dissabte, 30 de desembre del 2017

Fa temps d’inventari

Ho veus cada matí quan amb el gest d’aixecar la persiana pretens deixar enrere una altra nit més o menys reparadora. Ho veus quan acostes el nas a la finestra per mirar al termòmetre quina és la temperatura exterior. Ho veus en el gel que la fredor de la nit ha dipositat damunt l’herba i l'hort dels veïns. Ho veus i ho notes: fa temps d’inventari.
Recordes aquells freds matins d’hivern travessant el Firalet per anar a escola. Recordes que els llargs mitjons de llana quedaven curts encara que els estiressis amunt. Recordes un Firal ja net de fulles i amb els arbres a mig podar. Recordes que portaves el butlletí de notes del primer trimestre i una manualitat per felicitar el Nadal. Recordes l’intercanvi de felicitacions abans de marxar cap a casa. Recordes que ja notaves que feia temps d’inventari.
El dia de fer inventari no era un dia qualsevol. Era un dia feiner de gairebé final d’any. Era un dia que començava amb un ambient fred i seriós. Era un dia d’anar per feina i de fer les coses bé. Era un dia que a cap hora ja marxaven tots de casa. Era el dia del recompte d’existències del magatzem de productes farmacèutics que regentava el pare. Per anar a fer inventari calia complir uns requisits i tu, per edat, no hi vas poder anar mai. Es potser per això que t’ha quedat un nosequè que encara ara et fa notar quan fa temps d’inventari.
I com que fa temps d’inventari, inconscientment fas balanç de l’any que estàs a punt de deixar enrere. Un any d’emocions intenses i contradictòries. Un any amb esdeveniments familiars alegres per recordar. Un any a nivell polític mogut, actiu, lleig i molt complicat. Un any a nivell personal, difícil de passar i difícil d’oblidar.
Tens ganes que arribi el moment d’arrencar amb energia el darrer full del calendari d’aquest feixuc 2017, desitjant que el 2018 arribi amb molta més bonastrugança.
Per sort o per desgràcia, notes que fa temps d’inventari!


dimecres, 20 de desembre del 2017

Seguim amb la nova melodia (DSR-10)

Ja fa uns quants dies que vaig publicar Una nova melodia i, tal com deia en aquella entrada, en els moments que estic vivint, amb la DSR com a companya, la música em distreu i em fa molta companyia.
S’acosten les festes de Nadal i vénen dies de viure i compartir amb la família; dies de converses i sobretaules llargues que ens fan estar moltes hores quiets; dies que cadascú viu a la seva manera, depenent del moment que està passant i dels fets que li han marcat la vida.
Durant el “període nadalenc”, en el calendari laboral s’hi acumulen dies festius en què no hi ha sessions de rehabilitació, però les meves articulacions no es poden permetre fer festa. Per això, malgrat les llargues sobretaules –que benvingudes siguin!-, malgrat els dies festius i de repòs dels fisioterapeutes –tanmateix ben merescuts!-, malgrat la mandra encomanadissa de les festes – prèvia a la llista de bons propòsits amb què encetarem l’any nou!- i malgrat tots els “malgrats”, seguiré amb les (auto)sessions de fisioteràpia, estirant i exercitant totes i cadascuna de les articulacions afectades. I ho faré acompanyada d’aquelles melodies que la meva ment associa amb la rehabilitació.
Ja que m’ha canviat la melodia de la vida, no puc fer gaire res més que ballar al so que toquen. Quin remei!
Espero que aquesta segona tria us agradi.


Adriana, 20 de desembre de 2017
DSR-10








dissabte, 16 de desembre del 2017

Un advent entre reixes

Fa poc més d’un any explicava en aquest enllaç l’existència del blog Calendari d’Advent , un blog obert i participatiu que només s’actualitza durant aquest període de temps i on es publiquen entrades de contingut i temàtica diversos, relacionats amb el Nadal. Un blog que ja té una mica d’història i que  l’any 2011 va ser esmentat a l’espai Internet de TV3.”
Enguany hi he tornat a participar amb el text que vaig escriure dimarts passat, després de tancar-me, de forma voluntària i simbòlica, en una cel·la de la presó de la performance  “un poble empresonat” creada en senyal de protesta per la privació de llibertats a la que estan sotmesos els nostres presos polítics. El comparteixo amb vosaltres

Un advent entre reixes
Entre barrot i barrot contemplo com passa la tarda d’un dia qualsevol de finals de tardor amb temperatura d’hivern. Veig passar una noia amb el seu fill agafat de la mà, amb uns ulls brillants que no dissimulen la il·lusió de la proximitat del Nadal. Veig un matrimoni gran que vénen de plaça, agafats de bracet, amb un cistell d’on surt una branca d’api i la tija d’un porro que aniran a parar a l’olla per fer el caldo del sopar d’avui. Veig una jove esbojarrada que, amb el mòbil a la mà, volta pels carrers, acompanyada dels seus amics, aprofitant els darrers minuts abans de tornar a casa. Veig una parella bojament enamorada que, carregats de bosses i amb una llista a la mà, s’afanyen a fer els encàrrecs abans no se’ls tiri el Nadal al damunt.
Veig aquestes coses que potser no són veritat, però que, juntament amb tantes d’altres, formen part de la nostra normalitat. De la normalitat que passa pel petó de bona nit que li farà el pare al nen dels ulls brillants. De la normalitat de la companyia que es faran asseguts a taula el matrimoni gran mentre assaboreixen el plat de sopa. De la normalitat de la conversa que la jove adolescent mantindrà amb els seus pares que intentaran fer-li entendre que podria aprofitar millor el seu temps lliure. De la normalitat d’aquella jove parella que han de triar on faran cada celebració, perquè les dues famílies se’ls disputen pel dinar de Nadal.
Arbres de Nadal a l'altre costat de la reixa.
Penso en aquestes coses que considerem tan normals. I penso en aquelles persones que, per un o altre motiu, no les poden tenir. I penso en vosaltres que, injustament privats de llibertat, enguany no les tindreu. Perquè enguany us les han pres. Us les han arrabassat junt amb la vostra dignitat i la de tot un poble. Un poble que s’ha clavat un llaç groc al pit i s’ha lligat una bufanda groga al coll per sortir al carrer novament alçat.
I com a membre d’aquest poble, estic indignada i trista. I us recordo cada dia. Us recordo quan arribo a casa i em retrobo amb els meus. Us recordo quan veig els arbres despullats i penso que us heu perdut la caiguda de la fulla i els ocres de la tardor. Penso en vosaltres i no sé on menjareu els torrons. Penso en vosaltres i no sé si podreu fer cagar el tió o si podreu entaular-vos amb els vostres en aquestes festes nadalenques. I això m'indigna i m’entristeix encara més.
Aquest haurà estat per a vosaltres un advent perdut i cada advent que es perd és un advent que no torna. Per això, al carrer, a les places i a les urnes del 21D, seguirem demanant la vostra llibertat, que és la nostra.

Adriana Llongarriu

PS: Em vaig empresonar el dia 12 de desembre quan encara no se sabia que la data de la declaració davant el jutge del TS serà l’11 de gener. Ara ja sabem segur que aquestes festes no us entaulareu amb els vostres i que, si mengeu torrons, serà molt lluny de casa. 

Llaços grocs ensucrats per endolcir aquest advent tan amarg.


dimarts, 12 de desembre del 2017

Sempre ens queda el Sudoku (DSR-9)

Vaig sentir en un programa de ràdio que els brain training no entrenen per a res més que per al joc en qüestió. És a dir, fer sopa de lletres ajuda a tenir facilitat a l’hora de resoldre sopes de lletres, però no pas a ser més bons a l’hora de  resoldre altres passatemps. Traslladat al món de l’esport, vindria a ser com dir que l’entrenament per córrer curses de muntanya no prepara el cos per a fer gimnàstica rítmica.
Ara bé, així com la pràctica de qualsevol esport, en principi, ajuda a estar en forma físicament, ben segur que els brain training ajuden a tenir una millor agilitat mental.
Sabut això, he de dir que faig Sudokus sense cap altre objectiu que el de  resoldre el repte que suposa el joc de col·locar els vuitanta-un números repartits en nou files, nou columnes i nou requadres, de manera que en cada fila, cada columna i en cada un dels requadres hi hagi una sèrie de l’1 al 9 sense cap repetició.
Conec persones que en son addictes i també en conec que no entenen quina gràcia pot tenir aquest joc i menys encara quina gràcia pot tenir resoldre’n sistemàticament.  
He de dir que, des que vaig descobrir la seva existència, a les pàgines d’entreteniments d’un diari, en unes vacances als Pics d’Europa, el Sudoku m’ha servit de distracció en moments d’espera, en estones d’avorriment, en desplaçaments esportius o en la més pura intimitat escatològica. Però també he de dir que, tot i que sempre en tinc algun llibret començat, podria passar molts dies sense fer-ne cap.
Ara bé, des que comparteixo el dia a dia amb la DSR, superada la dificultat inicial d’haver d’escriure amb l’esquerra -i amb la grata sorpresa de veure que em surten uns números prou ben fets!-, el Sudoku ha anat agafant importància en el meu dia a dia i ha anat guanyant posicions en el rànquing dels bons aliats.
Perquè en aquesta nova situació, hi ha alguns moments que costen prou de passar. Són aquells moments en què un bon llibre deixa de ser-ho, en què la música preferida perd sentit o en què una bona pel·lícula perd la capacitat de distreure. Per contra, un Sudoku no et falla mai. Un Sudoku t’és fidel. Un Sudoku el pots començar, deixar-lo a mitges i continuar-lo en un altre moment sense necessitat de reprendre la història com passa amb un llibre o una pel·lícula abandonats.   
Conclusió: en moments de feblesa, impaciència o emprenyament, sempre ens queda el Sudoku.

Adriana, 11 de desembre de 2017
DSR-9


dissabte, 9 de desembre del 2017

Després de la Puríssima

Amb el desembre ben encetat,em vénen tants records! Uns de recents i altres molt més remots, que se situen en uns dies freds i humits de ja fa uns quants anys. Eren dies de flaire de molsa i de terra humida. Així ho descrivia ara fa10 anys tot just acabat d'estrenar aquest blog "Escorniflaire":

Què farem pel pont de la Puríssima?
Que jo recordi, un matí fred al voltant de la Puríssima (que abans no hi havia pont perquè encara no hi havia Constitució) era el moment d'anar al darrere l'església de les Fonts a buscar molsa i grèvol, d'arribar a casa i posar les faldilles a la taula del pessebre i començar a treure les figures: els pastors de l'anunciata sense braços, l'àngel amb les ales escantonades, el pescador amb la canya trencada, el nen jesús amb la corona doblegada i els vímets del bressol corcats, les gallines amb la cresta pelada, el caganer (anònim, en aquells temps) amb la caca descolorida, sant Josep amb la vara trencada... I és que el nostre pessebre era encantador; de tant jugar-hi i fer-lo servir els personatges tenien els seus trets caracterísitcs.

Era el nostre pessebre!!

Han passat molts anys des que amb el 600 dels pares enfilàvem la Pujada del Gegant cap a l'església de les Fonts. Tants anys... I encara enyoro aquella nena que vaig ser que s'esverava perquè s'acostava el Nadal i  aviat "aniríem a dalt"... I enyoro aquell fred humit que se'm filtrava pels forats de llana dels leotardos i m'encetava la pell... I enyoro aquella mullena que ens travessava les sabates de pell molts anys abans que sortís el Goretex... I enyoro aquells nervis que passava perquè no sabia guardar els secrets i no suportava la pressió de les sorpreses... Han passat molts anys i és com si cada vegada enyorés més els companys de viatge que he perdut pel camí!

Han passat molts anys i entre tots procurem mantenir viu l'esperit infantil del Nadal que, ara sí, després de la Puríssima, podem dir que ja s'acosta!

Adriana, 10 de desembre de 2017 

divendres, 1 de desembre del 2017

Una carta d’Estremera

Avui hem encetat el desembre i ho hem fet amb un dia rúfol i gris. Però avui també era un dia tenyit d’un groc “esperança”. Perquè avui ens llevàvem amb la possibilitat que el magistrat del Tribunal Suprem deixés en llibertat els nostres presos polítics: els consellers i els Jordis.
Avui, justament avui, m’ha arribat una carta enviada des del Centre Penitenciari d’Estremera. La primera carta de resposta a les que vaig escriure per a cada un dels presos polítics. Deu missives que vaig redactar el dia 11 de novembre mentre a Barcelona hi havia la gran  manifestació per demanar la llibertat dels presos polítics. No em vaig veure amb cor d’anar-hi, però no em podia quedar a casa amb els braços plegats, per tant vaig aprofitar la motivació per intentar fer-los arribar una mica d’escalf i ajudar-los a fer més passadores aquestes hores tan obscures.  
Poc avesada a rebre correspondència personal -més enllà de la purament bancària o comercial-, he de dir que des del moment que m’han fet saber que a casa hi havia un sobre a nom meu i procedent de la presó d’Estremera, m’ha envaït una barreja de nervis, il·lusió i impaciència. Nervis perquè és un fet poc usual cartejar-se amb una persona empresonada. Il·lusió de saber que les meves cartes havien arribat als seus destinataris. Impaciència per saber quin seria el contingut. Per això avui he pujat l’escala de pressa com feia temps que no feia.
Damunt de la taula m’hi esperava la carta. L’escrivia en Joaquim Forn, el conseller d’Interior. M’he mirat el sobre per l’anvers i el revers i he esperat una estona abans d'obrir-lo. Al seu interior hi havia un curt manuscrit sobre un petit paper retallat a mà. Una carta breu i austera. Una carta d’agraïment, serenitat i fermesa. Una carta càlida i amb l’esperança de poder tornar ben aviat a casa. Una carta escrita el dia vint-i-sis de novembre i rebuda justament avui, el dia en què el jutge ha anunciat que ajorna fins dilluns la decisió de si deixa els consellers i els Jordis en llibertat.   
Avui m’he sentit afortunada i he sabut que, per més que ens vulguin prohibir els nostres símbols, el llaç groc que duc al pit s’ha girat a favor meu.
Gràcies Joaquim, prenc les teves paraules d’agraïment com si me les enviessis en nom teu i de la Dolors, la Meritxell, en Raül, en Jordi, en Carles, l’Oriol, en Josep i els Jordis.
  
Desconec l'autor de la fotografia.
Quan el sàpiga, l'esmentaré.



diumenge, 26 de novembre del 2017

Llegir per omplir els buits i per ser més lliures (DSR-8)

Tal com he esmentat anteriorment, amb la DSR com a companya, es produeixen una sèrie de canvis en els costums i hàbits personals, marcats pel nou ritme i la nova rutina. Ara bé, m’equivocaria si donés per suposat que això signifiqui caure en un no saber què fer, ans al contrari. Com que deixem de fer aquelles coses a què estàvem avesats i comencem a fer-ne de noves, de fet es cau en un no saber què fer primer, en un no saber gaire com fer-ho o en un no saber fins quan això serà així. Sí que és veritat, però que queden uns espais de temps, com una mena de buits que un bon llibre pot ajudar a omplir.
Tal com vaig fer parlant de música a l’entrada Una nova melodia, avui, reconeixent la meva manca de coneixements, no faré una crítica literària, sinó que em limitaré a esmentar i comentar alguns dels llibres que he llegit en sales d’espera, en estones de descans al sofà de casa, en hores d’insomni d’aquelles que costen de passar o en els vint minuts que dura el tractament diari de magnetoteràpia.
Vegem-ne alguns:
La veu de la viola (Salvador Vergés). La vida de l’Aniol, situada a començaments del segle XX, és una història colpidora, basada en fets reals. La vida d’un vailet del món rural, fruit de l’embolic entre un senyor i una minyona, que sobreviu a les adversitats dels temps que li ha tocat viure. La música entra a la seva vida a través d’una viola que li canvia la vida.
La nena que es va empassar un núvol tan gros com la torre Eiffel (Romain Puertolas). Un títol extravagant que aixopluga les peripècies extraordinàries i inversemblants d’una mare que fa allò que està a les seves mans i més per salvar la seva filla adoptiva i malalta que es troba en un hospital de Marràqueix... "Una faula preciosa que rescata la nostra ànima d'infant i ens desperta la capacitat de somiar". O com explicar a una criatura allò que és inexplicable.
La filla del nord (M. Dolors Millat). La història de l’amor impossible, el desamor i l’amistat entre la Berthe, una noia novaiorquesa, i en Maikaniss, un inuit. El contrast i la semblança entre els estils de vida dels caçadors nòmades de la regió boreal, els habitants de Nova York, de Barcelona o del Pallars. I de passada, la vida dels indígenes inuits que van quedant arraconats per culpa dels grans projectes industrials.  
Mitja vida (Care Santos). Cinc amigues, que havien estat internes en una escola de monges als anys vint, es retroben trenta anys més tard. La novel·la narra la vida de cada una d’elles. Cinc històries viscudes de cinc maneres ben diferents. És el retrat d’una generació i també una història de culpa i el perdó d’uns fets que havien passat quan tenien tretze anys i convivien a l’internat.  
Aquest seria un primer extracte d’algunes de les lectures que m’han acompanyat en aquest nou camí. Diuen que llegir ens fa més savis. No sé si això va ben bé així. Però si tenim en compte que les persones som esclaves de les nostres paraules i mestresses dels nostres silencis, com que mentre llegim tenim la boca tancada, per deducció, podem dir que llegir ens fa menys esclaus, és a dir, més lliures.
Bona lectura, companys!
Adriana, 28 de novembre de 2017
DSR-8


dimarts, 21 de novembre del 2017

Troballes anatòmiques i simpàtiques (DSR-7)

Em sembla que no diré cap novetat si esmento la complexitat anatòmica i funcional del cos humà i que si una part és extremadament complexa és el sistema nerviós.
Des que convisc amb la DSR he anat fent descobertes que, ben segur, no sabria explicar ni amb el coneixement de qui les ha estudiat ni amb la fluïdesa de qui està avesat a parlar d’aquests temes. Encoratjo a uns i altres a seguir treballant per aprofundir en el coneixement i a fer-ne difusió.
Dit això, des de la més absoluta desconeixença, em centraré en una troballa anatòmica singular i d’una importància cabdal en el cas que m’ocupa. Es tracta del, fins ara i per a mi, totalment desconegut gangli estrellat.  
Un gangli és un agregat cel·lular que forma un petit “cos” de forma oval o esfèrica. Tots sabem que els ganglis formen part del sistema limfàtic i que intervenen en cas d’infeccions. Qui no recorda unes angines amb els ganglis de sota la mandíbula o del coll inflamats?
Però hem de saber que hi ha ganglis més enllà del sistema limfàtic. El que avui ens ocupa, el gangli estrellat, és la fusió del gangli cervical inferior i el primer dels ganglis toràcics (d’aquí el nom de gangli cervicotoràcic), es troba situat prop de la setena vèrtebra cervical i forma part de la cadena de ganglis del tronc simpàtic, que s’estén a banda i banda de la columna vertebral i que alhora s’inclou en l’estructura anatòmica del sistema simpàtic que, junt amb el parasimpàtic, formen el sistema nerviós autònom, que és el responsable de controlar les accions involuntàries. Dit així, sembla que sigui senzill, però tal com he dit més amunt, la complexitat del sistema nerviós és ben coneguda.
Tenint en compte que la causa de la DSR és una sobreexcitació del simpàtic, sense oblidar mai que la recomanació principal és rehabilitació, rehabilitació i més rehabilitació, sembla que els bloquejos successius del gangli estrellat a base d’infiltracions amb substàncies químiques poden tenir un paper important en la curació de la DSR.
Ja ho veieu, una troballa anatòmica i ben simpàtica!

Adriana, 21 de novembre de 2017
DSR-7



dimarts, 14 de novembre del 2017

La pèrdua d’autonomia personal (DSR-6)

Un altre aspecte conegut en el cas de lesions corporals és la pèrdua d’autonomia personal. És evident que, en funció de la magnitud de la lesió, de la part del cos on es produeix o del tractament emprat per a la cura, la pèrdua de mobilitat comporta una pèrdua més o menys considerable d’autonomia.
En les lesions a les extremitats inferiors, segurament sorgiran problemes per a desplaçar-se, però potser un cop situats, serem capaços der fer moltes coses amb les mans. En els danys a les extremitats superiors -com és el cas de la meva lesió inicial i la posterior DSR-, ens serà fàcil desplaçar-nos caminant, però tindrem una gran manca d’autonomia per dur a terme accions en què les mans siguin necessàries.
Així doncs, algunes tasques quotidianes –moltes més de les que hom pot pensar- presenten una dificultat que mai no hauríem imaginat. És força complicat dur a terme la higiene i les cures personals diàries. Dutxar-se, vestir-se, preparar-se l’esmorzar, destapar una ampolla d’aigua, endollar un carregador o cordar-se les sabates són unes quantes de les dificultats de primera hora del matí que s’afegiran a les que aniran sorgint durant el dia. Si, a més col·laborem en les tasques domèstiques, estendre roba, per posar un exemple, es fa molt complicat, per no dir impossible.
Quan això ens passa, és el moment de buscar estratègies per superar aquesta mena de cursa d’obstacles i aconseguir tornar a fer allò que fèiem normalment. Aleshores aprenem a fer servir la mà esquerra (o la dreta els esquerrans) per netejar-nos determinades parts del cos, aprenem a tirar-nos la tovallola a l’esquena com si fos la capa d’un torero o a fer servir la boca per posar les agulles d’estendre roba damunt les peces que anem estenent amb la mà disponible.
En principi ens mentalitzem per una durada determinada. Els primers dies, les persones del nostre entorn es desviuen per assistir-nos en allò que ens convingui, però quan la lesió s’allarga més del que inicialment era previst -com quan es complica amb una DSR-, la pèrdua d’ autonomia s’allarga i sembla com si formés part de la normalitat i, com que –per sort- ens anem espavilant i anem guanyant autonomia, poc a poc deixem de ser el centre d’atenció, cosa que, de passada, fa que ens espavilem encara més.
Ja ho veieu, amb la DSR com a companya, podem arribar al cap del dia amb una acumulació de situacions que han constatat una vegada i una altra la manca d’autonomia personal, cosa que “crema” una mica, però mirant el got mig ple, també podem acabar el dia pensant en totes les coses que hem estat capaços de fer i en l’autonomia personal que hem tingut pebrots de tenir. Perquè no hi ha res més esperançador que un you can, encara que ens el diguem  nosaltres mateixos.   
Adriana, 14 de novembre de 2017
DSR-6


dissabte, 4 de novembre del 2017

Una nova melodia (DSR-5)

Després de la presentació, de la carta de benvinguda i d’haver parlat del tempo i de la solitud , he rebut unes quantes mostres encoratjadores i també algun comentari que aquesta sèrie (DSR) fa remoure les entranyes al lector. Avui, tal com anunciava en la darrera publicació, provaré de fer una entrada una mica menys sentida tot posant música a la DSR.
Mancada de coneixements musicals, és evident que no compondré melodies dedicades a la meva companya de viatge. Tampoc no faré una exposició del poder curatiu de la música. Però sí que vull constatar que la música distreu, acompanya i, fins i tot, canvia l’estat anímic.
Com que en la cura de la DSR, a més de fer tractaments mèdics i farmacològics, allò més important és fer rehabilitació, rehabilitació i més rehabilitació, em passo moltes estones fent estiraments i exercicis de mobilització de cada una de les articulacions de l’extremitat afectada. En aquestes estones, la música esdevé una bona companya.
En els espais dedicats a rehabilitació -tant a les consultes privades com al gimnàs de l’hospital comarcal on em tracto-, acostuma a haver-hi la ràdio posada, concretament emissores musicals més que no pas informatives. Aquest fet m’ha permès descobrir temes que en la quotidianitat de la meva altra vida segurament no hauria escoltat mai.
Deixant de banda alguns reggaetons que se’m fan carregosos i repetitius i que ja tenen molt predicament, m’atreveixo a compartir una selecció que m’acompanya en les estones que dedico a treballar amb el meu cos.  
D’alguns, com que el meu anglès és tant elemental com per no entendre de què parlen,  m’he entretingut a buscar la lletra i la corresponent traducció i en alguns casos m’han sorprès la profunditat dels temes de què tracten; en d’altres, al contrari, m’ha sorprès desagradablement el tema. Algunes em commouen molt, d’altres poc i d’altres, gens.  
Crec que és veritat que, enmig de tants canvis, físics, corporals i psíquics, també canvia la melodia de la vida. I no ho dic en un sentit metafòric ni amb segones de canvi.
Espero que la tria us agradi.

Adriana, 4 de novembre de 2017
DSR-5





dilluns, 30 d’octubre del 2017

Solitud malgrat la companyia (DSR-4)

Un dels aspectes que per una banda és conegut per tothom i, d’altra banda, és força sorprenent, és la solitud que hom experimenta davant d’una dolència.
Abans de continuar, he de dir que explicar la presència d’aquest sentiment no pretén en cap cas ser una crítica a les persones que el pacient té al costat. Ben segur que totes fan el possible per ajudar-lo a passar bones estones, a distreure’s i a fer més passador el mal tràngol. En resum, li fan costat.
Aquest sentiment no és una nova descoberta. Malauradament, he estat conscient de la seva existència en tres ocasions que m’han tocat de prop; tres ocasions en què he pogut entreveure en la mirada de cada un dels protagonistes de la malaltia -en tots tres casos amb final irreversible-, una barreja de solitud, por i angoixa que m’ha arribat al fons del cor. És el que em removia les entranyes quan a la nit em despertava pensant en ells. És el que en totes tres ocasions he viscut més malament. Més que el final irremeiable i clarament previsible dels tres casos, allò que em corsecava era pensar que el malalt estava totalment sol davant la malaltia i de la crueltat dels esdeveniments que l’acompanyaven.
Sóc totalment conscient que la situació en què em trobo no té res a veure amb els tres casos que he mencionat i no voldria que ningú arribés a pensar que estic comparant la DSR amb cap de les situacions esmentades.
Ara bé, un cop aclarit, sí que he de dir que, malgrat que estic envoltada de persones fantàstiques que s’ocupen i es preocupen per mi, tant en l’àmbit purament mèdic i terapèutic, com en l’entorn familiar, realitzant per mi totes aquelles tasques domèstiques que en un altre moment hauria dut a terme jo mateixa i ajudant-me en aquelles que més o menys  puc anar fent, qui es troba davant la situació dia a dia, nit a nit o minut a minut, sóc jo mateixa i qui experimenta els dubtes o les preocupacions sóc jo mateixa i qui pateix les molèsties o limitacions, sóc jo mateixa i qui... sóc jo mateixa.
És per això que puc concloure aquesta entrada afirmant que aquest sentiment de solitud que hom experimenta davant d’una dolència, malaltia o afectació, és d’ordre totalment intern i que s’experimenta en primera persona, malgrat estar en bona companyia.
Adriana, 30 d’octubre de 2017
DSR-4

Avís al lector: la propera entrada tindrà un to més alegre i distret.




dimarts, 24 d’octubre del 2017

Quan el temps pren una altra dimensió (DSR-3)


Una de les coses que més costa quan ens trobem en situació d'incapacitat laboral temporal és trencar amb la rutina a què estem acostumats. En el moment en què baixem del carro de la vida diària, el temps pren una altra dimensió i ens hem d’adaptar a una nova rutina i al seu tempo. És com si de sobte ens trobéssim en una rèplica de la vida  normal que transcorre a un ritme diferent, en general, força més lent. I mentre ens hi adaptem, deixem de prendre part d'allò que fins aquell moment era el nostre dia a dia.
Per començar, deixem d'anar a treballar i s'acaben aquelles presses del matí per arribar a l'hora a la feina, mentre el nostre entorn ens observa, amb una barreja de curiositat i sorpresa, com ens movem a deshora i es pregunta amb què devem matar el temps o, mig en broma o mig en serio, arriba a "envejar-nos" pel fet que -alliberats de les obligacions laborals- disposem de més temps lliure. 
De mica en mica es van esfilagarsant -encara més- els vincles que teníem amb els companys de treball, amb els coneguts del gimnàs -també has deixat d'anar-hi-, amb els amics excursionistes -tampoc no pots sortir a muntanya-... i ni uns ni altres acaben d'entendre allò del canvi de ritme i, com si allò que ens uneix hagués desaparegut, no saben gaire de què parlar-nos.  
Segueix un canvi de costums, segurament per prescripció facultativa: en unes persones serà un increment de les hores de descans, en altres l’assistència a sessions de rehabilitació, en altres la realització d’uns exercicis que abans no feia... I com que, en certa manera, "som allò que fem", tot d’una deixem de ser "allò que érem" per convertir-nos en “allò que farem a partir d'ara", que segurament ben poc té a veure amb "allò que fèiem” que ens feia ser "allò que érem".
Aquest nou jo queda força descol·locat i especialment dessociabilitzat, per la inhabilitat -més o menys gran- d'un mateix d'establir nous vincles en el nou entorn en què es mou i per la incapacitat de mantenir els lligams existents en "l'antic entorn". És en aquest moment precisament quan hom reconeix on és que hi ha una veritable amistat o amb qui hi ha un bon feeling i és també on queda palès que la relació que manteníem amb determinades persones en realitat no era res més que pura coincidència fruit de la rutina -laboral o lúdica-. I, per més que en algun moment dolgui o costi d'acceptar, no hi ha volta de full.
I mentre ens acostumem al canvi de situació ens adonem que es produeix un desencaix entre la lentitud que se’ns ha instal·lat a la vida i la rapidesa que hem deixat enrere i que queda especialment palès en uns moments determinats de la nova rutina a què ens acabem d’instal·lar. Es tracta del tempo a què transcorren, per exemple, els dies d’espera per a una visita mèdica o per a saber els resultats d’una prova, coses que en aquests moments, tenen molta importància per a nosaltres. Quan es dóna aquesta situació voldríem i fins i tot exigiríem –si poguéssim- tornar al ritme del que és la vida normal, la que temporalment hem deixat enrere.
Amb tants canvis de velocitats, ritmes i tempos, sort en tenim de l’aclaparadora capacitat d’adaptació de l’espècie humana!
Adriana, 24 d’octubre de 2017 
DSR-3
 

divendres, 20 d’octubre del 2017

Carta de Benvinguda -o no- (DSR-2)

Benvolguda DSR,

Ara que ja sé una mica de què va i que ja vaig trencar el silenci, em sembla que és un bon moment per escriure't quatre ratlles. Aquesta no pot ser ben bé una carta de "benvinguda", ja que, com és de suposar, la teva arribada no ha estat del meu grat.

Ara potser toca allò de per què a mi?, però en comptes de lamentar-me, miraré d'entendre-ho. T'imagino passant de puntetes pels cossos de les persones que han sofert un traumatisme, una intervenció o lesions diverses, mirant quina és la que t'ofereix un caldo de cultiu prou adequat a les teves necessitats. T'imagino descartant persones que per raó d'edat o de sexe no t'acaben de fer el pes. T'imagino descartant cossos forts i atlètics. T'imagino, capriciosa com ets, cercant persones amb unes característiques físiques, fisiològiques i psicològiques que només tu saps que et convenen i que t'entestes a no donar a conèixer. Bé, tant se val. He estat elegida i formo part d'aquell percentatge tan baix dels possibles afectats. M'ha tocat i ja està.

Et vas instal·lar a la meva mà abans que jo sabés de la teva existència, segurament pocs dies després d'haver començat a rehabilitació. Així que van aparèixer els primers símptomes, la meva rehabilitadora ho va detectar i, des d'aquell dia, no ha deixat de vetllar per la meva mà, sense oblidar la meva espatlla. He de dir que en tinc sort, d'ella.

Jo també em vaig posar en alerta quan vaig veure que alguna cosa no anava prou bé. Ho sospitava aquell calorós 30 d'agost que, després de dubtar molt, vaig anar a urgències on, suposo que després de descartar afectacions vasculars, segurament més severes i agudes, però que haurien tingut un tractament més conegut, van restar importància al que m'estava passant.

Estava pràcticament segura de la teva existència aquell 4 de setembre en què un traumatòleg en la visita rutinària d'un mes de la intervenció em va dir "a la mà no t'hi hem fet res, l'has de moure" i, amb la intenció de mobilitzar l'extremitat, em va fer treure el cabestrell uns deu dies abans del previst. No sé si no tenia el dia prou clar, no sé si estava fent unes visites que no li corresponien, no sé si només volia treure-hi importància. Tant se val. Segurament no hauria canviat res.

Em vaig espantar una mica, però alhora em va recomfortar el moment en què a rehabilitació em vaig sentir observada per vuit ulls (rehabilitadores, metgessa de rehabilitació i el traumatòleg que em va operar). Aquell dia vaig saber que tots anàvem a una i que ens havíem posat les piles. La gammagrafia de l'endemà confirmava el diagnòstic i passaríem a fer les cures pertinents per tal de vèncer't, DSR. Em sento reconfortada cada vegada que la metgessa de rehabilitació em demana com estic i en cada sessió -diària- de fisioteràpia en què em tracten la mà.

T'he de dir, DSR, que has ensopegat amb una persona constant, disciplinada, ordenada i força lluitadora, però alhora patidora, feble, covarda i una mica ansiosa. La primera part no la sabies, la segona, segurament sí, i potser per això em vas escollir.

Doncs res, ara que ja ens coneixem una mica més, em resta dir-te que ja que ens ha tocat conviure, espero que la meva fermesa i valentia s'imposin a la meva feblesa i que, amb molta paciència i amb l'ajuda dels professionals, pugui guanyar-te la partida.

See you!


Adriana, 20 d'octubre de 2017
DSR-2 









dimecres, 18 d’octubre del 2017

Trencant el silenci (DSR-1)

Després d'uns dies de poca activitat al blog, crec que ha arribat l'hora de trencar el silenci. Per fer-ho, sortiré de l'armari. I ho faré acompanyada de la DSR que, si fins fa uns dies era per a mi una perfecta desconeguda, ara ha esdevingut la meva companya de viatge. Amb ella em llevo i amb ella me'n vaig a dormir. Compartim dia i nit, pensaments i preocupacions, alegries (poques) i tristeses.

Les sigles DSR corresponen a Distròfia Simpàtico Reflexa que ve a ser el mateix que SDRC Síndrome del Dolor Regional Complex, nom que actualment sembla el més usat per referir-se a aquesta "entitat clínica" o dolència que alguns qualifiquen de malaltia i que també rep altres noms: Síndrome espatlla-mà, Atròfia o Distròfia de Sudeck, Causàlgia...
 
Tot i que se n'han publicat diversos estudis, sembla que forma part de les malalties rares o, si més no, desconegudes, en el sentit que no s'acaba de saber ben bé com apareix i, sobretot, com es guareix o se supera. A la xarxa hi ha alguns articles publicats que pretenen informar i donar a conèixer aquesta afectació i tots coincideixen força -fins i tot els que s'han escrit a base de "copia i enganxa"-, pel que fa a simptomatologia, criteris de diagnòstic, estadis / evolució i tractament, així com en el desconeixement de molts dels aspectes que l'envolten. També van en la mateixa línia els temaris dels estudiants de medicina.

La complexitat rau en la relació que té amb el sistema simpàtic (que ja és prou complex per si sol), que queda anormalment activat i és el responsable del bloqueig i la inflor, entre altres símptomes.

Una altra qüestió que fa que sigui complexa és que, tot i que en el currículum dels estudis de medicina forma part de la traumatologia, en el seu diagnòstic i tractament hi intervenen diferents especialitats mèdiques: traumatologia, rehabilitació, anestesiologia, metge de família... O sigui, que embolica que fa fort.


Per què es desenvolupa aquesta "malaltia"? Per un seguit de causes un xic complexes que, com he dit, no s'acaben de saber ben bé. En el meu cas, és un dany colateral d'una intervenció d'espatlla en què em van fer una sutura i ancoratge del labrum i que va seguir amb un període una mica llarg d'immobilització del braç. Però no us espanteu si us han d'intervenir de l'espatlla, la DSR és poc freqüent (entre un 1 i un 5 %) i sembla que afecta més les dones de la franja d'edat dels 40 als 60 anys.

Tot i que sóc del tot conscient que no estic davant d'una malaltia greu, sí que em trobo amb un dia a dia del tot diferent i que, pel que em diuen, pot ser una mica llarg. Per això, sense pretenir fer un treball sobre aquesta dolència, (no tinc els coneixements necessaris per fer-ho i, pel que sembla, tampoc arribaria a cap conclusió), aprofitant el nou ritme de vida en què m'he trobat immersa, sí que tinc intenció d'escriure sobre algunes curiositats amb què em trobo, alguns aspectes que descobreixo o algunes sensacions que experimento. Per tant, és probable que algunes de les entrades següents adoptin un caire una mica diferent del que publicava fins ara i que tinguin més o menys relació amb la DSR.

Nota: M'han advertit que pot ser llarg i pesat i que necessitaré altes dosis de paciència. Espero tenir-ne prou i que vosaltres també en tingueu!

Adriana, octubre 2017
DSR-1




dimecres, 11 d’octubre del 2017

La Roseta de can Jepet


Criada envoltada d’homes, aquella criatura estava destinada a ser una pobra dona. I és que la Roseta era la petita dels fills de can Jepet, aquella masia coneguda al veïnat com a can Misèria i companyia. Que morís la mare en néixer l’única nena d’aquella germandat, convertí el pare en un home incapaç de tirar endavant la criança d’aquella xiqueta. Sort en tingué de l’Angelina, aquella dona jove i forta que feia poc havia tingut el primer fill i que en saber de la desgràcia d’aquell pobre home s’oferí per alletar aquella nena òrfena de mare.
Va ser alletada al mateix temps que en Pere, el primer i únic fill dels masovers del Codolar, allunyada del seu pare, que prou feina tenia a tirar endavant aquells cinc bordegassos i menar els camps d’aquella casa rònega i miserable on, si tenien sort, munyien una vaca i engreixaven un porc per passar tot l’any. Els nois anaven a estudi on rebien lliçons de la mestra i del mossèn. El pare, passava les hores del dia traient rocs d’aquell quintà rost i eixorc. A l’estiu aquells cinc sagals rondaven per casa i més que ajudar el pare, sempre pensaven quina una en farien. El gran, que li deien Lel, de Manel, així que féu els dotze anys, va marxar de casa, amb uns pantalons vells amb un cordill per cinturó i un sarró a l’esquena. El mossèn el col·locà en una bona casa, a l’altra banda del poble, on faria de vaquer i seria una boca menys per alimentar a casa. El segon, en Lluís, era un pobre noi que gairebé no es valia per ell i vagarejava per casa, sempre brut i mal trifat. En Miquel, era més espavilat i el rector els deia que faria carrera, de manera que als tretze anys va marxar de casa per entrar al Seminari. En Pere i en Galdric, que es portaven poc més de deu mesos, faltats de mare des de ben petits, pujaven molt entremaliats: havien après a fer anar la fona per atrapar algun animal de plomes per fer bullir l’olla i, a cops de roc o amb una vara d’avellaner, feien caure prunes, pomes, figues, nesples i qualsevol altre fruit que poguessin arreplegar. La seva era una astúcia necessària per sobreviure a aquella misèria.
A la Roseta, abans dels dos anys, la van desmamar i la van tornar a casa. Creixeria, doncs, envoltada del pare i els germans. No és pas que no se l’estimessin, ans al contrari, per ella es treien el pa de la boca, però pobrissona, sempre anava bruta i caramellosa. El pare només pensava com s’ho faria per fer de la Roseta una dona de bé.
Una vegada que la Coloma, de tan seca com estava, no podia treure el vedell que portava a dins, van cridar la Margarideta, una parenta llunyana de la difunta mare i esposa, que tenia molta traça a guarir malures tant de les bèsties com de les persones i els va venir a ajudar. Encara no saben com, però la qüestió és que amb uns ungüents i una mena de lletania que només ella podia desxifrar, va fer que en sortís un vedell valent i sa. Va deixar un pot d’aquell ungüent i la Roseta, menuda com era, va ser l’encarregada d’aplicar aquell remei al braguer de la Coloma, mentre repetia aquell reguitzell de paraules que ni ella no entenia, dia sí i dia també fins que la vaca es va guarir i el vedell va poder mamar sense ajuda. El xurmer va pujar fort i sa i la Coloma es va refer.
-Ai caram!– feia el pare, tot guaitant la seva filla tenint cura de la bèstia-. Si n’aprengués una mica, encara s’hi guanyaria la vida guarint el bestiar, que si es queda aquí a casa no en farem pas dona de profit!
I així fou com demanà a la Margarideta si podria ensenyar l’ofici a la petita de casa. Aquella dona que no tenia descendència s’hi va avenir. Li aniria bé tenir una mica d’ajuda i de passada no es perdria la seva professió.
Al costat d’aquella dona, la menuda aprenia el nom de les plantes i a fer ungüents i cataplasmes. Mica en mica, sense saber-ho, esdevenia tota una experta remeiera. Com si fossin àvia i néta, anaven amunt i avall i recollien tota mena d’ingredients, arrels, fulles, flors i espigues i d’altres d’origen animal, que farien servir per elaborar els seus remeis. El dissabte descansaven, es rentaven i es canviaven la roba i el diumenge treballaven com si fos dia feiner.




En dates assenyalades, la vigília de Sant Joan i la Nit de Sant Silvestre, a la tarda, pujaven a la carena on hi havia un avenc i es trobaven amb altres dones que, com elles, aplicaven remeis i eren expertes en fetilleria i sortilegis. Compartien coneixements i juntes berenaven abans que caigués la tarda. Ja de fosc, a la llum d’unes espelmes que elles mateixes elaboraven, explicaven rondalles i ballaven al compàs de la sardana que elles mateixes cantaven: Dilluns, dimarts, dimecres, tres. Dijous, divendres, dissabte, sis. La nena estava ben advertida que per res del món, se li acudís esmentar el diumenge i el set, ja que aquelles dones li podien etzibar una malastrugança de per vida. Ben entrada la nit, tornaven cap a casa sabent-ne una mica més, d’aquells remeis i de les aventures que contaven aquelles dones i que, si no eren del tot veritat, estaven prou ben trobades.
Joveneta com era i amb moltes ganes d’aprendre, no tenia mai mandra i al costat de la seva mestra trescava per aquells verals impregnant-se de coneixements. Així fou com la Roseta, creixia i aprenia un ofici que la salvaria de la dissort que li havia  caigut al damunt en quedar sense mare tot just acabada de néixer. Poc s’imaginava que allò que estava aprenent la introduiria en un món desconegut, un món on “diumenge” i “set” eren paraules prohibides; un món de dones que havien pactat amb el diable; un món on encanteris i remeis es fusionaven per guarir malures i allunyar malastrugues, travessant l’estreta línia que separa el món de les remeieres del de la bruixeria.
Uns anys més tard, amb els aprenentatges consolidats i amb un xic més d’experiència, tornaria a can Jepet i seria capaç d’ajudar a tirar endavant la seva família.
Ben mirat, ni que fos amb els ulls del mossèn o del germà seminarista, no feia cap mal, ans al contrari, si no entraven en detalls, la seva no deixava de ser una manera d’ajudar i evitar el patiment dels altres.

(Presentat al I Concurs de Relats Fantàstics de Sant Joan Les Fonts)