dimecres, 21 de setembre del 2016

Dels exàmens de setembre

Et queda tan lluny aquell estiu del 1980 que et vas passar les tardes estudiant llatí... Després dels vuit cursos d’EGB amb prou bones notes, això sí, amb algun toc d’atenció per l’actitud d’aquella nena inquieta que eres, les qualificacions a l’institut no eren cap meravella –ho saps-, però treballaves prou com per no catejar-ne cap. I va i el professor de llatí et deixa pel setembre aquella assignatura que impartia, encara que no fos la seva especialitat.
Saps perfectament que el llatí de 2n de BUP, no “el vas”, sinó que “te’l van” suspendre injustament. No t’agradava gens, no hi trobaves cap sentit, però havies fet tot el que estava a les teves mans per aprovar-lo al juny. I et va tocar passar-te l’estiu dels setze anys omplint fulls de paper amb declinacions i mots com rosa, rosae o castrum, castrorum. I, amb el pare al costat que, a més de donar-te un cop de mà, t’intentava convèncer de com n’era d’important aquella llengua morta per a una persona de ciències ni que fos per elaborar un herbari, vas arribar al setembre prou ben preparada com per aprovar amb un “bé” i passar neta al curs següent.
Aquella va ser l’única vegada de la teva història acadèmica que et va tocar estudiar a l’estiu. Més endavant, els exàmens de setembre van desaparèixer del programa educatiu i, més encara, de la teva vida.


Ha estat molts anys més tard que els exàmens de setembre s’han tornat a creuar en el teu camí. Us heu retrobat en un context totalment diferent. Ara te’ls mires des d’una altra perspectiva. No t’afecten les tardes d’estiu, però et toquen els nassos tot el mes de setembre. No els has de preparar, ni passar, ni corregir, ni qualificar, però els pateixes tant o més que aquell examen de llatí del setembre del 1980.
En la línia de modificar constantment la normativa del sistema educatiu, després de molts anys de la seva desaparició, ja fa uns quants cursos que s’han tornat a implantar els exàmens de setembre. Potser serveixen d’avís als alumnes desmotivats, justets o frescos i els obliguen a acabar la feina que no van fer abans de juny. No ho acabes d’entendre, però com que “no et paguen per pensar”, no tens més remei que acceptar allò que algun tècnic ha decidit des d’un despatx, segurament, molt allunyat de les aules.
Dubtes que puguin ser una mesura eficaç contra el fracàs educatiu i, com a administrativa de centre, veus els exàmens de setembre com els culpables del caos descomunal que regna durant tot aquest mes a la secretaria de l’institut i com una mena de corcó que et priva de tenir la feina al dia. Perquè dels exàmens de setembre en depèn el pas de curs –repetir o promocionar- i l’acabament de l’etapa educativa. I l’acabament –o no- d’una etapa educativa condiciona la matriculació a l’etapa següent. I en tot procés de matrícula hi ha unes fases “obligatòries”: preinscripció, baremació, admissió i matriculació. De manera que, si en el període ordinari, abans del tancament d’estiu, vau tenir una feinada de ca l’ample, al setembre la història es repeteix, amb menys volum, però amb més pressió perquè disposeu d’un espai de temps molt més reduït i teniu més d’un centenar de professors esperant que pugueu proporcionar-los les desitjades llistes, orles, adreces, telèfons, autoritzacions, currículums i tota mena de detalls dels més de mil alumnes que tindreu aquest curs que ja fa dies que ha començat. 
Per això ara, trenta-sis anys més tard d’aquell examen de llatí, continues detestant els exàmens de setembre. 

dijous, 15 de setembre del 2016

El batec de l’11S

Enguany ho hem tornat a petar. Amb bona cara i comportament cívic i pacífic hem sortit al carrer una vegada més a reivindicar allò que creiem que ens correspon.
Estàvem convocats a les 4 de la tarda. Mitja hora abans, el Passeig d’Olot és ple de parelles, famílies i colles d’amics que, amb samarreta blanca i "complements independentistes", caminant tranquil·lament, ens anem acostant al Passeig dels Països Catalans de Salt.
Mentre avancem xino-xano, comentem que no acabem d’entendre en què consisteix la performance d’enguany, però sabem que si el 2014 vam ser capaços de teixir aquella enorme "V" amb les quatre barres perfectament traçades i el 2015, l’onada de colors que acompanyava aquell punter gegant, sigui el que sigui el que hàgim de fer, sortirà bé.
A mida que ens hi acostem, els cossos i forces de seguretat es fan més presents: policia local, ambulàncies per un si de cas, furgonetes antiavalots del cos de Mossos d’Esquadra... Hi han de ser, però com els altres 11-S, enguany tampoc no tindran feina.
Situats al lloc indicat, abans de l’hora convinguda, malgrat l’elevada temperatura d’avui, veiem que això torna a ser una festa: gegants i capgrossos, castellers, pancartes, cares pintades, criatures, gent gran... És una manifestació reivindicativa però amb un aire festiu i desenfadat.




De motius per ser-hi no ens en falten: evitar que silenciïn la nostra veu, rebutjar els atacs als nostres representants, impedir que posin en dubte les nostres institucions... i deixar clar que és el poble que empeny els polítics i no els polítics que arrosseguen el poble.  
Veient l’escenari que es dibuixa a Espanya després de cada una de les eleccions generals, està clar que Catalunya viu una realitat diferent a la de la resta de l’estat. Necessitem trencar amb unes institucions ineptes, corruptes i que ens escanyen. Necessitem trencar amb un govern central i centralista que ens oprimeix i ens limita, que intervé quan no ho hauria de fer i que ens gira l’esquena quan hauria d’actuar i que ha tancat la porta a qualsevol intent de diàleg. Necessitem emancipar-nos per tirar endavant el nostre propi projecte, per engrescar-nos per un futur millor per a nosaltres i, sobretot, per a les generacions que ens vénen al darrere.
Jo hi vaig ser perquè sento que estic a punt, perquè crec que no és ni un caprici ni una utopia, sinó una qüestió de necessitat i perquè estic convençuda que tots hi sortirem guanyant, tant els que ens sentim independentistes com els que no se’n senten. 
Per això, quan m’ho van suggerir vaig alçar el punt de color groc i el vaig sacsejar ben fort, contribuint a fer ben gran i vistós el batec simultani de l’11 de setembre de 2016
Un vídeo publicado por Adriana Llongarriu (@adriana_ll_c) el





dijous, 8 de setembre del 2016

El seu nom és Tura

Enguany el pregó de festa major l’han fet les Tures, un grup de dones de totes les edats, que tenen en comú que es diuen Tura, un nom autòcton -gairebé endèmic-, tan olotí com el fajol o el cardar (la llana -malpensats!-). Les pregoneres, amb un to entusiasta i festiu ens han explicat anècdotes personals relacionades amb el seu nom i ens han convidat a gaudir de la nostra festa major, les Festes del Tura.
Sense voler treure mèrit als erudits pregoners que tradicionalment tenim a Olot, és dels anys que el pregó m’ha agradat més: ha estat curt, alegre i divertit, i s’ha sentit molt bé.
Avui és el dia de la Mare de Déu del Tura i ho és també de totes les mare de Déu trobades, per això, a més de les Tura o Maria del Tura, celebren el sant les Núria, les Coralí –o Coral-, les Meritxell... sants que a Olot són de segon ordre. Per això, les olotines que porten aquests “altres noms”, saben que quan reben una felicitació gairebé sempre va precedida d’un ai és veritat que avui també és el teu sant!
La mare també se’n deia, de Tura, per això, el dia d’avui celebrava la seva onomàstica i rebia felicitacions de familiars, amics i coneguts. Em recordo passejant al seu costat, enmig del brogit de la Festa Major, com aquella nena inquieta i neguitosa, que esperava que algú la felicités per iniciativa pròpia abans que hagués de recordar que també era el seu sant. Quines coses té la vida, si en comptes d’Adriana finalment m’haguessin posat Núria “del cul gros”, també seria el meu sant!
Avui, però, em plau recordar la nostra Tura, la mare, que “esperant” sis vegades va fer possible la família XXL que som avui; la iaia Tura, que feia les millors tallarines del món; la sogra, que els seus gendres i jove qualifiquen com la millor sogra del món, perquè els va estimar com a fills seus, i la besàvia, que els besnéts que ella tan desitjava –els dos que ja té, el que està a punt d’arribar i tots els altres que vindran- no hauran conegut mai.
Mare, sogra, àvia i besàvia Tura, siguis on siguis, des d’aquí t’enviem un petó!



diumenge, 4 de setembre del 2016

El casament

Asseguda a primera fila, acompanyada dels familiars més propers i amb els nervis a flor de pell, va veure arribar l’home amb qui ha compartit la major part de la seva vida, agafat de bracet d'una núvia espatarrant.
I en aquell moment, la seva manca de creences en els convencionalismes es va esvanir i una gota tèbia i salada li caigué galtes avall. Una gota minúscula i gegantina alhora, una gota repleta de l’emoció de veure la seva filla convertida en aquella donassa, i de l’enyorança que sentia de totes aquelles persones estimades que no havia pogut tenir al seu costat per compartir aquell fantàstic moment.
Perquè en aquell casament, ella era la mare de la núvia.