et diu que potser ets massa estricta. Que hauries de ser més permissiva. Que la nena s’ho ha guanyat. Que és bona estudiant, bona esportista i complidora amb totes les seves obligacions. Que si compleix amb els seus deures, ha de poder fer ús dels seus drets. Que és clar que no us agrada que vagi a un concert tan joveneta i entre setmana, però que no podeu anar sempre a contracorrent. Que li heu de deixar anar. I tu, sabent que tenen prou raó, hauries claudicat.
I saps que, un cop superades les teves contrarietats, l’hauries  ajudat a triar què es posa pensant que prefereixes que t’ho ensenyi que no pas que es posi segons què. I hauries rondinat en veure que es feia la ratlla als ulls tot i ser tan joveneta.
I us hauríeu ofert a fer de pares-taxista, omplint un o potser dos cotxes d’adolescents esverades a punt d’assistir al seu primer gran concert. I les hauríeu acompanyat fins a l’esplanada on hi ha l’entrada. I us hauríeu esperat que obrissin portes. I hauríeu anat a fer un tomb o a fer un entrepà i una cervesa. I us hauríeu plantat al lloc acordat una mica abans de l’hora convinguda. I hauríeu sentit les últimes cançons de lluny...
I a partir d’aquí, només de pensar-hi t’esgarrifes. 


dilluns, 15 de maig de 2017

Dels "dies internacionals de"

Raül Romeva, conseller d’Afers Exteriors i Manel Vila, director general de Cooperació i Desenvolupament, van viatjar al Líban on es concentra la gran bossa de persones refugiades que fugen de la guerra de Síria per continuar amb una sèrie de projectes i programes de cooperació que es van iniciar l’any passat. Aquest gest i saber que la Generalitat destina dos milions d’euros a aquesta causa, em sembla una petita, però bona notícia que trenca una mica l’escandalosa inacció dels governs en l’afer dels refugiats.
Més que parlar de governs i crisi de refugiats, volia fer esment del que, en clau de broma, va dir Romeva: hem tornat a Beirut pel Dia Internacional de l’Hummus (que se celebra el 13 de maig).  


Els “dies internacionals de”, són dates reconegudes a nivell mundial per commemorar o reivindicar alguna causa. Es tracta d’una iniciativa vinculada a la ONU que, gràcies a les organitzacions internacionals que en fan de promotores, dóna a conèixer causes concretes o commemoracions i s’aprofita la jornada per fer campanyes de sensibilització, actes de reconeixement o prendre acords.
Val a dir que alguns “dies internacionals de” commemoren grans causes, dignes de ser defensades i/o reconegudes. Em vénen al cap el dia de la Terra, el de la Dona Treballadora, el de la Infermeria, el del Refugiat, el de les Mines Antipersones o el dia contra el Treball Infantil, per esmentar-ne uns quants.
Hi ha dies internacionals que qualificaria de segon ordre –i ara que no s’enfadi ningú- . De fet, dubto que aquests tinguin el reconeixement de l’ONU (al menys no consten a la llista dels dies internacionals de). Aquí és on hi hauria l’Hummusday o dia internacional de l’hummus.
Si a les commemoracions diàries hi afegim els dies que s’ha inventat la societat de consum com el Black Friday, el Ciber Monday o el Single Day, i dies assenyalats sense gaire fonament com el Blue Monday (dilluns trist), acabarem tenint un extens calendari dels dies de l’any en què se celebra alguna cosa. Vindria a ser una versió laica, del clàssic santoral que destina cada dia de l’any a almenys una commemoració. Així, si els nostres avantpassats sabien a quin sant encomanar-se o quin sant recordar cada dia, nosaltres aviat tindrem un dia internacional assignat a cada dia de l’any.
A la meva família, quan arriba el tretze de maig, a tots ens ve el cap el començament dels goigs de la Verge de Fàtima que fan així El tretze de maig la verge Maria baixà des del cel a Cova d’Iria... i acte seguit felicitem la nostra germana gran que se’n diu, de Fàtima. A partir d’ara, podrem associar la celebració de l’onomàstica de la primogènita de casa amb la commemoració del dia internacional de l’Hummus, menja que serà motiu d’una altra entrada.
En qualsevol cas, però, cada tretze de maig, la del dia internacional de l’Hummus serà per a nosaltres una celebració secundària.

diumenge, 30 d’abril de 2017

Cada abril que perds és un abril que no torna

Enguany t’han robat el mes d’abril. Saps que això li pot passar a qualsevol persona i que aquest robatori ha estat sense forcejament, però això no treu que notes que te l’han pres. Així ho sents i així ho dius. I tu que el volies per a tu, el mes d’abril...
No en faràs un drama, perquè no ho és. Saps que una lesió és un mal amb salut i que en temes de salut no s’hi val a fer bromes ni a exagerar. Per això ho dius baixet.


Et saps més de tardors que de primaveres, però esperaves l’abril i el volies viure en primera persona. Saps que l’abril és el mes de les roses, dels llibres... El més dels verds, els grocs, els liles, els vermells i el mes dels cels mes blaus i el dels dies que s’allarguen. I quan veus que t’ho estàs perdent, notes que a fora, la vida passa com un huracà.
Ara que s’acaba, l’endreçaràs en aquell calaix on apilones de forma desordenada les idees, els propòsits i els projectes a l’espera que arribi el moment que els puguis fer realitat. Però saps que cada abril que perds és un abril que no torna. 


divendres, 21 d’abril de 2017

Adriana ha abandonat el grup

Si a l’entrada anterior escrivia sobre la necessitat de desconnectar i de no atendre consultes de  feina fora de l’horari laboral, avui vull parlar d’una altra eina que ens facilita la comunicació interpersonal: el WhatsApp.
Es tracta d’una aplicació per a telèfons intel·ligents, tot i que també existeix en versió per a ordinador. No és l’únic sistema de missatgeria instantània, però sí el més utilitzat; amb més de 1.000 milions d’usuaris, va per davant de Line i Telegram.
Entre la llista d’avantatges del WhatsApp hi trobem l’agilitat, la rapidesa, la facilitat d’ús i que està disponible per a la majoria de sistemes operatius; entre els inconvenients, la poca fiabilitat, la manca de verificació i la poca privacitat.
Aquest canal, que encara ofereix més immediatesa que el correu electrònic, facilita la creació de tants grups com interessos tinguem. Així acabem creant grups per comunicar-nos pares i fills, germans sols, germans i cunyats, companys de feina –amb o sense els caps-, amics de costellada, amics de farres nocturnes...  Els noms dels grups de WhatsApp són tan variats i originals que han estat objecte de diversos articles. De manera que hi podem trobar noms com “Feina”, “Operació del pare”, “Aniversari Pepet”, “Cabres Boges”, “Bola de Drac”... Uns dels grups de WhatsApp tan famosos com temuts són els de pares d’alumnes d’una classe, que per sort no he patit en persona, ja que el WhatsApp va entrar a la meva vida quan les meves filles ja eren universitàries. Es tracta d’uns grups que han estat objecte de debat per l’ús desmesurat i poc recomanable que se’n fa. Si us ve de gust podeu llegir Els pares amb WhatsApp agenda (ARA Criatures, 18/04/2017).
A WhatsApp és tan fàcil crear un grup com trobar-nos –volgudament o no- formant part de grups diversos; de manera que al final de la jornada hom es pot trobar amb un elevat nombre de missatges per llegir. Hi ha aplicacions i articles amb indicacions de com sobreviure als grups de WhatsApp. Amb el temps, alguns grups deixen de tenir sentit o canvia la temàtica pel qual van ser creats. Quan es dóna aquesta situació, allò més normal seria sortir del grup, tal com deixaríem d’anar a les reunions d’un grup de persones amb el qual ja no ens sentim lligats. Ara bé, no sé per quin motiu, tenim recança a sortir-ne o a eliminar grups que han quedat obsolets.
Darrerament m’he dedicat a esborrar del mòbil contactes innecessaris i a sortir de grups amb els quals no em sentia vinculada. A més de fer neteja, aquesta mesura també anava en la línia de mantenir la privacitat d’unes converses que no em pertanyen i de respectar la intimitat de les persones que formen part del grup en qüestió. 
Per això, en alguns grups de WhatsApp dels quals formava part, després del corresponent missatge de comiat, els ha aparegut el text “Adriana ha abandonat el grup” que, lluny de ser  un mem dels molts que circulen per aquest canal, era la conseqüència d'una mena de feng shui mental que també produeix sensació d’ordre, netedat i alleujament.
Us ho recomano!



dijous, 20 d’abril de 2017

El benestar d’un simple clic

Darrerament es parla molt de la necessitat de desconnectar i d’evitar atendre consultes de la feina fora de l’horari laboral. A França han acabat regulant per llei que els treballadors puguin ignorar els e-mails, els missatges i les trucades dels seus caps més enllà de l’horari laboral. L’article acaba amb "podem admetre treball extra en circumstàncies excepcionals, però sempre cal tornar al que és normal, que és desconnectar i deixar de ser a la feina de forma permanent". Està molt bé que la llei protegeixi les persones de les intromissions digitals relacionades amb la feina, però seria molt millor no haver d’arribar a aquests extrems.
Algú pot pensar que és poc habitual atendre consultes laborals en horari extra-laboral, però em consta, pel que veig al meu entorn, que és molt i molt freqüent. Ho he vist en autònoms, en treballadors per compte d’altri, en funcionaris... I fins i tot en estudiants, si equiparem les consultes acadèmiques i la resolució de dubtes i de treballs al que seria la feina en el món laboral.  No deixa de ser una forma d’esclavatge modern que, sens dubte, contribueix al mal humor i la irritabilitat que pateix la nostra societat i que condueix a l’estrès i a l’ansietat, cada vegada més generalitzats.

Quan fa uns anys vaig descobrir que podia vincular els meus correus electrònics -el de la feina i el particular-, vaig pensar que em seria molt pràctic, ja que, obrint només una bústia de correu, podria estar al dia de tots els afers. I ho va ser, de pràctic, però allò era també una eina de doble tall. De mica en mica, sense adonar-me’n, atenia assumptes de feina fora de l’horari laboral i, sense acabar-ne de ser conscient, vaig arribar a trobar normal respondre correus de la feina des del sofà de casa, fins que en una ocasió que vaig estar de baixa, una mica per la meva manera de fer i una mica per la facilitat tecnològica, em va ser molt difícil desconnectar [*]. En tot cas, quan en vaig ser conscient, vaig prendre les mesures necessàries per posar-hi remei i he de dir que no em va ser fàcil ni gratuït: em va costar fer-me entendre i vaig patir unes conseqüències tan desagradables com indesitjables.
Recentment he posat ordre a les meves bústies de correu i he desvinculat les adreces electròniques, marcant una clara separació entre les comunicacions d’àmbit laboral i les d’àmbit personal. Aquesta mesura m’ha produït una immediata i agradable sensació d’odre, netedat i alleujament. Sembla mentida que un simple clic pugui aportar tant de benestar.





[*]Aquells que es creuen en el dret de menysprear els treballadors públics, haurien de saber que a molts funcionaris també ens costa desconnectar. El meu entorn laboral n'és ple!

diumenge, 9 d’abril de 2017

De la indumentària de l’Oh Happy Day i dels meus pits

Ahir al vespre a TV3 feien la final del programa Oh Happy Day (OHD), concurs musical emès en prime time els dissabtes al vespre per la televisió pública de Catalunya.
Tot i que no sóc fan del programa, he de reconèixer públicament que alguns dissabtes al vespre, metre fem un sopar informal, el tenim posat de fons i que m’agrada sentir algunes de les actuacions musicals que s’hi mostren. També he de dir que m’irriten o més ben dit, m’irriten molt, les intervencions del jurat i d’alguns altres personatges que hi apareixen, però, entre el programa i jo mateixa s’ha establert una relació de tolerància que permet que al sopar del dissabte se senti de fons la música d’OHD, amb el benentès que a l’hora en què el jurat delibera es pugui prémer el mute del comandament a distància.
La vestimenta dels grups de l’OHD, la trobo en general poc afortunada, però els vestits que portaven ahir l’Anna Simón i, sobretot, la Gisela, sobrepassaven els límits del mal gust i del sexisme. Em sap greu per la Meritxell Escofet, becària de la Vestiteca que se sent “carregada de bones vibracions i moltes ganes de continuar dins d’aquest món de la moda i la telea qui encoratjo a seguir treballant en el món de l’estilisme i la moda i, sobretot, a investigar en altres línies.
Ahir al vespre, asseguda al sofà amb la cama estirada per alleugerir-la del pes del guix que fa tres setmanes que hi porto, amb un tall de pizza en una mà i una cervesa a l’altra, vaig veure aparèixer l’Anna Simón i la Gisela, guarnides amb uns vestits que em van semblar de molt mal gust i escandalosament sexistes. Tant, que vaig pensar que aquella indumentària era mereixedora d’un tuit; de manera que vaig piular “Trobo que els vestits de les dones, presentadora i del jurat d’avui, són sexistes i de molt mal gust #FinalOHDTV3”. Tot seguit vaig rebre aquesta resposta d’un usuari de twitter “A veure, si tu ets una vella sense tetes no és culpa d’elles”.

És evident que els cossos i l’aspecte físic de la Gisela i l’Anna Simón no s’assemblen de res amb els meus (cos i aspecte físic), però el meu tuit feia referència als vestits que lluïen a la gala d’ahir i la resposta que vaig rebre era tan desafortunada com fora de lloc. Li hauria contestat que els meus pits –dels quals l’usuari de twitter no en sap la mida ni l’aspecte- m’han estat d’utilitat sempre que els he hagut de menester i que em sembla molt que ell, del seu cervell, potser no en podrà fer gaire res. Evidentment, no ho vaig fer.
Per sort, Twitter preveu la notificació de tuits ofensius i vaig fer ús d’aquesta possibilitat. Poca estona després, rebia una altra piulada “Perdona el meu tuit ofensiu, em sap greu.” Li vaig respondre “Realment ha estat desafortunat. Disculpa acceptada.”
Ara tampoc no voldria criminalitzar en Pepito, l’usuari de twitter que va fer aquesta piulada tan desafortunada. Tots podem tenir un mal moment i la immediatesa de twitter pot fer que passin coses així. És precisament per això que, a les xarxes socials, com a la vida, hem de ser molt, però molt conscients dels nostres actes.
Ara bé, el que em dol més de tot això és que és un reflex de la presència permesa i continuada del sexisme en tots els àmbits de la vida i, sobretot, entre el jovent.
Que trist!

diumenge, 2 d’abril de 2017

Records de Montserrat

Fa pocs dies vam anar d’excursió a la Muntanya de Montserrat: de Santa Cecília a Sant Jeroni, pujant pel Portell del Migdia i baixant pel Pla dels Ocells fins al Pla de Santa Anna, des d’on teníem previst continuar cap al Pla de la Trinitat i tornar a Santa Cecília.  
Quan vam ser al Pla de Santa Anna, vam ser conscients de la proximitat de l’abadia i, veient que feia un dia esplèndid i que anàvem bé de temps i de delit, vam decidir baixar els més de dos-cents cinquanta metres de desnivell que ens en separaven i anar a fer-hi una visita.
A mida que ens hi acostàvem, ja a les envistes del monestir, les imatges del passat s’anaven apoderant del meu present, de manera que vaig acabar baixant les Escales dels Pobres allunyada de l’espai i el temps presents, recordant les anades familiars a Montserrat.
Els pares, després de casar-se, l’any 1948, hi van anar a Montserrat, per això quan l’any 1973 van celebrar les seves noces d’argent van triar aquest indret per fer-hi una celebració íntima acompanyats dels fills. Vint-i-cinc anys després, el 1998, amb la joia d’haver pogut arribar tots dos amb vida i prou salut als cinquanta anys de casats, van tornar a escollir el mateix escenari per celebrar les noces d’or. Aquell dia els pares estaven radiants, contentíssims de commemorar aquella efemèride acompanyats dels seus dotze fills[1] i dels seus deu néts. Però no totes les anades a Montserrat han estat festives. En una altra ocasió, uns anys més tard, hi vaig tornar per acompanyar la meva germana Marissa. Ella, ja molt malalta, va tenir la voluntat de fer aquella sortida a la recerca d’un remei o un consol per una malaltia que no en tenia, ni de remei ni de consol.  

Montserrat,1973: noces d'argent

Montserrat 1973: amb els fills
Potser per això, el 17 de març d’enguany, un cop vaig ser a l’esplanada, vaig quedar corpresa per una profunda melangia i una invasió d’enyorança que em van deixar paralitzada i immòbil davant la majestuositat d’aquell indret que traspuava els records de les emocions viscudes de la mà de tres persones estimades que ara ja no hi són.    
El dia d’avui, a casa, era dia de celebració per l’aniversari de noces dels pares. Ells, amb els sis fills que “Déu els va donar", van formar la gran família on em vaig criar: una família XXL. Els que en formem part, ens hi sentim afofolats i fem pinya en les celebracions familiars, però sobretot n’hem fet en els mals moments que hem conviscut: les malalties i mort de la mare, del pare i de la nostra germana. 
Per això, em plau recordar els pares, en Ramon i la Tura, amb les muntanyes de Montserrat al fons, eufòrics i exultants, envoltats dels seus fills i néts. Els besnéts no els hauran conegut, però estic segura que també els estimaran gràcies a les històries i les anècdotes que els explicaran els seus pares.
Un petó!


1998: acompanyats dels néts


[1] Els pares van tenir sis fills, però la mare sovint deia que ella en tenia dotze: els sis que va tenir i els sis que li vam portar (les nostres parelles).

dimecres, 29 de març de 2017

Sota una palmera

Tanmateix, era ben curiós que precisament ella, que no s’havia preocupat mai gaire pel seu aspecte físic, se sentís pertorbada per la incapacitat d’imaginar-se com seria de gran. Mira que s’havia criat envoltada de dones, de bones dones: la mare, l’àvia, les ties, les ties-àvies, les veïnes... Però, des de ben petita, se sentia incapaç d’identificar-se amb l’aspecte exterior d’aquelles dones grans. Ni els vestits, ni el traje-jaqueta, ni el cabell crepat, ni els bolsos que portaven... De cap de les maneres ella no s’hi veia, amb aquella aparença.  
Estirada sota una palmera mentre un suau oreig li acaronava la pell i se li enduia les cabòries d’una altra setmana feixuga que havia costat prou de passar, observava els guiris fent-se selfies amb la Dona marinera. Entre onada i onada li arribava la música chillout d’una terrassa on uns quants visitants es relaxaven fugint del brogit dels carrers d’aquell antic poble de pescadors, convertit en un eixam d’hotels low cost on una gernació de turistes cercava diversió per alliberar tensions.

Aprofitant la pau d’aquell petit paratge, s’evadia de l’entorn i li revenia aquella visió confusa i desdibuixada d’ella mateixa afaiçonada pel pas dels anys, si és que l’equilibri entre la vida i la mort li brindava l’oportunitat  d’arribar-hi. I com empesa  per l’amalgama de brisa i melodia, com si es tractés d’una il·lusió concebuda per donar resposta a aquell seu dubte persistent, la va veure passar.
No en sabia res, de la vida d’aquella dona: si havia tingut germans, fills, nebots i néts; si havia tingut una vida platgeriosa; si tenia una bona salut; si conservava les amistat i les aficions de quan era jove; si gaudia d’una bona jubilació... No en sabia res, però li oferia la imatge de com podia ser ella de més gran. No en sabia res, però ho tenia tot en la mesura justa: ni molt prima ni molt grassa, vestia amb roba còmoda i agradable, amb senzillesa i un toc de distinció, amb una bossa de mà que li creuava el cos... No en sabia res, però, amb l’esquena un pèl corbada, passejava per aquell paratge observant les formacions rocoses i semblava gaudir de l’entorn. Es van mirar sense dir res i en aquella mirada hi va trobar una complicitat gratificant .
Els dubtes no s’esvairien del tot, però a partir d’aquell moment li seria més fàcil forjar-se una idea de com podria ser quan arribés a la senectut. Allò l’alleugeria i li atorgava un grau de tranquil·litat que fins aleshores no havia estat capaç de trobar.
I tanmateix, era ben curiós que allò li passés precisament a ella!

dissabte, 25 de març de 2017

Reflexions d’un hivern sobre raquetes

Amb la primavera acabada d’estrenar, relligues les pàgines del quadern d’hivern on has escrit les vivències que aviat esdevindran records i mentre ho fas, t’adones que aquesta ha estat una temporada excepcional.
Han caigut uns gruixos de neu considerables. I tu que te n’alegres! Te n’alegres perquè la neu transforma el paisatge, en suavitza les formes i configura un entorn extremadament acollidor. Te n’alegres perquè una bona i llarga temporada d’esquí ens beneficia a tots, perquè un bon nombre de les estacions han estat absorbides per la Generalitat, que n’assumeix les inversions i els deutes. Te n’alegres per les reserves d’aigua i els beneficis agrícoles. I te n’alegres perquè aquests gruixos de neu t’han permès calçar-te les raquetes mantes vegades.

Estàs convençuda que l’snowshoeing és una pràctica saludable i un esport complert i saps que en l’èxit de les excursions hi intervenen factors com l’entorn, la méteo, la forma física i la sort, però també la planificació. Per això, t’agrada preparar les raquetades: triar un recorregut amb un relleu suau i que no presenti gaire dificultat; calcular que la durada sigui adequada a les possibilitats -les teves i les dels teus acompanyants- i tenir en compte la previsió meteorològica i l’estat de la neu per tal d’evitar riscos.
Aquesta temporada has ampliat el teu radi d’acció; de manera que, a més de raquetejar pel Pirineu Oriental (Ripollès), ho has fet per altres comarques: la Cerdanya, el Solsonès, el Capcir, l’Arieja... Has pres nota del recorregut, de la durada, del desnivell i dels participants de cada una de les sortides i has engruixudit el teu bloc de notes i el teu blog d’excursions.
Però, més enllà del bon temps i dels èxits tècnic i esportiu, saps que aquesta temporada hivernal ha estat extraordinària perquè a les anades amb raquetes t’hi han acompanyat amics i familiars amb qui heu compartit un escenari fenomenal i, sobretot, converses, somriures, mirades, bromes, rialles i tot allò que dóna sentit a les sortides a muntanya. Junts heu estat capaços de fer que aquesta hagi estat una temporada fantàstica. Això és el que no està escrit en tinta a les pàgines del teu llibret, però saps que, a vegades, cal saber llegir entre línies.
I ara sí, ja pots tancar el quadern d’hivern.



dimarts, 21 de març de 2017

Una altra primavera

Te’n recordes de cada moment, d’aquell dimecres vint de març de fa vint-i-sis anys. A la nit et vas trobar estranya i al matí havies tacat una mica. La llevadora hi va treure importància i te’n vas anar a treballar com qualsevol altre dia. El teu company patia per si, com passa a les pel·lícules, et posaves de part a la feina o pel camí. Tu estaves ben tranquil·la pensant que encara et faltaven deu o dotze dies per parir. Acabada la jornada laboral vau sopar d’hora, no fos cas que hi hagués novetats. I n’hi va haver. Després de trencar aigües vas tenir un comportament de manual: et vas dutxar amb calma i vas revisar que a la bossa que agafaries no hi faltés res.  Tan bon punt vas arribar a l’hospital et van dir que ja es pensaven que aquella nit et posaries de part. D’haver-t’ho pensat, aquell dia hauries fet festa!
Aquella nit es va acabar l’hivern i va arribar la primavera. I mentre això succeïa, en aquella sala de parts naixia l’Alba, la teva primera filla. Tens gravat aquell moment a la memòria, en podries dibuixar algunes imatges: els seus dits, els seus moviments i els seus intents d’obrir els ulls, però ets conscient que any rere any les paraules es queden curtes quan intentes descriure el que vas sentir en aquell moment.
Han passat vint-i-sis anys i has tingut temps d’aprendre, de dubtar, d’encertar-la i d’equivocar-te, d’enfadar-t’hi i de reconciliar-t’hi, d’alegrar-te pels seus èxits, d’amoinar-te pels seus disgustos, d’ocupar-te'n i preocupar-te’n. Perquè en el fons, estimar és això.
Avui, com cada vint-i-ú de març, faries una llista inacabable dels millors desitjos per a l’Alba on no hi faltessin paraules com salut, amor, felicitat, sort...
Alba, que la sort t’acompanyi i que la felicitat endolceixi el teu dia a dia. Per les primaveres viscudes i per totes les que viurem, per molts anys filla!


dimarts, 14 de març de 2017

La teva vida sense tu

Avui, gràcies a Catorze cultura viva hem pogut conèixer la història d’Amy Krouse Rosenthal, una dona de Chicago, autora de llibres infantils i de no-ficció per a adults, que ha mort de càncer als gairebé cinquanta-dos anys. Més enllà de la seva obra com a escriptora, Amy Krouse ha estat coneguda arran de la publicació al NYT de l’article Potser et vols casar amb el meu marit, que ha esdevingut viral.
El text, escrit i publicat pocs dies abans de la seva mort és emotiu i commovedor i, a més d’explicar com ha estat la seva vida al costat del seu marit, és una carta d’amor vers un home, “el seu home”. Tal com fa Ann, la protagonista de la pel·lícula Mi vida sin mi, d’Isabel Coixet, Amy Krouse intenta deixar lligada la vida del que en pocs dies esdevindrà el seu vidu.
Saps que la història t’ha commogut. I saps que t’ha fet reviure uns moments molt especials: l’acompanyament de persones estimades al final del seu camí; moments en què la vida t’ha posat a prova; moments en què t’has trobat immersa en escenes que mai no hauries imaginat. Van ser unes situacions que no hauries volgut mai que es produïssin, però que les vas viure des de dins, sabent que el teu lloc en aquell moment era allà i mai no t’hauries perdonat haver estat en un altre lloc.   
Per altra banda, amb la perspectiva que t’ofereixen l’ara i l’aquí, tens la sensació que buscar parella per a la teva parella, per quan tu ja no hi siguis, seria donar per fet que sense tu no se’n sortiria o pensar que la seva vida sense tu no tindria sentit. La vida de la teva parella, encara que mentre sou parella forma part de la teva vida, no et pertany, per tant no et correspon deixar-la  planificada. Fer-ho seria acceptar uns estereotips de gènere i caure en un paternalisme proteccionista i masclista.
Per això, també des de l’ara i l’aquí, et sembla que, després de perdre la parella, cadascú ha de traçar el camí de la seva pròpia vida, superant els entrebancs que vagin sorgint, afrontant les sotragades i adaptant-se a la nova situació.
És clar que arribat el moment, amb el canvi de prioritats que es produeix davant la proximitat de la mort, pot ser que hom tingui la necessitat de deixar lligats determinats assumptes del seu entorn que no hauria pensat mai que en algun moment volgués programar.
Per això, en aquesta situació, com en tantes altres de la vida, és d’aplicació la dita “no es pot dir mai d’aquesta aigua no en beuré”.

dilluns, 13 de març de 2017

D'inhabilitacions, cassolades i casserolades

Avui s’ha donat a conèixer la sentència pel judici del 9N. Una sentència tan inacceptable com el judici que l’ha originat. El motiu de la condemna és “haver impulsat el procés participatiu del 9N”.
Tot i que la sentència no és ferma, Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau són condemnats per desobediència i absolts de prevaricació i carreguen amb 2 anys, 21 i 18 mesos, respectivament; a més d’unes multes de 100 €/dia durant 12, 10 i 8 mesos (també respectivament). Ho considero inacceptable, inadmissible, intolerable, inaguantable, imperdonable... i molts més adjectius començats per “in” i acabats en “ble”.  
La fiscalia, els jutges i el govern espanyol no han entès res de res. No han entès que la consulta del 9N no la van impulsar els tres encausats, sinó més de dos milions de persones que cada 11 de setembre sortim al carrer de forma civilitzada, pacífica i ordenada a reivindicar la llibertat del nostre poble. No han entès que si no posaven les urnes ens votàvem a sobre. No han entès que les urnes les vam posar els voluntaris. Hi ha tantes coses que no han entès, que em sembla que més val que tirem pel dret.
No s’han fet esperar les reaccions i les declaracions que, com que avui he treballat fins tard, no he pogut llegir i escoltar. Ja tindré temps, tot i que estic gairebé segura que ben poc em sorprendran. ANC i Òmnium ja han dit que preparen una mobilització. No n’han donat detalls, però és de suposar que, per ser proporcional a la resposta de l’Estat, haurà de ser una gran mobilització.
Poc després de saber-se la sentència, m’ha arribat per watsapp la crida a protestar, avui a les 10 del vespre, a fent una casserolada.  M’ha sonat tan malament que he pensat que es tractava d’un castellanisme i que el que havíem de fer era una cassolada. Val a dir que, una mica més tard, m’ha arribat la crida a protestar en forma de cassolada.
Ja fa estona que hi dono voltes i, malgrat la interpretació que fa Empar Moliner dels mots “cassolada”  i “casserolada”, després de consultar el  Diccionari català-valencià-balear, si no us fa res, mentre els veïns no em fotin fora de l'escala, jo personalment seguiré protestant en format cassolada.



dijous, 9 de febrer de 2017

El dia dotze de febrer de l’any 2017

L’any 1975, els Esquirols, com si es tractés d’una profecia, auguraven per al dia dotze de febrer de l’any 2017, el naixement d’una criatura fantasmagòrica, fruit de la civilització. Ho feien en una cançó que porta per títol “Any 2017”, del seu àlbum "Fent Camí", que inclou altres temes com “No us puc dir si plorava perquè plovia” o “Arrels”.
“Fent Camí” va ser el segon d’una col·lecció de sis àlbums, que ara mateix tens sobre la taula per tornar-los a escoltar. I mentre reprodueixes els discs de vinil que contenen, t’endinses en els records que t’evoquen les melodies i les lletres de les seves cançons. I penses en aquelles tardes que amb la teva amiga descobríeu “El joc d’obrir gàbies”, “Cada dia és un nou pas”, “Endevinalles d’istes istes”, “...I va callar” o “El cucut”, mentre us entreteníeu encara amb els que serien els darrers jocs d’infància.
Entre la publicació del primer àlbum i la de l’últim, van passar nou anys i vas deixar de ser una nena, tot aprenent el sentit d’alguns Mots, amb els Esquirols de música de fons. Et vas aficionar a la muntanya, vas conèixer altra gent i vas fer amics i companys  i en les vostres acampades i travessies no hi faltaven mai les vetllades a ritme de “Riu avall”, “Vine l’amor”, “Més enllà d’un adéu”, “Conte medieval”  o “Sobre Teulades” que cantaves, amb més voluntat que traça, com si fossin els himnes de la teva desfilada cap a l’edat adulta on t’esperaven dies d’angoixa dies d’il·lusió. Perquè a les cançons dels Esquirols, com a la vida, hi ha un xic de tot: d’amor, de protesta, d’alegria, de nostàlgia...
Ha plogut molt des d’aquells dies i trobes tan estrany que tot hagi canviat tan poc, que te’n fas creus. O potser han canviat moltes coses, però no prou com a tu t’hauria agradat. Amb una mica de sort el dia dotze de febrer no naixerà aquella criatura filla de la civilització, però en Serrallonga no haurà tornat per evitar que ens segueixin arrencant les pedres i robant la terra. I seguim sentint l’angoixa dins el pit perquè som poble oprimit, encadenats a un país monàrquic. I massa sovint ens hem de repetir que potser amb el crit potser amb les mans, obrirem pas, farem un cant... 
Et sents tan kumbaià com si haguessis nascut entre les flames d’un foc de camp, per això, en fer-te gran has anat plantat les teves arrels creixent de cara al cel per donar fruit abundós, l’hivern t’ha despullat i t’ha cobert de neu, una neu que es va fonent poc a poc... T’has fet gran, sí, però encara ara et mires en els teus ulls per trobar el teu infant, agafar-lo de la mà i fer camí somiant.
El dia dotze de febrer de l’any 2017...






diumenge, 22 de gener de 2017

Records d’uns hiverns amb estufa de llenya

Han passat vint-i-un dies d’aquest dos mil disset. Prou dies per començar a pensar si estem complint allò que ens vam proposar després d’engolir els dotze grans de raïm a ritme de campanades. Prou dies com per adonar-nos que el fi d’any és una falòrnia i que no n’hi ha per tant. Prou dies com per haver arrencat el full de calendari del fatídic tercer dilluns de gener que ara te un nom anglès. I ens ha arribat el fred. Un fred que abans arribava en forma de fredorada i ara ho fa en forma “d’onada de fred”. Un fred d’hivern, perquè a l’hivern és quan toca fer fred.
I el fred en du molts, de records. Són els records d’hivern: la flaire de pa torrat i de llet bullida que trobàvem a la cuina a l’hora d’esmorzar; la fredor dels matins fent camí cap a escola amb mitges de llana amb sargits als genolls; l’olor d’escudella i carn d’olla que impregnava l’escala quan arribava al migdia amb més ganes de jugar que no pas de dinar; l’escalfor del caliu que lentament es consumia al braser mentre fèiem els deures a la taula camilla amb les cames a sota unes faldilles de quadre escocès.
Molts dels records d’hivern de caire domèstic giren al voltant de buscar el confort i trobar la manera de no passar fred. Recordo l’enrenou del dia que entràvem la llenya i aquells homes valents traginant uns coves plens a vessar de socs d’aulina fins a fora el terrat. Recordo que triàvem les estelles més adequades per fer un bon semicercle adossat a la paret, que seria el mur de contenció d’aquell piló de llenya per passar l’hivern. Recordo que saltàvem damunt les caixes de fruita per fer estellicons de fullola per encendre el foc. Recordo que se’ns clavaven estelles als dits de les mans i que ens les trèiem amb l’ajuda d’una agulla que desinfectàvem cremant-ne la punta. Recordo el soroll de la pala en mans de la mare que treia la cendra cada matí quan jo tot just obria els ulls. Recordo que ens escalfàvem les mans al canó de l’estufa i que hi planxàvem els mocadors i els papers humits o arrugats. Recordo la traça d’alguns meus germans per encendre l’estufa sense fer gaire fum. Recordo que érem responsables de carregar l’estufa vigilant sempre de no deixar-la apagar...
Aquests són alguns records d’uns hiverns amb estufa de llenya, una salamandra amb recobriment ceràmic de color granat, que va ser durant molts anys l’única font d’escalfor de la nostra llar. És per això que, cada vegada que vaig a la Mare de Déu del Mont, tinc la necessitat d’anar al fons de la Biblioteca on n’hi ha una  de ben igual i aturar-me davant d’aquella petita joia. I hi veig el pare posant-s’hi d’esquena per treure’s de sobre aquella gelor que li agreujava el dolor. I hi veig la mare escalfant-s’hi les espardenyes per treure’s el fred que li entrava pels peus. I ens hi veig a nosaltres escalfant-hi el pijama abans de dir bona nit i de ficar-nos al llit ben arrodides enmig d’uns llençols ben glaçats.
Perquè la calefacció és neta, còmoda i efectiva, però desenganyem-nos que no hi ha res com una bona estufa de llenya amb una família nombrosa al voltant per fer un bon caliu. Bé prou que ho deia el pare!

L'estufa de la Biblioteca del
Santuari del Mont