dissabte, 25 d’octubre del 2014

Un mastegot al camp de futbol


Som a vint-i-cinc d’octubre de 2014 i el Barça acaba de perdre, per 3 gols a 1, amb –o més aviat contra- el Madrid. Però no és a aquest fet al que vull fer referència ara mateix.
Des de ben joveneta sóc aficionada a l’excursionisme, potser per això els camps de futbol han estat durant molts anys territori desconegut per mi: no he tingut cap germà, ni amic ni xicot que hi jugués, a futbol. A casa miràvem el partit del diumenge a la tarda fent un sopar informal que el pare anomenava “de retallics”, precursors dels actuals montaditos. Aquelles retransmissions en blanc i negre i en la llengua de l’imperi mai em van fer exaltar. Allò, a mi, ni m’escalfava ni em refredava. No és pas que pensés que no m’agradava, ni que hi estigués en contra... La meva vida transcorria al marge del futbol.
Em vaig aparellar amb un home no futbolero. Recordo algunes sessions de cinema que coincidien amb un partit important que a la sala érem quatre gats –més aviat gates-. Doncs nosaltres hi anàvem tots dos. Avui mateix, mentre molts homes són a veure el Madrid-Barça ell prepara les postres de demà. Perquè demà menjarem panellets i ell els fa molt bons!
Tenir dues filles semblava que em podia mantenir al marge del futbol. Els primers anys va ser així, però va arribar el dia que la meva filla gran, l’Alba, després d’haver provat diferents activitats extraescolars (multiesports, gimnàstica rítmica, piano, voleibol...) em va mirar fixament i em va dir: mama el que jo vull és jugar a futbol. A futbol? Vaig pensar jo. Ara què li ha agafat? Però la vaig portar a provar un entrenament amb l’esperança -ara ja ho puc dir- que en provar-ho veiés que aquell esport que practicava a l’hora del pati amb els companys de classe potser no feia per ella. Ai las! Jo sí que anava errada. Va sortir d’entrenament més entusiasmada que mai. Així fou com la temporada següent, va començar a jugar a futbol en un equip de nenes.
I mentre l’Alba creixia i jugava a futbol, nosaltres anàvem amunt i avall: entrenaments, partits, desplaçaments, tornejos, campus... I creixia, també -és clar-, l’altra meva filla, la Sílvia, que va provar diferents activitats extraescolars (multiesport, gimnàstica rítmica, patinatge, bàsquet...). I es va decidir pel bàsquet i hi va jugar tres temporades. El quart any em va mirar i em va dir “jo vull fer bàsquet i futbol”. Ah no. Això sí que no! Dos esports amb els corresponents entrenaments, partits, desplaçaments, tornejos, campus... no pot ser. Què va passar? Que va triar el futbol.
I ja ens teniu a nosaltres -que el futbol no ens havia dit mai res- amb dues filles federades a dos equips de futbol. La diferència d’edat va fer que al començament juguessin a equips diferents. Més endavant, quan la Sílvia va passar a jugar amb les grans van coincidir, però va ser poc temps. Després van canviar de clubs, de categories, de divisió... I la vida les ha portat per camins diferents.
Deixeu-me que us digui que més d’una vegada m’he hagut d’eixugar la bava en més d’un camp de futbol. I me l’he eixugat per una i per l’altra, perquè totes dues han tingut molt bona visió de joc, han fet molt bons partits, han estat disciplinades, han estat lluitadores amb aquell punt just de competitivitat, amb caràcter per fer-se respectar al mig del camp, fent algun cos a cos una mica potent (d’aquells que a vegades et fan patir), però no han perdut mai els papers i no s’han posat amb les rivals si no ha estat en defensa pròpia (que siguin disciplinades no vol dir que siguin encantades!).
D’aquell “mama el que jo vull és jugar a futbol” ja fa més de catorze anys, per tant, ara és la quinzena temporada que trepitjo camps de futbol. Això no em dóna dret a res. Ja ho vaig explicar en una altra ocasió [1]
Doncs en aquestes temporades de veure futbol no havia vist mai el que he vist avui: una bufetada al mig del camp! Resulta que una jugadora de l’equip contrari ha privat a la meva filla Alba de fer una jugada i ella s’ha defensat amb un cos a cos amb la noia que la marcava. Doncs la noia de l'equip contrari s’ha girat i li ha clavat un mastegot! Havia vist alguns cos a cos, alguna coça, alguna patacada d’aquelles de si et veig no et veig, alguna entrebanqueta... però de plantofada al mig del camp, no n’havia vist mai cap.
Resultat: falta en contra de l’Alba i targeta groga per la jugadora que li ha clavat el castanyot.

Aquesta és la jugada que ha ocasionat l'enrenou.
L'alba (que ha rebut la bufetada) és la que va blava i que té la pilota.
La jugadora que l'empeny és l'autora del mastegot.
Per la vostra tranquil·litat, l’Alba no s’hi ha tornat. Davant l’expectació de jugadores, públic i entrenador, mentre la capitana parlava amb l’àrbitre, ella se n’ha anat al costat de la banqueta a beure aigua deixant la discussió en mans dels altres i calmar-se per continuar jugant fins al final del partit. Des del meu modest entendre, penso que un mastegot al mig del camp es mereixia una vermella directa.

dissabte, 18 d’octubre del 2014

El perquè del meu nom

Això era fa més de cinquanta anys, quan jo encara no havia nascut, però la meva mare estava en estat de bona esperança. Després d’un embaràs que -com els altres cinc anteriors- hauria estat de gairebé deu mesos, la major part dels quals se’ls hauria passat marejada, naixeria jo.
Amb l’embaràs força avançat, es tractava de triar un nom pel fill o filla que estava de camí i que a ells tant els hi feia si era nena o nen, perquè, tal com deia l’àvia Manela, que sigui el que Déu vulgui, sà i condret sia.
Els noms dels avis paterns ja els portaven dos dels meus germans, i als padrins els deixarien triar els altres dos noms. Es tractava, doncs, de triar el meu nom de pila. Van pensar que si el que estava a punt de néixer era una nena es podria dir Núria. Potser aquell nom els evocava records de la seva anada a Núria acabats de casar o potser aquell llogarret situat al bell mig del Pirineu els agradava, el cas és que els pares es van il·lusionar a posar-me Núria.  
I doncs, per què no em dic Núria? Es veu que quan els meus germans ho van saber s’hi van oposar. Suposo que aquella oposició la van protagonitzar les tres germanes grans que ja eren unes pollites i tenien dret a opinar sobre un fet tan transcendental com el que seria el meu nom. El meu germà -l’únic nen, situat al quart lloc d’una germandat de cinc que aviat seria de sis-, vivia amb l’esperança que el que estava en camí fos un nen, pensant que l’acompanyaria en els seus jocs i que si era un nen era més fàcil que fos mogut i entremaliat com ell, no devia contemplar la possibilitat de pensar si li estava bé o no aquell nom de nena. I la germana que ocupava el cinquè lloc, la que em precedia, tenia tres anyets i era massa petitona i de massa bona fe per oposar-se al que els pares havien pensat.

Aquella oposició tan brutal raïa en una guardadora que havien tingut alguns dels meus germans. M’imagino que era una dona de pagès, pacient i bonatxona en qui la mare devia confiar per ajudar-la en la guarda dels seus fills. El motiu d’aquella oposició no era ni l’origen ni el caràcter ni l’ofici d’aquella dona, sinó que eren les dimensions del seu trasero; es veu que tenia un paner considerable que feia que li diguessin la Núria del cul gros.
Heus ací que els pares es van rendir i van deixar la tria del meu nom al consell assessor en matèria de noms, les tres pollites de casa, que van proposar que em posessin Adriana, un nom poc corrent l’any 1964, és a dir, un nom modernet i original que he portat, porto i portaré amb orgull i que mai no he permès que me l’abreugin. M’ho prenc com un regal de naixement.
Pel que fa al cul, no sé si el nom hi ha tingut a veure o no, però fins ara, m’he estalviat de carretejar un trasero descomunal. Sí que he estat una mica el cul d’en jaumet (que no sap seure ni estar dret), més d’una vegada he caigut de cul, més de dues i més de tres he fet anar de cul algú, però ni he fet caure de cul ningú ni m’han besat mai el cul.
No sé què em passarà de la cinquantena enllà i fins el dia que faci els tres culs. S’ho sap!