dimarts, 16 de juliol del 2013

Sobre l’esport i la salut, i algunes pràctiques escandaloses



La pràctica de l’esport és una activitat recomanada per la majoria de professionals de la salut. A més de ser una activitat saludable, també és veritat que està de moda. Cada vegada hi ha més gent que va a córrer, a jugar a pàdel o en bicicleta, per esmentar alguns esports. 
Sigui per fer salut o bé per passar l’estona, qui més qui menys disposa de l’equipament necessari per alguna de les moltes pràctiques esportives que existeixen. La proliferació de comerços tipus Decathlon ha facilitat que molts de nosaltres haguem pogut equipar-nos per pocs diners i ja ens teniu cap al carrer a practicar esport.
Però alguns professionals de la salut han alertat dels riscos de la pràctica de certes disciplines esportives a segons quins ritmes, de posar el cos a prova i de superar límits que poden ser perillosos. També es reconeixen alguns trastorns relacionats amb algunes pràctiques portades a l’extrem; el cas de la vigorrèxia en seria un exemple.
Ara bé, no cal anar gaire lluny per veure que en nom de l’esport s’han comès barbaritats, s’han permès situacions pràcticament inhumanes, i, al meu entendre, s’han arribat a violar drets de les persones. Em refereixo al cas Èric Abidal i al Cas Jorge Lorenzo i al cas Tito Vilanova.
Cas Èric Abidal: primera sotragada i reincorporació al terreny de joc en un mes i mig; segona sotragada, recuperació mediàtica i tornem a incorporar-nos. Que modèlica la vida d’aquest noi! Ara bé, calia tant d’esforç i sacrifici per un club que s’autoanomena més que un club i que el dia que no li convé li fot una coça al cul i apa, busca’t la vida?
Cas Jorge Lorenzo: va córrer la cursa de moto GP d’Holanda unes hores després d’una operació amb col·locació d’una placa de titani amb vuit cargols a la clavícula. A Holanda se’n va sortir bé; a Alemanya no va tenir tanta sort. Calia?
Cas Tito Vilanova: veure en Tito reincorporant-se a la feina em va fer molta llàstima.  M’ho he passat malament a cada partit en què ha tornat a fer d’entrenador. Sí, ja sé que el treball dignifica l’home, però crec que, en aquest cas, hem arribat a confondre’ns. Al meu entendre, en Tito es mereixia una baixa laboral i disposar d’un substitut.
Vull pensar que aquesta manera de fer no arribarà a sentar precedent i espero que en cas que mai algun treballador es veiés obligat a fer el que han fet aquests esportistes els sindicats mourien un gran enrenou per evitar el que seria un gran pas enrere pel que fa als drets de les persones treballadores.
Per si amb això no n’hi hagués prou, les declaracions dels últims dies d’en Pep, en Tito, en Sandro i tota la patoleia fent servir la malaltia per descobrir unes possibles desavinences entre en Pep i en Tito. Desavinences -exixtents o no- que a algú li convé que es facin públiques. I jo em pregunto: què caram n’hem de fer nosaltres de si es van veure a Estats Units o no?
Espero que tot això ens faci reflexionar una mica a tots plegats i ens faci veure que és important viure tranquil i en la pròpia intimitat i més encara quan algú s’enfronta a una malaltia. I davant de declaracions com les dels últims dies potser ens hauríem de rebel·lar i fer saber als mitjans de comunicació que els altres, de tot això, no n’hem de fotre res.

dijous, 11 de juliol del 2013

El matalasser



El relat de Carme Riera a Temps d’innocència que porta per nom "Matalassos" ha estat, de moment, el que ha aconseguit més exitosament transportar-me en l’espai i, sobretot, en el temps. Se m’ha endut al terrat del carrer Amadeu, un gran terrat que formava part de casa nostra, del pis on va viure la meva família, és a dir, els pares i els sis germans que érem, des de poc abans que nasqués jo fins que els pares ja s’havien quedat sols i en van marxar ara deu fer uns vint-i-vuit o trenta anys. I en el temps, se m'ha endut uns quaranta anys enllà.
El matalasser venia a casa a refer els matalassos. Refer un matalàs consistia a desfer-lo, remenar-ne la llana per airejar-la, afegir-n’hi si calia, tornar a muntar el matalàs, tot cosint-lo, tot aprofitant per canviar la tela.
Quan havia de venir el matalasser, recordo que es fregava el (gran) terrat. Un cop el terra ben net, s’hi posava el matalàs que es volia refer. El primer pas era descosir-lo i després, amb l’ajuda de dos bastons, batre’n la llana. El  “txec-txequetec, txec-txequetec...” que feien els matalassers, amb els seus bastons de lledoner era un ritme fàcil de reconèixer quan anàvem pel carrer, senyal inequívoc de la presència del matalasser en algun terrat o entrada d’alguna casa propera. Un cop s’havia airejat la llana, a vegades se n’hi afegia i després s’estenia, al terra, la tela del que seria el matalàs nou, s’hi posava la llana al damunt i començava l’operació de muntar el nou matalàs donant-li la forma fent els cosits, amb fil de cànem, laterals que feien com un ribet (a les dues cares del matalàs) i els cosits interiors que servien per fixar una mica la llana i evitar que amb el pes del cos al damunt s’acumulés tota en una banda. Les agulles -els altres estris característic del matalasser- eren molt llargues, ja que havien de travessar la gruixària del matalàs.  

Fent els cosits laterals del matalàs

Per fer un matalàs ben fet s’havia de tenir ofici i molta pràctica. No devia de ser gaire fàcil. Ben segur que l’ofici de matalasser s’aprenia a partir de l’experiència, sense manuals d’instruccions.
Un cop el matalasser ja havia marxat, la tela que es treia seria rentada i, si no era prou vella, utilitzada la propera vegada que  tocaria refer matalassos. Recordo que era una roba molt forta. A casa n’hi havia de colors diversos, però bàsicament eren verdes o vermelles. Algunes -la majoria- eren de ratlles, però també n’hi havia d’estampades.
Estrenar un matalàs no era garantia de passar-hi una bona nit. A vegades quedaven una mica massa forts i havíem d’esperar que s’haguessin adaptat una miqueta per arribar al punt de comoditat desitjat.
El dia que sabia que tocava fer els matalassos procurava tenir molt de mal de panxa per no anar a escola, diu la Carme Riera. Jo no recordo haver arribat a aquest extrem. Potser a casa refèiem els matalassos algun dia que no hi havia escola o potser, com que n’hi havia tants, hi estaven fins al vespre, cosa que permetia que sortint de col·legi encara ens quedés una bona estona per observar el matalasser.
Refer els matalassos era tot un art i a mi m’encantava passar-me una bona estona observant com ho feien. M’agradava especialment escoltar aquell “txec-txequetec, txec-txequetec...”
Ara l’ofici de matalasser ha desaparegut, però això no esborra els records que en puguem tenir; records, en el meu cas, associats a un espai –aquell terrat-, un temps –la infància-, unes persones –els meus germans-, records que el pas del temps no podrà esborrar per més que la vida ens mostri el seu costat més amarg, per més llàgrimes que ens faci vessar, perquè allò que hem viscut i compartit forma part de nosaltres.