dilluns, 19 de juny de 2017

En un vespre xafogós de mitjan juny

Acabaves d’entrar al cotxe on hi feia una calor insuportable i ella se’t va acostar per preguntar-te l’horari del transport públic per anar cap al centre. Li vas respondre que no el sabies i, coneixedora de la poca freqüència d’aquest mitjà a la teva ciutat, et vas oferir per acostar-la una mica al seu destí, que –ves per on- al final va ser molt proper al teu.
Amb aquestes que s’assegué al seient de l’acompanyant i, després de cordar-se el cinturó de seguretat, es desfeu en agraïments pel fet d’estalviar-se una bona caminada sota aquell sol de justícia que, de just, ben mirat, no en tenia gaire res.
Amb un somriure d’alleujament dibuixat a la seva pell fosca, com qui no vol la cosa, vau encetar una conversa d’aquelles en què es parla de tot i no es parla de res. Una conversa, sens dubte, més enriquidora per a tu que no pas per a ella. 
T’explicà que havia menjat a les quatre de la matinada i que no hi tornaria fins a dos quarts de deu del vespre. T’explicà que els dies que està per casa, practicar el dejuni és més fàcil que no pas els dies que ha d’estar fora, per treballar o per fer gestions. T’explicà que els homes que fan tota la jornada fora de casa ho passen malament. T’explicà que és qüestió d’acostumar-s’hi, tot i que amb el dia tan llarg i amb tanta calor, és de més mal passar que quan el sawm és a l’hivern. T’explicà que els nens, en general, comencen a practicar el ramadà al voltant dels onze anys, tot i que depèn de com és la criatura, i que els hi acostumen poc a poc: no els obliguen a fer-ho cada dia ni totes les hores del dia, sobretot els dies que van a escola. T’explicà que tot i que aquest mes és sagrat, el ritual de la pregària és similar al de la resta de l’any i que cadascú prega tant com pot, però que com que és un cosa interior, és voluntària i personal. T’ho explicà tot amb tanta naturalitat com si et tingués molta confiança.
Li vas dir que trobaves que era molt valenta per portar el ritme que duia: les poques hores de son, la feinada de la casa, els quatre fills, els desplaçaments per anar a matricular el més gran a l’institut i per complir amb les obligacions fiscals dintre els terminis establerts que enguany coincideixen de ple amb el ramadà... I amb el final del trajecte va arribar el final de la conversa i noves mostres d’agraïment, aquesta vegada en dues direccions.
Tot això ho recordes un vespre xafogós de mitjan juny, mentre intentes captar un xic del poc aire que corre. Ho recordes havent sopat i ets conscient que has fet tres –o potser quatre- àpats en plena llum del dia. Per això i tantes altres coses, a més d’agrair a l’atzar els tres dons -haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida-, li agraeixes també haver nascut en la cultura i la civilització occidentals i penses que, de no haver estat així, potser no en faries prou de ser tres voltes rebel.