dissabte, 26 de setembre del 2015

27S

És evident que el 27S , (en majúscula, negreta i subratllat) es mereix una entrada en aquest blog, però estic tan motivada, tan il·lusionada, tan esperançada, que no em surten les paraules. Aquestes dues setmanes de campanya s’ha dit tot. Què podria dir que no s’hagi dit ja? A les xarxes s’han compartit imatges i vídeos motivadors i emotius. Als actes electorals he vibrat, m’he motivat... i he tingut pell de gallina! Per això no em sento capaç d’escriure res de nou.
A diferència d’altres campanyes que em feien mandra i se’m feien pesades, en aquesta, igual que en la del 9N, he estat motivada, participativa i il·lusionada, perquè penso que estem davant d’una decisió molt important; d’una decisió que va més enllà de la política. Es tracta d’una decisió que marcarà la nostra vida, el nostre futur. Crec que la independència és el mitjà per assolir la llibertat del poble català, per construir un futur millor per a nosaltres, però sobretot per als joves i els infants. No es tracta de legalitat i potser tampoc de legitimitat, sinó de la dignitat de tot un poble. I quan dic “tot” ho dic amb el ple convenciment que si construïm un nou estat i ho fem bé, tots hi viurem millor, tant els partidaris del sí com els del no.
Per això, aquests dies he sortit al carrer i a les places i he parlat amb convençuts i convençudíssims del sí, amb convençuts del no, amb dubtosos, amb desenganyats...  Amb respecte, però amb convenciment, he arraconat la vergonya i he intentat informar-los, documentar-los i animar-los. M’he emocionat davant la reacció de persones grans i de grans persones que han agraït el meu humil gest.
Avui, jornada de reflexió, m’he llevat d’hora, ben d’hora, per anar a muntanya, a esbargir-me, oxigenar-me, cremar energia... Ho necessitava. En tenia ganes. Ha fet un matí formidable: cel clar, aire fresc, bona vista i bona companyia. He anat al Pastuira i, de tornada, mentre pujava al Gra de Fajol m’ha semblat que sentia els Segadors. “Adriana, no pot pas ser”, m’he dit per dins. Però no tan sols podia ser, sinó que era: al cim del Gra de Fajol hi havia una colla que cantaven els Segadors acompanyats d’una gralla. D’estelades, a muntanya, en veiem moltes. Cada vegada som més els que la portem al damunt i la fem onejar quan arribem al cim, però amb això d’avui no m’hi havia trobat mai. Aquesta és la meva anècdota de la jornada de reflexió. Simple, però les anècdotes potser no cal que siguin complexes, segurament n’hi ha prou amb què siguin curioses. 

Per acabar, em plau manllevar algunes frases que m’han agradat aquests dies: Deixem de ser aspirants a ciutadans per ser ciutadans de ple dret (Lluís Llach). Els partidaris del no sempre semblen enfadats!!! Us hi heu fixat? Per que deu ser? Els del sí, il·lusionats i alegres? (Pep Cruz). No ens preguntem cap on va el vent, som el vent! (Raül Romeva).
I com que aquesta campanya l’hem seguida també per les xarxes, heus aquí alguns dels hashtags que hem fet servir: #27S #27Sontotcomença #JuntsHoPodemTot #ElVotdelaTevaVida #ElVotdelaNostraVida #aixonoteaturador #aixosortirabe #independencia #VotarePerTu #votapermi ...
Demà, convençuda i sense por votaré independència, per mi, per tu, per nosaltres i per ells perquè demà passa el tren de la independència, un tren només passa una vegada cada tres-cents anys.  

dissabte, 12 de setembre del 2015

11 de setembre de 2015: La Via Lliure

Després de viure una altra DIADA reivindicativa i festiva, em plau fer-ne la meva (breu) crònica acompanyada d’imatges. Un any més, més d’un milió i mig de persones podrem dir “Jo també hi era!”
Matí
L’ambient que es viu a les immediacions del Monument a Rafael de Casanovas traspua bons auguris per a l’acte de la tarda: moltes persones - com nosaltres-, han vingut de fora disposats a passar el dia per Barcelona. Es veuen estelades, samarretes de l’ANC, paradetes de marxandatge independentista...
L’ambient festiu al passeig de Lluís Companys / Arc de Triomf -ple de gom a gom- quan falten més de cinc hores per la Via Lliure, parla per si sol.
Al Passeig del Born –a petar- s’hi respira un aire més reivindicatiu i, quan cantem els Segadors, ens adonem que ho fem per tercera o quarta vegada. 

Gentada a Arc de Triomf

Passeig del Born
Tarda: aproximació
Després de dinar d’hora, ben d’hora, i havent preparat l’itinerari per arribar puntualment al tram 122, sortim del Poble Sec. Al Paral·lel veiem passar un bus D20 i en menys de dos minuts en passa un altre (sembla que l’han reforçat). A dins, podem seure. Els passatgers, vestits de carrer, van a fer “les seves coses”. Tanta tranquil·litat a quarts de quatre de la tarda dintre el bus ens neguiteja una mica: a veure si no serem gaires! Un grupet de vuit o deu, com nosaltres, van amb samarreta blanca i porten estelades, aquests van pel mateix que nosaltres.
A mida que ens acostem a la Ciutadella, ens adonem que tots anem allà mateix: grups d’amics o familiars, joves i no tan joves, parelles amb nens petits a la motxilla o al cotxet. Una senyora gran amb samarreta de la Via Lliure 2015 que camina amb l’ajuda d’un caminador em fa posar la pell de gallina, igual que una senyora que trobem més enllà que empeny una cadira de rodes amb un senyor que respira amb ajuda d’oxigen. Això sí que té mèrit. Però, vencent les dificultats, ells també hi són!


Tarda: a la Meridiana
Ens costa arribar al tram assignat. Les voreres són plenes de gent que descansa, asseguts als jardinets on, segurament, han dinat després que el bus els hagi deixat a prop. Ens situem on veiem una mica de clariana. Com ara fa un any, una sensació indescriptible s’apodera de nosaltres, una barreja de nervis i emoció. Una barreja de festa i reivindicació, d’eufòria i normalitat. Ja sortirà bé el mosaic que farem amb els punters? Donant un vot de confiança als organitzadors, ens autoconvencem que sí, que sortirà bé i ens llancem a viure el moment.
Això és una festa: crits i cants, salts, estelades que onegen, gent que es pinta la cara, parelles que es petonegen... Gegants, castellers, grallers, timbalers...
I finalment, deixats anar, entre tots fem possible allò que l’organització ha dissenyat. El punter gegant surt del tram 1 i recorre de Nord a Sud el centre de la Meridiana, provocant una onada d’il·lusió imbatible: l’enlairament dels punters de colors que representen els deu eixos de la República Catalana.
Un èxit. Una vegada més hem mostrat al món que som un petit GRAN país que vol ser lliure. Ens hem tornat a fer veure, a fer sentir i hem tornat a fer història. 
Això no té aturador!


Taronja: cultura i educació
Enlairament de punters





Ha arribat el moment en què
"INDEPENDÈNCIA ÉS DIGNITAT"
Com cada 11S, ho deixem força net
Escenari al Tram 135
L’endemà (o sigui, avui)
Hem de tenir molta paciència (ja hi estem acostumats) amb els comentaris dels mitjans i dels polítics unionistes pel que fa al recompte de participants i els qualificatius de la Diada. Tot plegat és un tastet del que diran després del 27-S.
Però nosaltres som massa grans, estem massa encoratjats i tenim massa feina com per fer-los cas. Ells volen dir que el souflé està desinflat, però nosaltres el veiem més inflat que mai. I el món ens mira. I se’n fa ressò internacional (New York TimesThe Guardian).
Falten pocs dies per al 27-S, els hem de viure intensament i en positiu, com a poble unit, alegre i combatiu que som.
Som-hi, doncs, només ens queda assegurar-nos que el vot independentista obtingui una gran majoria. Que ningú no es confongui: només votar Junts pel sí o la CUP és votar INDEPENDÈNCIA.