dissabte, 19 de juliol del 2008

Una mare com tu

He llegit el llibre Una mare com tu, de Maria Mercè Roca. En acabar-lo m’he adonat que forma part d’una col·lecció de set títols que es diu Els 7 pecats capitals, en què 7 escriptores tracten a fons aquests temes. En concret, aquest tracta de l’enveja.

La veritat, és que llegint-lo m’han sorprès alguns pensaments que la filla té respecte a la mare (ja difunta) i que recorda com ha estat la relació entre elles durant la seva vida. En transcriuré algun:

“El meu turment sé que no són aquestes fotos grises adormides sinó les de més endavant, en color, quan la meva mare i jo estàvem juntes i vaig començar a afogar-me al seu costat” pàg. 19

“Era evident que no, però durant uns anys això va ser una de les meves obsessions: cada home que mostrava interès cap a tu per a mi era, o havia estat, un teu amant. Et volia promíscua, i la promíscua era jo” pàg. 31

“Mentre et feien la foto jo m’ho feia amb aquell metge, que va ser molt vulgar, i pensava en tu. No m’ho passava bé, suposo que ja ho endevinaves. Era molt jove, i només ho feia per fer-te mal. Al llit érem tres, tota una multitud, i era impossible concentrar-se i disfrutar. Per què em va tocar una mare com tu, si el món és ple de mares normals a les quals és possible superar?” pàg. 37

“El meu problema era que volia ser jo, treure-te’m de sobre, però en canvi no em vaig quedar a Barcelona sinó que vaig tornar a prop teu i em vaig muntar aquell estudi al barri vell...” pàg. 51 i 52

“Qualsevol cosa menys reconèixer el favor que em feies. Quan em vaig quedar sola em preguntava com sabies que estava en plena crisi, per què havies aparegut en aquell precís moment, de la mateixa manera que en els contes apareixen les fades o els àngels i salven els protagonistes que estan al límit de les seves fores...” pàg. 54

“I mentrestant em vaig quedar embarassada; no tenia xicot, ni feina, res no m’impedia haver avortat, només tu, sense saber-ho, perquè se’m va ocórrer, fixa’t, que l’embaràs de la teva filla soltera, sense pare conegut, seria una mena de taca en el teu expedient vital. Te’n donava les culpes i vaig tirar endavant perquè volia fer-te mal” pàg. 61

“Et necessitava perquè no m’imaginava que fos possible viure sense comparar-me amb tu, sense mirar-te, sense fer l’esforç constant de fingir, a què ja m’havia acostumat, per amagar als ulls de tothom que l’enveja que et tenia era tan forta que a vegades no em deixava ni respirar. I una bona manera de trencar amb tot això hauria estat marxar, però no vaig poder. I em vaig quedar i em vaig arruïnar la vida, jo tota sola, perquè tu no vas fer res, només ser com eres!" pàg. 61

“I tantes vegades que havia fantasiejat amb la teva desgràcia, fins i tot amb la teva mort, per poder-te compadir, un dia vas venir a casa per dir-me que t’acabaves de fer unes anàlisis i que tenies càncer. I no vaig saber què dir-te perquè tenia més por que tu...” pàg. 89

“A mesura que s’acostava el final, tants calmants et feien dir coses que a vegades no entenia. Però una vegada vas dir molt clar: Jo t’he fet molta nosa, oi?” pàg. 92

Aquest llibre m’ha fet pensar molt en com de complicades poden arribar a ser les relacions humanes, fins i tot entre persones que s’estimen, i en com pot una persona arribar a veure malaintenció en les accions d’un ser proper a ella que actua sense voler-li fer cap mal.

Escorniflaire
Juliol de 2008

dijous, 3 de juliol del 2008

Els fills es fan grans

Diria que hi ha moltes maneres d’adonar-se que els fills es fan grans com també hi ha molts llocs per fer-ho: uns se n’adonen al bany, d’altres a la cuina, d’altres al carrer i d’altres a l’escola.

Alguns pares de noies diuen que s’han fet grans el dia que quan van al supermercat se’ls fa més difícil comprar compreses i al carro n’hi apareixen de totes formes i colors: normals, amb ales, de dia, de nit...

D’altres, pares de nois especialment, es veu que ho noten quan han de duplicar o triplicar la quantitat de pasta, de patates o d’arròs a l’hora de fer el dinar. És que es veu que els nens quan es creixen mengen tant!

Un amic meu m’explicava que un dia, mentre s’afaitava, intentant arribar a tots els racons de la seva barba amb la Gillette, va veure reflectit al mirall, al seu costat, un noi que també s’afaitava: ­–Òndia, si aquest és el meu fill!

Un altre m’explicava que se’n va adonar el dia que tot mirant un partit de futbol, va trobar-se assegut al seu costat, al sofà del menjador, un noi escabellat i camallarg, amb un llamp de peus calçats amb uns keds pringosos que reposaven sobre la tauleta del menjador i que, amb una birra a la mà, celebrava cada gol de l’equip contrari. Aquell noiot escabellat i estrafolari era el xicot de la seva filla. La nena s’havia fet gran.

Podríem esmentar maneres i maneres d’adonar-se d’aquest fet. En trobaríem de més gracioses que d’altres. Cada casa és un món i tothom se’n surt com pot.

De totes maneres, em permeto fer un matís i dir que algun dels casos explicats tracten de com veuen alguns pares que els fills creixen, però algunes d’aquestes anècdotes expliquen més aviat que els fills s’han fet grossos, cosa que no vol pas dir que s’hagin fet grans.

Jo crec que ens adonem que els fills s’estan fent grans quan veiem que la visió que tenen de nosaltres ha canviat, Quan notem que els fills ens veuen despullats d’aquella disfressa d’herois amb la qual ens veien mentre ells eren infants i quan notem que per ells hem passat a ser uns pobres desgraciats que no fem més que portar-los la contrària i que sembla que ens entestem a fer-los la punyeta, a omplir la seva vida de privacions, dubtes, entrebancs... I si ens adonem que noten que hem passat a ser persones senzilles, que hem fet el que hem pogut i que tenim les mateixes misèries i decepcions que experimenten ells, llavors sí que realment els fills se’ns estan fent grans.

La vida, però dóna moltes voltes, i aquesta visió que poden tenir els fills també pot ser que evolucioni. Amb una mica de sort, la balança torna a decantar i s’arriba a un equilibri per les dues parts: ni tot és tant blanc ni tot es tant negre.

Escorniflaire