dilluns, 28 de març del 2016

Una visita al Memorial de Rivesaltes



Aprofitant un dia festiu de Setmana Santa vaig visitar dos espais situats al Rosselló, estretament lligats entre ells: el Memorial del Camp de Rivesaltes i la Maternitat d’Elna (en aquesta altra entrada). 

El Memorial del Camp Rivesaltes és un espai destinat a la memòria de les successives utilitzacions que van tenir aquells terrenys concebuts com a camp d’entrenament de l’exèrcit gal i que van acabar essent, durant més de 60 anys, camp d’acollida dels que el govern francès denominava “indesitjables” per referir-se als estrangers que arribaven a França buscant refugi. Per la Retirada, s’hi van acollir catalans i espanyols que, acabada la Guerra Civil, fugien de la repressió franquista. Durant l’ocupació nazi, s’hi van refugiar famílies europees d’origen jueu, que, traïts pel govern de Vichy, van ser segregats i alguns deportats als camps de concentració alemanys. Durant la Guerra d’Algèria, va acabar essent un camp d’acollida de Harkis, algerians mobilitzats per l’estat francès que després de la independència d’Algèria, van haver de fugir del seu país. 


Camp de Rivesaltes
Els plafons de l’exposició permanent expliquen amb detall els diferents usos que va tenir el camp. L’espai El bosc dels testimonis permet visualitzar gravacions amb relats de diferents protagonistes que fan posar la pell de gallina. La llarga vitrina central complementa l’exposició amb imatges, fotografies i alguns objectes que il•lustren la història i ens ajuden a fer-nos la idea de com era la vida al camp. Completa la visita una passejada entre les restes dels barracons que constituïen el camp, en un espai obert i exposat a la tramuntana.

Les diferents utilitats que es van donar al camp tenen en comú les duríssimes condicions en què vivien les persones que s’hi acollien: fam, falta d’higiene, fred a l’hivern, calor a l’estiu, malalties, falta d'intimitat, segregació…

El camp, situat en un pla obert i exposat a la tramuntana
Un dels edificis de latrines
Durant la inauguració del Memorial (octubre de 2015), el primer ministre francès, Manuel Valls, pronunciava aquestes paraules "el Memorial de Rivesaltes servirà per tornar la dignitat robada als milers de refugiats". Tant de bo poguéssim passar pàgina i relegar el mot refugiat a una entrada al diccionari que ens calgués consultar quan estudiéssim història. 

Malauradament, però, a l’exposició hi ha un plafó titulat Els Camps: una qüestió plantejada al segle XXI, que és de rabiosa actualitat i que parla de les guerres contemporànies, del terrorisme internacional, de les massacres de caràcter genocida, de les onades de persones desplaçades, de la capacitat d’estats i nacions per oferir-los assistència… i de la figura del refugiat que, sovint mediatitzada i polititzada, engendra compassió, però també por, sense que pugui trobar el seu lloc al record de les societats occidentals.
Edifici del Memorial

L’exposició és impressionant i, tot i que inicialment es va fer per rescatar de l’oblit un dels episodis més foscos de la història francesa, té tant d’històrica com d’actual, tant de francesa com d’universal, i palesa una gran falta de sensibilitat i de memòria col·lectiva. Amb el pas dels anys la història es repeteix, canvien els protagonistes, però els èxodes continuen davant la inacció i passivitat dels governants de torn.

Potser no seria mala idea que els encarregats de prendre decisions en matèria de migracions es desplacessin a fer una visita al Memorial de Rivesaltes, qui sap si se’ls remouria alguna cosa que els fes passar a l’acció.



dijous, 24 de març del 2016

Setmanes santes a muntanya (IV)

Ja no tenia setze, disset ni divuit anys, sinó que aviat posaria el dos al davant, però seguia entestada a caminar i caminar, com si volgués fer del camina que caminaràs el meu modus vivendi. Situem-nos a mitjan abril de l’any 1982. En aquella ocasió es tractava d’anar des de Maçanet de Cabrenys fins a Banyuls. Crec que no sabíem gaire on anàvem ni per on havíem de passar, però allò no era un problema. Hi estaríem el que ens convingués, dormiríem allà on se’ns fes de nit, menjaríem quan tinguéssim gana i beuríem allà on trobéssim aigua. Que feia calor?, benvinguda; Que feia fred?, també! Teníem ganes, temps i energia de sobres per tirar-ho endavant.
Amb el mapa a la mà esbrinant cap on havíem d'anar
Dijous sant a la tarda (19 d’abril), una bona amiga, la Laura, ens acompanyava amb el seu Dyane-6 fins a Maçanet de Cabrenys on començava la nostra aventura. Vam sortir de Maçanet prop de les 6 de la tarda i cap a les 9 del vespre ens paràvem a sopar i fer el primer bivac. Érem en una clariana al mig del bosc. Havíem caminat 2h 40 minuts. Vam dormir plàcidament fins ben entrat el matí.

Una altra aturada per consultar el mapa
Divendres sant (20 d’abril) ens vam llevar en aquella clariana perduda, vam pujar al Coll de Sant Martí, vam carenejar cap al Roc de Frausa, el Roc Comptador, el Moixer i el Coll del Puig de la Neu, des d’on vam baixar a les Salines. Entaulats a la font de les Salines ens vam cuinar i cruspir el dinar i, com aquell que res, vam tornar a pujar, en direcció a llevant cap al Coll de Lli, les Illes, Mas Nou i altra vegada cap a la carena. A les 8 del vespre arribàvem al Coll del Priorat. Vam seguir est enllà buscant un lloc per passar la nit. Tanques, filats i casernes abandonades ens van atemorir i no vam gosar fer un bivac prop de la línia fronterera, de manera que vam decidir anar a dormir sota cobert a El Pertús. Després de caminar 7 hores i 20 minuts, ens vam trobar en un hotel tan econòmic com còcora, i ens vam cuinar el sopar i vam dormir en una chambre amb la moqueta, la vànova i els cortinatges tot conjuntats. Ouh là là! Aquells tons rosats tan glamurosos ben poc tenien a veure amb el nostre estil feréstec. Però vam poder descansar i ens vam poder esterrejar.
A la carena del Roc de Frausa

Entaulats a la Font de les Salines

Pineda i marques del GR. Tornem a consultar el mapa
Dissabte de Glòria (21 d’abril) vam sortir del Pertús (299 m), cap a Sant Martí de l’Albera, el Roc dels Tres Termes i el Puig Neulós (1.257 m), per baixar al Refugi de la Tanyareda, Coll Pregon, Coll de l’Orri, Coll de l’Estaca i Puig Pradets. Vam i  vam sopar i dormir altra vegada del bivac, aquest cop prop de les Barraques de Colomates. Havíem caminat 5 hores.
Descans al Pic de Pradets. El mapa també descansa

Jaça de Colomates. Fent el sopar abans del bivac


Diumenge de Pasqua (22 d’abril) ens llevàvem a la Jaça de Colomates , pujàvem al Coll del Pal i resseguint el Serrat de Castellserradillo, arribàvem al Coll de Vallòria -després de passar el túnel que hi ha al Camí de l’Aigua-, seguíem cap al Coll de Gascons, la Font dels Caçadors i el Coll de Llagostera, situat damunt mateix de Banyuls, des d’on baixàvem pel Mas del Canal Nou, arribàvem al poble de Banyuls i el travessàvem per posar els peus al mar amb la motxilla a l’esquena, objectiu de la nostra travessia. Havíem caminat 3 hores i 38 minuts. 
A Banyuls amb els peus a l'aigua. Objectiu aconseguit
La nostra aventura, però no havia acabat. A Banyuls agafàvem el tren fins a Figueres on a l’anada havíem deixat un cotxe que ens serviria per complir un altre objectiu: veure la sortida de sol a Cap de Creus. Diumenge al vespre arribàvem a Cap de Creus, sopàvem i dormíem, fins a l'alba, sota un cel estrellat.
Dilluns de Pasqua (23 d’abril) ens despertàvem amb la sortida de sol; una bona manera de començar el dia de Sant Jordi. Més tard fèiem un àpat quilòmetre zero: un arròs amb musclos cuinat amb aigua de mar. Per fer-ho, vam agafar musclos, vam fer foc i vam fer cuinar en una cassola de terra que havíem portat preveient aquell banquet. Nus vem menjar un arròs amb musclos (aquest cop sense conill) que hasta er fum era bo.
Sortida de sol a Cap de Creus

Recollint els ingredients

L'arròs ja fumeja
Tot i que per Setmana Santa era temps de penitència i privacions, aquella travessa que vam fer amb una motxilla molt pesant a l’esquena, pujant a cims i baixant a poblets prou enclotats, amb un bon desnivell acumulat i força quilometratge, no va suposar cap sacrifici, ans al contrari. En aquell moment el que ara podria semblar una mica una animalada, ens omplia i ens motivava. Era un capítol més en l’aventura de la vida.  
Amb aquesta entrada acabo la sèrie de Setmanes santes a muntanya que m’ha servit per reviscolar aquelles aventures, reviure moments irrepetibles i recordar cada un dels companys de caminada. 
Som el que som gràcies al les circumstàncies que ens han envoltat, a les experiències que ens han enriquit, a tot el que hem trobat pel camí i, sobretot, a les influències de qui ens ha acompanyat. Als que tinc a prop, als que ens veiem de tant en tant i als que fa anys que no coincidim, a tots els dec alguna part d’aquests records. Gràcies companys!

dimarts, 22 de març del 2016

Setmanes santes a muntanya (lll)

L’afició a l’excursionisme seguia ben viva i les experiències que m’oferia eren molt gratificants, per això, cap de setmana sí, cap de setmana també, era qüestió d’anar a muntanya. Va arribar un moment en què cada ú de gener no tan sols tenia al davant cinquanta-dues possibilitats per sortir a caminar, sinó cent quatre: comptava cada dissabte i cada diumenge.
Amb els companys de sortides, l’èxit de cada excursió i el d’aquelles i d’altres travesses, ens engrescava a continuar i esperàvem ponts o caps de setmanes llargs per fer sortides de dos o tres dies.
Després de la primavera vindria l’estiu i cada canvi d’estació comportava canvis paisatgístics i cromàtics. Ni el fred de l’hivern ni la calor de l’estiu ens espantaven; al contrari, ens servien d’estímul per planificar sortides alternatives i buscar noves estratègies. A l’estiu, a la fresca del Pirineu, fèiem excursions de caràcter  alpí. A l’hivern, ens emparàvem sota el clima suau de la Garrotxa. Amb el desglaç va acabar l’hivern i va arribar una altra primavera que en el si de la qual hi havia una altra Setmana Santa, uns dies de vacances fantàstics per fer una altra sortida. Aquell any 1982, una colla de set excursionistes vam fer una travessa de tres dies:
Divendres, 9 d’abril, sortiríem d’Oix cap a la palanca d’Agafa l’Ase, el Pas dels Lliberals i Talaixà; seguíem cap a les Balmes d’Uja, el Camp d’en Roc i arribàvem a Morató (5h 19 minuts).


Setmana santa de 1982. Al Pas dels Lliberals
L’endemà, dissabte, 10 d’abril, sortíem de Morató i pujàvem al Puig del Casso, baixàvem cap al Coll de les Falgueres i travessàvem la carena  i arribàvem a Monars on dormíem a Ma de l’Om. (5h 11 minuts)
1982. Al Puig del Casso
Diumenge, 11 d’abril, sortíem de Ma de l’Om cap al Baixant d’en Carreres i Maians; baixàvem pel Toll cap al Ripoll, la Palanca del Samsó i Oix. A la llibreta d’itineraris hi ha una anotació que diu “no es pot fer cas de l’horari del Toll perquè hem perdut el camí dues vegades”, cosa que ens va fer endarrerir. Arribàvem a Oix a les 3,40. M’imagino que devia buscar un telèfon públic per avisar a casa, ja que arribava tard al dinar de Pasqua.
1982. Al Coll de les Falgueres,
fent anotacions a la llibreta d'itineraris
Per les variacions tèrmiques i meteorològiques pròpies de la primavera i, sobretot de Setmana Santa, vam passar calor i ens vam banyar al Torrent de Morató, vam passar fred i ens vam escalfar a la vora del foc, però per damunt de tot, ens ho vam passar molt bé. Érem tan joves i teníem tants camins per recórrer, tants indrets per visitar i, sobretot, tantes experiències per viure...
A Monars, llogarret abandonat propietat d’Icona, vam conèixer la Bel, en Manel, l’Inter, l’Empar i en Rafel, que havien ocupat aquella finca pública amb la finalitat de recuperar-la i tornar-li la vida que l’abandonament li havia manllevat. Amb ells vam compartir el vespre i els vam escoltar embadalits mentre ens explicaven què hi feien, a Monars. Ens vam sentir ben rebuts i molt ben acollits. Tota la colla, però especialment en Joan i jo, vam trobar molt interessant i engrescador aquell projecte i uns mesos més tard acabaríem formant-ne part i vivint aquella experiència en primera persona.  
Aquell grup de nois i noies que vam conèixer a Monars
© Jordi Guillaumes
Tornant a l’excursionisme, encara ara, quan per Setmana Santa veig colles de joves muntanyencs carregats amb la motxilla a l’esquena que fan sortides d’uns quants dies, recordo aquelles nostres travesses i em vénen unes ganes boges de repetir-les.  
El "track" de la travessa, molts anys abans de fer servir GPS

dilluns, 21 de març del 2016

Vint-i-cinc primaveres

Ara fa cinc anys que parlava de quan vaig ser mare per primera vegada. Em referia a la maternitat com una etapa on no hi tenen cabuda ni l’avorriment ni la monotonia i feia referència als dubtes de les primeres etapes: pit o biberó, cangur o guarderia… El pas del temps fa que els records s’entelin i se suavitzin i que allò que en un moment semblava el problema més gran i insuperable, es vegi com una simple anècdota que ni tan sols recordem. Sort n’hi ha, perquè si guardéssim tots i cada un dels records -tant els bons com els dolents- amb la intensitat amb què els vam viure, arrossegaríem una sobrecàrrega emocional i memorística descomunal.
Avui fa vint-i-cinc anys que, en ple esclat primaveral, va néixer l’Alba. Ella va venir al món al moment que vam decidir, fruit d’un embaràs desitjat, planificat i viscut amb plena satisfacció. El part va anar molt bé i vaig sortir de la sala de parts sabent que l’Alba no seria filla única. Va néixer sana, neta i bonica. Recordo que els primers dies m’acostava a la cabassa només per contemplar-la i me’n feia creus que aquella criatura fos filla meva. 


La seva criança va ser fàcil: menjava -poquet- i dormia molt bé. En resum: nyam, caca, non. Un pèl tímida i temorenca, preferia la companyia a la soledat. Observadora i atenta, no li va passar mai per alt cap conversa dels adults, ja que sempre duia les antenes posades. Per això, no li he pogut amagar mai res. Perfeccionista i exigent, s’enrabiava quan el que feia no li sortia com ella volia. 

Inquieta i racional, ben aviat em va posar a prova. Recordo un diumenge que tornàvem a casa cansats després de passar tot el dia fora. Ella devia tenir quatre o cinc anys i en posar la clau al pany, es gira i em pregunta: però el món, com va començar? És evident que en aquell moment –i ara tampoc- no em sentia preparada per respondre aquella pregunta. D’anècdotes com aquesta en tinc un cabassat. Eren moments en què tenia la sensació que es posava en dubte si estava preparada per satisfer les seves inquietuds. Però m’hi vaig anar acostumant sabent que un “no ho sé” també era una bona resposta. 


Convençuda i decidida, quan ha volgut una cosa, ho ha tingut clar i ho ha tirat endavant. Per esmentar-ne un parell, als set anys es va voler rapar el cabell (per cert, quedava guapíssima!) i als vuit anys va decidir que volia jugar a futbol, afició que encara ara manté. 
Deixant de banda les anècdotes d’infància i com que a la vida no tot són flors i violes, també recordo aquelles nits en què els minuts semblaven tenir de més de seixanta segons, aquells dies en què les coses no van acabar de rutllar i aquelles converses que van deixar un regust amarg. De fet, això també forma part de les relacions maternofilials.  


Constant, responsable, disciplinada i exigent, l’Alba ha compaginat la seva adolescència i creixement personal amb els estudis, de manera que, als vint-i-tres anys obtenia el títol d’enginyera industrial i aconseguia una feina estable que li ha permès poder-se independitzar. Situats al context social i econòmic del 2014, això diu molt d’ella!
M’he dedicat a la criança renunciant, durant uns anys i per voluntat pròpia, a les meves aficions. He viscut -i visc- cada un dels seus èxits com si fossin meus. He fet dels seus disgustos la meva gran preocupació. He celebrat els seus encerts i he plorat amb els seus errors. Perquè ser mare, en el fons, es això. 
Alba, que la sort t’acompanyi i que la felicitat endolceixi el teu dia a dia. Per les primaveres viscudes i per totes les que viurem, per molts anys filla!

dimarts, 15 de març del 2016

Setmanes santes a muntanya (II)



Setmana santa de 1981. Un descans en la travessia
© Fidel Balés
Passada aquella primera Setmana santa a muntanya, vaig seguir fent excursions. Quan el pare, per motius de salut, va haver de penjar les botes, em vaig apuntar a les sortides del Centre Excursionista d’Olot (CEO) on vaig coincidir amb gent de totes les edats i, sobretot amb jovent. El Premi a la Constància dels anys 1979 i 1980 per fomentar i premiar la constància a l’excursionisme ens va servir d’estímul i intentàvem no perdre’ns cap d’aquelles sortides.
Després dels 14 anys, van venir els 15, el 16 i els 17. I mentre jo creixia, també ho feia la meva afició a la muntanya que s’anava consolidant.
L’any 1981 vaig formar part dels joves de les Entitats Excursionistes de la Vegueria de Girona que ens vam inscriure a un curset per ser monitors d’excursionisme. I mentre ens formàvem com a monitors vam posar en marxa la secció de jovent del CEO en format “curset d’iniciació a l’excursionisme per a jovent”. Es tractava d’ensenyar als més joves com anar a la muntanya i donar a conèixer totes les facetes de l’excursionisme als més petits, a través de xerrades, projeccions de diapositives i, sobretot, sortides a muntanya, la majoria amb pernoctació. 




En aquell curset de monitors ens vam conèixer amb joves excursionistes d’Amer, Banyoles, Cassà de la Selva, Sant Feliu de Guíxols i Besalú. Aquelles coneixences van fomentar unes noves amistats que en alguns casos van esdevenir un vincle de “per vida”, però sobretot, van servir perquè ens trobéssim uns quantes persones que sempre estàvem disposades a calçar-nos les xiruques, carregar-nos la motxilla a l’esquena i sortir a muntanya. Dissabtes, diumenges, festes de guardar, caps de setmana, ponts o vacances eren un bon moment per fer una bona caminada.
Amb ells vaig fer travesses de dos, tres o quatre dies en diferents èpoques de l’any. Les Setmanes Santes, però, eren una bona oportunitat: el dia s’ha allargat, la temperatura és agradable, la claror és fantàstica... Per això no ens podíem quedar a casa.
Per Setmana Santa de 1981, a mitjan d’abril, una colla de deu excursionistes vam fer una sortida de tres dies. El matí de Divendres Sant sortíem d’Oix en direcció al Pairé, per baixar cap a Beget, des d’on, pel torrent de Bellestil i la Figuera, anàvem al corral de Masmitjà, pujàvem al final de la pista i fèiem bivac al Collet de l’Orri (5h 25 min.).
1981. Al corral de Masmitjà, encara
amb les parets dretes i la coberta en bon estat

Dissabte de Pasqua, pujàvem al Comanegra, el Pic de les Bruixes i Sant Marc, i baixàvem pel Cortal fins a Talaixà. A la Masó, encara habitada, després d’enraonar i passar una estona amb els seus estadants, dormíem a la pallissa (3h 10 minuts).
L’últim dia, diumenge de Pasqua, n’hi havia que havíem de ser a casa per a la celebració familiar de la Pasqua. Després d’esmorzar, baixàvem cap al Vaquer, el Samsó i seguíem la pista fins a Oix, on arribàvem a la una del migdia, amb prou temps com per ser a casa a l’hora de dinar (2 hores).
Fent aquella travessa ens ho vam passar tan bé, que abans d’acabar-la ja teníem preparada la següent que consistiria a anar de Coll d’Ares a Besalú. Faltaven menys de quinze dies; la faríem pel pont del primer de maig.
El dia 1, sortíem de Coll d’Ares, cap al Pla de les Falgueres, el Pla de la Muga i l’Hostal de la Muga on dormiríem (8h 20 minuts). El dia 2, sortíem cap a Pla Castanyer, les Torres de Pradell,  Costoja, Can Pitiu de Riumajor, la Gavarra, el Fau, la Trilla i arribàvem a Albanyà des d’on pujàvem fins a la Parada (abandonada) on passaríem la nit (7h 15 minuts). El dia 3, pujàvem cap a la Font del Carig, Pla Salarics, Espinau i Beuda, on dinàvem, i a la tarda acabàvem d’arribar a Besalú (4h 30 minuts). En tres dies havíem caminat unes 20 hores en temps  efectiu. 
1981. Després de dormir a la Muga
© Fidel Balés
Celebracions, festes i viatges de final de curs, per mi, en aquell moment, tenien menys interès que les sortides a muntanya. Per això, mentre els meus companys d’Institut feien el viatge de final de Batxillerat, amb disset anys acabats de fer, carregava piolet i grampons a la motxilla i me n’anava a fer una travessa al Pirineu que em permetria fer el meu segon tres mil, el Mont Perdut , de 3.355 m.

El cap d'any 80-81 a Bastiments
augurava un 81
molt prolífic
excursionísticament parlant
 
En aquella època, un dia de festa era un dia per caminar, i cada ú de gener em trobava al davant cinquanta-dues possibilitat per sortir a muntanya. Per això, no és estrany que no hagués sortit mai de nits i que no hagués anat a pubs ni a discoteques, ja que les nits les necessitava per dormir i a l’hora en què altres persones de la meva edat es ficaven al llit, jo ja en sortia.  

divendres, 11 de març del 2016

Me’n recordo

Recordo que al meu barri hi havia un carrer de terra que estava en molt mal estat i que el pare en deia el camí de Talaixà. Recordo que ens vam fer mal anant en bicicleta més enllà dels carrers on podíem estar i aquell dia els pares van saber que ens saltàvem els límits fixats. Recordo que la mare ens curava amb paciència les ferides que ens fèiem jugant al carrer. Recordo que la Maria de la Pruna ens feia els davantalets al seu cosidor. Recordo que l’Angelina de la Torre d’en Llunes omplia de llet la marmita que deixàvem a l’entrada. Recordo que bullíem la llet i sovint es vessava si no estàvem al cas. Recordo que de ben petits ja fèiem servir la ganiveta del pa. Recordo que amb les cuinetes hi podíem cuinar al foc. Recordo que la planxa de joguina es podia endollar al corrent elèctric i planxava de veritat. Recordo que tot això no semblava pas perillós. Recordo que estàvem subscrits al Cavall Fort i a l’Infantil i esperàvem amb ànsia el número següent. Recordo que escoltàvem històries de llops i cabretes, d’oques i pastoretes, i d’escolanets de la verge, en discs de vinil. Recordo que quan estàvem malalts descansàvem al llit, que miràvem contes i jugàvem amb nines de retallar. Recordo que el practicant venia a casa a punxar-nos i que les xeringues i les agulles es reutilitzaven. Recordo que dos dels meus germans van tenir l’hepatitis de cop, que tot el que tocaven s’havia de desinfectar i que jo em ficava al llit amb ells per poder jugar. Recordo que per refer-nos ens donaven ou amb sucre barrejat amb sifó. Recordo que anava a peu a col·legi, amb l’uniforme de llana, seguint les passes de les meves germanes grans. Recordo que quan se’m moria un familiar les monges m’enviaven a la capella a resar i, com que vinc de dues famílies nombroses, això em passava sovint. Recordo que el dimecres de cendra ens feia molta por perquè pensàvem que la cendra que ens posaven al front es feia cremant difunts. Recordo que m’intrigava què duien les monges sota aquell vel i que per esbrinar-ho em vaig quedar amb un vel a la mà. Recordo que aquell dia vaig saber on era el despatx de la madre directora. Recordo que al pati jugàvem a l’anelleta, al pare carbasser i al soldat plantat. Recordo que saltàvem a corda a ritme d’una blanca paloma i el cocherito leré. Recordo que no podíem jugar a cavall fort perquè era un joc de nois. Recordo que ens columpiàvem molt fort i saltàvem dels gronxadors quan eren a dalt de tot. Recordo que en un 600 hi cabia molta gent i que en un 1.500 n’hi cabia molta més. Recordo que anàvem al bosc a collir molsa per fer un pessebre com cal. Recordo que agafàvem pedres volcàniques per fer les muntanyes i la cova del naixement. Recordo que collíem boix marí per fer-ne un ram per posar al rebedor. Recordo que collir aquestes coses encara no era prohibit. Recordo que sovint recordo que trobo a faltar alguns dels protagonistes d’aquests meus records.



(Publicat al Cartipàs del Plafó. Març de 2016)

dimarts, 1 de març del 2016

Setmanes santes a muntanya (I)

En plena Quaresma i quan fa un any d’aquells Records de Quaresma*, centrats en el caràcter religiós de les set setmanes que precedeixen la Pasqua, enguany em plau recordar un altre tipus de setmanes santes, les de quan era joveneta, viscudes envoltada d’amics, en un ambient festiu i amb l’excursionisme com a fil conductor.
Per arribar a la primera d’aquelles setmanes santes, hem de recular trenta-set anys i situar-nos al curs escolar 1978-1979 en què els de la meva promoció, teníem 14 anys i havíem començat els estudis de Batxillerat Unificat Polivalent (BUP). Aquell primer curs a l’Institut va suposar un seguit de novetats: deixar enrere l’uniforme, anar a una classe mixta, aprendre anglès, tenir professors joves, moderns i crítics -uns més que altres-... El tabac entraria a classe, el sexe trucaria a la porta de les nostres vides i, malauradament, veuríem companyes i companys tenir els primers problemes amb les drogues.  
Em sembla que alguns professors i, sobretot professores, recorden aquell grup de 1A on vam coincidir una colla de noies i nois inquiets i força moguts, però molt participatius. Teníem una minsa i convençuda, representació de les dretes i una àmplia i forta representació de les esquerres. Recordo que fèiem uns debats molt intensos on, uns i altres, defensàvem les nostres opinions amb ple convenciment. Aquell primer curs vam fer coneixences i amistats i entre tots vam aconseguir crear prou bon ambient. 
De l’equip docent que vaig tenir aquell curs, recordo especialment la professora de ciències naturals. D'ella vaig aprendre a observar i entendre les ciències naturals. Més enllà de l’aspecte purament acadèmic, entre ella i nosaltres es va crear una bona complicitat i vam aconseguir convèncer-la perquè ens ajudés a tirar endavant una idea que, sense la presència d’una persona adulta, segurament no hauria estat possible. Jo, més que cap dels altres companys, necessitava que el nostre projecte fos convincent, ja que el pare m’havia d’ajudar a tirar-lo endavant aconseguint el permís dels propietaris de la Plana de Riu per poder-hi fer estada aquells dies. 
El Bassegoda, ferm sentinella
Va arribar aquell dissabte de Ram i ja ens teniu, aquella colla d’entre 15 i 20 nois i noies amb el fato carregat al Dyane de la professora i amb les motxilles a l’esquena, i amunt que fa pujada fins a la Plana de Riu. Per als que eren o havien estat escoltes -moviment que en aquell moment estava força en crisi-, allò no suposava una gran novetat, però per a la majoria sí que ho era. Fer estada en una casa deshabitada, sense llum ni aigua, cuinar amb llenya i amb un fogonet, anar a buscar aigua, dormir en un terra empostissat nois i noies de costat... suposaria una gran experiència. Els espaguetis eren pastats, la neteja dels atuells de cuina justeta, la higiene personal encara més, però servo bons records d'aquella setmana santa i d’aquell grup de noies i nois inquiets i un xic entremaliats, però bona mainada.  
Unes quantes noies d'aquella anada
El tercer dia d’aquella nostra estada, vam pujar al Bassegoda. Com que abans ja hi havia anat algunes vegades, em sabia bé el camí i no vaig tenir cap problema per fer-ne el guiatge. Vam sortir a les 7,40 de la Plana de Riu, vam pujar per Santa Maria de les Agulles i el Caire de Comadells i vam arribar al cim a les 10 i 10 minuts. Ens hi vam estar 44 minuts, el temps de contemplar el paisatge i esmorzar, i vam baixar per la tartera cap al Coll de Riu, les Agulles, Can Agustí i la Plana de Riu. Vam ser fora de la Plana unes 5 hores i vam caminar 3 hores i 43 minuts. Els expedicionaris érem onze: vuit nois, dues noies i la professora. Els altres companys, poc acostumats a caminar o poc motivats per fer-ho, ens van esperar a la Plana.
L'itinerari d'aquella ascensió al Bassegoda
L’anada a la Plana de Riu va ser un èxit. Suposo que tots vam contribuir a què fos així. Des de la perspectiva actual, penso que el mèrit va de tots, però sobretot de la professora de ciències naturals que va acceptar la nostra proposta, es va implicar en el nostre projecte i va assumir una gran responsabilitat extra-acadèmica. Gràcies, Carme! 
Aquella setmana santa a muntanya va ser la primera d’una sèrie de setmanes santes a muntanya que vindrien els anys següents. Una bona manera de passar aquests dies de vacances primaverals. 


*Nota:  Records de Quaresma fa referència a una sèrie de set relats publicats ara fa un any en què explicava alguns records de la Quaresma i la Setmana Santa situats entre finals dels anys seixanta i mitjans dels setanta, en què parlava del Dimecres de Cendra, del bacallà que cuinava la mare, del cinema durant la Quaresma, d’una Setmana Santa que vam passar a Oix, d’uns bunyols de crema que ens vam cruspir, de les deseneres i de la Setmana Santa en general.