dimarts, 8 de juny del 2010

No, jo no en faré, de vaga

El dia 8 de juny, el sector públic està convocat a una vaga en contra de les retallades dels salaris públics, les pensions i les jubilacions; es demana, entre altres coses, més respecte. Suposo la vaga hauria de ser una bona eina per reivindicar allò que ens pertany i sé que hi ha motius per fer-ne, però jo personalment, tinc els meus motius per no fer-ne.
Sóc funcionària, sí. Tinc una plaça fixa que teòricament no puc perdre, sí. Me la vaig guanyar lícitament en una convocatòria pública oberta a tothom, sí. I sí, d’altres van preferir no presentar-s’hi.
Però no em sento responsable del dèficit públic perquè m’hagin d’aplicar les reduccions, perquè no sento que formi part d’un col•lectiu tan privilegiat com alguns creuen. No tinc cotxe oficial ni un sou elevat; no em paguen les hores que treballo de més ni m’han aplicat els increments anuals que em corresponien. No he gaudit dels privilegis del benestar econòmic del país, en canvi seré dels primers a patir retallada de sou. No sé si tindré jubilació.
Estic tipa de mentides dels polítics, de falta de claredat de la seva gestió, de la seva manca de capacitat d’organitzar “l’empresa que dirigeixen” i de patir les conseqüències d’aquesta mala gestió.
Dono la cara davant dels administrats que vénen per fer ús d’un servei públic i procuro atendre’ls tant bé com puc tot i que les eines de què disposo per fer la meva feina sovint són insuficients.
Sovint m’he de mossegar la llengua quan sento que amics, familiars i coneguts deixen anar frases com “tots els funcionaris...” o bé “si treballessin a una empresa privada...”. I sí, em sento atacada, tot i que sé que les seves queixes no van per mi ni per les persones que com jo mateixa intentem treballar bé.
Sé que si faig vaga puc perjudicar alguns joves estudiants i les seves famílies i no ho vull fer. No em puc permetre guanyar impopularitat ni perdre el que em descomptarien per un dia de fer vaga.
Sí, sóc funcionària.
Sí, tinc una plaça fixa
Sí, teòricament no la puc perdre...
Però no sóc responsable de la disbauxa i incompetència del país, ni de la crisi econòmica. En canvi, algú ha decidit que seré dels primers a sofrir la retallada.

Malgrat tot, jo no en faré, de vaga.

Escorniflaire

diumenge, 6 de juny del 2010

Salt (multi)cultural

Dissabte vaig tenir l’oportunitat de comprovar la multiculturalitat de la població gironina de Salt. Vaig acompanyar la meva filla a jugar un partit de futbol a una barriada d’aquella població. La veritat és que havia sentit a parlar que s’hi acumulava molta immigració (segons dades oficials, el 40% de la població és immigrant) i que hi havia alguns problemes de convivència, malgrat que l’ajuntament va desmentir la idea de vincular les manifestacions de veïns, que van tenir lloc el passat febrer en contra de la inseguretat, amb la immigració.

La nostra puntualitat a l’hora d’arribar al camp, va permetre’ns fer una observació detallada de l’arribada de les jugadores locals, que vam seguir amb molta curiositat, ja que les jugadores arribaven més o menys uniformades amb els colors del club i se les veia d’ètnies molt diferents: africanes, centreamericanes, gitanes, magrebines, alguna que semblava del país (la minoria) i el que ens va sorprendre més: l’arribada de dues noies vestides amb el xandall de l’equip i amb el cap cobert per un vel negre. Com jugaran aquestes? –ens vam preguntar-.

Si les ètnies eren diferents, també ho eren les constitucions físiques, de manera que l’equip era força heterogeni. Malgrat la calor que feia dissabte a primera hora de la tarda, les dues jugadores esmentades van sortir al camp amb el cos totalment cobert (malles llargues i samarreta màniga llarga per sota la vestimenta del club) i amb el cabell cobert per una mena de casquet, que era l’adaptació esportiva del vel. A les jugadores i a l’afició visitants ens va sorprendre aquest fet que només havíem vist en alguna filmació de partits de futbol de seleccions de països com Iran. El partit es va jugar amb certa normalitat, les jugadores van respectar força les actuacions de l’àrbitre, tot i que hi havia algunes desavinences entre elles que es manifestaven en diferents llengües: àrab, brasiler i castellà, principalment. Val a dir que en el públic local s’hi endevinava un nivell de multiculturalitat similar al de les jugadores, fet que vam corroborar a la sortida del camp quan vam travessar el barri on ens trobàvem: botigues, bars i gent passejant de múltiple varietat racial.

Més endavant, vam coincidir amb una parella gironina que s’han fincat a Salt i ens explicaven que ells viuen en un sector de pisos nous on predomina la gent jove del país. Ens comentaven que la població és variada depenent del sector: al nucli antic de Salt, saltencs de tota la vida; als barris nous, parelles joves que han escollit Salt possiblement pel fet que l’habitatge és més assequible que a Girona, i a la resta del municipi, el popurri que hem descrit.

La combinació d’aquesta varietat de cultures ben segur que deu portar problemes de convivència i fer-ne la moderació no ha de ser gens fàcil.

Lamentablement, aquesta setmana Salt ha estat dues vegades notícia per la mort de dues dones a mans dels seus ex-marit, la primera, i company sentimental (se’n pot dir company?) la segona i només en un dels dos casos es tracta d’una família immigrant.

Nova societat, nous reptes, nous costums... Serem capaços d’adaptar-nos-hi?

Escorniflaire