dilluns, 24 de març de 2014

De les taronges i maneres de pelar-les (entreteniments a taula III)

L’article de l’Empar Moliné a la contraportada de l’Ara titulat Kiwis i arròs basmati[1] em va fer reflexionar fins al punt de preocupar-me. Explica la seva conversa amb una pagesa que li deia que no surt a compte collir les taronges i les mandarines.  Per això, a casa seva, han arrencat els tarongers i els mandariners i han plantat kiwis “No hi fa res que aquesta sigui terra de taronges i mandarines i que, en canvi, no sigui terra de kiwis. Els kiwis estan de moda: als anuncis diuen que “tenen més vitamina C que les taronges”.
Ai caram! Com que estan de moda, allà on tota la vida s’hi havien cultivat tarongers ara hi farem kiwis. El que compta és si surt a compte i no pas si el clima i el terreny són els adequats. Continua dient que ara les taronges vénen de Turquia, que són més barates. “Sí, esclar, no són tan gustoses, però és que avui dia, si algú vol taronges, és per fer suc”.
Doncs ja ho sabeu, ara toca comprar les taronges de Turquia –o de vés a saber on-. Total, sí són per fer suc! Suposo que aquestes taronges “de fer suc” que esmenta la pagesa són les que es presenten envasades en bosses de malla a un preu molt assequible i que,  un cop haurem llençat les que es floriran i les que quedaran pansides, el preu del quilo de fruita aprofitable no tindrà res a veure amb el preu de compra. Per no parlar del gust que acaba tenint el suc que podem fer amb les taronges supervivents. Deu ser el gust del suc de taronja globalitzat.
Acabo amb aquell article, esmentant-ne un altre fragment: “Saps què passa? Que la gent no vol taronges perquè costen de pelar i taquen”.
La meva àvia deia “pela la poma al teu amic i el préssec al teu enemic”. La pela de la poma es considerava nociva, mentre que la del préssec, beneficiosa per la nostra salut. Suposo que això devia ser quan la fruita no portava productes químics. No recordo cap dita sobre la conveniència de pelar –o no- les taronges, però no conec ningú que se’n mengi la pela, llevat d’algunes confitures.
La taronja, fruita de consum bàsicament hivernal, de polpa dolça i gustosa, és una menja que ens l’hem –o ens l’han- de pelar. I qui malpensi, que el cap li caigui!
Com he esmentat altres vegades, a casa meva, teníem el costum d’entretenir-nos amb moltes coses, i amb la fruita també. Si fa dies vaig parlar de diverses maneres de pelar un plàtan. Avui els toca a les taronges. Vegem alguns exemples que recordo:
Saber amb qui ens casaríem. Amb un ganivet calia anar pelant la taronja procurant aconseguir una única i llarga tira. Després, alçant el braç la llençàvem damunt de la taula. La pela, en caure, adoptava la forma de la inicial del nom de la persona amb qui de grans ens casaríem. He de dir que, per la forma de la taronja, la pela quedava força caragolada, per tant era fàcil que sortís alguna lletra amb formes arrodonides, tipus “S”, “O” o “J”. La innocència feia miracles i hi podíem arribar a veure una inicial que ningú més no veia.




Pela de taronja en una sola tira
Per comptar els monjos
Endevinar els monjos que sortirien. Calia arrencar “el mugró” de la taronja i comptar els compartiments que hi havia a la rodoneta que quedava al seu lloc i, com si es tractés d’un truc de màgia, endevinar quants monjos hi havia. He de dir que ara que les taronges no tenen ni fillols ni monjos bessons, seria més fàcil d’encertar-ho, si no fos perquè la vista ja no és la que era!
Deixar la pela buida. Traient el casquet superior i marcant amb talls verticals la pela, podíem aconseguir treure la taronja deixant la pela d’una sola peça, de manera que, si hi tornàvem a posar el casquet, ens quedava una taronja gairebé intacta, només que era buida de contingut. Es tractava de tornar la “falsa taronja” a la fruitera i esperar que el pare -que a vegades dinava més tard- volgués una taronja per postres. De fet, davant la nostra insistència, no tenia més remei que triar aquella taronja i fer veure que se sorprenia pel fet que fos buida.
Fern-ne suc. Era una pràctica molt poc habitual en una família tan nombrosa i amb un espremedor manual. Més aviat era una excepció i per beneficiar-se’n calia estar malalt o desganat. 
A rodanxes i amb sucre. Aquesta era la manera com la mare ens arreglava curosament les taronges primerenques per evitar que rondinéssim per la seva acidesa.

Pela de taronja i taronja amb "camiseta"

Hi ha moltes altres maneres de pelar una taronja: arrencant la pela desordenadament  amb les mans o amb les dents; amb forquilla i ganivet sense tocar ni la pela ni la polpa; partida per la meitat i xuclant-ne el suc; tallada a octaus sense pelar tal i com es dóna a les competicions o marxes esportives... Sigui quina sigui la manera com es pela la taronja, calia evitar deixar-hi “la camiseta” –ara en dic samarreta-, que és la pela blanca que es troba sota la pela taronja  cosa que no ens agradava gens.
Ara bé, les taronges tenien encara dos entreteniments més: l’etiqueta i el paper.
D’etiqueta, en portaven les taronges de marca (Ber, Gozalbo, Navel...), però no pas totes. Ens podíem discutir per l’etiqueta d’una taronja que solia acabar plantificada al front de qui l’aconseguia.

Papers d'embolcallar taronges
El paper. Algunes taronges anaven embolcades amb un paper fi amb la marca impresa i que les embolcallava curosament acabant amb les puntes de paper sobrant caragolades als dos extrems. En una caixa de taronges, n’hi havia poques d’embolcades; per tant, encara era difícil aconseguir-ne una. Si teníem la sort de fer-nos amb la peça embolcada, calia descargolar, amb compte, les puntes del paper i separar-lo de la taronja. Després s’havia d’allisar per treure’n les arrugues. Es posava ben tibat damunt d’un got i amb una mà l’aguantàvem. Amb un escuradents, amb l’altra mà l’anàvem foradant mentre fèiem musiqueta -com si fos una simbomba- i fins que aconseguíem la rodona perfecta o la forma desitjada.
M’he estès molt explicant maneres de pelar les taronges, però encara m’he quedat curta. Si busqueu a Internet, trobareu infinites i curioses maneres de pelar i presentar les taronges. Avui, a l’hora de les postres, he optat per una que jo desconeixia i que vaig trobar curiosa. Potser és una mica obscena, però resulta prou divertida. La veureu en les fotografies següents:


Homenet extret de la taronja



Taronja després d'extreure'n l'homenet


 [1] http://www.ara.cat/premium/opinio/Kiwis-arros-basmati_0_1087091292.html

divendres, 21 de març de 2014

Vint més tres fan vint-i-tres

L’inexorable pas del temps omple els nostres dies de vivències de tots colors i per a tots els gustos: històries banals, experiències interessants, estones irrepetibles... que juntes conformen la crònica de la nostra vida.
Entre els fets més destacables de la meva història personal, hi ha el fet d’haver estat mare dues vegades. De mare, no se’n neix. De mare, no se n’és per obligació (almenys en el lloc i el moment que m’ha tocat viure). De ser mare no se’n sap ni se n’ensenya. De mare, simplement, se n’és.
Sovint costa decidir-se a ser-ne, de mare, ja que la maternitat està envoltada d’una aurèola de dubtes, incògnites i pors. Superada aquesta fase, el projecte és tan engrescador com difícil i, alhora, agraït. 
Ser mare permet viure l’experiència amb tanta dedicació com volem, ja que hi podem destinar fins a cada segon de cada minut de cada hora de cada dia de cada setmana de la nova vida. I sovint quan ho fem no n’esperem res a canvi –o sí?-. I, com en tantes altres coses que hi ha que no estan escrites enlloc, exercim de mares espontàniament i amb sentit comú, esperant encertar-la.  



Avui, que fa vint-i-tres anys que vaig parir per primer cop, mentre em vénen al cap les millors imatges d’aquests anys,  felicito la meva filla gran, felicito la seva germana, felicito el seu pare i em felicito a mi, que sóc la mare que la va parir.
Per tots els moments que hem viscut i per tots els que encara han de venir, per molts anys, Alba!
I perquè vint més tres fan vint-i-tres, us deixo l’enllaç del que vaig escriure avui fa tres anys:

dimecres, 5 de març de 2014

Parlant del dijous llarder...

Vaig més tard que l’amic i coetani Josep Ferrés que tres dies després de dijous gras va explicar els dijous llarders de la seva infància. Per ell i la seva família era un gran dia, amb celebració familiar i -si calia- amb justificant per sortir abans d’hora de classe. És evident que a can Ferrés era festa assenyalada. http://el-led-vermell.blogspot.com/2014/03/dijous-llarder.html
Jo no recordo la celebració familiar del dijous llarder durant la meva infància. Sí que recordo que menjàvem coca de llardons de la fleca del barri i, de més gran, la típica coca de can Carbasseres. 
Del que sí que tinc records d’infància és de la celebració escolar del dijous llarder. A les monges, anàvem als Pins. Els Pins era una petita pineda a tocar del pati del Cor de Maria, on els dies normals no teníem accés. Anar als Pins era tot un esdeveniment, encara que no ens calia ni travessar el carrer.
El dijous llarder, el meu berenar consistia en un panet amb botifarra d’ou. Aquell dia els extres eren permesos: un paquet de ganxitos (poc nostrat, ho reconec) i una cantimplora amb beguda amb gas (segurament Fanta de llimona).
No tinc cap record d’aquella època del Carnaval i diria que a començament dels anys setanta no se’n parlava. Per tant, aquella era l’última tarda festiva abans d’enfilar la quaresma que començava el dimecres de cendra, continuava amb set setmanes en què el divendres fèiem magre (abstinència de menjar carn) i els adults també dejuni, i arribava fins a Setmana Santa amb les privacions que comportava i les celebracions religioses que corresponien.
Anar als Pins era més que un berenar de dijous llarder: era un dia de joc lliure i d’espontaneïtat. Joc lliure fins a cert punt: al cavall fort no hi podíem jugar! De l’espontaneïtat en parlaré tot seguit.
Fent ús de la meva naturalitat vaig explicar l’acudit d’aquella senyora que havia perdut el seu gos que es deia ni més ni menys que “Mis tetas”. Es veu que la dona va trobar un guàrdia civil i li va dir: - Ha visto usted “Mis tetas”?-. L’agent li va respondre: -No pero me gustaria verlas-.
Ai las! Una nena em delata, se’m planta la monja al davant i m'etziba el càstig. No sé si ja m’havia menjat el panet i els ganxitos ni si em quedava Fanta a la cantimplora, però sé que vaig acabar la tarda tota sola en un racó dels Pins.
Una anècdota que té més a veure amb la interpretació que vaig fer d’aquella aparença de permissivitat i ambient festiu que no pas amb la celebració del dijous llarder.
I jo què hi sabia si tot just tenia set o vuit anys!

Espontaneïtat infantil