divendres, 9 d’agost de 2019

Ara que esteu de vacances (DSR – 51)


Encetat l’agost, el mes de les vacances per excel·lència, és temps de fer aquelles coses que el ritme quotidià no ens permet fer. Semblaria que el nivell de rendiment de les vacances hauria de ser directament proporcional als dies de què hom disposa, però tenir-ne molts dies no és sinònim d’aprofitar-les més. Hi ha qui treu molt rendiment d’uns pocs dies de vacances, en canvi hi ha qui no aprofita gaire el llarg període vacacional de què disposa. Uns i altres, però, canvien de ritme i fan coses diferents que la resta de l’any.
Hi ha col·lectius que no disposen de vacances; és el cas dels jubilats, els aturats o els incapacitats. Com ja us deveu imaginar, aquest post parlarà del tercer grup, els incapacitats. I aquí he de fer un aclariment per diferenciar dos termes: discapacitat i incapacitat.
Discapacitat és sinònim de minusvalidesa. Una discapacitat és un trastorn físic o mental que altera el desenvolupament de l’ activitat física o mental. El grau de discapacitat es valora en percentatges i en funció de la capacitat de dur a terme les activitats de la vida diària. Així doncs, discapacitat no té res a veure amb el món laboral. Trobareu més informació en aquest enllaç
Incapacitat és allò que anomenem baixa. La incapacitat és un subsidi diari que cobreix la pèrdua de rendes mentre la persona treballadora està impossibilitada per a treballar. Hi ha dos tipus d’incapacitat: temporal i permanent. Dintre la permanent n’hi ha diferents tipus. Però d’això en parlaré més endavant en una altra entrada. Trobareu més informació sobre les incapacitats en aquest enllaç. Les persones que es troben en situació d’incapacitat no consumeixen dies de vacances, ja que, en aquest cas, el còmput queda aturat i, tan bon punt s’acaba la incapacitat, tenen el dret de gaudir dels dies de vacances pendents.
M’ha semblat interessant diferenciar aquests dos conceptes perquè m’he adonat que moltes persones els confonen; fet que és relativament fàcil, perquè sovint una cosa porta l’altra.
I ara sí, tornem a les vacances. Vacances és sinònim de descans, de canvi de ritme, de disminució del nivell d’estrès, de dedicar-se a les aficions que hom té, de compartir estones amb amics o familiars, d’estar per la parella i complaure’s a un mateix. En resum: de  gaudir de la vida.
En el meu afany de saber més sobre la malaltia que ens ocupa, la SDRC o DSR, he descobert alguns grups virtuals de pacients -sigui de SDRC o de dolor crònic-, on els malalts comparteixen els seus dubtes i s’hi produeix un intercanvi d’experiències força enriquidor, que alhora ajuda una mica en el complicat recorregut pel món de la Seguretat Social i les mútues; és a dir tot allò que fa referència a les incapacitats. En alguna d’aquestes pàgines hi ha professionals de la sanitat que aporten el seu coneixement sobre diferents aspectes que ocupen i preocupen als pacients. Aquestes són col·laboracions força interessants.
Avui vull donar-vos a conèixer la meva darrera troballa. Ja que en un paràgraf anterior he parlat d’estar per la parella i complaure’s a un mateix, trobo que el post següent hi encaixa prou be. Es tracta de la publicació al blog d’una doctora especialista en traumatologia i col·laboradora habitual d’alguna d’aquestes pàgines, que porta per títol “Kamasutra traumatológico o como no perder la esperanza de...”.
En aquest escrit, la metgessa intenta donar algunes pinzellades per tenir sexe sense agreujar el dolor que hom pateix i hi diu coses com poder mantenir relacions sexuals dignament ajuda a sentir-se novament en forma . A la vida, l’esperança és l’últim que s’hauria de perdre. I lligat a l’esperança, la fe. La fe per recuperar la salut dignament.
A la societat on vivim tendim a no parlar de sexe i, si ho fem, sol ser en conya. Però sovint, els malalts tenim problemes a l’hora de practicar sexe, ja sigui per una qüestió purament anatòmica, per un tema anímic derivat del trastorn adaptatiu que provoca la malaltia crònica o com a efecte secundari d’algun dels medicaments que prenem. És per això que col·laboracions d’aquesta mena ens poden ser útils.
En una de les postdates del final, la doctora escriu si aquest article té una bona acollida, intentaré, en breu, analitzar biomecànicament les postures més conegudes en les arts amatòries i explicar quines articulacions suporten més risc de lesió. Així doncs, us animo a llegir el post sencer i a difondre’l perquè ben aviat ens puguem beneficiar d’aquesta anàlisi postural i les explicacions que se’n derivin.
Permeteu-me que acabi amb un citació del llibre “Els camins de la llum”, de Coia Valls, però primer situaré la citació en el context que l’envolta. Les ganes que tenia Louis Braille per millorar les condicions de vida dels invidents, que fins aquell moment van ser esclaus de la ignorància, li van comportar alguns problemes. Davant d’aquest fet ell va respondre (ara ve la citació) és el preu que estic disposat a pagar perquè la meva condició de malalt no passi per sobre la meva dignitat. Es tracta doncs de procurar que la malaltia no s’endugui la dignitat de les persones.
I per acabar, ara que esteu de vacances, gaudiu de la vida tant dignament com pugueu!

Adriana, 8 d’agost de 2019
DSR – 51