divendres, 29 de juliol del 2011

Un 20-N diferent: certesa en un mar d'incertesa

El president del govern espanyol ha anunciat la data de les properes eleccions generals. El 20N, una jornada històricament i política ben carregada de significat, serà aquest any 2011 jornada electoral.
Ben segur que ZP i tota la quadrilla tenen els seus motius i ves a saber si l’estudi del CIS n’és un dels més importants; ara bé el que ha exposat com a un dels motius principals ha estat la voluntat d’aportar un xic de certesa a l’actual mar d’incertesa econòmica i política en què ens trobem. Un altre motiu -que certament és ben pràctic- ha estat que el nou govern tingui plenes facultats a l’inici del proper exercici econòmic.
També ha dit que, després de la pressió dels darrers dies, era “el més natural i raonable”, cosa que he trobat del tot reflectida a la seva expressió de descans m’ha permès llegir entre línies una mena d’“ara sí que m’he tret un bon pes de sobre”.
Trobo que la roda de premsa li ha quedat arregladeta i que tant la voluntat d’aportar certesa com la de permetre que el nou govern pugui planificar el nou any econòmic han estat motius prou convincents cara un públic que no entenem ni de política ni d’economia.
Pocs minuts després, com havia de ser, apareix en Rajoy -per cert, voleu dir que el color gris-blanc del pèl de la seva barba s’adiu gaire amb el color dels cabell del cap?- amb aquell fons color blau-cel-empastifós-color-PP,  i ens ha recordat que encapçala una formació capacitada per liderar el canvi polític de l’estat i que, si guanya les eleccions, pensa “governar des del centre, la moderació i el diàleg”. Sentint això em venen al cap algunes expressions més pròpies de creients que no pas de gent com jo: Mare de Déu, santíssima! o Que Déu ens agafi confessats! Perquè, no sé si el PP ens podria (o podrà) salvar de la situació econòmica en què ens trobem, però en cas de fer-ho, dubto que siguin capaços de governar, com ells diuen, des del centre, utilitzant com a mitjans la moderació i el diàleg.
I mentrestant, cada 11 de setembre agafarem les estelades i sortirem al carrer a reclamar el que pensem que és nostre.
En fi, que Déu hi faci més que nosaltres; és a dir, que tinguem sort!

dimarts, 5 de juliol del 2011

Que vénen les sueques!

Amb aquest encapçalament començava un un article del diari ara (aracriatures) que explicava diverses experiències sobre intercanvis escolars per Europa. S’hi narraven les  experiències d’alguns nois i noies i les seves famílies quan han estat d’intercanvi: des del pare que ha hagut de dormir al sofà mentre ha acollit a casa dues noies alemanyes -un altre que viu en un pis petit-, fins a la noia que diu que “passar una setmana a l’estranger i amb una altra família, fa que t’hagis d’espavilar”.
Sóc de la generació dels que vam aprendre a llegir amb unes beceroles escrites, en castellà, sobre un suport de fullola -un xic esqueixada, per cert- i amb les quals una monja -en el meu cas, cubana- ens ensenyava a llegir des de ma, me, mi, mo, mu  fins a mi mamá me ama, mi mamá me mima. Va ser a primària (potser a 3r o 4t) quan vaig començar a fer francès i més o menys en aquella època vaig començar a fer català a l’escola. Fins aleshores, parlàvem en català -alguna monja ho feia en castellà-, però no n’estudiàvem, de català. O sigui, que vaig acabar la primària havent après –a col·legi- castellà, francès i un xic de català. Els últims cursos de primària vaig tenir la sort de poder assistir a unes classes de català per adults que es feien a la casa de Cultura; allà vaig aprendre una mica més del català escrit. Ja a l’institut, durant els quatre anys que van durar els estudis secundaris, vaig fer anglès en comptes de francès; de manera que, als divuit anys, no tenia nivell suficient per anar pel món ni de francès ni d’anglès.
Actualment, els nostres fills aprenen anglès a l’escola i cada vegada comencen més aviat; molts d’ells complementen l’aprenentatge anant a classes fora de l’horari escolar, ja que sembla que aquesta és una manera perquè adquireixin un bon nivell. A més de gramàtica, amb els listening i els speaking  practiquen la comprensió i l’expressió oral i, suposo, que el fet de ­­mirar pel·lícules i escoltar música, també hi deu ajudar.
Ara bé, per deixar-se anar i aprofitar tots els coneixements, no hi ha res com la immersió. Cada vegada són més els nois i noies que, de ben joves, passen unes setmanes a un país de parla anglesa allotjats en una família amfitriona. Però no tots ens ho podem permetre i els pares sabem que l’estada no garanteix que n’aprenguin molt i que el que aprenen no justifica el cost de l’estada. Si n’hem sentit a parlar sabrem que en alguns casos, l’estada allà els permet gaudir d’una llibertat de la qual potser no disposarien, encara, a casa. Dies enrere, l’aracriatures apuntava que els viatges d’idiomes causen molts transtorns alimentaris.[1] Una altra manera de fer immersió és l’intercanvi, econòmicament més assequible per als pares i, alhora, enriquidor per a tota la família.
Una de les meves filles ha participat, aquest curs, en un intercanvi que s’ha organitzat des de l’institut on estudia; ha estat amb Linnköping (Suècia). Pel que ella ens va explicar, l’anada va ser un èxit. La tornada, l’hem viscuda més de prop; tots els de casa “hem estat d’intercanvi”. Tenir aquella noia -la Sarah- a casa ens ha permès tenir converses en anglès, compartir la nostra gastronomia i la nostra manera de fer, saber dels seus costums i perdre un xic la por i la vergonya, trencar el tòpic de les sueques i veure que les nostres filles poden dir -a diferència de nosaltres- que tenen cert nivell d’anglès.
Crec que no m’equivoco si dic que l’intercanvi ha estat profitós per tota la família.


[1] http://criatures.ara.cat/blog/2011/06/15/els-viatges-didiomes-causen-molts-transtorns-alimentaris

dissabte, 2 de juliol del 2011

Un altre 2 de juliol

Finalment, en Trias ja és alcalde de Barcelona i se serveix d’un tema d’Springsteen per fer-nos saber que “treballa per un somni”; la Plaça de Sant Jaume de Barcelona ja és convergent a les dues voreres; en Puigdemont, flamant alcalde de Girona, promet "treballar amb convenciment i sense complexos per capgirar la situació econòmica"; es veu que la cambrera de l’Straruss-Kahn va dir una mentida; els directius de la SGAE desviaven calerons cap als seus negocis fent veure que fan feines que no fan; en Mohamed VI ha dormit tranquil perquè se sent recolzat per un 98% d’electors... Aquests són alguns dels titulars de la premsa d’avui, un 2 de juliol com un altre.
Són dies de calor, sembla que farà bon dia; avui les platges s’ompliran de banyistes i, malgrat els consells pel que fa al sol i la salut, a les hores de màxima insolació el sol cremarà algunes pells, perquè tots ens llegim les recomanacions preventives en temes de salut, però pensem que el càncer és una cosa que passa als altres. Carreteres i autopistes aniran carregades de cotxes que traginen amunt i avall, des de famílies senceres en busca de la frescor del cap de setmana, fins a joves esbojarrats que persegueixen la diversió; uns i altres es cordaran el cinturó, però no pensaran el que els pot passar circulant per aquests móns de déu, perquè tots sabem que molta gent mor a la carretera, però això són coses que passen als altres. Els més menuts ja fa estona que corren insistint als pares per anar-se a banyar (piscina, riu, estany o mar; tant li fa!) i els pares els hi portaran i els vigilaran, però no pensaran que cada estiu moren nens i nenes ofegats; això són coses que passen als altres. Els més joves sortiran i gaudiran tan com puguin de la festa, tenint en compte –o no- aquells consells que els pares (que ells troben tan pesats) els han donat tantes vegades, perquè ells són joves i forts i estan convençuts que ells controlen i el que passa a als altres, a ells no els passarà.
I després de quaranta-vuit o setanta-dues hores, arribarà el dilluns i els que tenen feina, tornaran al seu lloc de treball més o menys relaxats –segons com hagi estat el seu cap de setmana- i continuaran allò que van deixar el divendres abans de plegar; els que no tenen feina reprendran les gestions per mirar de trobar-ne (els que en volen trobar, és clar!); els que no poden treballar perquè estan malalts continuaran les activitats que tenen programades per tal de trobar aquell remei que els guareixi. I així, cadascú seguirà el seu programa d’actes en funció de la situació en què es troba. Alguns, però, no podran retrobar allò que van deixar. I no són precisament els que estan de vacances ni els que estan de viatge ni els que els han fet fora de la feina... Perquè alguns no continuen, ens han deixat, la malaltia ha acabat amb ells.
I després del 2, vindran el 3, el 4, el 5... i després del juliol, seguirà l’agost, el setembre, l’octubre..., però cap altre dia de l’any no serà com el 2 de juliol, el dia central de l’any, el dia que en té 182 al davant i 182 al darrere.
Una particularitat com una altra, aquesta del 2 de juliol.