dimecres, 31 d’agost del 2016

Adéu agost

Falten poques hores perquè s’acabi l’últim dia d’agost, un mes que té més d’insòlit que no pas de corrent. I, com a màxim exponent del període estival de vacances, l’agost és un dels mesos més esperats i peculiars.
L’agost és el mes de les cues. Fem cua per entrar a un lloc turístic, però també en fem per anar a comprar el pa, la carn o la fruita, ja que la meitat de les fleques, carnisseries o fruiteries són tancades.
L’agost és un mes de contrastos. Contrast entre la buidor dels carrers de les grans ciutats i l’ocupació d’alguns indrets turístics. Contrast entre els mòdics preus de les últimes rebaixes i els imports desmesurats que s’arriben a pagar per una consumició en algun destí turístic. Contrast entre la tranquil·litat que hom anhela i el neguit que acaba tenint. Contrast entre la fresca que tothom busca i la calor que finalment passa. Contrast entre l’ostentació de les vacances d’uns i la precarietat laboral d’altres. Contrast entre la joia de qui gaudeix del millor moment de la seva vida i qui viu el que ja sap que serà el seu darrer estiu.  
Amb les seves particularitats, però, l’agost és un mes molt productiu. És el mes dels amors d’estiu, de les tertúlies a la fresca i dels instants que voldríem congelar, abans que vagin a parar en aquell lloc amagat entre el cor i el fons del mar, fins que un estímul els faci emergir en forma de record personal embolcallat de la nostàlgia i amb una llaçada d’enyor.


I parlant d’enyor, abans d’acabar el dia, vull recuperar l’estampa d’aquelles tardes del trenta-u d’agost. Tardes de pa amb tomata amb embotit, de coca amb xocolata i de felicitacions a “l’avi Ramon el més guapo del món” –com deia la mare al pare per tocar-li el voraviu-. Aquelles tardes de pares vigorosos, de fills sans i estalvis i de néts enèrgics i belluguets. Tardes de quan hi érem tots i que tan sovint trobo a faltar. L’enrenou que generava aquella informal trobada familiar marcava el final de les vacances i, si coincidia amb el pas de les cigonyes, també el final de l’estiu.
Ara sí que, preparant la llista de bons propòsits pel curs que aviat comença, ja puc girar el full del calendari. 

diumenge, 28 d’agost del 2016

A tall de comiat

Begetina de naixement i olotina d’adopció, passava els hiverns a Olot, tot i que trobava més saludable el clima de Beget, més sec que el de la plana olotina. Els migdies d’hivern, era fàcil trobar-la, acompanyada d’un parell de gossos bordissencs, a redós de l’ermita de la Salut de la Moixina on donava conversa als caminants que passejaven per aquells tocoms, mentre ella feia una pausa en els seus quefers.
Conversadora afable, gaudia enraonant i sovint recordàvem que la seva mare i els meus pares s’havien conegut a l’Institut Elemental de Segon Ensenyament, aleshores situat a la Plaça del Carme d’Olot on, corroborant el lligam comarcal natural, alguns joves de Rocabruna i Beget venien a cursar els seus estudis secundaris.
Aquella coincidència acadèmica havia derivat en una amistat que va perdurar en el temps. Per això, un cop l’any, anàvem a Can Jeroni on ens sentíem afofolats per l’hospitalitat vigorosa de la Teresa, la calma de la Rosa i la parsimònia d’en Joan (en Jeroni) que, darrere la barra, enraonava de tot i de res mentre preparava els cafès. Tots tres regentaven aquell petit hostal que ocupava la planta baixa de Cal Sastre, aquella casa gran i freda, situada a tocar de la riera, on també llogaven algunes habitacions que no havien de menester, esdevenint així pioners d’allò que amb el pas dels anys acabaria essent el turisme rural.
A vegades he pensat que el tancament de Can Jeroni i l’òbit dels seus pares van deixar la Rosa desplaçada del seu entorn natural i que, potser, això va accelerar el seu deteriorament físic i posterior envelliment. Però, malgrat les seves afectacions musculoesquelètiques, tenia prou energia i era fàcil trobar-la empenyent el seu carretó prop del rec de Revell traginant cendra, fuiaca o altres deixies per fer-ne formigó que escampava als horts que menava.
Reconeixia i admirava la vàlua i la capacitat de persones com el meu pare o alguns begetins il·lustres, que havien sabut recollir i tansmetre costums del món rural garrotxí. “No en podem pas ser tots de savis” deia sabent-se volgudament humil i pagesa.  
Rosa, que la teva senzillesa i bonhomia acompanyin el teu esperit lliure en el seu destí. I que descansis en pau!

La Salut de la Moixina on era fàcil
trobar la Rosa

A la porta de Cal Sastre o Can Jeroni. Beget, 1992


dissabte, 27 d’agost del 2016

Sobre troballes i recompenses

Uns avis retornen una cartera amb 600 euros a un veí de Vic i els obsequia amb una llonganissa aquest és el titular d’una notícia tan mancada de contingut com moltes de les que –si tot va bé- es publiquen a l’estiu. Mentre la llegia, buscant què hi ha d’especial en els fets que s’hi narren, m’he preguntat “I la notícia?”. Perquè, ben mirat, quina és la notícia? La quantitat de diners que contenia la cartera? L’edat dels que la van trobar? El valor de la recompensa, inferior a l’1% dels diners que contenia?... Els comentaris dels lectors titllen el propietari de ranci i donen per suposat que la recompensa hauria d’haver estat molt més valuosa que una llonganissa.
Trobar un objecte perdut i voler-lo tornar al seu propietari em sembla allò més normal. I al capdamunt de la llista de motius per fer-ho, hi posaria la satisfacció personal del trobador pensant com en deu ser d’important per al perdedor recuperar el seu objecte –més o menys valuós-. Més avall, entre altres raons hi hauria l’“avui per tu, demà per mi”. Però potser no cal tenir una llista de motius, sinó actuar amb espontaneïtat i bona fe.  
Un capvespre de primers de juliol vaig pujar al Taga per gaudir de la posta de sol i, una mica apartat del camí –sí, sí, anava a fer un pipí-, vaig trobar un mòbil a terra. Sense pensar-m’hi gens el vaig recollir. Un cop a casa van sorgir els dubtes: que com ho faria per comunicar-me amb la persona propietària del mòbil, que si portar-lo a la policia suposava dipositar-lo a la caixa on s’acumulen els objectes perduts que mai no es recullen, que si carregant-lo aconseguiria arribar a la llista de contactes o de trucades recents i trobaria un número on trucar, que si deixant-lo endollat potser una trucada entrant em permetria fer saber que aquell mòbil era a les meves mans... Sant google no donava resposta a les cerques que hi vaig fer. El hashtag #Taga posat a Facebook  i a Instagram tampoc. Vaig acabar deixant el mòbil arraconat en una estanteria de casa.

Cim del Taga el capvespre de la troballa
Aquesta setmana, posant ordre als meus arxius digitals, amb un adaptador de tarja microsd a les mans, m’he decidit a extreure la tarja de memòria d’aquell mòbil per mirar si el contingut em donava alguna pista. Amb la sensació d’estar violant la intimitat personal de la seva propietària, em vaig sentir tan malament com si acabés de col·locar una càmera oculta a l’habitació d’algú.
A la targeta hi havia el que hi ha a la majoria de mòbils: fotografies amb valor personal i poca cosa més. Però de sobte vaig veure un document que deia “currículum”. Després de dubtar un moment de si obrir-lo era moralment correcte, finalment ho vaig fer i vaig trobar la solució al meu problema: el correu electrònic i el número de telèfon que em permetien contactar amb la propietària. Mitja horeta després una veu agraïda m’ajudava a reconstruir la història: havien perdut el mòbil el dia 19 de juny al cim del Taga on havia estat a sol i serena fins el 2 de juliol.
Avui, 69 dies després de la pèrdua, i 56 després de la troballa, he tornat el mòbil a la seva propietària. I com a recompensa he obtingut el seu agraïment i, per damunt de tot, la gran satisfacció personal de saber que he fet el que havia de fer.

divendres, 26 d’agost del 2016

I tu, destil·les o maceres?

Ahir es va presentar, a Olot, la Gin Volcanic, una ginebra destil·lada amb pedres volcàniques i macerada amb herbes de les que es fan servir per fer la Ratafia. L’acte de presentació va comptar amb la presència d’Empar Moliner, escriptora i comentarista mediàtica, experta en enologia que, amb el to desenfadat i irònic que la caracteritza, va fer referència a algunes particularitats vulcano-garrotxines i va enaltir les qualitats de la Gin Volcanic. Desitjo molta sort a les empreses garrotxines que han tingut aquesta iniciativa.
Després dels parlaments dels productors i de l’alcalde, tots els assistents, que no érem pocs, vam ser obsequiats amb un gintònic -sí, sí, un llamp de gintònic per a cada un- acompanyat de tortell i fuet –productes ben bé d’Olot- per fer coixí. I al cim del Volcà Montsacopa –per cert, estaria bé tenir en compte aquest espai per fer-hi algun concertillu els dies de festa major-, envalentonats pel combinat que teníem a les mans, ens fèiem els entesos i ens sentíem capacitats per opinar sobre la ginebra que acabava de néixer i que teníem l’honor de tastar barrejada amb gel i molta tònica.



El gintònic torna a viure una època daurada i té més adeptes que mai. Reconec el valor tan sociabilitzador com embriagador d’aquest combinat, però no en parlaré com a còctel agradable al meu paladar. Des de la meva modesta i poc valuosa opinió, trobo que l’amargor de la tònica, predomina en la barreja i, més que potenciar-la, oculta l’aroma de la ginebra –per cert, moltes vegades caríssima!-.
Envalentonats com estàvem pel gintònic que anàvem consumint, en el cercle en què em trobava es va generar un dubte entorn als mots “destil·lació” i “maceració”. Jo, que em reconec poc entesa en aquestes matèries –sóc més de “vi de la casa amb gasosa”, que no pas de “vi del car”!-, amb el meu saber pagesívol, originari de la Vall del Bac, del qual em sento orgullosament hereva, vaig intentar explicar que macerar és fer que alguns elements impregnin, amb la seva aroma, el líquid que els conté; destil·lar, en canvi, consisteix a extreure la part “separable” d’un líquid mitjançant una tècnica concreta. En resum: la “maceració” és “barrejar” i la “destil·lació” és “separar”.
Així doncs, en el procés casolà o tradicional d’elaboració de ratafia, per exemple, hi intervenen de forma complementària ambdós processos: la destil·lació –que es fa a les destil·leries- i que és el procediment emprat per obtenir l’aiguardent, i la maceració que es produeix a base de deixar reposar a sol i serena les nous verdes i les herbes en l’aiguardent.
Elaboració de ratafia casolana (Oix 2009)
Les meves paraules una vegada més van ser posades en dubte, es van difuminar entre la música de fons i el dringar dels glaçons i es van evaporar amb l’essència del gin(tònic). Unes hores més tard, després d’un son reparador, la vàlua i la simplicitat d’aquelles paraules ha estat més ben valorada.
Ara que ja no som a Sant Francesc i no tenim el gintònic a la mà, com qui respon la típica pregunta de l’inici del ball, puc dir que “jo sóc més de macerar que no pas de destil·lar”. 
I, ara que ja ho sabeu, si encara us interessa, podem ballar plegats per allargar aquest capvespre d’estiu!

dissabte, 20 d’agost del 2016

Ens ha costat déu i ajuda arribar fins aquí...

Era un dia qualsevol d’un mes qualsevol d’un any qualsevol –o no-. Sabedors que la signatura d’aquell compromís no els faria millors persones i no els augurava una relació més satisfactòria ni més duradora, sortien junts de casa seva amb més puntualitat que convenciment en l’acte que anaven a protagonitzar.
Asseguts en un banc de fusta on el dia abans potser hi havia estat un lladre, un estafador o un conductor que havia provocat un accident, escoltaven aquells textos, tan legals com mancats de romanticisme, que els recordaven les obligacions conjugals que acceptaven amb la signatura d’aquell contracte indefinit –o no-. 

Sota l’atenta mirada dels pocs assistents i amb el poc convenciment que aquella cerimònia contribuís a fer d’ells un matrimoni com cal, van deixar anar uns tímids “sí, vull” que els convertien en marit i muller.
Aquell va ser un enllaç sense vestit de núvia, ni padrí, ni ram, ni anells... Tan poc convencional com la vida que desitjaven tirar endavant aquella parella de joves que érem tu i jo, aquell dilluns vint d’agost d’avui fa trenta-dos anys.
Ara jo me’l miro i m'espanto no fos que es canses de mi, ens ha costat déu i ajuda arribar fins aquí.



[...]
Ella no deixa que em rasqui quan em piquen els mosquits,
ens ha costat deu i ajuda arribar fins aquí.
Ella és reina de les festes, jo sóc un home avorrit,
i ens ha costat déu i ajuda arribar fins aquí.
Jo la miro i m'espanto no fos que es canses de mi,
ens ha costat deu i ajuda arribar fins aquí.
(fragment de la lletra de la cançó Corrandes de la parella estable del grup Manel)


dimarts, 16 d’agost del 2016

La filla de la neu

La Filla de la neu relata les històries entrellaçades de tres personatges: el narrador, que arrossega el llast d’un trencament recent; l’Enric, un enginyer que treballa en la construcció del Cremallera de Núria (1928 - 1931), i la Joana, que és la principal protagonista d’aquesta novel·la.
La Joana, una noia de pagès, filla de Ribes de Freser, que des de ben jove treballa de cambrera a l’hostatgeria de Núria, gràcies al seu tarannà inquiet esdevé una esquiadora pionera que acaba fent de monitora d’esquí abans que la seva vida la porti a deixar el santuari.
El llibre no és una novel·la històrica, però situa els fets en el context corresponent. Amb història d’amor inclosa, explica molts detalls de la construcció del cremallera de Núria alhora que incorpora vocabulari de muntanya (canamillana, terregalls, gavet...) i la descripció de la vida de pastors i altres costums del món rural. I com que no tot són flors i violes,  inclou la descripció d’una mala experiència que Joana pateix a Sallagosa en mans d’un gendarme i una trama de corrupció d’algú que infla la compra de material de construcció de les obres del túnel. Una novel·la passadora que m'ha enganxat. Llegir-la m’ha fet passar molt bones estones.  

La meva afició a la muntanya i el fet que en el moment d’acabar de llegir el llibre em trobi a Sallagosa, han fet que m’hagi cridat especialment l’atenció el capítol que descriu com la Joana ajuda dues dones alsacianes, que fugen de la persecució nazi, a passar de Sallagosa a Núria, des d’on podran arribar a Barcelona. M’he llegit i rellegit aquest capítol i, amb un mapa al davant i la memòria d’alguna caminada ben present, he intentat imaginar com n’havia de ser de dura i arriscada la vida dels passadors.
Una nit de ple hivern de l’any 1941, la Joana surt sola de Núria, travessa la carena pel Coll de Finestrelles i baixa pel Circ de la Culassa i el Coll de la Segalera. Al fons brillaven unes quantes llums: eren les cases d’Err, sobre el pla, i Llívia més amunt. Feia un vent gelat que tallava l’alè i va seguir baixant per un camí obert entre els pins espessos. Tenia els peus gelats i les mans enterques. Encara va trigar un parell d’hores a veure les primeres cases de Sallagosa. A Sallagosa, troba dues dones alsacianes acompanyades dels seus fills: una nena de vuit anys i un nen de deu mesos i l’endemà enfilen plegats el camí fins a Núria. Havien caminat tot el dia i ja era ben fosc. Costava dominar els passos i prosseguir... I arriben a Núria ben entrada la nit.
El Coll de Finestrelles des de Núria. A l'hivern, de nit,
en solitud i d'amagat s'ha de veure d'una altra manera. 
Aquest és un relat fictici, però van ser moltes les persones que, molts anys abans que es posés de moda la pràctica d’esports d’hivern i que tinguéssim a l’abast la roba i el calçat de què disposem actualment, fugint de la persecució, van fer travessies com la que Núria Esponellà descriu en el llibre.
El pas per aquelles muntanyes fredes i solitàries havia de ser molt perillós i s’havia de passar molta por. Massa por per no haver estat capaços de tenir memòria col·lectiva i evitar que, encara ara, hi hagi tanta gent que pateixi una situació semblant.

dimecres, 10 d’agost del 2016

De La Gavina (voladora) a Lili Marlen

Diumenge 31 de juliol, vaig tenir la sort d’assistir al recital que Marina Rossell va fer a Camprodon, dins el programa del Festival de Música de la Vall de Camprodon, que inclou sis concerts que es fan a diferents municipis de la vall.
L’acte, amb el títol Cançons de la Resistència, va incloure temes molt diversos, des de la coneguda Gavina (voladora) fins a la mítica Lili Marlen, passant pel Virolai o la magnífica interpretació de les cançons de Georges Moustaki. L’acompanyava el pianista Xavi Lloses, que s'autodefineix com antipianista, compositor i terrorista sonor, i que fa meravelles combinant el piano amb altres tecnologies musicals.
Feia molt de temps que no sentia Marina Rossell en directe i he de confessar que em va encisar. La seva veu, potent i dolça alhora, encomana entusiasme. Després de tants anys damunt l’escenari, Marina Rossell, conserva l’energia de la joventut, manté l’esperit crític i una gran capacitat de commoure el públic.
Un concert esplèndid!




Si ara canto, és per tu (en homenatge a Georges Moustaki)
Si ara canto és per tu, per tot el que m'has dat,
estimat amic meu, company, germà de mar,
per les teves cançons que ara em fan sospirar
en pensar en cada lloc on no ens hauríem trobat...
Exiliat de Corfú, alexandrí enyorat,
a I'Île de Sant-Louis vas saber-te calmar
el mal d'haver perdut jardins assolellats,
l'olor dels gessamins, ara tacats de sang...
[...]
Si ara canto, és perquè no et moguis mai d`aquí,
d'aquest mar que és com teu, grec, alexandrí,
per les teves cançons que ara em fan somiar
en pensar en cada lloc on ens podrem trobar.


dimarts, 2 d’agost del 2016

No em toqueu el nom de les muntanyes!

Des del mirador de la Creu de Fusta, sobre Tregurà, m’agrada contemplar l’entorn i reconèixer els cims, els circs i les valls que m’envolten, que he trepitjat en diverses ocasions i que espero poder seguir fent-ho durant força temps.
Davant meu, el Puig del Bac i la Collada Fonda, des d’on s’alça el Costabona; el Roca Colom i la Portella de Callau que tanquen el Circ de Concròs; la desapareguda congesta de la Llosa que ha cedit el lloc a una herba tímida que potser no arribarà a verdejar; Coma Ermada treu el nas darrere els contraforts del Pastuira, que amaguen els cims d’Ull de Ter, que tot i que no els veig, em sento capaç de situar-los mentalment.
A sobre mateix d’on em trobo, el Puig de la Torrella amaga el castell dels Moros que alhora amaga el Pic de Fontlletera, el Coll de Tres Pics i el Balandrau, des d’on baixa la Serra de la Canya cap al Puig Cerverís. Serra Cavallera tanca la vista panoràmica.
Al fons de la vall, Setcases i el Santuari del Catllar, situat a tocar el Ter. A migjorn, Tregurà i el petit veïnat de Llebro i, aigües avall, endevino Vilallonga, Llanars i Camprodon situats vora el Ter. Finalment, distingeixo la silueta de Sant Antoni que dóna entrada als perfils de l’Alta Garrotxa.
Gaudeixo contemplant la vista i identificant cada cim, coll o clotarada pel seu nom, el que he après a base de trepitjar-los o situar-los des de diferents costats. M’agrada exercitar la memòria fins que recordo aquell nom que sempre m’ha costat o aquell altre que sempre havia sabut i que, cada vegada més sovint, em costa recordar.


Cada indret és únic i nomenar-lo pel seu topònim facilita l’entesa i l’orientació. La cartografia i la senyalització –escassa en alguns indrets- juguen un paper important a l’hora d’orientar-nos i identificar on ens trobem, per això convé que siguin fiables i precises. D’un temps ençà, però, m’ha sorprès veure que alguns cims apareixen als mapes amb un nom diferent del que havien tingut tota la vida. En desconec el motiu i, tot i que no ho acabo d’entendre, suposo que deu ser justificat. Si no fos així seria una tocada de nassos.
Per posar alguns exemples, amb el temps, el Torreneules Gros ha passat a ser el Cim de la Coma del Clot; el Pastuira ha passat a ser les Borregues, cedint el seu topònim a un cim secundari, situat al seu SO i uns 300 metres més baix, i el Puig del Bac ha passat a ser el Puig de les Agudes,
Si caminant per aquests mons de déu trobés un personatge fictici –o no- a qui pogués demanar un desig relacionat amb l’excursionisme, ja sé quin seria: si us plau, no em toqueu el nom de les muntanyes!