diumenge, 22 de gener de 2017

Records d’uns hiverns amb estufa de llenya

Han passat vint-i-un dies d’aquest dos mil disset. Prou dies per començar a pensar si estem complint allò que ens vam proposar després d’engolir els dotze grans de raïm a ritme de campanades. Prou dies com per adonar-nos que el fi d’any és una falòrnia i que no n’hi ha per tant. Prou dies com per haver arrencat el full de calendari del fatídic tercer dilluns de gener que ara te un nom anglès. I ens ha arribat el fred. Un fred que abans arribava en forma de fredorada i ara ho fa en forma “d’onada de fred”. Un fred d’hivern, perquè a l’hivern és quan toca fer fred.
I el fred en du molts, de records. Són els records d’hivern: la flaire de pa torrat i de llet bullida que trobàvem a la cuina a l’hora d’esmorzar; la fredor dels matins fent camí cap a escola amb mitges de llana amb sargits als genolls; l’olor d’escudella i carn d’olla que impregnava l’escala quan arribava al migdia amb més ganes de jugar que no pas de dinar; l’escalfor del caliu que lentament es consumia al braser mentre fèiem els deures a la taula camilla amb les cames a sota unes faldilles de quadre escocès.
Molts dels records d’hivern de caire domèstic giren al voltant de buscar el confort i trobar la manera de no passar fred. Recordo l’enrenou del dia que entràvem la llenya i aquells homes valents traginant uns coves plens a vessar de socs d’aulina fins a fora el terrat. Recordo que triàvem les estelles més adequades per fer un bon semicercle adossat a la paret, que seria el mur de contenció d’aquell piló de llenya per passar l’hivern. Recordo que saltàvem damunt les caixes de fruita per fer estellicons de fullola per encendre el foc. Recordo que se’ns clavaven estelles als dits de les mans i que ens les trèiem amb l’ajuda d’una agulla que desinfectàvem cremant-ne la punta. Recordo el soroll de la pala en mans de la mare que treia la cendra cada matí quan jo tot just obria els ulls. Recordo que ens escalfàvem les mans al canó de l’estufa i que hi planxàvem els mocadors i els papers humits o arrugats. Recordo la traça d’alguns meus germans per encendre l’estufa sense fer gaire fum. Recordo que érem responsables de carregar l’estufa vigilant sempre de no deixar-la apagar...
Aquests són alguns records d’uns hiverns amb estufa de llenya, una salamandra amb recobriment ceràmic de color granat, que va ser durant molts anys l’única font d’escalfor de la nostra llar. És per això que, cada vegada que vaig a la Mare de Déu del Mont, tinc la necessitat d’anar al fons de la Biblioteca on n’hi ha una  de ben igual i aturar-me davant d’aquella petita joia. I hi veig el pare posant-s’hi d’esquena per treure’s de sobre aquella gelor que li agreujava el dolor. I hi veig la mare escalfant-s’hi les espardenyes per treure’s el fred que li entrava pels peus. I ens hi veig a nosaltres escalfant-hi el pijama abans de dir bona nit i de ficar-nos al llit ben arrodides enmig d’uns llençols ben glaçats.
Perquè la calefacció és neta, còmoda i efectiva, però desenganyem-nos que no hi ha res com una bona estufa de llenya amb una família nombrosa al voltant per fer un bon caliu. Bé prou que ho deia el pare!

L'estufa de la Biblioteca del
Santuari del Mont




divendres, 20 de gener de 2017

De l’increment del preu de l’energia elèctrica

Dimecres al vespre vam ser cridats a reduir el consum elèctric en senyal de protesta per l’encariment del cost de l’energia que ha arribat a un màxim històric, coincidint amb l’onada de fred. Em vaig sumar a la protesta i vaig apagar els llums fins que em vaig cansar de donar-me cops amb taules, cadires i envans, ja que a partir d'una edat, les conseqüències de les trompades poden ser considerables.
Aquests dies s’han sentit coses com que el preu de la factura s’incrementaria un 30 %, que el cost del kw ha pujat un 114%... Per això, a més de reduir el consum elèctric una estona, em vaig proposar aclarir com i quant m’afectaria aquest increment de preu. De manera que he estat “escorniflant” per intentar satisfer la meva curiositat.
En una factura del llum el preu de l’energia està format per diversos conceptes: potència contractada, lloguer d’aparells, impostos i energia consumida (que suposa prop d’un 40% de la factura). La manera com l’empresa subministradora ens factura l’energia consumida, depèn –al menys en el cas d’Endesa- de si consumim del mercat lliure o del mercat regulat. En el mercat regulat el preu del kw varia d’un dia a l’altre, mentre que en el mercat lliure, el preu del kw es fixa en el contracte. Els consumidors podem triar lliurement un o altre mercat (això deu ser el que consta a la lletra menuda del contracte) i en qualsevol moment podem fer el canvi d’un sistema a l’altre. La gràcia, és clar, seria entendre una factura i poder comparar el cost en un i altre sistema de facturació, cosa força difícil (per no dir impossible).
Com sabem si som clients d’un o altre mercat? En el cas d’Endesa, si a la factura hi consta Endesa Energía SA. Unipersonal vol dir que estem al mercat lliure (preu fixat i publicat per l’empresa); si a la factura hi consta Endesa Energía, XXI, SLU, vol dir que estem al mercat regulat (preu variable per dies i hores en funció de l’oferta i la demanda). El màxim històric assolit dimecres afecta aquest segon cas.
Cal saber, però, que perquè la companyia apliqui el preu variable, cal disposar de comptador intel·ligent que estigui connectat al sistema digital de mesura (no tots els comptadors digitals ho estan!). Recordem que l’entrada en funcionament d’aquests comptadors va arribar acompanyada d’una llista d’avantatges per al consumidor: que serà tan pràctic perquè ni hauran de passar a fer-nos la lectura ni l’haurem de comunicar (deixarem enrere la “lectura estimada”), que pagarem segons la franja horària del nostre consum, que la nostra factura serà molt més exacta, que les avaries seran molt més fàcils de resoldre... tot avantatges!
Per tant, el que ha arribat a un màxim històric, doncs, ha estat el preu del consum que s’aplica en el cas de ser consumidor d’energia del mercat regulat i es disposi d’un comptador intel·ligent  connectat al sistema digital de mesura. Arribats en aquest punt, sembla que només una part dels consumidors es veuen afectats per aquest màxim històric que, de fet, només afecta a una part de la seva factura. Tranquils que ara no defensaré les companyies subministradores!
Si jugant al Monopoly vam aprendre que “la banca nunca pierde”, ara ja podem estar segurs que les grans empreses de l’energia, tampoc! Amb un o altre sistema de consum, la companyia s’assegura de no quedar fotuda. Si al mercat lliure el preu és més constant (no es nota quan puja i encara menys quan baixa!), al mercat variable, el preu oscil·la en funció de l’oferta i la demanda. Per tant, és molt difícil comparar factures i saber quin dels dos sistemes de consum ens és menys perjudicial.
Per tant, apaguem el llum les vegades que faci falta, però sobretot, recordem-nos d’agrair la gestió de tots els que ho fan possible, perquè si no disposes d’una “comptabilitat extracomptable” o d’una bona porta giratòria, et tocarà fer el que fem la majoria, ser cornut i pagar el beure!




divendres, 6 de gener de 2017

Aquella nit de Reis

Ja feia temps que n’era, de sàvia. La mare li ho havia explicat després que li fes tantes i tantes preguntes. Perquè no s’ho creia de cap manera, que els reis poguessin entrar a casa seva a la nit. El pare cada vespre tancava portes, balcons i finestres i abans d’anar a dormir repassava que tot estigués tancat i barrat. De manera que en aquella casa no hi podia entrar ningú: ni lladres ni reis.
Que fos sàvia, però no vol dir que no li fes il·lusió la nit de Reis. La marxa triomfal de l’Aïda de Verdi, que li feia –i encara ara li fa- posar la pell de gallina, els fanals, l’olor del cànem de les cordes que delimitaven el pas dels reis al Firal... Tot plegat, junt amb la innocència que amarava l’ambient, eren els elements que convertien en màgica la nit de Reis. Li agradava –i li agrada-  anar a esperar els reis. Aquell any, però, el fet que la seva cosina gran li hagués confiat aquell secret, la feia estar més neguitosa que mai. Tan neguitosa, que aquella nit, després de la cavalcada, de sopar i de parar els plats, li costava molt més que cap altra nit de Reis agafar el son.
Després de l’habitual cantarella del bona nit fins demà si déu vol, bona nit fins demà si déu vol, bona nit, bona nit, en comptes d’adormir-se, va començar amb el gira cap aquí, gira cap allà i torna-hi... El fet era que aquella tarda li havien dit una cosa tan i tan grossa que ja no es podia aguantar més. Portava hores guardant aquell secret i s’estava delatant a sobre.
- Que dorms? És que... sé un secret i m’han dit que no te’l puc dir. Però no em puc aguantar més. Saps què? Saps què? És que no em puc aguantar més...
Davant tanta insistència, la seva germana, cansada que no la deixés dormir, li va dir que li podia confiar el secret.
-Em promets que no t’enfadaràs?- li demanava la xiqueta.
-No. Va digues!-  responia la més gran pensant que seria l’única manera de poder dormir.
-Els reis et portaran una bicicleta!
I així va ser com va fer saber a la seva germana, quatre anys més gran que ella, que la seva padrina aquell any per Reis li havia comprat una bicicleta. I no pas una bicicleta qualsevol, sinó una BH plegable de color blau.
És evident que se’n va anar de la llengua, però a aquella prompta edat, encara no estava preparada per suportar la pressió d’aguantar un secret tan important com el que li havien confiat.
Un cop ho va haver dit, es va quedar tan alleugerida que es va adormir de cop i no va sentir el soroll que feien els reis mentre omplien els plats que els havien parat. 
Encara s’hauria d’esperar uns anys abans no tindria la seva pròpia bicicleta que, junt amb els patins que li regalarien per la primera comunió, constituiria l’equip imprescindible per jugar al carrer.
Han passat molts anys d’aquella nit de Reis, però la que fou aquella nena inquieta, ja fa estona que torna a estar neguitosa. 
Que la il·lusió de la nit de Reis ens acompanyi tot l’any!  

Foto: http://www.ccma.cat

diumenge, 1 de gener de 2017

Són aquelles coses tan estranyes de la vida

Poc a poc ens acostumem a les absències. Ves, quin remei! Però saps molt bé que amb aquesta no t’hi acabes d’habituar i no saps si ho acabaràs fent mai.
Havíeu estat companyes d’habitació, de jocs, de baralles, de malalties infantils i de nervis a la sala d’espera d’aquell pediatre que no us agradava gens. Per ella havies plorat a col·legi aquell dia que una nena et va dir que s’havia mort, quan només s’havia estabornit. Amb ella havies compartit llit a casa la tieta quan alguna urgència familiar feia necessària l’absència dels pares. Perquè vosaltres dues éreu “les petites” i sortíeu plegades a les fotografies de l’àlbum familiar.
I havíeu fet juntes tantes vegades el camí d’escola, travessant el Firalet o esbarriant pilons de fulles al Firal. I havíeu fet juntes el camí de catequesi els diumenges a la tarda. I havíeu tornat a casa a les fosques tantes vegades cagades de por.
I de grans, us havíeu assegut a la vora del mateix foc, havíeu passat hores i dies a pagès, amb l’enrenou que feien les vostres filles abans de fer-se grans. I les estones de calma, havíeu escoltat el silenci i observat el cel quan la preocupació més gran que teníeu era saber si el diumenge menjaríeu costelles, arròs o fideus.  
I havíeu parlat tant de les nenes: del caràcter, de les companyies, dels estudis... De la vida de les nenes, la vostra vida. Potser és per això que se’t fa tan estrany cada vegada que instintivament la trucaries per preguntar-li algun dubte, per compartir alguna inquietud o per anunciar alguna novetat familiar.
En tens quatre més, de germans, i te’ls estimes molt, moltíssim, a tots. I no els voldries veure patir per res del món. I saps que a tots se us fa estrany que li toqués el rebre a ella que, de tots sis, era la que havia portat una vida més sana.
I se’t fa estrany que ara, que han passat quatre anys d’aquell u de gener que se la va endur, ja siguis més gran que ella que era més gran que tu.

Són aquelles coses tan estranyes de la vida. O potser de la mort.

Lliri de neu (Galanthus Nivalis)
PS: El lliri de neu ha començat a florir i saps que ella se n’alegraria