dissabte, 30 de març del 2013

Sobre palmes i palmons



El dia de Ram arribava com un oasi d’alegria enmig d’un desert de tristesa i  privacions. Era com una treva entre el pulvis eris et in pulverem reverteris del dimecres de cendra, el dejuni i l’abstinència dels divendres de quaresma, les lectures i sermons de les misses quaresmals i els oficis de dijous i divendres sants. Perquè l’ambient de quaresma i Setmana Santa era força tètric. Els records de les cerimònies religioses encara els tinc ben vius, perquè cada any assistia a totes les celebracions que es feien per Setmana Santa, ja que eren festes de precepte.
Sense ser-ne gaire conscients, pel Ram commemoràvem l’entrada de Jesús a Jerusalem on deien que havia estat rebut com a rei per tota una multitud. Per això sortíem al carrer ben arreglats a beneir la palma.
La missa de Ram era llarga i cerimoniosa, però carregada d’una connotació festiva. Després de missa venia la benedicció de palmes i palmons i la foto de tots els germans vestits amb una roba clara i de tons primaverals, més alegre que la vestimenta d’hivern. Estrenàvem sabates i mitjons curts. Les nenes anàvem amb  vestit i un jerseiet de tipus “torera”, els nens amb pantalons curts i jersei prim o americana,  i les jovenetes (quan ja eren unes pollites) amb una mena de traje-jaqueta... Als meus germans i a mi, aquella vestimenta ens deixava al descobert unes cames llargues i seques i uns genolls plens de cicatrius dels estius anteriors.
De palmes i palmons n’hi havia de totes formes i mides. Com a norma general, els nens portaven un palmó, les nenes una palma i les pollites i les senyores, un petit detall (creu, trena o mini-palma, més o menys elaborat) fet també de full de palma, a la  solapa de la jaqueta, o un ram de llorer.
Anar a comprar la palma era tot un esdeveniment. A Olot recordo un parell de llocs on en venien: a cal Cisteller Olivas i a can Vives. També en venien el dilluns a mercat i segurament que en altres botigues que jo no recordo. Per poder triar una mica hi anàvem uns quants dies abans i per mantenir-les tendres fins al dia de Ram, les posàvem en un lloc fosc en una galleda amb aigua perquè la humitat les conservés.


Tal com he dit, les nenes portàvem palma i els nens palmó. Això era així i no es triava. La mida de la palma i el palmó creixia amb l’edat dels nens i les nenes. Crec que els homes no portaven palmó, però els regidors de l’Ajuntament, els concejals, lluïen un palmó monumental. Potser perquè tenia un oncle concejal o potser perquè miràvem com passava la comitiva municipal, teníem idealitzats aquells palmons tan alts. De manera que després de portar uns quants anys la palma -de la mida que em corresponia per l’edat-, vaig començar a demanar per portar un palmó. A casa, m’ho van permetre, per això a partir d’un moment vaig poder lluir palmó en comptes de palma. I després d’aconseguir el palmó, el pas següent va ser demanar-lo el màxim d’alt possible. Al firal ens trobàvem coneguts i familiars i jo no recordo que m’interessés gens ni mica mirar la vestimenta primaveral, el que fèiem era comparar l’alçada del palmó. Perquè el palmó dels concejals eren la nostra enveja. Recordo que no vaig parar fins aconseguir portar-ne un com el seu.
Com he dit abans, la foto de família era tot un clàssic de la diada de Ram. Aconseguir que sis germans poséssim per una foto, sovint acabava amb la paciència del pare, el nostre fotògraf per excel·lència. Els més tranquils de seguida estaven preparats, però els més moguts no paràvem quiets ni al moment de la foto. Això explica per què a cap de les fotos de família del dia de Ram no surto ni ben posada ni amb bona cara. Segur que al moment de disparar l’obturador ja portava al damunt més d’una escridassada ben guanyades. Un cop a casa, solia venir una sessió fotogràfica individual, amb uns resultats molt millors, segurament perquè eren fotos sense tanta pressió ni tensió.
Després de la palma venien els tortells, tot un món prou complex per ser motiu d’una altra entrada.

divendres, 8 de març del 2013

A mig camí entre Mataró i el Canigó...



Anar d’excursió i trobar algun senyal que indiqui el camí que hem de seguir, a vegades, és d’agrair. Alguns indrets són perdedors, d’altres estan embardissats, alguns camins s’han perdut i alguns tocoms són difícils de trobar. Si a més, no havíem estat mai en aquell lloc o ja fa més de trenta anys que hi havíem passat, el senyal s’agraeix encara més.
Les marques dels camins han evolucionat al llarg del temps i moltes són les variants que n’existeixen: fites, marques de pintura, inscripcions damunt d’una pedra, banderoles de formes i colors diversos..., són uns quants dels sistemes emprats per senyalitzar els camins.
Hi ha nombroses entitats que treballen per tal de recuperar i senyalar camins: Federació d’excursionisme, centres excursionistes, consells comarcals, entitats de turisme, colles de caçadors, de jubilats, d’amics excursionistes... Com nombrosos són els tipus de camins que conviuen al nostre territori: camins veïnals, Senders de Gran Recorregut (GR), Itinerànnia[1], El Camí[2]... Tant és així, que en un mateix punt hi poden coincidir infinitats de marques.
Trepitjar un camí poc conegut i trobar alguna marca aporta sensació de seguretat. Els senyals situats en llocs estratègics eviten que perdem el camí. Un excés de senyals crea un efecte contraproduent, ja que ens acostumem a seguir les marques sense mirar buscar la lògica del camí savi. Tant és així, que com més senyals hi ha, més en necessitem.
Hi ha senyals que són simples i tenen gràcia: els camins veïnals, els GR... N’hi ha d’altes que estan molt estudiats i semblen molt homologats i fins i tot de disseny: Itinerànnia, els que es troben en espais protegits... Ara bé, arriba un punt que en llocs determinats s’arriba a produir una mena d’empatx de tants senyals que hi ha: cartelleres, senyalització vertical, tanques, senyalització horitzontal, marques blanques, grogues, vermelles, rètols de fusta, metàl·lics, amb fletxa, sense...


Acumulació de senyals a Talaixà.
Itinerànnia, amb la voluntat de recuperar antigues vies de comunicació entre pobles, sovint presenta uns senyals que  barregen indicadors de proximitat (més aviat escassos) amb indicadors de llargues distàncies (que de ben poc serveixen al caminant).


GR 83 de Mataró al Canigó, prop d'Olot.

Trobo que alguns senyals estan mancats de lògica. Fa uns dies, per exemple, passejant per la Fageda d’en Jordà, vaig fixar-me en uns senyals ben poc útils. Es tracta d’unes banderoles que barregen la imatge gràfica del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa, indiquen un itinerari de la xarxa del parc natural i hi incorporen la marca del GR 83 i ens assenyalen, per una banda el Canigó, i per l’altra, Mataró. Crec que serveix de ben poc que als voltants d’Olot ens indiquin que en un sentit anem cap al Canigó i en l’altra, cap a Mataró. Potser fora interessant que, a més de l'origen i el destí del camí, indiquessin algun lloc més pròxim. No ho trobeu? Em sembla que a qui està fent una travessia a peu, li seria més d’utilitat alguna indicació més propera (Olot, Santa Pau, Can Xel, Veïnat de...) que no pas Mataró o el Canigó (les que consten als senyals en qüestió).
Maragall escrivia Si vas pels vols d'Olot, amunt del pla.... No m’imagino aquest poema començant així A mig camí entre Mataró i el Canigó...