dimarts, 8 de gener del 2008

La cavalcada de Reis

La tarda de la vigília de Reis sempre ha estat una tarda llarga de passar. Després de dinar, el proper objectiu per a la mainada ja era el d’anar a esperar els Reis. Abans, però calia preparar els fanals. La mare ja els havia tret de l’armari on guardava, d’un any a l’altre, totes les coses del Nadal. Aquell dia, però calia revisar l’estat de la pila, de la bombeta i del fanal, pròpiament dit. Perquè des que els fanals anaven amb pila i, per tant, no es cremaven al moment de la cavalcada, s’aprofitaven d’una any a l’altre i passaven dels germans grans als més petits.

Un dels primers records que tinc, del dia d’anar a esperar els Reis, no és precisament de la cavalcada, sinó del tro reial. No sé ben bé si recordo haver viscut aquell moment o si, com altres coses de la infància, ho recordo a través de les fotografies que ens hi havia fet el pare. Quan jo era molt petita, el tro dels reis estava situat al capdamunt de les escales de Sant Esteve i el moment de seure a la falda del Rei era un moment molt especial, envoltat d’una miqueta de por (tot s’ha de dir) i de molt de respecte i molta màgia. I és que els Reis semblaven uns ésser molt especials i tan pacients...

Els records de la cavalcada són de més endavant. I un dels que en guardo és, precisament, l’olor de cavalls que quedava en l’ambient aquell vespre. Olor de cavall deguda al pas d’aquests animals i a les cagarades que deixaven en la seva marxa. I aquella olor, es confonia amb la de les cordes que posaven entre els arbres del firal per evitar, precisament, que els cavalls s’acostessin a la gent. I és que aquelles cordes, fetes amb fil de cànem torçat, a mi, em venien arran del nas.

Un altre record que en tinc, és el dels patges. Em devia fixar molt amb els patges blancs i em semblava que eren tots iguals: la seva vestimenta de tons grocs i daurats, els cabells llargs (torçats cap endins del capdavall), ben tibats, seriosos, caminant acompassats i amb aquella cara de circumstàncies... s’assemblaven al personatge d’un conte que teníem a casa que em sembla que es deia “el Principe amarillo”.

I la música! La música per rebre els reis havia estat sempre la Marxa triomfal de l’Aïda de Verdi. Per suposat que en versió instrumental. I és que la majestuositat de l’esdeveniment requeria una música com aquella.

La cavalcada ha evolucionat, com tot. Amb els anys i la modernització ha anat incorporant un seguit de personatges que no havíem vist mai: cuineres, malabars, carters... A la Marxa triomfal s’hi han afegit altres cançons: des del “Visca els tres reis” (pròpia de la cavalcada de Girona), passant per la versió cantada de la Marxa triomfal, fins al so en directe de timbals i altres instruments. I pel que fa als cavalls, ara ja no n’hi ha. Potser per seguretat, potser per higiene, però de cavalls, no n’hi ha.

No parlaré de quines cavalcades han estat millors: si les d’abans o les d’ara. No en parlaré perquè fer-ho no em portaria enlloc. Deixeu-me, però, que comenti que les d’abans eren més màgiques i, a mi, em van deixar més i millors records. Potser perquè no era sàvia. Qui sap!

Escorniflaire

dissabte, 5 de gener del 2008

La meva carta als Reis

Benvolguts Reis:

M’agradaria explicar-vos el que us demano aquest any.

Com cada any, primer em toca analitzar la meva conducta durant aquest darrer any.

D’entrada, he de dir que aquest no ha estat un any fàcil per mi. He tingut complicacions diverses al meu entorn. Complicacions difícils de suportar: malentesos, retrets, males interpretacions d’una paraula o d’una acció... Malgrat tot m’estimo el que tinc al meu voltant (i també a mi mateixa).

Per altra banda, he de dir que aquest any he tingut molts motius per sentir-me orgullosa del que forma part de la meva vida. Per tant, no seria legal, ni amb mi ni amb la resta, si no em sentís molt satisfeta.

En aquesta societat en què ens ha tocat viure on moltes persones se senten descontentes, estressades, poc valorades... és molt fàcil que una simple acció innocent molesti algú del seu entorn –proper o no tant proper-. Jo crec que m’he portat força bé, que estic complint amb tot el que em pertoca. Potser no ho faig prou bé, potser molesto a algú, però el que faig, ho faig amb bona intenció.

Tenint en compte tot el que he dit, crec que em mereixo que els Reis es portin bé amb mi i em portin el que desitjo. No és res material. No s’ha de fer cua per anar-ho a comprar. No s’ha d’embolicar... Però no diré pas que sigui fàcil d’aconseguir. Tampoc no sé el nom exacte amb el qual puc demanar-ho. També sé que hi hauré de posar de la meva part per tenir-ho... Ja veig que us ho estic posant difícil.

I és que, estimats Reis, el que jo demano es fa posant-hi una mica d’aquí, una mica d’allà... És com una recepta de cuina: uns grams d’harmonia, uns quants de concòrdia, una miqueta de benestar, un xic de felicitat... Tot plegat ben remenat i servit amb una bona cara. Em sembla que m’ho mereixo.

Gràcies, Reis, per endavant