dimecres, 25 de setembre del 2019

SDRC i situacions administratives - I (DSR – 52)


Després de les dues entrades anteriors que, coincidint amb el període de vacances estivals, he dedicat a la història familiar, reprenc aquesta sèrie dedicada a la SDRC / DSR. Per fer-ho he triat un assumpte una mica complex i no sé si em sabré explicar prou bé. Es tracta de les incapacitats. Alerta que no ens confonguem entre incapacitat i discapacitat, tema tractat anteriorment (enllaç).
Si en un post de fa uns divuit mesos reproduïa algunes de les expressions que la gent acostuma a dir a una persona que està passant per una situació de baixa llarga (enllaç), ara vull parlar d’aquesta situació des de la perspectiva de la persona afectada.   
Les persones laboralment actives, és a dir que treballem, quan topem amb un problema de salut, tenim dret a demanar la incapacitat temporal (IT d’ara endavant), situació que popularment, es coneix com a “baixa”. En un moment o altre de la vida laboral, qui més qui menys s’ha trobat alguna vegada en aquesta situació, per un accident, una malaltia, una intervenció, etc. En aquest cas, es tracta d’anar a la consulta del nostre metge de capçalera (especialista en Medicina Familiar i Comunitària), explicar-li què ens passa i, si ho creu convenient, ens farà la baixa, és a dir, el comunicat d’IT, document que justifica la nostra absència al lloc de treball a partir d’aquell moment.
Depenent de la durada de la nostra indisposició o del motiu de la IT, haurem de tornar a la consulta -o no- per recollir els següents comunicats de continuació d’IT, coneguts popularment com “els partes”. El nostre doctor, que ens pot haver prescrit algun medicament i/o ens pot haver derivat a un metge d’una altra especialitat, ens donarà les instruccions corresponents, ja que els terminis i els procediments van canviant amb el temps.
En la majoria d’IT, en poc temps es produeix la millora o recuperació, fet que suposa l’alta mèdica, és a dir, el metge de capçalera estén el comunicat d’alta per tal que el dia següent ens reincorporem al nostre lloc de treball.
Unes angines, una lumbàlgia, una contractura o un queixal del seny infectat, suposen uns vuit, deu o quinze dies de baixa; una intervenció d’hèrnia, una colecistectomia o una apendicitis, uns trenta, quaranta o seixanta dies a tot estirar; altres malalties o algunes intervencions de traumatologia poden suposar períodes d’IT una mica més llargs.  
Fins fa un parell d’anys, les baixes que havia tingut havien estat de curta durada, llevat dels dos parts en què vaig poder gaudir (GAUDIR en majúscula) de les setze setmanes de permís per maternitat que em corresponien en aquell moment. Val a dir que el pare disposava d’un permís de dos dies (2 dies, és a dir 48 hores!).
Fins que no vaig topar amb la SDRC, DSR, la Distròfia Simpàtico Reflexa, els Sudeck o el Tío Sudeck  (com l’anomena una companya de fatigues) no havia necessitat un període d’IT llarg, per tant, desconeixia què passa quan la baixa s’allarga més del que estava previst.
Sense més coneixements de dret laboral que els que adquirit al llarg de la meva vida com a treballadora (primer del sector privat i després del públic) i donant per fet que desconec la normativa que regeix les relacions laborals i la Seguretat Social (d’ara endavant SS), en alguna de les properes entrades intentaré explicar què suposa per al treballador una baixa de les que s’anomenen “llargues”. Per fer-ho, em centraré en el “règim comú”, és a dir, els casos que depenen de la SS. Els que em coneixeu personalment potser trobeu estrany que essent funcionària em centri en el règim general. Doncs, sí, sóc funcionària de la Generalitat de Catalunya i, com la majoria de treballadors, depenc de la SS.
Hi ha qui considera que la situació d’alta, d’incapacitat temporal o d’incapacitat permanent (IP d’ara endavant) són només situacions administratives. Segurament tenen part de raó, però aquesta situació genera una sensació de desconeixement, d’impotència o fins i tot d’abandonament que, sumada al dolor físic del pacient, fa que el problema es faci més gran. Per això penso que cal parlar-ne i properament intentaré explicar de forma resumida el periple que suposa trobar-se amb un problema de salut que suposi una baixa llarga.
Adriana, 25 de setembre de 2019
DSR - 52



dijous, 12 de setembre del 2019

Una visita als nostres orígens (II)

Si en l’entrada anterior Una visita als nostres orígens (I), parlava del llibre “Llongarriu de la Vall del Bac” i d’en Joan Longarrriu, el primer Llongarriu que tenim documentat per mitjà d’uns capítols matrimonials signats el desembre de 1576, avui és el torn dels indrets d’on procedim.
Aquest estiu he tingut la possibilitat de visitar dos dels llocs que s’esmenten al llibre del pare, com a referències dels orígens dels Llongarriu.

Vilallonga, Villelongue o Vilalonca
L’actual poble de Villelongue o Vilalonca (en occità gascó) es troba situat al districte d’Argelès-Gazost, al departament dels Alts Pirineus. El seu nom és derivat del llatí, fet poc freqüent en els pobles del voltant, els noms dels quals són derivats del Bigourdàn, dialecte local de l’Occità. Aquest nom es deriva d’una pairalia situada a la part baixa del poble, en una zona coneguda com “Les Longues”. Qui sap si això també té a veure amb l’origen del nostre cognom.
En el seu terme s’hi troben alguns monuments destacables: l’església de Sant Martí, la capella de Santa Caterina, al veïnat d’Ortiac, Sant Orens en Lavedan, antic monestir, ara en ruïnes, així com nombrosos molins al llarg del riu Isaby
L’any 2012 s’hi comptaven 294 habitatges, dels quals aproximadament un 60% eren vivendes principals, un 35% segones residències i un 4% allotjaments turístics (Vikipedia). Ara bé, per l’ambient que es veia al poble, crec que actualment els allotjaments turístics i les segones residències deuen superar amb escreix les primeres vivendes. Pel poble hi passen uns quants senders senyalitzats per fer a peu.
En la visita que hi vam fer ens va sorprendre el contrast entre algunes cases molt velles o abandonades i altres molt arranjades amb uns jardins frondosos i molt ben cuidats. El veïnat d’Ortiac (molt petit) es troba en una situació privilegiada amb vistes sobre el poble i la vall; la seva ermita, de Santa Caterina, que conserva un petit retaule original, és una preciositat.
Una curiositat que vam veure al poble és un dispensador de pa, suposo que de les típiques i poc agraciades “baguettes” que són tan populars com consumides al país veí.

El Llac d’Isaby
Es troba situat a uns 1.500 m d’altitud, envoltat d’uns quants cims: Pic de Barran (1.982 m), Soum de Siarrouse (2.018 m) i Pène Lounque (2.321 m), i a l’oest i relativament a prop del Midi de Bigorre (2.877 m). És un indret concorregut per pescadors i excursionistes i, a l’hivern, pels amants de les rutes amb raquetes de neu.
Tot i que hi ha camins que hi pugen des de Villelongue, actualment, el seu principal accés és des d’Hautacam, una estació d’esquí situada a la cota 1.560, coneguda també pels amants del ciclisme perquè hi ha finalitzat diverses vegades alguna de les etapes del Tour de França.
Pel que sembla, la pujada a Hautacam ofereix unes vistes espectaculars sobre la Vall d’Argelès-Gazost i la passejada fins al Llac d’Isaby, unes panoràmiques fantàstiques dels cims que l’envolten. Dic “pel que sembla”, perquè vam ensopegar amb no gaire bon temps i vam fer aquest passeig sota una espessa boira pixanera, que ens va deixar ben molls i no ens permetia veure més enllà del bestiar que pasturava en aquell tocom.
En resum, una passejada d’uns 8 km entre anada i tornada, molt fàcil i apta per a tothom, ja que té molt poc desnivell (150 m). Això no obstant, nosaltres vam tenir sort de portar el GPS i seguir el track, perquè amb tanta boira potser no l’hauríem trobat.  
La boira i la humitat em van fer pensar en com de dures devien ser les condicions de vida dels pagesos d’aquella zona, sobretot a l’hivern, més de quatre-cents anys enrere. Per això, tal com va fer el pare en el pròleg del llibre, vull dedicar un afectuós record als meus avantpassats, perquè cal recordar els orígens per mantenir la identitat i perquè som el que som gràcies a allò que van ser i allò que van fer els nostres antecessors, gràcies a les nostres circumstàncies i als aprenentatges que hem fet pel camí.  
Poc es podien imaginar, els vells Longarriu -en Miquel i la Joana-, la fortuna que faria el seu fill Joan instal·lant-se a la Vall del Bac, una de les valls més idíl·liques del Prepirineu, on han nascut, crescut i viscut onze generacions. Com no es podrien imaginar ni la gran descendència que tindrien ni que entrat el segle XXI, encara ens recordaríem d’ells.
Molts anys de recordança!

Un carrer de Villelongue
Entrada del poble per la part superior

L'església de Sant Martí


Cementiri de Villelongue

Veïnat d'Ortiac amb l'ermita de Santa Caterina

Ermita de Santa Caterina d'Ortiac (en obres)

Retaule original esculpit en fusta

Veïnat d'Ortiac, un bon mirador sobre el poble i la vall



Un raconet d'Ortiac

 


Ovelles pasturant camí del Llac d'Isaby

El Llac d'Isaby sota la boira