divendres, 20 d’octubre de 2017

Carta de Benvinguda -o no- (DSR-2)

Benvolguda DSR,

Ara que ja sé una mica de què va i que ja vaig trencar el silenci, em sembla que és un bon moment per escriure't quatre ratlles. Aquesta no pot ser ben bé una carta de "benvinguda", ja que, com és de suposar, la teva arribada no ha estat del meu grat.

Ara potser toca allò de per què a mi?, però en comptes de lamentar-me, miraré d'entendre-ho. T'imagino passant de puntetes pels cossos de les persones que han sofert un traumatisme, una intervenció o lesions diverses, mirant quina és la que t'ofereix un caldo de cultiu prou adequat a les teves necessitats. T'imagino descartant persones que per raó d'edat o de sexe no t'acaben de fer el pes. T'imagino descartant cossos forts i atlètics. T'imagino, capriciosa com ets, cercant persones amb unes característiques físiques, fisiològiques i psicològiques que només tu saps que et convenen i que t'entestes a no donar a conèixer. Bé, tant se val. He estat elegida i formo part d'aquell percentatge tan baix dels possibles afectats. M'ha tocat i ja està.

Et vas instal·lar a la meva mà abans que jo sabés de la teva existència, segurament pocs dies després d'haver començat a rehabilitació. Així que van aparèixer els primers símptomes, la meva rehabilitadora ho va detectar i, des d'aquell dia, no ha deixat de vetllar per la meva mà, sense oblidar la meva espatlla. He de dir que en tinc sort, d'ella.

Jo també em vaig posar en alerta quan vaig veure que alguna cosa no anava prou bé. Ho sospitava aquell calorós 30 d'agost que, després de dubtar molt, vaig anar a urgències on, suposo que després de descartar afectacions vasculars, segurament més severes i agudes, però que haurien tingut un tractament més conegut, van restar importància al que m'estava passant.

Estava pràcticament segura de la teva existència aquell 4 de setembre en què un traumatòleg en la visita rutinària d'un més de la intervenció em va dir "a la mà no t'hi hem fet res, l'has de moure" i, amb la intenció de mobilitzar l'extremitat, em va fer treure el cabestrell uns deu dies abans del previst. No sé si no tenia el dia prou clar, no sé si estava fent unes visites que no li corresponien, no sé si només volia treure-hi importància. Tant se val. Segurament no hauria canviat res.

Em vaig espantar una mica, però alhora em va recomfortar el moment en què a rehabilitació em vaig sentir observada per vuit ulls (rehabilitadores, metgessa de rehabilitació i el traumatòleg que em va operar). Aquell dia vaig saber que tots anàvem a una i que ens havíem posat les piles. La gammagrafia de l'endemà confirmava el diagnòstic i passaríem a fer les cures pertinents per tal de vèncer't, DSR. Em sento reconfortada cada vegada que la metgessa de rehabilitació em demana com estic i en cada sessió -diària- de fisioteràpia en què em tracten la mà.

T'he de dir, DSR, que has ensopegat amb una persona constant, disciplinada, ordenada i força lluitadora, però alhora patidora, feble, covarda i una mica ansiosa. La primera part no la sabies, la segona, segurament sí, i potser per això em vas escollir.

Doncs res, ara que ja ens coneixem una mica més, em resta dir-te que ja que ens ha tocat conviure, espero que la meva fermesa i valentia s'imposin a la meva feblesa i que, amb molta paciència i amb l'ajuda dels professionals, pugui guanyar-te la partida.

See you!


Adriana, 20 d'octubre de 2017
DSR-2